Etiqueta: urbanisme

El disseny i el pecat

No em vull ni imaginar quins pecats tan greus van cometre els avantpassats dels lleidatans perquè els seus successors hagin estat castigats amb un urbanisme tan cruel com el que pateix la ciutat. Jo no conec cap altra ciutat amb un centre històric tan meravellós i al mateix temps tan poc lluït, ni cap altra ciutat amb unes avingudes d’eixample tan amples i rectes però que al mateix temps són incapaces de fer entrar i sortir de la ciutat amb comoditat. Si en el passat Jehovà va enviar una pluja de foc i sofre per destruir Sodoma i Gomorra, a Lleida li va enviar al segle XX un desarrollisme incompetent i depredador que va ser incapaç d’articular uns enllaços de la ciutat dignes i funcionals i que va abandonar el centre històric a la seva sort mentre la ciutat s’expandia més enllà del riu Segre. Amb aquesta herència, és normal que actuacions absolutament normals passin a ser celebrades per les patums locals com un gran progrés per a la ciutat. “Així qualsevol”, devien pensar els regidors de l’oposició cada cop que l’alcalde, Àngel Ros, tallava una cinta inaugural en aquells temps remots en què encara existia l’obra pública.

Precisament la setmana vinent es complirà un any de la inauguració de la plaça Ricard Viñes. És una obra aparentment menor però que ha resolt de forma òptima l’enllaç entre dues avingudes vitals per al centre de la ciutat, l’avinguda Balmes i Prat de la Riba, i l’accés de vianants per a la zona interior de l’eixample, on es troba l’edifici central de la universitat i diverses empreses, oficines i comerços. La pompositat inicial del disseny, encarregat a l’arquitecta barcelonina Benedetta Tagliabue, s’ha desdibuixat al cap d’un any quan els materials ja no brillen tant i l’herba deixa de ser mimada cada dia. Ara, amb les seves espirals i el seu gegantí cilindre d’accés al pàrquing subterrani, s’ha convertit en una plaça un punt desaprofitada en els espais centrals. Però, això sí, còmoda com a lloc de pas de vianants on abans només hi havia cotxes.

La plaça Ricard Viñes és l’últim testimoni a Lleida del que ha significat la feliç dècada dels 2000 a les nostres ciutats, quan encara circulaven sense fre els euros i els totxos: modernització necessària, però amb un pecaminós puntet extra de frivolitat i vanitat política. Que en gaudim per molt de temps, d’aquesta i d’altres obres, perquè haurem d’esperar uns quants anys per tornar a pecar amb la mateixa intensitat.

(Publicat a El Punt Avui el 28 d’octubre del 2011)

Barri antic

L’Ajuntament de Lleida ha decidit fer tancar de nit les petites botigues d’alimentació del centre històric, aquelles a les quals la llei permet obrir fins a altes hores de la matinada o fins i tot la nit sencera i que a Lleida acostumen a regentar marroquins i subsaharians. La mesura no és un càstig per vendre aigua a dos euros o tomàquets postcongelats i insípids a preu de delicatessen, que, segons com, podria ser un motiu prou justificat. La idea és rebaixar l’activitat nocturna en una zona que fa temps que desperta queixes veïnals per assumptes de convivència i que a l’estiu, amb la calor i l’insomni rondant amb plena llibertat per tots i cadascun dels carrerons del barri vell, es fan encara més evidents. A falta d’altres entreteniments, l’exterior d’aquestes botiguetes es converteix en punt de trobada de noctàmbuls ociosos que fan una cervesa i xerren de la vida i de les seves coses i passen la nit mentre dalt als pisos n’hi ha que intenten dormir.

Amb el barri antic de Lleida, a l’administració li passa com amb tants altres problemes quotidians difícils de mesurar: en un primer moment es nega el problema i s’acusa el denunciant de moure’s per prejudicis i sensacions alarmistes, i després, quan l’olfacte polític diu que potser sí que cal fer-hi alguna cosa, llavors s’hi actua amb una contundència inesperada. No és cosa de Lleida sinó d’arreu: en aquest país, la correcció política va canviant en silenci, igual que l’eix de la terra s’inclina d’un costat a un altre sense ni adonar-nos-en, i arriba un dia en què hem passat de cedir terrenys per fer mesquites i subvencionar càtedres de multiculturalitat a prohibir burques pràcticament inexistents i justificar amb paternalisme els discursos protoxenòfobs cada cop més desinhibits.

A mi, el centre històric de Lleida em té enamorat. Si hagués d’anar a viure a aquesta ciutat buscaria en primer lloc per alguns dels seus carrerons on el pes de la història conviu amb les incògnites de futur d’aquest país. Per això desitjo tot l’encert a l’administració, als veïns, a les associacions que hi treballen, que sàpiguen redreçar-ho sense ignorar els problemes ni anar a cegues.

(Publicat a El Punt Avui el 5 d’agost del 2011)

Una promesa electoral als tribunals

L’estratègia d’Àngel Ros de reformar les enyorades Basses d’Alpicat gràcies a la inversió privada d’un centre comercial de 12.000 metres quadrats està topant amb una normativa que, interpretada per la Generalitat passada, per l’actual, i qui sap si per la futura, no permet que tan lluny de la trama urbana es faci tal centre comercial.
Ara el recurs presentat per la Paeria davant dels tribunals de justícia fa suposar que durant almenys dos anys l’assumpte continuarà pendent i sense fer-s’hi absolutament res, en un projecte que ja era promesa electoral el 2007 i que ara al 2011 continua sense fer-se. Les antigues piscines d’estiu dels afores de Lleida són ara runa entre matolls. Continua llegint «Una promesa electoral als tribunals»

El panís guanya als adossats

Si la bombolla de pisos cars i crèdits barats no hagués esclatat, a la foto del costat no hi creixeria el panís sinó una urbanització de xalets adossats amb jardins i piscina exclusiva per als propietaris. Un cartell plantat al mig anuncia acabats d’alta qualitat i facilitats de pagament. Es tracta d’un solar situat darrere del carrer Major del Poal (Pla d’Urgell). Comenten els veïns que la urbanització fa anys que té tots els permissos de l’Ajuntament i només cal que el constructor s’hi posi. Però no s’hi ha va posar a temps i ara no sembla que s’hi pugui posar en un futur immediat. Benvinguts a la crisi. Continua llegint «El panís guanya als adossats»

L’ovni de Lleida i l’urbanisme de final feliç

Cada cop sembla més llunyà aquell urbanisme de final feliç que es va escampar amb alegria per les ciutats més presumides de Catalunya. Com a les perruqueries xineses del carrer Trafalgar de Barcelona, era un urbanisme dedicat aparentment a pentinar el territori i fer edificis molt ben tocats i posats. Però amagava una rera-botiga plena d’activitat efervescent on rajava el diner amb alegria i on confluïen els somnis i les lascívies d’alcaldes, promotors, constructors i intermediaris de tota mena i a on mai ningú donava un no per resposta. Continua llegint «L’ovni de Lleida i l’urbanisme de final feliç»