Quin és el cost d’una carrera universitària?

Publicat el 17 febrer 2011 per David Rodríguez Borràs

El govern s’està plantejament un reajustament de les taxes universitàries dins de l'”operació tisora” . En concret, es persegueix que les persones repetidores paguin el cost real del seu ensenyament, o, en altres paraules, que l’administració deixi de subvencionar a aquest perfil d’estudiants.

De fet, aquesta política ja existeix des de mitjans dels noranta, tot i que té un abast més limitat i es limita a un recàrrec en el preu de la taxa pública. També s’apliquen des de fa anys recàrrecs (del 50%) als estudiants que un cop finalitzada la carrera decideixen fer-ne una segona. A diferència d’aquests dos casos la nova proposta planteja una innovació: vincular-la amb el cost real de la carrera universitària. Segons els números que circulen pels mitjans, els estudiants paguen una mitjana de poc més de 1.000 euros anuals en taxes, mentre es parla d’un cost que supera els 11.000 euros per curs.

Com en el cas de l’Enric Canela jo no em crec que una carrera estandard tingui un cost així. Sospito que aquest ha estat el resultat de dividir el pressupost total d’una universitat entre el seu nombre d’alumnes, una dada que oblida que la universitat, a més de dedicar-se a la docència, es dedica a la recerca. I això implica tant imputar un percentatge important del cost del professorat com del personal tècnic de suport i administratiu, costos de consumibles o amortitzacions d’actius. És a dir, que probablement  una part molt important d’aquests 11.000 euros corresponen a recerca, una activitat de la que es beneficia la societat en el seu conjunt i que en cap cas hauria de finançar un universitari.

Quin és aquest percentatge? Aquesta és la pregunta. Malauradament no consta que ni el govern ni les universitats hagin fet públic un exercici de comptabilitat de costos que permeti una separació raonable entre costos de docència i recerca. Cert que l’escull principal és la major o menor raonabilitat d’algunes imputacions, però hauria estat unmés que notable exercici de transparència.

Ara bé, implícitament moltes universitats públiques sí saben quan costa veritablement un alumne. Les matrícules dels centres adscrits són un bon punt de referència. Així, una carrera de ciències socials en un centre d’aquestes característiques pot costar entre 3.000 i 4.000 euros. En altres paraules, els estudiants estan finançant entre el 25 i el 33% del cost real de la carrera, cosa que sembla més raonable.

Publicat dins de economia general, educació, finances públiques, polítiques públiques | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Quin és el cost d’una carrera universitària?

Feliç any nou xinès

Publicat el 11 febrer 2011 per David Rodríguez Borràs

D’aquesta manera saludava l’any nou xinès l’outlet de La Roca Village. Una moda importada a l’estil de Sant Valentí o el Halloween? Probablement no. D’un temps ençà l’incipient turisme xinès es deixa veure sovint en aquesta instal·lació, en la qual és particularment benvingut. No és inhabitual veure minibusos amb turistes d’aquesta nacionalitat arribant-hi o marxant carregats de bosses. S’estima que la despesa mitjana d’aquest perfil de turistes és de 300 euros.

Fins i tot el Pans and Company del recinte s’ha sumat a la campanya!

Publicat dins de comerç | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Feliç any nou xinès

Una taxa injusta i més pròpia del segle XIX

Publicat el 5 febrer 2011 per David Rodríguez Borràs

A ningú li agrada pagar impostos. Però aquest rebuig es fa encara més gran quan l’impost no està justificat. Probablement per aquest motiu una queixa sobre una taxa de tractament de residus que aplica l’Ajuntament de Barcelona a empreses, autònoms i professionals ha tingut una àmplia repercussió.

Aquesta taxa, que s’introduí un cop es va suprimir l’Impost d’Activitats Econòmiques (un exemple del que no hauria de ser un impost) grava la generació de residus derivats de l’activitat econòmica. Això té una certa lògica, ja que els particulars ja paguen per la recollida dels residus que generin a casa seva.

La controvèrsia apareix amb tots aquells autònoms o professionals que o bé treballen a casa seva, o bé treballen en establiments de tercers. No es tracta de casos anecdòtics, sinó d’una situació que ha anat creixent al llarg dels anys i que es deu a molts factors, des de canvis tecnològics fins a la precarització de l’ocupació. Precisament aquest han estat els principals afectats d’una razzia que ha llençat l’Ajuntament durant les darreres setmanes.

Tenen raó? Jo crec que sí. Generalment estem parlant de persones que o bé desenvolupen activitats intensives en coneixement o bé treballen per a tercers que ja tributen. A més no són menyspreables els casos d’”autònoms a temps parcial”, és a dir persones que es donen d’alta en aquest règim per complir amb la llei i poder desenvolupar una activitat empresarial secundària. En tots aquests casos hi ha dubtes raonables sobre la seva aplicabilitat, ja que pot passar perfectament que la taxa de generació de residus, tal i com està formulada, pot arribar a superar les despeses generades per l’activitat econòmica. Som al segle XXI, i no són pocs els professionals que no recorden quan van comprar el darrer paquet de fulls de paper.

Formalment la cosa també deixa bastant que desitjar. Sembla que el desconeixement envers l’existència d’aquesta taxa és generalitzat. Algú ha vist alguna referència en la miríada de butlletins informatius, revistes, tríptics, fullets, comunicats, etc que l’Ajuntament emet anualment? L’Ajuntament va enviar alguna carta explicant als contribuents l’obligació de pagar aquesta taxa, tal i com ho fa amb l’impost de circulació? El consistori s’escuda en què això no és excusa i que els ciutadans haurien de conèixer les normatives. Molt bé. Però seguint aquesta lògica l’Ajuntament es podria estalviar desenes de milions d’euros en propaganda inútil, ja que els ciutadans també hem de conèixer qui és el nostre alcalde o quines actuacions s’han fet en els darrers temps als nostres barris.

Quina seria la solució? Fer una taxa de residus que fos proporcional al volum d’activitat econòmica declarada i que tingués en compte el sector d’activitat, i el fet de ser o no autònom dependent. Per tant, tots els casos que hem citat més amunt quedarien eximits de pagar la taxa, alhora que qui l’hauria de pagar ho fes sota uns criteris de major raonabilitat.

Una darrera reflexió: l’Ajuntament de Barcelona s’ha gastat milions d’euros publicitant i promovent la denominada “ciutat del coneixement” i que té en el 22@ el seu màxim exponent. Recursos que deuen haver tingut una efectivitat nul·la quan és el propi ajuntament qui no es creu allò que està predicant.

Publicat dins de autònoms, empreses, finances públiques | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Una taxa injusta i més pròpia del segle XIX

Caixes: crònica d’una mort anunciada

Publicat el 30 gener 2011 per David Rodríguez Borràs

Aquesta setmana hem assistit al que probablement serà l’inici de la desaparició de les caixes d’estalvi. El govern espanyol ha anunciat que s’enduriran els requeriments de capital, incrementant-los per sobre del 8%, i La Caixa ha iniciat el seu procés de bancarització del negoci, conservant però la propietat (de moment). Al seu torn Catalunya Caixa i Unimm, veuen inevitable la seva conversió en bancs al no arribar als nivells mínims de capital exigits. També es parla de noves fusions.

Feia força anys que es parlava de l’”anormalitat” que suposava el model de les caixes d’estalvis, anormalitat que per alguns suposava una competència deslleial (opinió dels bancs) i per altres la constatació de què eren un model propi exitós. No obstant, aquest model tenia algunes bases que podien fer-lo trontollar:

  1. Un model car de mantenir. El model de les caixes d’estalvi estava basat en una important xarxa d’oficines, la qual arribava (i encara arriba) a gairebé tots els punts del país. Un poble passava a ser de debò quan s’inaugurava una oficina d’una caixa d’estalvis. La contrapartida, però, són uns elevats costos d’estructura, probablement molt superiors als que marcaria l’eficiència. Aquest model però ha pogut funcionar gràcies a l’important volum d’activitat vinculat a la bombolla immobiliària i al fet de què no ha estat fins fa relativament poc que han aparegut productes potencialment substituïbles ( la banca per Internet). Sense bombolla immobiliària ja faria dies que s’hauria demostrat inviable.
  2. Una estructura de govern corporatiu que privilegiava certs grups d’interès per sobre del benefici de l’entitat. Les caixes d’estalvi són formalment entitats sense ànim de lucre i que per tant, no poden repartir els beneficis que generi la seva activitat. A més comptaven amb un sistema de govern corporatiu bastant peculiar i que intentava conjugar els diferents interessos: el dels impositors, el dels treballadors, el de les entitats promotores i el d’entitats representatives de l’àmbit en el que operava la institució. Aquestes bones intencions, però, trontollaven a l’hora de dur-les a la pràctica. Determinats grups d’interès tenien a l’hora de la veritat un pes molt elevat a l’hora de prendre decisions, el que explica per exemple les molt bones condicions laborals de les que han pogut gaudir tradicionalment els treballadors d’aquest col•lectiu o determinades operacions financeres que difícilment s’haurien vist si el sol•licitant fos un particular anònim.
  3. Problemes a l’hora de captar capital de remuneració variable. Quan un banc vol enfortir-se sense caure en un espiral de deute pot emetre accions, com qualsevol altra societat anònima. Les caixes d’estalvi no comptaven amb aquest instrument, el que feia que el creixement dels recursos propis passés inevitablement per l’acumulació de reserves, un procés massa lent per unes entitats que han de competir en entorns cada cop més canviants. En altres paraules, no quedava més remei que recórrer a l’endeutament, ja que altres instruments de finançament variable no eren factibles.

En definitiva, el model de caixes era poc sostenible a mig i llarg termini. No es pot alhora voler competir amb els bancs i pretendre que polítics, sindicats i l’autonomenada “societat civil” poguessin remenar les cireres. O les caixes quedaven confinades al seu model tradicional (amb una sèrie de restriccions més o menys raonables), o esdevenien societats anònimes bancàries. Això hauria passat amb o sense crisi econòmica, amb o sense bombolla immobiliària. L’únic que ha fet la crisi actual n’ha estat precipitar el procés.

Publicat dins de banca, empreses | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Caixes: crònica d’una mort anunciada

És la demografia, estúpid!

Publicat el 23 gener 2011 per David Rodríguez Borràs

Els economistes patim sovint el problema d’oblidar-nos de les variables demogràfiques. És tracta d’un error que sovint acabem pagant molt car. I us posaré dos exemples: les universitats i el mercat immobiliari.

Des de fa ja uns quants anys moltes universitats pateixen en carn pròpia el risc de tenir les aules mig buides.  Han estat nombrosos els casos de centres d’ensenyament superior que han vist com en pocs anys la xifra d’alumnes se’ls reduïa a menys de la meitat. Aquest fenomen s’ha mostrat en tota la seva cruesa a les universitats situades a la perifèria del territori o als centres privats, algun dels quals ha acabat tirant la tovallola al no cobrir costos. El motiu d’aquesta minva no fou la mala gestió o problemes en la qualitat de l’ensenyament, sinó pura i simplement motius demogràfics. Als anys noranta s’incorporaven a la universitat les generacions nascudes als setanta, anys on el nombre de naixement superava tranquilament el mig milió. Actualment s’estan incorporant a la universitat persones nascudes a finals dels vuitanta i principis dels noranta, justament quan el nombre de naixements va assolir els seus nivells mínims, gairebé la meitat dels que hi havia hagut quinze anys abans.  En altres paraules, i amb una senzilla extrapolació, era previsible ja a mitjans dels noranta que es produiria una  important caiguda en la demanda d’estudis universitaris, fins i tot en escenaris que tinguessin en compte un fort nivell d’immigració o un augment de la proporció de població entre 18 i 25 anys que estigués cursant estudis universitaris.  Ningú, però,  va veure-ho (o no es va voler veure) i és així com es van fer notables inversions per incrementar la capacitat de les universitats catalanes.

Quelcom similar ha passat amb el mercat immobiliari. No fa pas massa anys eren habituals que es volguessin justificar els increments de dos dígits del preu de l’habitatge apel·lant a raons de demanda, sovint rematats amb un “compra ara que el preu dels habitatges mai baixa”.  Aquest tipus de raonament, que fins i tot es va instal·lar en tribunes d’una certa respectabilitat ignorava fins a un cert punt el factor demogràfic. La demanda d’habitatges venia per dues fonts: una demanda per necessitat i una demanda amb l’única finalitat d’obtenir una rendibilitat financera. La primera d’elles depèn sobretot de la demanda que fan les noves llars, la qual depèn del nombre de persones que potencialment poden crear una llar.  Fins al 2005 aquesta xifra anava creixent, ja que les noves llars estaven formades principalment per persones nascudes als anys setanta. Però a partir d’aquella data ens trobem amb una situació que recorda molt a la que hem citat abans: a partir del 1975 el nombre de naixements va anar caient, i per tant el nombre de noves llars hauria també d’anar caient. Els canvis en els hàbits socials que han desembocat en el creixement de llars unipersonals podrien compensar parcialment aquesta tendència, però fins i tot sent molt optimistes, estem parlant de xifres relativament petites.

I què pot passar en el futur? Fa uns dies al bloc Nadaesgratis van publicar una entrada amb els resultats d’una recerca feta per Kiyohiko G Nishimura, sotsgovernador del Banc Central del Japó. En aquest estudi es posava de manifest la relació entre la taxa de dependència (conjunt de persones que no tenen edat de treballar sobre el conjunt de persones en edat de treballar) i el preu dels actius immobiliaris.  L’estudi només considerava el cas japonès, però pot ser un anticip del que passarà als Estats Units o a aquí. En altres paraules, pot ser que en els propers 10 o 15 anys els preus de l’habitatge continuïn baixant, encara que sigui a un ritme molt lent.

Publicat dins de economia general | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a És la demografia, estúpid!

Tornem-hi amb els horaris comercials

Publicat el 13 gener 2011 per David Rodríguez Borràs

Comença a ser habitual que cada intervenció del president Zapatero acabi esdevenint una capsa de sorpreses, evidentment negatives, per algun col·lectiu. Ahir li va tocar el rebre a una part important dels petits comerciants, arran de l’anunci de què es podrien liberalitzar encara més els horaris comercials.

D’entrada  sobten dues coses: el fet de citar aquest tema com a exemple de reforma estructural que cal fer, i la insistència en què aquesta política ha de ser “coordinada”, és a dir que cal tendir a a una certa homogeneïtzació, eliminant les diferències de criteri que fins ara existien entre les diferents comunitats autònomes.

Sovint s’ha citat que una major liberalització d’horaris redundaria en millores per al conjunt de l’economia: es vendria més, es generaria més ocupació i fins i tot ajudaria a abaixar la taxa d’inflació. Tota aquesta teoria no s’aguanta per enlloc. Comencem per la inflació. Alguns economistes s’han entossudit a relacionar les restriccions en horaris comercials amb diferències en les taxes d’inflació. Així es cita que la Comunitat de Madrid té una menor taxa d’inflació que Catalunya gràcies a la política liberal de la primera, enfront de les polítiques restrictives de les segones. Aquest argument podria ser cert si l’estructura econòmica d’ambdues comunitats fos pràcticament idèntica i per tant, l’únic factor diferencial seria la normativa.  Això evidentment no és així, i per tant poden ser altres factors els qui expliquin aquest diferencial.

Però fins i tot des d’un punt de vista teòric aquesta teoria té alguns problemes. Si acceptem la tesi de què major llibertat horària implicarà menor taxa d’inflació és perquè potser estem suposant de manera implícita de què la llibertat d’horaris afavorirà la desaparició del petit comerç en benefici de les grans superfícies, les quals són més eficients per una qüestió d’economies d’escala. Però si agafem aquest supòsit podem trobar-nos amb un altre resultat: l’ocupació no només no augmentarà, sinó que fins i tot podria arribar-se a reduir de manera significativa És a dir, no és possible que de manera simultània, almenys basant-nos en aquesta tesi, augmenti l’ocupació i alhora baixi la inflació. Així mateix, aquesta “neteja” podria tenir un efecte col·lateral: al reduir-se la competència, els preus podrien apujar-se.

En altres paraules, no queda gens clar que una liberalització indiscriminada dels horaris comercials generi millores sobre l’economia.  No obstant, sí que podria donar-se el cas de què permetent l’obertura en festius en determinades zones (per exemple el centre de Barcelona) es produïssin increments ressenyables de vendes a causa de les compres dels turistes. Però aquesta possibilitat ja està contemplada a la llei actual. Només cal que una part de la ciutat sigui declarada zona turística, de la mateixa manera que es vol fer a La Roca del Vallès o que es va fer a La Sénia.

L’altre aspecte que crida l’atenció és la insistència a homogeneïtzar horaris en un sector que es caracteritza precisament per haver de ser sensible a les diferències locals. Més o menys sonaria el mateix que si un bon dia es dictés una llei per unificar els horaris d’obertura de bars i locals d’oci nocturn. El que demostra que aquesta llei potser ha estat, com ho va ser la iniciativa de fer voluntària la quota cameral, que es tracta d’un caramel ofert a les grans empreses (en aquest cas les principals empreses de distribució) per obtenir un cert recolzament institucional, que no pas una mesura estudiada i contrastada i que generi efectes beneficiosos sobre l’activitat econòmica.

Post Data: El que sí podria contribuir a una millora en l’economia seria l’obertura per les tardes o els dissabtes pel matí d’algunes oficines de la xarxa bancària. Malauradament són ben pocs els intermediaris financers que ofereixen aquesta possibilitat al client, forçant-lo a anar  en uns horaris molt restringits i poc compatibles amb l’activitat ordinària. Curiosament ningú parla de “liberalitzar” aquests horaris (i ho poso entre cometes perquè no hi ha cap llei que ho limiti o ho prohibeixi, sinó uns sindicats que han fet valer la seva fortalesa a l’hora de fer els convenis col·lectius).

Publicat dins de comerç, economia general, mercat de treball, societat | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Tornem-hi amb els horaris comercials

Rebaixes

Publicat el 11 gener 2011 per David Rodríguez Borràs

Les tradicionals rebaixes d’hivern han començat amb molt bon peu. La conjuntura ha fet que el primer dia de rebaixes coincidís amb un divendres, el que ha propiciat que les vendes s’animessin, fins al punt de què en algunes zones es feia difícil d’entrar a les botigues durant segons quines franges horàries. Aquest bon comportament confirma el repunt en les vendes que ja s’havia observat durant aquest Nadal i que es fa palès amb un petit detall: tornen a veure’s cartells demanant dependentes a més d’un aparador.

Però no només ha estat un fet conjuntural. Cada cop més s’evidencia un nou perfil de consumidor el qual basa bona part de les seves decisions de compra durant les rebaixes i que les complementa amb un ús habitual dels  outlets virtuals. No és cap casualitat que les empreses d’aquest segment siguin les més dinàmiques dins del comerç electrònic, i que estiguin presentant ritmes de creixement de tres dígits.

Alguns comerciants han expressat la seva preocupació per l’emergència d’aquests outlets virtuals i algú fins i tot n’ha demanat la seva regulació. Em sembla un error.  Els outlets virtuals tenen un públic i unes funcions determinades que poden complementar les botigues de tota la vida. De la mateixa manera que iniciatives de botigues efímeres com el REC han contribuït a dinamitzar el comerç igualadí.  Hem de cuidar aquest nou consumidor, no posar-li problemes.

Publicat dins de comerç, comerç electrònic, empreses | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Rebaixes

Podrà la Generalitat reduir l’atur a la meitat durant aquesta legislatura?

Publicat el 6 gener 2011 per David Rodríguez Borràs
Taxes d'atur per a Catalunya i Espanya

Taxes d'atur per a Catalunya i Espanya

En unes recents declaracions, el flamant conseller d’Empresa i Ocupació va posar-se com a compromís personal la reducció a la meitat de la taxa d’atur durant aquesta legislatura. Factible o utopia?

Malauradament crec que serà un objectiu difícil d’assolir si no canvien unes quantes coses que escapen al control del govern català. Si ens fixem en l’evolució de la taxa d’atur (en aquest cas hem agafat l’Enquesta de Població Activa com a referència) i la comparem amb la mitjana espanyola, podem apreciar com existeix una correlació gairebé perfecta, estant la taxa d’atur catalana entre 2 i 3 punts per sota de la mitjana espanyola. Únicament en  la primera fase de a crisi al 2008, la taxa catalana s’apropà a l’espanyola, degut a la forta destrucció d’ocupació al sector industrial, el qual té una major presència a Catalunya.

Aquesta correlació no és casual. Es deu sobretot a factors institucionals comuns al conjunt de l’estat espanyol. Catalunya, per exemple, no té competències per modificar els tipus de contracte, o per alterar la quantia i durada dels subsidis de desocupació.  Això implica que només es pugui jugar amb eines menors, com el paper que pot jugar el Servei d’Ocupació de Catalunya o determinades polítiques de foment de l’activitat emprenedora.

En altres paraules, és possible que l’actuació de la conselleria en aquests ambits pugui reduir en dos o tres punts la taxa d’atur, cosa que ja serà laudable. Però la reducció més forta vindrà per dues bandes: la primera, una reforma profunda del mercat de treball a nivell estatal que permeti abandonar la persistència de les altes taxes d’atur i la dualització del mercat; la segona, la millora de l’economia mundial, i en especial europea, el que es traduirà en una millora del sector exterior (les nostres empreses vendran més a l’exterior i els turistes estrangers vindran més i gastaran més a casa nostra).

Molt probablement el Conseller Mena ja té en compte que la millora del sector exterior serà un fet, i que això contribuirà a reduir la taxa d’atur en un context d’atonia de la demanda interna. La clau doncs serà l’element institucional. I veient com han anat els darrers temps, jo no confiaria massa en una millora radical en aquest apartat. Tant de bo m’equivoqui!

Publicat dins de mercat de treball, polítiques públiques | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Podrà la Generalitat reduir l’atur a la meitat durant aquesta legislatura?

La Roca del Vallès: municipi turístic?

Publicat el 1 gener 2011 per David Rodríguez Borràs

El municipi de La Roca del Vallès va iniciar mesos enrere els tràmits per ser declarat municipi turístic. Aquesta declaració, regulada per llei, permet una sèrie d’avantatges als municipis, entre ells una major flexibilitat pel que fa als horaris comercials, permetent l’obertura en dies festius. El fet de què La Roca estigui situada en una àrea tradicionalment poc turística i la presència del centre comercial La Roca Village ha aixecat les suspicàcies d’alguns col·lectius i els més exaltats fins i tot han arribat a parlar de frau de llei.

Pot considerar-se La Roca un municipi turístic? Des del meu punt de vista ho és, entre altres coses perquè el centre comercial és una atracció turística per ella mateixa. Per La Roca Village passen anualment més de 3 milions de visitants dels quals només una ínfima part són veïns de la comarca. De fet els turistes estrangers ja són majoria (el 53% del total), i no és inhabitual veure autocars de turistes xinesos arribant-se al centre comercial.

L’impacte econòmic del centre comercial en un escenari de declaració de municipi turístic no seria gens menyspreable. S’ha estimat que l’obertura en festius podria generar un impacte total superior als 100 milions d’euros, bona part dels quals es quedarien a la comarca. En altres paraules, si es pugués obrir en diumenge, molt probablement els restaurants de la zona en sortirien beneficiats. I si els operadors turístics són prou hàbils, també podrien beneficiar-se els allotjaments, balnearis o museus de la comarca. Al Vallès Oriental li havia mancat tradicionalment una atracció turística clau (un anchor) que permetés superar el model turístic de dia (o d’hores).  El Circuït de Catalunya (situat a pocs quilòmetres de La Roca)  fou un primer pas, fins al punt de què ha ajudat decisivament a crear una mínima planta hotelera a la zona, inexistent fa dues dècades, però que en termes turístics no ha aportat canvis significatius a la zona. Obrir el centre els caps de setmana pot permetre consolidar un turisme familiar que, amb l’excusa de les compres, acabi beneficiant el conjunt del territori.

No acabo d’entendre les reaccions contràries dels comerciants de Granollers. El centre de La Roca fa més de quinze anys que és obert i ha demostrat que no competeix amb el comerç de la zona. Senzillament juguen en dues divisions diferents: el comerç de Granollers abasteix principalment als veïns de la ciutat i dels municipis de l’entorn més immediat, mentre que el complex de La Roca serveix a gent de fora de la comarca. Més que oposar-m’hi, jo intentaria buscar de quina manera tothom se’n pugui beneficiar. El centre de Granollers té una sèrie d’actius complementaris a La Roca Village que poden sortir-ne beneficiats. I Mataró també en pot sortir-ne beneficiada.

El cas de La Roca no és únic. Ja fa uns mesos es va declarar a La Sénia municipi turístic, el que va permetre la reobertura en diumenge dels nombrosos comerços dedicats al moble, els quals tradicionalment havien generat un important flux de visitants, amb el consegüent efecte sobre restaurants i allotjaments de la zona. Les diferents normatives sobre horaris comercials promulgades als anys noranta van forçar el tancament en festius d’aquests establiments, com també va passar amb les botigues de mobles de La Garriga. En aquest cas no hi va haver oposició. Tot el contrari.

Publicat dins de comerç, turisme | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a La Roca del Vallès: municipi turístic?

7,5 milions d’euros

Publicat el 27 desembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Després de setmanes de negociacions, i també de força incertesa, sembla que l’aeroport de Girona- Costa Brava continuarà comptant amb una base de Ryanair. La contrapartida és l’aportació anual de 7,5 milions d’euros a repartir entre administracions i agents privats.

Molt o poc? Depèn.  Jo personalment preferiria que no cap aerolínia rebés aportacions, especialment si bona part d’elles provenen de l’erari públic, i van dirigides a una companyia no precisament exemplar amb la cura del dret dels consumidors. Però també és veritat, i així s’ha de reconèixer, que gràcies a Ryanair s’ha generat un important negoci turístic que difícilment s’hauria captat amb d’altres alternatives. Si la suma dels guanys obtinguts supera la xifra de l’aportació, benvinguda sigui aquesta.

Ara bé, tinc dubtes de què realment el benefici addicional sigui superior a aquesta màgica xifra. En primer lloc, perquè bona part de la clientela que passa per l’aeroport arriba i marxa de Barcelona. Fa uns anys la Cambra de Comerç de Girona encarregà un estudi on es posava de manifest que les comarques gironines únicament captaven una petita fracció del turisme que passava per l’aeroport. Molt probablement aquesta situació ja està canviant des de que Ryanair vola a Barcelona, però fins i tot en aquesta situació potser estem parlant d’un volum de mig milió de turistes. En segon lloc, perquè bona part d’aquest trànsit ja era captat per altres vies (per exemple via aeroport del Prat) i per tant, la correspondència turistes – beneficis no és tan immediata.

Un altre tema a tenir en compte és com es finançarà aquesta aportació. En el passat, amb unes xifres més reduïdes, s’havia arribat a un cert equilibri entre aportació pública i privada. Ara tot apunta a què serà el sector públic qui hagi de finançar majoritàriament l’operació, especialment després de què s’hagi eliminat l’obligatorietat d’afiliació a les Cambres de Comerç, i per tant aquesta institució pugui veure’s obligada a retirar les aportacions que venia fent. Això no seria desitjable, ja que podria existir la temptació a exagerar els beneficis de mantenir la presència d’aquesta aerolínia per part dels actors privats, quan en realitat els costos poden ser superiors als beneficis. Així mateix, la subvenció pública pot arribar a generar conseqüències insesitjables, com la d’acabar subvencionant les escapades de cap de setmana de ciutadans catalans que no tenen massa problemes de butxaca.

Amb independència de tot això, caldria que la nova administració fes dues coses: la primera, no lligar-se les mans massa temps i estudiar com evoluciona el trànsit a Girona un cop Ryanair ja aterra al Prat. La segona, cercar vols alternatius per a Girona (i també per a Reus), que evitin una dependència excessiva de l’aerolínia irlandesa.

Publicat dins de empreses, turisme | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a 7,5 milions d’euros