Suar la samarreta per culpa de la samarreta

Publicat el 21 desembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Poques notícies han generat tanta controvèrsia com l’anunci de què una fundació qatarí patrocinaria la samarreta del Barça a canvi d’una quantitat de diners més que generosa. No fa ni dues setmanes que es va filtrar la notícia (alguns situen la filtració a Baqueira en ple pont de la Puríssima) i gairebé tothom ha dit el que havia de dir, amb un predomini de les veus contràries sobre les favorables per motius ben diversos.

No entrarem aquí a valorar motius ètics, sentimentals o polítics, sinó que ens centrarem en els econòmics:

Per una banda el Barça necessita recursos per poder competir en igualtat de condicions amb els millors equips del món. Tenir els millors jugadors costa molts diners, ja que la llei de l’oferta i la demanda és implacable i per molta austeritat que es vulgui imposar al final el club s’ha d’acabar plegant a les condicions que imposen els millors futbolistes del món. A més i a diferència de la resta d’equips de primer línia, el Barça compta amb diverses seccions professionalitzades, des del bàsquet fins el hoquei, passant pel handbol, les quals tenen una minsa capacitat d’ingressos. Tot i que les xifres que belluguen són discretes en comparació al futbol, no és menys cert que al final de la temporada acaben representant quantitats respectables (24,9 milions d’euros de dèficit en el cas del bàsquet, 7,9 en el cas del handbol o 5,4 en el cas del futbol sala).

I a més a més el Barça té alguns handicaps a l’hora de generar ingressos. El primer d’ells és la seva naturalesa de club format per socis, el qual impedeix vies de finançament basades en recursos propis que sí tenen societats anònimes. L’única manera d’incrementar els recursos propis a Can Barça és mitjançant una derrama dels socis, o el que és el mateix un important increment de quotes socials, una mesura totalment impopular. El segon, haver optat per unes polítiques que probablement acontentaven als socis i funcionaven dècades enrere però que ara no són sostenibles: no dur publicitat a la samarreta i tenir el preu dels abonaments molt més econòmic que els seus competidors més immediats.

Per tant, des d’un punt de vista econòmic, al Barça no li queda més alternativa que buscar noves fonts d’ingressos si vol continuar sent competitiu. Aquesta realitat la va entendre molt bé la Junta sorgida de les eleccions del 2003, la qual va posar en marxa una sèrie d’estratègies que van evitar que en el seu dia el Barça quedés despenjat de la primera divisió de clubs mundials. “El Gran Repte” o els primers intents de posar publicitat a la samarreta s’emmarcaven en aquesta situació.

Ara bé: acceptant que “embrutar” la samarreta era inevitable si es volien preservar altres senyes d’identitat del Barça (com el seu caràcter de club esportiu o l’existència de nombroses seccions), era l’opció de Qatar la millor? Aquí és on sorgeixen alguns dubtes. L’aposta per Unicef, poc rendible des d’un punt de vista de pressupost a curt termini, s’havia revelat com a molt bona des d’un punt de vista estratègic, perquè reforçava la imatge de “més que un club”. Altres apostes que s’havien considerat podien ser sucoses, però podrien generar rebuig en una entitat on hi ha massa gent a dir la seva.

Personalment hauria fet més cas a aquella idea que va llençar l’extresorer Sala-i-Martin de “patrocinar al patrocinador”, és a dir, que una tercera empresa pagui en comptes d’Unicef. Segons sembla hi havia converses amb un grup empresarial i s’havia parlat d’una quantitat superior als 20 milions d’euros per temporada. Una llàstima que no arribés a bon port.

Publicat dins de empreses, societat | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Suar la samarreta per culpa de la samarreta

Llei antitabac: una bona notícia…fins i tot per als hostalers

Publicat el 14 desembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Ahir va fer un pas endavant la modificació de la llei que regula el consum de tabac en establiments públics, superant un important escull al Senat. Malgrat que s’havia comentat que s’inclourien algunes esmenes posposant la seva entrada en vigor o ampliant el ventall d’excepcions a la prohibició genèrica de consum en espais públics, això al final no ha estat així i per tant el fum desapareixerà de bars i restaurants el proper 2 de gener, tal i com va passar fa cinc anys a la resta de negocis.

Aquesta llei ha tingut una certa polèmica, especialment per l’oposició frontal que han manifestat les associacions que representen a la restauració i l’oci nocturn. La seva argumentació és que amb la nova llei poden acabar perdent una part de la seva clientela habitual, que segons algunes enquestes que han realitzat, és majoritàriament fumadora.

Ara bé, en aquestes enquestes hi ha un greu biaix: no hi figura l’opinió de les persones que, poden anar a consumir en aquests establiments, decideixen quedar-se a casa per no haver de suportar els fums d’altres, entre els quals m’hi compto. De fet, estadísticament parlant, la població adulta és majoritàriament no fumadora (no més d’un 30% segons diferents enquestes), el que contrasta amb el resultat d’aquestes enquestes que apunta justament el contrari.

Probablement alguns establiments perdran algun client que no sap  prendre’s el cafè mentre llegeix el diari sense acompanyar-ho d’una o dues cigarretes. Però segurament guanyaran clients que fins ara evitaven aquests espais per por a sortir empudegats, mentre que la immensa majoria de fumadors s’acostumaran a fer la cigarreta al carrer i no passarà res. Per tant l’efecte net serà molt probablement insignificant, o fins i tot positiu, com l’evidència internacional suggereix.

Si jo fos empresari del sector m’apressaria a girar full a aquesta batalla. No només és aquesta una guerra perduda, sinó que també pot acabar donant una mala imatge d’un sector que, com ells mateixos reconeixen, no està passant pels seus millors moments. Defensar a ultrança uns hipotètics (i dubtosos) beneficis de mantenir un status quo que atempta clarament contra la salut dels seus treballadors i de part de la seva clientela no és precisament el millor exemple de responsabilitat social corporativa.

Al capdavall no fa pas massa dècades que els motoristes no duien casc i ara seria impensable anar-hi sense. I en el cas del casc no s’estava afectant la salut o integritat dels altres…

Publicat dins de empreses, polítiques públiques, societat | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Llei antitabac: una bona notícia…fins i tot per als hostalers

La xocolata del lloro: l’eliminació de la quota obligatòria de les Cambres de Comerç

Publicat el 8 desembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Dins de la desena de mesures anticrisi anunciades pel govern espanyol la setmana passada n’hi ha una que ha passat desapercebuda per a molta gent, però que revesteix una certa importància: l’eliminació de l’obligatorietat de pertànyer a les cambres de comerç. Es tracta d’una vella reivindicació d’alguns col·lectius (com ara els taxistes o els barbers), però també de les grans empreses, les quals portaven anys fent mans i mànigues perquè desaparegués aquesta restricció. No és gens casual que aquest anunci s’hagi produït pocs dies després  de la famosa “reunió dels trenta”.  També han estat força els analistes que han aplaudit la mesura, celebrant la fi del que anomenen “impost revolucionari”. I fins i tot un amic i veí blocaire amb qui coincideixo en moltes coses ha celebrat la mesura.

Però aquesta eliminació pot tenir importants danys col·laterals. El primer i més immediat d’ells és la fi d’alguns dels serveis que les diferents cambres de comerç ofereixen. Per exemple, les cambres gironines participen en la subvenció dels vols a Ryanair (d’aquest tema n’haurem de parlar un dia), i la Cambra de Barcelona és part activa a Turisme de Barcelona o a la Fira de Barcelona. Molt probablement aquestes entitats hauran de deixar de prestar aquests serveis, deixant-los íntegrament amb finançament públic. I això porta a  nous problemes: un major allunyament entre les decisions (que les pren qui paga), i les necessitats; i molt probablement un increment de costos si aquestes tasques les acaben assumint les administracions. És a dir, que el nostre amic taxista o el propietari d’un bar no rebia contraprestacions directes, però sí de manera indirecta.  I aquí ja no entrem a parlar del benefici intangible que pot suposar tenir un altaveu prou independent i representatiu que es manifesti davant de segons quines actuacions de l’administració, o defensant els interessos del país.

Em penso que no hem fet un bon negoci. Cert que a les cambres se’ls podria treure més suc en alguns aspectes (evitant duplicitats), incrementar la seva representativitat (tenen uns processos electorals encara massa enrevessats), o evitar que acabin competint/duplicant esforços amb l’administració (per exemple, en comerç exterior). Fins i tot es podria plantejar la no obligatorietat d’afiliació en alguns col·lectius (per exemple, eliminant alguns epígrafs). Però d’aquí a fer un canvi d’aquesta magnitud de la nit al dia hi ha una gran diferència. I tot per un estalvi mitjà que per a molts no passarà dels 50 euros, o sigui el que el nostre amic taxista pot fer en dues carreres.

Publicat dins de empreses, turisme | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a La xocolata del lloro: l’eliminació de la quota obligatòria de les Cambres de Comerç

Anella 3.0

Publicat el 4 desembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Des de fa uns dies és operativa la nova pàgina web de l’Anella, un espai de difusió i compartició de coneixement promogut per Acc10 que ja fa uns anys que funciona. Els canvis no només han estat merament cosmètics sinó també conceptuals, amb la intenció d’ordenar la informació no només per categories funcionals sinó també i de manera simultània per àmbits temàtics. El resultat és un espai  on la navegació és bastant còmoda i on és fàcil de trobar allò que es cerca. Per exemple, he intentat localitzar un informe en el qual mesos enrere vaig participar i l’he pogut aconseguir amb un parell de clics.

Al ser promoguda per Acc1ó, els continguts tracten sobre temes d’internacionalització o innovació empresarial (les dues grans àrees que ocupa l’agència). Penso que en un futur això es podria obrir a més àrees relacionades amb el desenvolupament empresarial i que agrupés tot el coneixement que es va generant dins del conjunt  d’actors que treballen aquests temes. Actualment hi ha molt coneixement, però està molt dispers i rarament se n’arriba a fer ús.  De fet, deixeu-me ser una mica agosarat i suggeriria a les altes esferes de la Generalitat que a partir del “model anella” l’implementessin en altres àmbits de l’administració, com pot ser l’educació o les infraestructures, aprofitant l’experiència acumulada.

Publicat dins de innovació, web 2.0 | Comentaris tancats a Anella 3.0

Podrà el nou govern de la Generalitat reduir el dèficit?

Publicat el 1 desembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Podríem demanar-li al nou govern de la Generalitat moltes coses en l’apartat econòmic, des de la reducció de tràmits administratius fins a la supressió de l’impost de successions, però n’hi ha una que brilla amb llum pròpia durant aquests temps: la reducció del dèficit públic.

La Generalitat de Catalunya té un greu problema de dèficit públic degut sobretot a una mala estructura d’ingressos. Bona part dels ingressos propis (els provinents de l’impost de transmissions patrimonials i d’actes jurídics documentals) estaven molt lligats a “l’economia del totxo”. Així mateix, el fet de dependre en bona part de transferències estatals les quals s’assignen amb uns criteris més que discutibles i que tenen una destinació finalista complica més el tema.

Però també hi ha hagut un problema en la gestió de despeses. El govern Tripartit s’ha caracteritzat en els darrers anys per ser tres minigoverns que actuaven en paral·lel, basats en unes quotes per partits. El fet de què no s’hagi produït cap cessament de consellers durant aquesta legislatura confirma aquesta percepció. I tenir tres minigoverns acaba implicant tenir tres minipressupostos en paral·lel, amb els consegüents problemes, per no dir la impossibilitat, per intentar ajustaments pressupostaris. Ningú vol perdre quota pressupostària, ja que gestionar pressupostos és gestionar poder.

Aquest fenomen no és exclusiu del ja pràcticament finiquitat Tripartit sinó de molts governs de coalició. Fa un parell de dècades dos economistes va estudiar aquest fenomen: es deien Nouriel Roubini i Jeffrey Sachs, i van arribar a la conclusió de què els governs de coalició eren menys capaços de contenir els dèficits que no pas governs formats per un únic partit. Aquest estudi va tenir continuitat i molts van ser els acadèmics que van replicar-lo introduint noves observacions o hipòtesis.

I què passa amb els governs en minoria? En aquest cas l’evidència no és tan clara. Alguns autors han argumentat que els governs en minoria també tenen una major tendència a acumular dèficits respecte dels governs que compten amb una majoria suficient, ja que no pot imposar els ajustaments amb una majoria parlamentària. No obstant, hi ha d’altres que consideren que no és així, ja que a l’oposició tampoc li interessa diferir ajustaments pressupostaris. De fet és la pròpia oposició la primera interessada en forçar un ajustament pressupostari quan més aviat millor (entre altres coses perquè podria ser que els toqués a ells fer-lo en un futur).

En qualsevol cas tot apunta a què el proper govern ho tindrà més fàcil per poder reduir el dèficit, especialment si el Conseller d’Economia i Finances té prou poder dins del gabinet. Un conseller feble pot acabar-se trobant en una situació similar a un govern en coalició, on les diferents branques del partit, o els diferents grups d’interessos maldn per captar pressupost o per evitar retallades. Tot apunta però que aquest risc no existirà, ja que el futur President de la Generalitat té experiència sent Conseller d’Economia i per tant sap el pa que s’hi dóna.

Publicat dins de finances públiques | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Podrà el nou govern de la Generalitat reduir el dèficit?

Un mercat de vocals de meses electorals

Publicat el 27 novembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Aquest diumenge milers de ciutadans estaran cridats a formar part de les meses electorals, la qual s’ha realitzat mitjançant un sorteig. Tot i que es tracta d’una activitat puntual i que té una petita compensació per cobrir dietes (60 euros), força gent voldria evitar-la com fos. A ningú li agrada passar un dels dos dies de festa setmanals tancat en una cosa que sembla massa la feina, per molt que l’endemà et donin unes hores lliures. No obstant, el càstig per no compareixença és important, amb multes i fins i tot penes de presó menor. A més, l’objecció de consciencia no és aplicable en aquest cas, com es va comprovar en un recent procés judicial. Alguns opten per la via pragmàtica i busquen forats en la normativa per evitar ser cridats, per exemple, declarant ser analfabets.
Aquesta vegada la situació podria haver estat diferent. Justament aquell dia hi havia programat un Barça-Madrid , el que frustraria la intenció d’assistir al Camp Nou de molts cridats a ser presidents o vocals. Podríem dir que haver d’anar a una mesa el 28-N sí hauria tingut un important cost d’oportunitat. Davant d’aquesta situació molta gent ha plantejat que potser fóra bo que es tractés d’una activitat voluntària, o fins i tot que fossin els aturats els qui ocupessin les meses electorals, a canvi d’una compensació. Aquestes opcions plantegen alguns problemes. La primera d’elles la possibilitat de què no es cobreixin les places si no és millorant la compensació. La segona, el fet de què finalment seran alguns col•lectius en els qui recaurà l’obligació d’una activitat que és obligació de tota la societat.

Jo proposo un mecanisme alternatiu: permetre un mercat de vocals electorals. Si, posem el cas, em toca anar de vocal a la propera elecció i justament aquell dia m’havia reservat un viatge a Londres tindria la possibilitat de buscar alguna persona que em substituís. Aquesta substitució podria tenir un cost zero per a mi (per exemple ser un familiar), però també pot tenir un cost per a convèncer al voluntari. Per tal d’evitar que aquest fet fos generalitzat hi hauria unes certes restriccions. Per exemple, només es podria utilitzar un únic cop cada 4 anys. En altres paraules: aquesta vegada podries anar a veure tranquil el Barça-Madrid enviant a un no futbolero a la mesa, però si et torna a tocar d’aquí a dos anys hi hauries d’anar ineludiblement.

Afortunadament la racionalitat va imperar i es va moure el dia de partit al dilluns, tot i que tornarem a aparcar el problema fins la propera cita electoral.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Un mercat de vocals de meses electorals

Preparant-se per la dieta

Publicat el 24 novembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Tothom té coll avall que el 2011 serà un any de dieta rigorosa per al sector públic.  Després de dècades d’expansió de les administracions públiques (tant en nombre com en quantitat de recursos), ara toca fer un aprimament que l’actual crisi ha accelerat, però que tard o d’hora era inevitable. La fragilitat de les finances públiques i els problemes de solvència que ja presenten algunes administracions de rang inferior fan urgent una dieta.

Com fer-la? Aquest és el quid de la qüestió. Una possibilitat, a la que malauradament es recorre massa sovint, passa per fer una dieta selectiva, començant per retallar allò que és fàcilment retallable. Estem parlant de no renovar contractes a treballadors temporals, rescindir contractes amb proveïdors o gestionar-los a la baixa. Es tracta de mesures fàcils, que no generen soroll… però injustes perquè penalitzen als esglaons més febles de la cadena. Més o menys és la que es porta aplicant a moltes administracions des de fa un any i mig.

La segona mesura, en alguns punts coincident amb la primera, és fer un aprimament igualitari entre els diferents departaments o centres de cost.  Per exemple, es rebaixa un 5% del pressupost amb independència de si es tracta de presons,  turisme o educació.  Té l’avantatge de ser percebuda com més justa (especialment si aquesta rebaixa afecta a tots els capítols de despesa per igual), però dos inconvenients: pot ser difícil de dur a terme al generar una important oposició entre alguns col·lectius (les recorrents vagues als FGC en són un exemple) , i poden no ser prou eficaces, ja que tracten per igual totes les partides de despesa, amb independència de la seva importància estratègica o de la seva necessitat real.

I una tercera mesura, potser la més encertada des d’un punt de vista de l’eficiència és fer un aprimament selectiu, concentrant l’ajustament en aquelles àrees de menor prioritat o detectant “forats negres” en forma de tasques duplicades o sobredimensionades.  Els seus punts febles  són que (a) requereixen una forta voluntat política per vèncer la lògica resistència dels afectats; (b) implica fer una anàlisi exhaustiva de la situació i (c) requereixen força temps per poder dur-les a terme.

En els darrers anys des d’algunes instàncies de la Generalitat s’ha intentat fer aquest exercici, especialment pel que fa al que podríem denominar “sector parapúblic”, és a dir, la constel·lació d’agències, consorcis, ens, patronats, empreses públiques, fundacions públiques, observatoris, mancomunitats, etc, etc que poblen els despatxos de les nostres ciutats.  Fa uns mesos es va plantejar l’eliminació de set entitats públiques  i la fusió d’una altra trentena .També el govern espanyol ha fet un pas en aquesta direcció eliminant 29 empreses públiques. No obstant això aquests canvis han estat molt petits, centrant-se en organismes de reduïdes dimensions que o bé no tenien activitat des de fa temps, o bé presentaven marcades duplicitats amb d’altres ja existents.

El pas ha de ser més agosarat. Té sentit que tots i cadascun dels ajuntaments es plantegin tenir una ràdio local?  O que tots i cadascun dels barris hagin de tenir  una biblioteca, centre cívic i centre esportiu? O que tots i cadascun dels departaments hagin de tenir un servei de publicacions?  O que TV3 i Catalunya Ràdio encara funcionin com dues empreses diferents, amb estructures d’informatius i corresponsalies diferents?  Són alguns exemples de coses que es podrien optimitzar, però amb temps, coneixement,  i voluntat. Anar-ho deixant estar motivarà que l’ajustament serà més dur i, sobretot, acabarà sent més injust i ineficaç, ja que s’acabarà tirant pel dret retallant allò que sigui més immediat.

Publicat dins de finances públiques | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Preparant-se per la dieta

Repartir bons

Publicat el 20 novembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Fa un parell de dies un conegut em va comentar, una mica enfadat, que l’entitat financera on va realitzar la subscripció de bons de la Generalitat només li havia concedit 13.000 euros. No vaig preguntar-li quina quantitat havia demanat, però sospito que deuria ser respectable atenent a la seva contrarietat.

El motiu de la seva decepció ha estat que la Generalitat s’ha vist obligada a racionar l’assignació de bons davant de l’allau de demandes per part d’inversors. Certament es tracta d’una rendibilitat atractiva i amb uns riscos molt reduïts, el que la fa ideal per a l’estalviador conservador a llarg termini. Es parla d’una demanda superior als 7.147 milions d’euros que s’han de repartir els 3.000 euros de l’emissió.
Hi ha diversos criteris d’assignació. El més obvi és el prorrateig simple, és a dir, atorgar als demandants la ràtio entre la quantitat ofertada i la demandada. En aquest cas s’hauria assignat un 42 %, amb independència del volum d’inversió. Aquest criteri pot semblar just a priori, però a la pràctica no ho és, ja que castiga al petit inversor, primer perquè pot deixar-lo fora del repartiment (si la seva demanda prorratejada no arriba al capital mínim a invertir) i perquè aquest inversor no disposa d’alternatives d’inversió que sí són a l’abast del mitjà o gran inversor.

Així doncs s’imposa un criteri alternatiu: garantir una quantitat mínima i prorratejar la quantitat restant. Per exemple, suposem que es decideix garantir un màxim de 5.000 euros per peticionari. Suposem també que dels 7.000 milions d’euros peticionats, 2.000 corresponen als 5.000 primers euros demandats. Llavors, els 1.000 milions que queden per repartir s’assignarien equiproporcionalment entre els 5.000 milions de demanda pendent d’assignar, el que donaria un prorrateig del 20%.

Aquest és el mètode que ha emprat la Generalitat, amb una diferència: el repartiment no ha estat globalment equiproporcional sinó que les proporcions variaven en funció de la demanda global de l’entitat financera on es vehiculava l’emissió, el que ha generat importants diferències. Així mentre als clients de La Caixa només se’ls ha garantit un 10,3%, mentre que els clients del Barclays han estat més afortunats i han pogut gaudir del 94,7%.

Potser aquest és l’aspecte més criticable d’aquest repartiment: el fet de què els inversors no han gaudit de les mateixes oportunitats per dos motius: la probabilitat d’obtenir bons depenia de l’entitat financera, i sobretot, desconeixien el criteri d’assignació. En cas de què l’haguessin conegut, probablement hauríem vist una cosa curiosa: que la probabilitat d’obtenir bons s’hauria igualat entre entitats financeres. És el que tenen els mercats!

Publicat dins de finances públiques | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Repartir bons

Què passaria si la Generalitat no tingués prou diners per retornar els bons?

Publicat el 10 novembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Abans que algú s’espanti, no vull crear cap tipus d’alarmisme: només estic parlant d’un supòsit més o menys remot, però que més d’un potencial inversor s’haurà arribat a plantejar.

Hi ha rumors, més o menys interessats, de què la caixa de la Generalitat és buida. I el que és pitjor, encara pot estar-ho més d’aquí uns mesos. A més, en els darrers mesos el govern de la Generalitat ha realitzat una sèrie de compromisos (subvencionar determinats programes d’inserció professional, inversions en perllongaments de línies de metro, etc…) els efectes monetaris dels quals es deixaran sentir en els propers exercicis. Per tant, no seria descabellat pensar que existís algun escenari en el que la Generalitat no pogués fer front a les seves obligacions de pagament.

Davant d’aquesta situació es plantejarien diferents escenaris:

Escenari 1: una reestructuració basada en el diferiment del retorn de les aportacions i / o una quitança. Aquesta ha estat una opció clàssica, no només per als governs, sinó també per a les empreses. No obstant, no es tracta d’una opció versemblant si tenim en compte que bona part dels inversors són locals i que per tant tenen una forta capacitat d’influenciar les decisions polítiques mitjançant el seu vot. Dubto que cap polític es volgués enfrontar a desenes de milers de votants-inversors emprenyats en veure com la seva inversió queda reduïda un 20 o un 30% per la quitança.

Escenari 2: un rescat per part d’una entitat superior (en aquest cas el govern espanyol). Aquesta opció seria una altra de les clàssiques, tenint en compte de què estem parlant d’uns títols financers emesos per una entitat subestatal. Ara bé, aquest rescat no seria gratuït, sinó que aniria acompanyat d’una intervenció en el pressupost de la Generalitat, amb l’objectiu d’ajustar ingressos i despeses. Es tractaria doncs d’una operació molt arriscada des del punt de vista polític, ja que probablement generaria al seu torn una major pressió per a la reducció del dèficit fiscal.

Escenari 3: els votants-inversors forcen un ajustament de les finances de la Generalitat que permeti retornar el deute, o com a mínim estar en condicions de retornar-lo. Aquest ajustament es faria augmentant tipus impositius, forçant la reducció de despeses o mitjançant la privatització de serveis.

Jo personalment crec que aquest darrer escenari és el més probable. D’entrada és el que minimitza el conflicte (no genera conflictes entre inversors i govern o entre governs). A més, potser d’aquí poques setmanes estarem assistint a la seva anticipació: molts electors que hagin comprat bons poden tenir aquest fet en compte a l’hora d’anar a votar. I deixeu-me que sigui malpensat. Tenint en compte de què la coalició en el govern té remotes possibilitats de continuar-hi, potser aquesta operació està dissenyada per fer poc popular al futur govern, que serà el que haurà de fer un ajustament que no agradarà a massa gent…

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Què passaria si la Generalitat no tingués prou diners per retornar els bons?

Ni oportuna, ni eficaç

Publicat el 5 novembre 2010 per David Rodríguez Borràs

Una de les notícies més comentades dels darrers dies ha estat la intenció de la Generalitat de donar una paga als denominats “ni-ni”, a canvi de què es formin i s’incorporin al mercat laboral. Les reaccions a aquest anunci han estat diverses: des dels qui aplaudeixen la mesura, fins als que la critiquen sense pietat.

En quin bàndol em situo? D’entrada trobo aspectes favorables a aquesta mesura, ja que pretén incorporar al mercat laboral a persones que, per un motiu o un altre, tenen una empleabilitat molt dolenta. En la majoria de casos parlem de persones que no han pogut completar un ensenyament secundari obligatori que potser necessitaria alguns ajustaments importants a la vista de les taxes de fracàs, situades als voltants del 30%.

Ara bé, ja hi havia mecanismes que perseguien el mateix objectiu i que han funcionat raonablement bé durant els darrers anys. Em refereixo a les escoles taller, les quals inexplicablement van ser eliminades per aquest govern. Gràcies a les escoles taller s’havien fet restauracions d’edificis, es mantenien oficis en risc de desaparició…o fins i tot hi havia hagut una orquestra junior. Per tant, sembla que s’hagi volgut vestir un sant a costa de despullar-ne un altre.

I una segona qüestió relacionada és l’oportunitat de la mesura. A menys d’un mes de les eleccions zona massa electoralista, per molt bones que puguin ser les intencions que hi hagi al darrera. I si a més compromet pressupost (s’està parlant de dedicar-hi 200 milions d’euros) jo fins i tot ho titllaria d’imprudent en un moment en què precisament la caixa comuna no va precisament sobrada de diners.

El que sí evidencia aquest debat és que, de cara a un futur, caldria plantejar molt bé com s’enfoquen les polítiques d’ocupació, i sobretot a què es destinen els diners. S’està estenent massa la percepció de què es gasta molt, i malament en aquest àmbit, des de cursos ocupacionals de dubtosa utilitat fins a programes que per la seva inconsistència o manca de recorregut no permeten aprofitar les seves potencialitats.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Ni oportuna, ni eficaç