Arxiu mensual: octubre de 2009

Els “pretorians”, a la presó

Presó_Soto_Real

Bartomeu Muñoz, Lluís Prenafeta, Macià Alavedra, Luis García i Manuel Dobarco han estat empresonats per Garzón perquè se’ls acusa d’haver-se repartir més de 44 milions d’euros obtinguts per la requalificació d’operacions urbanístiques als ajuntaments investigats: Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres. Poca broma amb aquesta realitat després d’anys de suspites. El jutge estrella de l’Audiencia Nacional sosté que els imputats formaven part d’”un grup organitzat” al voltant de l’ajuntament de Santa Coloma “amb ramificacions en altres localitats de Catalunya, Andorra, Suïssa, Gibraltar, Portugal, les illes Madeira i les Caiman”. El grup operava en aquests països –segons la resolució judicial– per blanquejar diners mitjançant “l’adquisició d’importants obres d’art”. Amb el famós Luigi com a testaferro, ja que s’ha embutxacat més de vuit milions d’euros. Aquestes quantitats aniran augmentat a mesura que avanci la investigació, segons la resolució. I si a la trama hi ha obres d’art pel mig, aquí encara, potser, diria que em falta algun nom. A Madrid, tenen el seu nom amb força creus.

I mentre això passa a l'”Operació Pretòria”, el procés judicial al voltant del “cas Palau de la Música” no deixa de ser sorprenent i entristidor per aconseguir que es faci justícia el més aviat possible: ara s’han filtrat les gravacions de les declaracions de l’expresident del Palau de la Música Fèlix Millet i la seva mà dreta, Jordi Montull, realitzades el 19 d’octubre. Mentre uns acaben empresonats a Soto del Real altres sembla que tenen, fins i tot, la barra de passejar-se per Barcelona i gaudir de la “nova” vida. Massa silencis, quan no és temps per mirar cap a un altre costat.

Música / Thank You Stars # Katie Melua

Les conseqüències del famós 3%

int-257830

L’Operació Pretòria és la demostració que la corrupció afecta al sistema. Si el Parlament esquiva aquest cas, si els partits polítics no investiguen a fons aquests escàndols i no exposen les “mans netes” és perquè tenen coses a amagar. És el moment de dir prou, denunciar-ho públicament, i no volem que la “cosa” es tapi entre tots per tranquil·litzar la gent: volem que es denunciï la corrupció, que no és res més que el símptoma d’una malaltia política molt més profunda del que sembla i que afecta al sistema el finançament de partits. El “cas Gürtel”, per exemple, més enllà de tot l’escàndol de diners en negre, la sospita és que el PP també es finançava a través d’aquest mecanisme. I ara passa el mateix a Catalunya, tot l’escàndol de corrupció és l’evidència que s’han detingut els “conseguidors” històrics del finançament de la sociovergència. O sigui, el sector negocis. I no és nou. És com evocar la famosa frase de l’expresident Maragall, amb el “problema del 3%”, i ja ho va dir dilluns l’expresident Pujol, quan va alertar sobre el cas Millet, alertant que si els partits s’ataquen, acabaran tots per prendre mal.

El problema és que tots els partits saben, per suposat, on pot arribar la política i fins on pot arribar la seva consciència i moral, a banda de la justícia. Però la llei, establerta dins la cultura mediterrània, gairebé mai acaba posant un polític a la presó, tot al contrari de la cultura anglosaxona. Quin polític corrupte hi ha a la presó? Perquè no ni hauria prou de tornar el diners. I el problema és que tots els partits saben que tenen militants locals, que són alcaldes ,i que els han de respectar, a banda de les maniobres que duen a terme, perquè obtenen grans resultats al seu municipi. I ara els ciutadans patim l’evidència d’aquesta corrupció a escala municipal i autonòmic, però que dóna la sensació que a escala global tampoc es pot salvar.

Per tant, si els partits es volen alliberar dels casos de corrupció i que no es generalitzi la política, el primer que han de fer és oferir credibilitat als ciutadans. I que cal una llei regeneradora, amb el suport de tots els partits, per començar amb la tolerància zero. Calen mesures dràstiques, encara que ningú hi surti guanyant i sigui l’hora de tothom comenci a perdre. Perquè sinó, el resultat serà encara més desafecció i menys vots, ja que el ciutadà l’única “arma” de protesta que té és el vot cada quatre anys. És molt preocupants que l’abstenció acabi provocant que després surtir el Berlusconi de torn i vengui que ell acabarà amb el sistema i salvant els partits. La solució i amb valentia, és una reforma profunda de la llei electoral i el sistema de finançament de partits. Fins que no tinguem aquesta nova categoria més ètica, transparent i menys cínica, no sortirem d’aquest espiral pervers basat en la negror d’uns diners públics inclosos dins el Pla B.

Música / Sympathy For The Devil # The Rolling Stones

Quan importa el poder i no Caja Madrid

Ara ha sortit el “fill polític” de Gallardón, Manuel Cobo, per afegir encara més polèmica amb l’entrevista intencionada a El País per exposar la seva visió sobre el futur directiu de Caja Madrid. És, fins i tot, alarmant que la política pugui tenir aquests tentacles tan evidents i pugui repercutir tan directament en la gestió i els guanys d’una entitat d’estalvis. Perquè Caja Madrid ja no té els guanys d’abans. Crec que, precisament, la credibilitat d’una caixa es demostra establint-se al marge de la política i no patint-ne les conseqüències  tan directament en el seu organigrama. És evident que resistir a les maniobres dels governants té un preu molt alt però la prova més evident dels bons resultats d’apostar per la independència n’és la mateixa “la Caixa”.

I respecte Caja Madrid i el PP, fa massa temps que la rivalitat constant entre Gallardón, Rajoy i Aguirre dura en tots els àmbits i la tensió acaba per passar factura al mateix PP. Que una vegada més, amb tanta rivalitat i tan poc esperit unitari, demostra que no està prou cohesionat per fer d’oposició seriosa al PSOE i al mateix temps evidenciar que és un partit preparat per governar l’Estat espanyol, quan precisament el cicle econòmic actual gairebé està conduint als populars altra vegada a La Moncloa. Resultant: més eslògans electorals i dosis de credibilitat per al PSOE.

Música / Flake # Jack Johnson

PD: McDonald’s abandona Islàndia per la crisi que pateix aquest país.

U2 innova el grans concerts virtuals

[Youtube]x7GgOpKwJRA[/Youtube]

Només podia ser un grup de la dimensió d’U2. El seu concert a l’estadi Rose Bowl, a Pasadena, és a les acaballes i he quedat impressionat per poder-lo seguir amb tanta qualitat a través del seu canal de Youtube. La banda irlandesa tenia ganes d’innovar amb aquesta gira i ja ho va demostrar amb l’inici aquest estiu a Barcelona. Avui torna a ser un abans i un després de la música a internet i la importància que cada vegada més la realitat sigui virtual al mateix instant (l’stream is On-Air ha funcionat perfectament). El futbol, els esports i les presentacions de Silicon Valley fa temps que eren globals a internet, ara li toca als concerts: és el moment de grans grups de masses com U2. Encara que en un futur, és lògic que aquest concerts no siguin gratuïts a la xarxa. I mentrestant, escolto de fons With or without you a Los Angeles. Neix un nou dia a Catalunya i cau la nit a Pasadena.

Salgado sola davant dels pressupostos

[Youtube]mMgjf9F9ixg[/Youtube]

L’exposició de Salgado al Congrés, durant una hora, va demostrar l’evidència del mal moment econòmic i, especialment, el de l’economia espanyola. És acceptable que Salgado intentés complir amb la difícil missió de fer creïbles un pressupostos per a un mal any com serà el 2010 però malgrat la seva experiència, l’oratòria no és el seu fort i, a més, va donar la sensació de no poder liderar aquest temporal. Això és el més preocupant, juntament amb l’augment progressiu de l’atur i l’aplicació de les mesures urgents. Salgado, a banda del desgast, deixada sola ahir per Zapatero davant del perill, no va aportar mesures que puguin ser les esperades per aprovar els pressupostos del 2010 amb un suport global. Rajoy se’n va beneficiar -lògic-, tot  i que l’actitud  del PP cau gairebé sempre pel seu propi pes per desconstructiva. Quan caldrien solucions i unitat, que és el que ara mateix volen els ciutadans.

Que l’executiu espanyol compti amb el suport dels bascos i canaris per aprovar els comptes no és una garantia en un moment tan delicat com aquest i quan el govern espanyol té tants focs oberts que dóna la sensació que en lloc d’intentar apagar-los fa el que pot per controlar-los i esperar que passi el temporal. L’allunyament amb els empresaris també n’és la màxima expressió i avui és el torn de la protesta dels autònoms, per mostrar el seu malestar, i ho serà el de la planta d’Opel a Figueruelas, on el comitè d’empresa ha amenaçat amb vaga i protestes.

Música / Maggie May # Rod Stewart & Ron Wood

Freixenet: l’anunci de la crisi

[youtube]AkFMaZn2VJc[/youtube]

Freixenet repetirà el mateix anunci de l’any passat pels efectes de la crisi. Aquesta vegada no hi haurà un artista convidat de fama internacional i la solució serà repetir el mateix del 2008, que va fer l’equip  espanyol de natació sincronitzada fent de bombolles. Freixenet ha pres aquesta sorprenent decisió per primera vegada a la història i és l’evidència també per on retallen les empreses quan venen mal dades. L’anunci d’aquesta companyia de Sant Sadurní fa Nadal cada any i és un dels més esperats: com el de la loteria, Codorniu, els torrons… És una sorpresa aquest fet, però també és la demostració que ja fa massa temps que els pessimistes alerten sobre el pitjor d’aquesta crisi, que mentre els governs català i espanyol intenten camuflar-la el sector empresarial en reclama mesures amb urgència. I així estem des de fa més d’un any. L’anunci és, precisament, la sensació que res ha canviat i que, fins i tot, Freixenet no podrà fer el nou anunci fins el 2012. A més, té espots tan brillants que fins i tot podria fer un combinat d’altres anys per al Nadal del 2010, mentre la crisi ens continuarà passant factura.

Música / There For Here # Lloyd Cole

Fèlix Millet deixarà en evidència la justícia

Per fi, avui compareix Fèlix Millet per l’escàndol del Palau de la Música. És poc més d’un mes després que esclatés l’escàndol financer, gairebé tres mesos després de que els Mossos registressin la seu, i més d’un any després de que la fiscalia comencés a investigar les presumptes irregularitats en la gestió de l’entitat. És la primera vegada que aquest prohom de la societat civil catalana és requerit per la llei (i la seva mà dreta, Jordi Montull, també).  Un cas més, trist i lamentable, que probablement acabarà com els altres escàndols econòmics que han saccejat l’opinió pública: l’aplicació d’unes lleis moltes lentes que no acaben de fer justícia. I a més, com més s’estiri del fil en l’extens sumari, més indignant serà tot el que ha passat en aquests anys i fins a quin punt s’han complert les supervisions dels comptes. Tal com ha actuat Millet en el Palau, mai hauria de tenir paral·lelismes comparables i l’amenaça alarmant de segons quins entorns sobre el fet de “tirar de la manta”.

Música / La vie à deux # Zaza Fournier

Patrimonis de ministres en fallida aparent

Està molt bé que els ministres del govern espanyol facin públics els seus patrimonis però molt de creure que Chaves declari tenir 68.964 euros quan en cobra  86.454 a l’any, amb un sou de 7.205 euros al mes. Amb tota la trajectòria de Chaves a la Junta d’Andalusia i ara com a ministre, la de Chaves és la dada més sorprenent de les que s’han publicat al BOE. En la seva última declaració oficial que va realitzar per la Junta va assegurar tenir un resultat bancari de 21.638 euros, un habitatge a Sevilla amb un valor cadastral de 40.181,14 euros; una plaça d’aparcament amb un valor cadastral de 6.321,28 euros; i un cotxe amb un valor superior als 6.000 euros. No és estrany que el patrimini del polític sevillà s’hagi posat en dubte en altres ocasions i ja va ser motiu de polèmica en el programa de Tengo una pregunta para usted, de TVE, ara fa dos any. Si la transparència econòmica dels governants es fa pública, almenys s’hauria d’estudiar com fer-la comprensible, encara que continuï sense ser real. Més raons encara per dubtar-ne de la seva credibilitat per excés de cinisme.

Música / Sálvese quien pueda # Vetusta Morla

PD: M’agrada el clam polític per anul·lar el judici de Companys i la claredat amb què s’ha expressat Montilla.

Rajoy ja té un cap de tur: Ric Costa

Ricardo_costa

Com era d’esperar, la direcció del PP de Madrid havia de guanyar el pols amb València. Al final, Rajoy ha imposat a Camps la destitució de Ricardo Costa, Ric com se’l coneix. Calia un cap de turc a tot l’afer del cas del cas Gürtel per intentar passar pàgina. El president valencià és qui n’ha acabat pagant les conseqüències perquè calia mostrar públicament que des de Génova és on pilota tot l’aparell del partit. Però si Costa parla, acabarà de morir políticament matant i encara pot enriquir molt més el sumari del cas. Els 17.000 folis públics de més de 50.000 encara poden ser pocs si Ric Costa acaba rebel·lant més informacions. Sens dubte que del cas Gürtel sabia o escoltava: va amb el càrrec. Però com tants altres.

Complert l’objectiu, ara el PP intentarà refer les esquitxatges de sang escampades arreu del PP i tallar a temps els circuits de connexions, ja que aquest lamentable cas no és res més que l’evidència de les irregularitats del finançament de partits i com funcionen segons quins mecanismes quan s’activa el pla B (diner negre) perquè tot funcioni com si fos el pla A (dins la llei).

Música / Something Between Us # Belasco

El ritual de l’escridassada contra Zapatero

[youtube]TO2mBEkf_n8[/youtube]

La “seva” festa nacional ja té un clàssic incorporat des que Rodríguez Zapatero governa l’Estat espanyol., ja que l’escridassada reivindicativa del 12 d’octubre ha anat en augment cada any durant la desfilada militar. És un concepte discutit i discutible aprofitar el moment per criticar la política de Zapatero, però també és just que els ciutadans es puguin expressar amb llibertat. No crec que xiulant Zapatero se sigui més o menys espanyolista, però en tot cas aquesta festa no és “normal” i no engloba el sentiment d’espanyolitat de tots els ciutadans de l’Estat. Ni tampoc el sentiment d’hispanitat. A més, l’homenatge a les forces militars, amb els temps actuals, tampoc hi ajuda. Sobren motius per pensar que la bandera espanyola no és “normal”, com tampoc ho és la senyera. El govern espanyol es pot defensar dient que les crítiques no s’efectuen en el lloc i el moment adequat, però posats a voler escenificar identitats no poden pretendre que siguem el que vulguin, ja que amb els sentiments no hi poden fer res. Per això tenen el dret a xiluar i tenim el dret a desvirtuar el sentit de la festa, per molt que, fins i tot, la ministra de Defensa sigui Carme Chacón.

Música / Disappearing World # David Gray

PD: Veure’m si avui la dimissió de Ricardo Costa al PP valencià té més “poder” mediàtic que la visita de Zapatero amb Obama, a la Casa Blanca.