Dimecres els autors de La temptació independentista (Pagès Editors, 2010, aquí la web oficial del llibre i aquí la resssenya que vam publicar El Punt i l’AVUI) van presentar a Lleida aquest interessant assaig, una reflexió a contracorrent des del nacionalisme (un dels autors milita a Convergència) on es critica amb contundència l’efersvecent avanç de l’independentisme els darrers anys. Diuen Albert Manent i Àlvar Thomàs que la pujada d’adrenalina que ha viscut el nacionalisme des de l’any 2000 no ha anat acompanyada d’un moviment paral·lel a la resta de la societat i que això pot apartar el catalanisme de la centralitat política i fer-li perdre l’hegemonia del país. Continua llegint «La temptació de Pujol»
Categoria: Indis i federals
Política
Gavín
Isidre Gavín ha deixat la presidència del grup de CiU a l’Ajuntament de Lleida i ha marxat a l’empresa pública Cimalsa, organisme que gestiona els grans centres logístics i de tranport de mercaderies de la Generalitat. Una nova etapa per un polític que va començar molt jove (va entrar al Parlament el 1984 amb només 21 anys) i que sembla que a Lleida ja ha cremat tots els cartutxos, arribant a ser president de la Diputació entre el 2003 i 2007 i cap de llista de CiU a la Paeria en l’etapa final del siuranisme i l’inici del regnat de Ros. La retirada de Gavín és una marxa anunciada. Fa dos anys que ell mateix va fer pública la decisió de no presentar-se més. Però el partit ha trigat tot aquest temps per trobar-li un substitut: Joan Ramon Zaballos, director de l’Escola Oficial d’Idiomes de Lleida, proclamat cap de llista ara fa un mes i mig. Sorprèn que CiU hagi deixat passar tant de temps, i que l’hagi deixat passar precisament a la Paeria, on els convergents no estan precisament com per regalar cap avantatge al socialista Àngel Ros, que camina decidit cap a la seva segona majoria absoluta. Continua llegint «Gavín»
Els dinars perillosos
Em sembla que molta il·lusió no li deuen fer a Antoni Siurana els aniversaris del 23-F. Sempre acaba tard o d’hora citat en algun article periodístic pel dinar muntat a casa seva amb Joan Raventós, Enrique Mújica i Alfonso Armada l’octubre de 1980, mesos abans del colp. Siurana ha explicat sempre que ell es va limitar a fer d’amfitrió davant la petició de Mújica de conèixer al llavors governador militar de Lleida i general a tenir en compte per la seva influència a la Casa Reial espanyola. El cas és que Siurana va acollir a casa un futur colpista que somiava convertir-se en el De Gaulle espanyol i a uns dirigents del PSOE que volien tenir les antenes posades en tot allò que s’anava coent i especialment en allò que permetés superar l’etapa Suárez. Continua llegint «Els dinars perillosos»
L’error de Tura
Escric això quan encara es voten les primàries del PSC a Barcelona i no tinc ni idea del resultat. Els que segueixen de prop la realitat de Barcelona diuen que els militants més militants prefereixen Hereu i els simpatitzants i els que s’ho miren més des de fora aposten per Tura. Com que en aquestes coses de les urnes sempre passa que els que més es mobilitzen són els més convençuts i implicats, sembla que a priori Hereu podria endur-se la victòria. O no. Ja ho sabrem al vespre. Continua llegint «L’error de Tura»
Ros
El patriciat socialista català va obrir ahir a Àngel Ros les portes del seu reialme (un reialme una mica atrotinat després de les darreres eleccions, però reialme al cap i a la fi) i el lleidatà va ser presentat ahir a Barcelona de forma oficiosa però no gaire subtil com a futur actor de la política nacional. Com els toreros debutants, Ros va ser presentat en plaça amb dos veterans de la lídia, José Montilla i Pasqual Maragall, representants carnals de les dues ànimes del PSC, al Fòrum Europa de Barcelona. Continua llegint «Ros»
Trist espectacle independentista
Mentre Jordi Pujol pica l’ullet als independentistes que van votar CiU no fos cas que tinguin la temptació de pensar que potser els han aixecat la camisa, els independentistes descamisats allarguen el ridícul i la disbauxa col·lectiva que van iniciar el dia que a algun il·luminat se li va ocórrer que ja n’hi havia prou de pactes i de política i que els independentistes ja érem tal legió que només calia posar els òrgans reproductors sobre la taula i proclamar la independència amb majoria absoluta. Bravo. El resultat salta a la vista al Parlament de Catalunya. Continua llegint «Trist espectacle independentista»
Partit en expansió busca alcalde de muntanya amb cartera de votants
El primer secretari del PSC a les terres de Lleida i el Pirineu, Joaquim Llena, ha reunit aquest matí els periodistes lleidatans al voltant d’un taula i els ha fet un balanç força sincer de la situació en què ha quedat el seu partit després de la patacada electoral del Parlament. Molt més realista que l’anàlisi que allà mateix n’ha donat la congressita Teresa Cunillera, convençuda que tot plegat és perquè el PSC no ha sabut explicar-se bé i que tot s’arreglará insistint amb el “mantra” del federalisme, com si res no hagués passat els darrers anys amb l’Estatut, la piconadora del Constitucional i amb els catalans mirant com carallots com l’amic Zapatero se’n rentava les mans de tot plegat. Continua llegint «Partit en expansió busca alcalde de muntanya amb cartera de votants»
Molt Honorable President: ja n’hi ha prou
Molt Honorable President,
El setembre de l’any 1980 vaig iniciar la primària al col·legi dels jesuïtes del carrer Casp de Barcelona. Llavors no existia la llei de normalització lingüística. Els cursos estaven dividits en quatre classes, i els alumnes s’agrupaven segons l’idioma: dues classes dels “castellans” i dues classes dels “catalans”. Jo anava a la dels castellans. Suposo que amb bona intenció, s’entenia que d’aquella manera l’aprenentatge era més eficaç. Suposo. El cas és que fins a tercer de primària no vaig sentir mai ni una paraula en català a l’aula, i el dia que ho vaig fer em costava seguir el fil del que deia aquella mestra en aquella llengua estranya. Continua llegint «Molt Honorable President: ja n’hi ha prou»
Madí i el sector privat
Els panegírics sobre David Madí, més propis del gènere necrològic que de l’anàlisi política, em semblen un pèl exagerats però són d’una unanimitat que es fa difícil de contestar. Fins i tot Iceta diu que la seva marxa deixa Artur Mas sense els millors per formar govern. Res a dir, doncs, si fins i tot els adversaris l’elogien. Continua llegint «Madí i el sector privat»
Àngel Ros, catalanista
M’ha sorprès que Antoni Castells citi a Àngel Ros entre el grup de dirigients del PSC aliniats en la seva causa (també va citar a Ernest Maragall i Montse Tura), la causa dita catalanista: la de plantar cara a l’actual direcció del partit i reclamar un major accent de la personalitat pròpia del PSC davant del PSOE, amb grup propi al Congrés si és necessari. L’ànima catalanista del PSC: els que volen ocupar la centralitat de la societat catalana i disputar-li a CiU la seva posició hegemònica en aquest espai.