La corbata de Tito

L’entrenador del Barça ha aparegut aquesta setmana a Göteborg amb americana i corbata i algunes cròniques diguem-ne esportives subratllaven el fet que per primer cop Tito Vilanova vestia segons els cànons del bon gust futbolístic internacional. Que determinada premsa esportiva es dediqui al prêt-à-porter no ens hauria de sorprendre en una època en què la premsa política es dedica a l’economia i la premsa econòmica a les necrològiques. La crisi ha desordenat tant el món que l’altre dia em va semblar veure unes declaracions d’Angela Merkel en els mots encreuats d’en Sesé. En aquestes condicions, no sobta en absolut la passió pel guarda-roba dels cronistes esportius, sinó la necessitat de guardiolitzar l’entrenador del Barça, treure-li el xandall, vestir-lo amb un vestit d’Armani i confiar que gràcies a això començarà a guanyar títols i a sermonejar-nos sobre l’esforç i el país.

Però les coses no van així. Fa anys que vestim l’autonomia catalana amb les millors gales i ha arribat un punt que ja no podem amagar de cap manera els descosits constitucionals i les estretors financeres de l’invent. Potser per això ens ha encisat tant l’elegància intel·ligent de Guardiola i l’hem projectat del Barça cap al país, com sempre hem fet amb el club que dóna nom a la ciutat de Barcelona. I per això alguns desitgen que Vilanova supleixi aquest buit reproduint el discurs de Guardiola, o almenys posant-se les seves corbates.

Esgotats com estem, el país necessita renovar el seu relat i els seu horitzons, o, el que és el mateix, renovar el vestuari. Durant els darrers anys el discurs de l’èpica tranquil·la, la humilitat orgullosa i els horitzons desacomplexats de Pep Guardiola han estat balsàmics. Però s’ha acabat. Ara toca desitjar a Guardiola i a Vilanova tots els èxits futbolístics i personals, i deixar que sigui el país el que busqui d’entre el seu propi fons d’armari polític l’energia i el coratge necessari per fer el salt endavant. A Artur Mas li ha tocat ser-hi al davant en un moment crucial. Confiem que hi jugui i que tingui sort: volem guanyar, ni que sigui a la tanda de penals.

(Publicat a El Punt Avui el 10 d’agost del 2012)

Brètols amb aire d’artista

La pedagogia moderna fomenta la idea que tothom té un artista a dintre. La idea està bé perquè omple les aules de teatre i les escoles de circ i tot ajuda a l’economia. Però en alguns casos l’afició es descontrola. A Lleida han posat aquests dies dues grans escultures de l’artista internacional Antonio López, una a prop de la Fundació Sorigué, on hi ha una exposició sobre l’autor madrileny, i una altra a la cèntrica plaça de Sant Joan. Són caps de nadó gegants. Ja han rebut diverses visites d’artistes espontanis que les han volgut millorar amb pintades de gust discutible. Els postmoderns dirien que és la democratització de l’art. La Paeria, però, busca els artistes furtius per premiar-los amb una bona multa.

(Pubilcat a Presència el 5 d’agost del 2012)

La llibertat descomptada

Em fascina llegir que els mercats han descomptat tal o tal decisió política. Es veu que els bancs i els fons d’inversió internacionals fan les operacions del dia tenint en compte allò que passarà pròximament i no la situació actual. Menystenen el present, ells ja són al futur. Vet aquí un descobriment d’aquests dies: la voracitat dels mercats no és perquè es mengin els diners i la credibilitat de països sencers; allò que els mercats devoren, afamats, és temps.

Jo amb prou feines he assumit que aquest matí el cotxe feia un sorollet sospitós mentre ells, els mercats, ja han devorat la setmana vinent i, amb aquesta, també s’han cruspit la meva visita al taller, la peça que ha de venir d’Alemanya, el descobriment fet pel mecànic de no se sap quina altra mena de cosa que s’ha canviar sí o sí, i el clatellot de la factura de tot plegat. Ara, si vull saber el meu futur, no cal que un endeví em tiri les cartes: en tinc prou amb una visita a l’oficina del banc. Nosaltres vivim en el present, ells en el futur, i així no hi ha manera de posar-se d’acord en res.

A Catalunya el govern s’ha llançat a reclamar a Espanya una hisenda catalana pròpia amb el suport majoritari del Parlament. Tot els partits, fins i tot els que donen suport a la iniciativa, creuen que la proposta s’envia a Madrid perquè s’estavelli contra les roques. Per dir-ho a la moda, ja han descomptat la negativa d’Espanya que els catalans recaptem i administrem els nostres impostos. Tot i així, no actuen com els mercats, sinó que segueixen amb disciplina tots els passos i protocols polítics d’una possible negociació, que per remota que sigui no es pugui dir que no s’ha intentat.

Els catalans vivim atrapats en el present. Planegem viatges a Ítaca o a Massachusetts, però a l’altura de Sabadell dubtem de si hi som tots o de si el viatge serà massa llarg. Segurament ha de ser així, pas a pas, tan absorts en el present que no veiem el camí que fem cap a una tardor tensa i cap a un 2013 incert. Serem lliures? En tot cas, abans que nosaltres ho sabrà la borsa de Frankfurt, quan un dia descompti dels balanços la nostra llibertat.
(Publicat a El Punt Avui el 3 d’agost del 2012)

Cremades desiguals

A més de la intensa i emocionant solidaritat de tot Catalunya amb l’Empordà, aquests dies no han faltat alguns comentaris a les xarxes socials preguntant-se com és que aquest incendi rep tanta atenció mediàtica i social i en canvi en van rebre ben poca el de Rasquera o els del Pallars i la Ribagorça del mes de març. “Sobta la desigual reacció barcelonina quan es crema l’Empordà i quan es crema la Ribera d’Ebre”, escrivia dilluns al twitter el periodista Albert Sáez. D’altres també s’enrecordaven del de Gerri de la Sal i Castanesa. I alguns, molts menys, del de Cortes de Pallars.

Cal dir que les xifres avalen la importància dels incendis de l’Empordà en relació als altres produïts aquest any al Principat. La superfície afectada (més de 13.000 hectàrees ja en el primer dia, mentre que el de Rasquera hi van cremar 3.000 hectàrees, 400 a Gerri de la Sal i 1.500 a Castanesa, a la Ribagorça), l’afectació sobre zones habitades i grans vies de comunicació i, sobretot, la xifra de víctimes mortals i de ferits greus, justifiquen l’atenció i la solidaritat de tot el país. Però no tot ho expliquen els números. El de Cortes de Pallars va ser molt més gran i intents que el de l’Empordà, però el país que tenim molts catalans al cap s’acaba a la Sènia. I la situació de risc i el drama dels desallotjats i la pèrdua de patrimoni natural també es va viure al Pirineu, però amb molta menys atenció. No ho critico, però em pregunto si hi ha algun motiu perquè això passi.

Diuen els neuròlegs que el cervell humà té una imatge distorsionada de les diferents parts del cos, segons la importància sensorial que el cervell li atribueix. És a dir, segons el relat que el cervell fa de cada part del cos. L’esbòs d’un ésser humà segons el percep el propi cervell és el d’un ésser amb les mans, els llavis i els genitals de dimensions desproporcionades respecte la resta del cos. Tots els països pateixen una distorsió similar. Hi ha territoris sobrerepresentants en l’imaginari col·lectiu bé perquè hi viu més població, bé perquè hi estan dotats d’una èpica històrica o simplement que són percebuts per la psique nacional amb un simbolisme extra que els altres no tenen.

A Catalunya, la construcció nacional s’ha fet a partir de relats que connectaven la capital econòmica amb el Canigó a través del Llobregat i la Cerdanya. Primer va venir el relat romàntic de Verdaguer, després les cases adossades de la Cerdanya. El mateix amb el Vallès, el Montseny, l’Empordà de Josep Pla. La burgesia barcelonina, un cop assentada la seva capitalitat, va teixir un ample nucli de relacions amb determinats territoris amb autovies sentimentals creades inicialment per relats, per poesia, per èpica, per discursos que els han dotat de significat més enllà del propi valor patrimonial o econòmic o paisatgístic que ja tenien.

Les terres de l’Ebre, el camp de Tarragona,  les terres de Ponent, el Pirineu més allunyat de la capital, són territoris en què encara no s’han produït amb èxit relats que el que abans anomenàvem la burgesia nacional i ara li podríem dir la societat civil culturalment influent hagin fet seus. Tard o d’hora s’haurà de fer. Als Estats Units aquesta revolució territorial la va la burgesia de l’Est als anys cinquanta i seixanta amb la generació Beat convertint a partir de nous relats el seu oest en un territori de llibertats i oportunitats, origen del posterior moviment contracultural i de l’esclat de la costa tecnològica del Pacífic dels anys vuitanta i noranta.

Més que autovies o aeroports, potser el que necessiten a Ponent, a l’Ebre o al Pallars són relats. Els relats no són una ximpleria. Els relats converteixen una regió rural més aviat pobra com la Provença en un destí turístic de primer nivell. El pagès de Belianes Josep Maria Escribà, un dels líders del Compromís per Lleida, fa temps que ho va predicant a Ponent. El dia que tot Catalunya senti la cremada de Gerri, de Rasquera o de la vall de Cofrents amb tanta intensitat com la de l’Empordà, el dia que tot el país pateixi igual pels desallotjats d’aquestes zones, serem llavors molt més país.

Participació ciutadana o política a cop de micro

La Paeria finalment convocarà una audiència pública sobre les Basses d’Alpicat i una altra sobre el museu Morera, el 24 i 25 de setembre. La manera com la Paeria ha gestionat aquest procés em sembla, per resumir-ho en una paraula, impresentable.

Tot comença amb l’aprovació per part de la Paeria d’una normativa de Participació Ciutadana anunciada a bombo i plateret però, pel que s’ha vist després, sense cap voluntat d’aplicar-la realment. Una mica com aquell consell de les religions, creat per debatre els possibles conflictes amb les diferents comunitats religioses de la ciutat però a les primeres de canvi, quan apareix un burca com a caramel electoral, és absolutament ignorat i s’ha d’assabentar de les intencions de la Paeria per la premsa. La CUP, que no té representants a  l’Ajuntament, va aprofitar fa un any aquest instrument per forçar l’Ajuntament a debatre en una Audència Pública amb els veïns el futur de les Basses d’Alpicat, en desús,  les quals la Paeria volia rehabilitar però amb el concurs d’algun inversor privat encara per trobar que hi posi algun dia calés i activitat comercial.

Durant un any els demandants no han rebut cap resposta de la Paeria, que incomplia així amb la seva pròpia normativa. Se’ls hi van unir els defensors del Museu Morera, que van llançar una altra petició d’Audència Pública i la Paeria va esgotar també el termini previst a la seva pròpia normativa sense dir ni ase ni bèstia als promotors.

Aquest dijous al migdia, poc després que els militants de la CUP fessin una roda de premsa per denunciar l’any d’incompliment de la Paeria davant les oficines de Cultura (amb trobada casual amb la regidora de Participació Ciutadana inclosa) l’alcalde Àngel Ros era preguntat en un programa de ràdio sobre el cas i sortia amb el següent anunci: hi haurà Audiència Pública. És a dir: qui vulgui audiència pública, ja sap què ha de fer: rodes de premsa i forçar els governants a funcionar a cop de micro, que sembla a vegades l’única manera de fer-ho.

Hores després, la Paeria emetia un comunicat on justificava el retard dient que en temps electoral no era pertinent fer una audència pública promoguda per un grup que es presentava a les eleccions. És evident que la CUP no és neutral i que agitar una solució popular per a les Basses forma part del seu programa. Però seguint aquest criteri profilàctic i de demagògia antipolítica, podem arribar a l’absurd que ni als plens ni als consells de districte ni en cap acte públic l’alcalde Àngel Ros ni el seu govern no haurien de tractar cap tema durant un any electoral perquè poden embrutar el procés. Afegint-hi, digue’m-ho també tot, que els cicles electorals són ja tan llargs i constants que es fa difícil de dir quan n’ha començat un i quan n’ha acabat l’altre.

El cas és que per fi la Paeria ha trobat oportú convocar una audència pública sobre les Basses i sobre el Morera. Benvingut sigui. Segurament servirà perquè la Paeria pugui aportar alguna novetat sobre aquests dos projectes. Ha tingut temps suficients per trobar-ne.

I segurament servirà també perquè els governants de Lleida perdin la por a un instrument que van fer en plena orgia de bonisme participatiu sense calcular que algun dia algú ho intentaria utilitzar no pas per a l’autocomplaença paternalista de la Paeria sinó en benefici ideològic propi. Faran l’audiència, donaran explicacions, els de la CUP podran fer el seu discurs, l’alcalde el seu, els grups de l’oposició també, potser fins i tot podran parlar els veïns,  i aquí no haurà passat res. Potser a la propera no hauran de deixar passar un any ni hauran de posar micros als morros de ningú per obtenir resposta.

Espanya desapareix del nomenclàtor de la Seu

Fa trenta-tres anys de la represa democràtica als ajuntaments i el nomenclàtor de molts municipis continua encara esquitxat de noms provinents del franquisme, posats allà per les autoritats del moment per esborrar qualsevol rastre de la història anterior al 1939.

L’estratègia de l’oblit els va sortir bastant bé perquè encara avui els catalans tenim problemes per trobar els referents que ens connectin amb una de les nostres èpoques més convulses però també de major modernitat  i creativitat. Els periodistes escriuen (escrivim) com si no haguessin existit la genial generació de periodistes i diaris dels anys trenta, els arquitectes van desconnectar durant dècades de la modernor i racionalitat de  l’escola de GATCPAC,  l’escola catalana ha hagut de dedicar molts esforços per retrobar la pedagogia avançada de Rosa Sensat,  en molts pobles i ciutats els veïns han donat per bons noms  de places i carrers que estan allà per amagar la seva memòria col·lectiva.

Aquesta setmana la Seu d’Urgell ha fet un pas positiu fent oficial del nom de plaça Patalín per a la que fins ara es deia plaça d’Espanya. Quan l’exèrcit espanyol va entrar a la Seu va trobar que es deia plaça de la República i va ser del primer que van canviar. Dilluns amb el vot de tots els regidors  del consistori, l’Ajuntament de la Seu ha decidit adoptar el nom de plaça Patalín, nom d’un bar que va existir durant el segle XIX i que s’ha mantingut com a nom popular de la plaça malgrat el que va imposar la dictadura.

Tot això passa en temps de nou convulsos, amb l’Estat plantejant-se aquests dies intervenir en els municipis de menys de 20.000 habitants que tinguin problemes financers. Racionalitzar els municipis i convertir els ajuntaments en petites gestories és un error gravíssim i un atac frontal a una part de la nostra malaguanyada sobirania com a catalans. Espanya surt de la plaça però pot tornar en forma d’interventors provincials.

Greu error. Els municipis administren matèrial sentimental, simbòlic i d’identitat de primera magnitud, coses que no es poden gestionar des d’un despatx funcionarial en una diputació situada a vuitanta quilòmetres de distància,  ni tampcoc  des d’un ministeri d’administracions públiques a 6oo i escaig. Als ajuntaments s’hi fa política de primera: és a dir, aquella política que més afecta més sensible és al ciutadà: indentitat, memòria, les arrels a un lloc, a un paisatge, a uns carrers, a un país. Mireu si és important, un ajuntament, que s”hi decieix el nom de les coses que ens són properes.  Segrestar la política dels ajuntaments amb l’excusa de la crisi és un retrocés de trenta-tres anys.

Guerra de guerrilles a Talarn

Ambient enrarit i discusions casernàries a Talarn. Avui al migdia els prínceps espanyols Felip de Borbó i Letizia hi entreguen els despatxos als alumnes d’una nova promoció de suboficials i quan facin el passamans es trobaran polítics i alcaldes i fins i tot algun general en la reserva en plena campanya de guerra bruta al voltant del futur, ben negre, de l’acadèmia i dels llocs de treball que genera.

El diari Segre portava ahir diumenge una explosiva carta pública del diputat del PP per Lleida al Congrés José Ignacio Llorens adreçada al general a la reserva Emilio Fernández Maldonado, un dels històrics dels 38 anys d’acadèmia al Pallars i avui afincat a Tremp. Fernández Maldonado havia retret a Llorens que no faci prou defensa davant del ministre del PP de l’acord de l’anterior govern espanyol perquè a Talarn hi haguessin cursos formatius d’emergències, amb conveni signat amb la Generalitat i tot, i acusava Llorens de no tenir ni idea del que significa l’acadèmia per a l’economia de la comarca.

Llorens, amb un to ofès, responia aquest diumenge a les “impertinències” del general acusant-lo d’estar ingènuament manipulat políticament i al servei d’una plantaforma presidida per un “separatista declarat” (l’alcalde de Talarn Lluís Oliva), i li recorda al general quines són segons ell les virtuds castrenses: la disciplina, la lleialtat, l’esperit de servei i la defensa de la unitat d’Espanya.

Ep! Atenció les files! L’al·lusió a la funció de les forces armades sobre la “unidad nacional” la repeteix diversos cops a la carta i no deixa de ser una clara amenaça, potser amb un cert punt de patetisme per la insistència, a l’ús de la força militar davant de qualsevol  procés, per democràtic que sigui, que la posi en qüestió. Que un diputat suposadament demòcrata faci virtud de l’amenaça de l’ús de la força contra decisions polítiques del poble que representa no hauria de passar amb tanta impunitat. També és curiós, dit sigui de pas, que no digui res de l’altra funció de les forces armades que li reconeix l’extemporani article VIII de la Constitució: la defensa de la independència i sobirania d’Espanya. Cosa aquesta que sí que es troba ara mateix amenaçada, amb l’economia intervinguda i les polítiques i pressupostos del govern espanyol sota vigilància extrema per part d’estrangers i que explica, entre d’altres, mesures d’estalvi extrem com el desmuntatge, gradual de moment, de Talarn. Però l’obsessió, és clar, és una altra: la “unidad nacional”.

De tot l’aspre enfrontament entre polítics i militars favorables a la continuïtat de l’acadèmia a Talarn, el paper de murri se l’endú l’astut alcalde de Tremp, el socialista Víctor Orrit. Va aconseguir a darrera hora que la ministra socialista Carme Chacón signés una ordre que salvava la cara del ministeri respecte el ja llavors fosc futur de Talarn, i ara observa per un costat com els dirigents del PP van a la grenya amb els militars i els alcaldes del territori i, per altre costat, com els  indepedentistes i convergents de la comarca s’han de posar s0ta l’aixoplug de la plataforma favorable al centre militar espanyol  nascuda, la plataforma, al voltant del poder socialista municipal de Tremp. Uns 800 llocs de treball entre directes i indirectes estan en joc i ningú no hi veu cap opció alternativa per a ells que mirar de defensar la permanència de Talarn empassant-se tots els gripaus ideològics que calguin.

Diumenge, el mateix dia que Llorens treia l’artilleria pesada contra el general Fernández Maldonado, el ministre Pedro Morenés deia en declaracions recollides per l’agència EFE que encara s’hauran de prendre decisions dures i que el futur de l’acadèmia de Talarn encara està per decidir, amenaçant doncs amb convertir en anècdota la continuïtat de quatre mesos més (d’octure de desembre d’aquest any) que el ministeri va anunciar fa un mes per apaivagar la polèmica.

Deia Sun Tzu a l’Art de la Guerra: “Si el teu oponent té un temperament colèric, intenta irritar-lo. Si és arrogant, fomenta el seu egoisme.  Si les tropes enemigues es troben ben preparades, intenta desordenar-les.  Si estan unides, promou la divisió entre les seves files”.  Aquest migdia, d’entre els militars i autoriats locals que saludaran als borbons espanyols, és molt probable que el millor estratega en la guerra de guerrilles de Talarn no porti uniforme.

La moda, mala consellera

El Museu de Lleida és un dels edificis més bonics de la capital del Ponent. Modern, funcional, les seves finestres provoquen a l’interior uns jocs de llums tènues que, en els migdies de la intensa canícula lleidatana, resulten un oasi gairebé tan atractiu com les joies pictòriques medievals que acull al seu interior. Lluny de l’arquitectura d’aparador de la Llotja, que és un exuberant Palau de Congressos aixecat en els darrers moments del boom econòmic, al Museu de Lleida està molt ben compensada la relació entre l’elegància exterior i el valor del que s’hi fa a dins. Per exemple, ahir: s’hi va inaugurar l’exposició Fragments d’un passat: el retaule gòtic de l’església de Sant Joan de Lleida. L’exposició mostra els sis compartiments conservats al MNAC de Barcelona del retaule major de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, ja desapareguda. Del retaule es coneixen l’autoria i deu compartiments: set dels quals episodis de la vida de sant Joan Baptista i tres més són representacions de sants.

El retaule el va pintar Pere Garcia de Benavarri entre els anys 1473 i 1482. A aquest pintor se li atribueixen obres religioses a Aragó, la Ribagorça, el Pallars, Lleida i, en general, tot el Pirineu català i occità. Llavors no existia Hollywood però avui diríem que Pere Garcia formava part de l’star system pictòric del moment. Fins i tot ha generat polèmica com els actuals, tot i que sense haver-la buscat. Moltes obres del litigi per l’art sacre entre Catalunya i Aragó són d’aquest pintor ribagorçà.

El retaule es va estar durant uns dos-cents anys a l’antiga església de Sant Joan. Però va passar de moda i el 1678 la van vendre a una església de poble, a Benavent de Segrià, i al seu lloc van posar un flamant retaule barroc. A Benavent va passar el que va passar en tantes esglésies del XIX i principis del XX: l’obra va acabar dispersa en mans de museus llunyans i col·leccionistes privats. El MNAC n’ha reunit uns quants, altres peces són a Boston, i una altra taula era el 1979 en una galeria de París i se n’ha perdut el rastre.

Ara el gòtic torna a ser moda o, si més no, provoca subhastes d’escàndol. Fóra bo que els responsables públics, tan amatents en temps de bonança als excessos artístics i arquitectònics d’última moda, posin una mirada en la ciutat antiga. En el barri vell, per exemple. En el fos ho sabem des de fa temps: allò que més menyspreàvem acaba sent, en realitat, el que de veritat tenia valor.

(Publicat a El Punt Avui el 22 de juny de 2012)

“La primera ordre per caçar bruixes és catalana”

Entrevista a Pau Castell, historiador

Nascut a Tremp fa 28 anys, ensenya història medieval a la Universitat de Barcelona, és investigador de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals i està enllestint la tesi doctoral sobre la bruixeria al Pirineu. Ha publicat aquest any el llibre Un judici a la terra dels bruixots. La cacera de bruixes a la Vall Fosca (1548) i la web http://vallfosca.antropologiavisual.net/ amb testimonis orals sobre el record de la bruixeria al Pallars.

Què en sap, de les bruixes?
He documentat prop de trenta judicis per bruixeria en només cent anys al Pallars, entre finals del segle XV i del XVI. És insòlit. Normalment a Catalunya hi havia judicis per bruixeria en episodis de crisi, de males collites, en anys de pesta. Se’ls atribuïa tots els mals. Però al Pallars no, els judicis són nombrosos i constants, és com si fos un fenomen autòcton. De fet, al Pirineu català tenim la primera prova documental de persecució legal de les bruixes de tot Europa.
La cacera va començar al Pallars?
En tot cas, hi ha la prova documentada més antiga. El 1424 el comte de Pallars va promulgar a les valls d’Àneu unes ordinacions on es legisla sobre un nou crim contra Déu i contra els homes que és la bruixeria. El document, en català, descriu una sèrie d’homes i dones que van de nit i juren fidelitat a un boc i maten els nens i donen metzines… És la primera vegada que apareix aquesta descripció de la bruixa a nivell europeu en un document legal.

Qui eren, aquestes dones?
En els judicis les acusades expliquen que són guaridores, que saben de remeis i d’herbes, que ajuden en els parts. També hi havia homes jutjats per bruixots, però el 80% eren dones. Eren gent que havia conservat coneixements curatius ancestrals i rituals pagans precristians i als quals la gent del poble recorria quan alguna persona o alguna bèstia es posava malalta. En un dels judicis, una d’elles relata una oració ritual per curar nens malalts, una oració que parla d’un llop que ronda les cases i que cal foragitar.

Per què les perseguien?
Som a la baixa edat mitjana, hi ha un canvi cultural, es va obrint pas el racionalisme, l’Església és forta i comença a lluitar contra les restes del paganisme a Europa. A més, es creen els estudis de medicina oficials. Tot això va creant un discurs contra els bruixots i les pràctiques paganes. Els predicadors van per tot Europa proclamant que són pràctiques del dimoni. A més, el resultat dels judicis hi ajudava: amb la tortura totes confessaven que sí, que s’entenien amb el diable, que feien encanteris malèfics. I acabaven a la forca. Era difícil sortir-ne viu.

Algun cas l’ha impressionat?
Un dels més interessants és el de Margarida Rugall, de la Coma de Mont-ros, a la vall Fosca. Casa Rugall encara existeix avui. A ella la van jutjar el 1548 i la van condemnar a morir. Un dia, fent recerca de camp a la vall Fosca, una dona em va explicar que sí, que coneixia la Vella Rugalla, i a més que l’havia tractat de jove i que era guaridora. Em va dir que de petits l’anaven a veure per aconseguir remeis perquè llavors no hi havia metge. Això sí, els pares els deien que no es deixessin tocar per la Rugalla. Es referia a una descendent de la Margarida Rugall que va viure en aquella casa a principi del segle XX. El record de la bruixeria s’ha mantingut ben viu.

(Publicat a El Punt Avui el 18 de juny de 2012)

Un altre estiu sense platja

A Lleida no hi ha platja ni falta que els fa als lleidatans, orgullosos del seu territori d’interior en què la terra és per treballar-la i no per jeure-hi sense fer res. Les funcions de la platja les havia fet fa anys les Basses d’Alpicat, unes piscines populars que feien olor de pi i d’entrepà portat de casa. Això era abans dels anys del boom econòmic. Però a partir dels vols barats cap a mig món, les Basses van caure en desgràcia i van tancar. Les CUP fa un any van reclamar una audiència pública sobre la seva recuperació, però la Paeria incompleix la seva pròpia normativa i no la convoca. Sense diners ni rèdits immediats, hi ha polítics que prefereixen jeure sobre les majories absolutes sense fer-hi res.

(Publicat a Presència el 17 de juny de 2012)