Arxiu de la categoria: Parlament

Vot en blanc. Dia 8

Després que la campanya catalana ja hagi demostrat fins a quins nivells pot arribar amb la presentació d’alguns vídeos, frases trabucaires i actes com el de la Carmen de Mairena a la Pompeu, arriba el moment de preguntar-se quins efectes poden tenir en els resultats del 28-N. I en aquesta balança negativa, també caldria afegir-hi els casos de corrupció al Palau de la Música i els urbanístics a l’àrea metropolitana de Barcelona, més la contundència de la crisi econòmica. Veure’m què passa i si augmenta la desafecció i el vot en blanc. Una baixa participació seria una frustració per als partits, però el vot en blanc seria el pitjor vot de càstig. I vistos els resultats de les últimes eleccions és fàcil imaginar què pot acabar passant. Les estadístiques de les darreres eleccions són prou clares: 31.417 en les del 1995 (0,97% del total); 28.968 en les del 1999 (0,92%) i 30.212 en les del 2003 (0,91%). De moment, una línia força lineal que no supera l’1%. Però el salt espectacular es va produir el 2006, amb un resultats prou contundents: els vots en blanc van arribar als 60.025, que suposen el 2%. Així és que està per veure si aquests 60.000 vots es mantenen estables o bé hi ha un canvi significatiu. En tot cas, també serà destacable veure en quin índex se situa la participació, que fa quatre anys va ser del 56,77%, amb l’entrada de nous lideratges com els de Laporta, Carretero i Nebrera.

Dia 8 de campanya: “Encara que narrar històries és una de les coses que més plaer ens causa, també és un assumpte molt seriós” (Jerome Bruner).

Sexpolítica. Dia 7

La campanya política ha entrat en el seu clímax. I no és precisament pel que fa al creument de declaracions i contradeclaracions per acusar-se d’afers polítics i extrapolítics sinó sexualment parlant. Carnassa mediocre, pura i dura, per intentar captar l’atenció dels espectadors, especialment, a través de la xarxa: com demostra aquesta imatge penjada a Twitter per Guillem López i Bonafont. Montilla i l’orgasme de votar els socialistes, l’atreviment de Nebrera i l’streptease de Carmen de Mairena a la Pompeu. Realment, tenim un nivell tan baix els ciutadans per què ens surtin amb aquestes? I els internautes? Però si calen aquests xous, en campanyes tan estudiades i que neixen a tants mesos vista, és també perquè cal fer plantejament de curta volada per intentar ser notícia. Com sigui. La visibilitat a qualsevol preu. Notorietat sense base però repte aconseguit si s’obté repercussió mediàtica. Ho han aconseguit segons aquestes imatges. Res d’idees. Res de projecte. I els mitjans, ho compren. El cicle virtuós s’autoalimenta.

I en aquest sac també caldria afegir-hi el vídeojoc de la Sánchez-Camacho i el PPC, que és indignant. Invitar a liquidar immigrants il·legals en un vídeojoc, que després han de retirar,  suposa treure’s la careta, posicionar-se estil Le Pen a França, i forçar la maquinària perquè Ciudadanos no repeteixi al Parlament amb els tres diputats. I això que el febrer del 2009, la Sánchez-Camacho prenia com a exemple la campanya d’Obama. Realment, cada vegada potencien més la desafecció i el vot en blanc. Si en un moment econòmic tan delicat com aquest s’atreveixen amb un nivell tan baix com aquests… cal reiventar ja massa coses de la política actual.

Dia 7 de campanya: “La narració d’històries és fonamental en la recerca humana de significat” (Mary Catherine Bateson).

Generació “si-si”. Dia 6

[youtube]l72UFXqa8ZU[/youtube]

Fa uns quants anys es parlava de la generació JASP, els joves sobradament preparats, per etiquetar una nova generació amb ambició i formació. Va ser la classificació per promoure els protagonistes d’una lleva que se sentien preparats per afrontar el relleu. La marca va ser també producte del bon cicle econòmic. Però ara, amb la crisi la tendència s’ha capgirat. Amb l’estrena d’aquesta nova campanya electoral, un dels protagonisme l’ha agafat la generació ni-ni, la que defineix als joves qui ara ni estudien, ni treballen. Aquest pla econòmic de crèdits salari que ha estipulat la Generalitat ha provocat la disputa del govern amb els partits de l’oposició per l’ajuda a última hora.

D’entrada, a banda de l’oportunisme de l’anunci, es continua fent llenya de l’arbre caigut amb la polèmica que envolta aquests joves però també estaria bé no oblidar tots aquells i aquelles joves que s’estant formant amb esforç i ambició per ocupar llocs de treball que faran que el nostre país estigui més preparat i sigui més competitiu. I, fins i tot, aquests joves, a més d’estudiar carreres universitàries amb futur, treballen els caps de setmana per poder pagar-se la carrera. Serien el si-si, que com que fan bé la feina i es formen amb bones perspectives, no generen portades ni polèmica. Però Catalunya necessita si-sis i que ens agafin el relleu aviat. Els nous temps cada vegada més competitius i globals ni esperen, ni perdonen.

Dia 6 de campanya: “Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia”  (Charlie Chaplin).

“Smartcities”. Dia 5

Resulta que el terme de les gran ciutats per afrontar els reptes del futur s’anomena smartcity. Suposa la denominació per planificar la ciutat intel·ligent a base de ser urbs més innovadores, digitals, ecològiques i sostenibles. I aquestes eleccions del 2010 tambñe han servit per posar a prova les nostres ciutats i, malgrat la crisi econòmica, continuen existint els mateixos cartells i anuncis publicitaris electorals a tot arreu. Potser, amb la davallada econòmica, era el moment que calia reinventar-se i apostar per altres fórmules més econòmiques, com ara cartells digitals o vídeos urbans, ja que dóna la sensació que la despesa publicitària i econòmica ha estat la mateixa que els comicis del 2003 o 2006. Per exemple, què costaria a una multinacional aquesta publicitat per omplir tots els municipis de Catalunya? No era el moment de combatre la despesa dels aparells, ara que en teoria han de tenir més problemes de finançament?

És evident que els partits han intentat posicionar-se com han fet en les últimes tres dècades, però pel que respecte a nivell urbà, la crisi potser era un bon moment per apostar més pel concepte de smartcities i, realment, creure que en la primera dècada del segle XXI ja hi ha noves maneres d’arribar a demanar al vot dels ciutadans. Especialment, amb la consolidació d’internet a les llars i a les feines i dels smartphones. És l’evidència que les ciutats intel·ligents són encara una utopia per a l’e-govern o l’e-administració. Almenys, electoralment parlant.

Dia 5 de campanya: “Regla número 1: Mai perdis diners. Regla número 2: Mai oblidis la regla número 1.” (Warren Buffett)

Participació. Dia 4

[YouTube]Z029bwDX1Ug[/YouTube]

Un dels portals que ha nascut en aquestes eleccions és Elecciones, impulsat per un dels socis i fundadors d’Atrápalo com l’emprenedor eslovac Marek Fodor -afincat a Catalunya-, amb el suport dels periodistes Teresa Turiera, Ana Cinthya Uribe i Marc Vidal. Elecciones, com a portal innovador, confirma l’onada d’iniciatives de la societat civil que pretenen millorar el seguiment de la informació política a la xarxa. Una manera més de promoure la participació 2.0, intentar lluitar contra la desafecció i defugir dels missatges que els mateixos polítics i partits promouen a partir de les seves respectives plataformes. Així és que més enllà dels tòpics, aquest portal vol que els líders polítics i els partits es “mullin” en aspectes com el copagament, l’atur, l’educació, les centrals nuclears…

D’aquesta manera, l’usuari que vulgui fer el test ha de contestar vint preguntes que estan dividides en cinc grans temàtiques que permetin veure quin és -o són- els partits més propers a les seves idees. Aquesta mena de portals ja existeixen en països com els Estats Units, Holanda, Irlanda… i és l’evidència que internet mou cada vegada més projectes i és una eina fonamental per promoure la participació activa. En el vídeo de presentació, es mostra el test que va fer Buenafuente a Artur Mas i l’impuls que va donar a aquest portal, just en la seva estrena recent. El “salt” de visites va ser espectacular per començar a dinamitzar la campanya que el seus autors voldran traslladar en altres àmbits, com ara en les properes eleccions locals i després generals.

Dia 4 de campanya: “El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions” (Winston Churchill).

Eleccions i doctrina 2.0. Dia 3

[youtube]SsV2O4fCgjk[/youtube]

A dues setmanes per al Dia D, tots els partits ja han fet el seu desplegament a la xarxa: webs, blocs i  perfils a les xarxes socials en el seu punt efervescent. Molt probablement no seran determinants per decidir la composició del Parlament, però sí que són l’evidència de la nova pugna electoral a l’àmbit mediàtic. El repte de voler dominar tan bé el canal de la modernitat -com en el seu moment van ser els diaris i després la ràdio i la televisió-, tant bé com va saber fer Obama fa just dos anys però a escala catalana. És on tu com a partit i com a polític et pots crear el teu perfil, encara que els candidats tenen assessors que els elaboren el missatge i gestionen la interacció amb els usuaris.

Tots els partits i candidats, amb representació o no al Parlament, competeixen per planificar la campanya electoral tecnològicament més avançada. És la cursa per a la innovació i la constatació que s’ha relativitzat la relació amb els mitjans tradicionals. La seva immediatesa i ús social han fet que les xarxes socials siguin també un camp de batalla per guanyar usuaris, que no votants. En tot cas, ningú vol donar avantatges als seus competidors i, fins i tot, tanta doctrina 2.0 pot arribar a saturar. I el 29-N a desanimar per l’evidència d’un ús tan oportunista i sense continuïtat.

Dia 3 de campanya: “Una campanya presidencial és un gran festival de narració em què la premsa és a la vegada l’actor, el cor i el públic” (Evan Cornog).

Eslògan ni-ni. Dia 2

Ja sabem que les cuines dels partits són cada vegada més importants i les que marquen la praxi política. Només cal veure l’obediència dels diputats del PSC al Congrés en les qüestions que afecten a Catalunya i la disciplina a què s’han de sotmetre. I, precisament, pel que fa aquest partit, de moment, és el que m’ha sorprès amb el seu eslògan per al 28-N “Ni independentista, ni de dretes”. No entenc com amb tants estrategues i assessors, es pot enviar un missatge a l’electorat amb el titular ni-ni en el context actual de crisi i, a més, no es vulgui transmetre una idea més en positiu. Com el de ni estudia, ni treballa. Missatge que no convida a l’optimisme, tot i que l’objectiu primordial és el de voler captar els vots del centre. De fet, al PSOE li han funcionat aquests missatges a Catalunya quan la rivalitat era amb el PP per a les eleccions espanyoles, però ara que és en clau catalana no deixa de sorprendre’m que s’hagi triat aquest ni-ni. No sembla el més adient per captar vots: ni m’agrada, ni em convenç.

Dia 2 de campanya: “Crec que si miréssim sempre el cel acabaríem per tenir ales” (Gustave Flaubert)

Resulta que el PP puja. Dia 1

Resulta que tant parlar durant la legislatura de les novetats i rumors entorn les formacions catalanistes, l’eterna divisió entre CiU i ERC, la divisió del Tripartit i la presentació de Joan Carretero i Joan Laporta, que va… i resulta que el PP puja en intenció de vot, segons la majoria d’enquestes. I si el PP augmenta de 12 a 14 escons al Parlament en relació el 2006 és perquè se suposa que haurà fet els deures per guanyar-se més crèdit entre el seu electorat. I si, per tant, guanya dos diputats és perquè, probablement, els perd el PSC, ja que C’s podria aguantar els 3 que va obtenir en la seva estrena. Quan les forces catalanes donaven per “mort” a C’s s’espera que resisteixi quatre anys més. I quan semblava que Alicia Sánchez-Camacho (amb un bloc força abandonat) feia la travessa del desert, representa que pujarà. Quin contrasentit per a la visió indentitària catalana! Tant parlar de Mas, Puigcercós, Carretero i Laporta, i la seva tensa pugna per qui esgarrapa més vots del nínxol català, que el PP es queda pràcticament sol i té camp a córrer per defensar els ideals espanyols a casa nostra. Quin contrasentit!

Dia 1 de campanya: “La mentida forma part de l’art de la diplomàcia” (Richard Nixon).

El temporal de “Política 2.0”

Ha coincidit la presentació del llibre d’Ernest Benach, Política 2.0, amb la nevada que ha patit Catalunya. Com si fos producte del destí, el dimarts al vespre el president del Parlament presentava el seu llegat a Barcelona mentre la visió de la novetat política es barrejava a internet amb les constants actualitzacions dels usuaris a les xarxes socials sobre el temporal de neu. Benach feia temps que preparava un llibre que reflectís el seu pensament sobre la política a la xarxa, l’actitut dels polítics i l’activitat dels usuaris a la xarxa. I les fórmules d’interacció més pensant en el futur que en el present. Ell sap i no li espanta divulgar-ho, que l’esclat de la ciutadania a la xarxa està transformant la política, tot i els lligams i barreres que encara es generen per salvaguardar el poder. En part, comprensible, després de tants i tants anys que la política s’ha convertit en un instrument de poder i els partits en estructures piramidals de principis militars.

Però la realitat està canviant: es vulgui o no. La primera nevada 2.0 de la història de Catalunya ho ha demostrat. Per sort, hi ha persones que accepten el canvi i no tenen temors a reconèixer que el canvi comença per ells mateixos. Per sort també, Ernest Benach és el president del Parlament i n’és un referent. I ja no són complicitats amb Benach, que també, sinó valorar objecticament el reconeixement que el seu llibre està tenint entre els usuaris. Potser, per als encara volgudament escèptics, són “només” una minoria però mai millor dit que la bola de neu només està començant a baixar.

Música / Keep The Car Running # Arcade Fire

Un Parlament sense pilars

El Parlament 2.0 ja és una realitat i m’agrada molt com ho ha resumit el sempre eficient Xavier Peytibi al seu bloc. Com m’agrada aquest discurs del president de la cambra, Ernest Benach, per sintetitzar aquesta obertura del Parlament al món d’Internet: com si caiguessin els pilars de l’edifici del Parc de la Ciutadella. Perquè la ciberpolítica és una realitat evident i ell n’és un exemple a través de formats com els blocs, el microblocs (Twitter, que cada vegada té més presència), les xarxes socials (Facebook) o el mateixos canals de vídeo (You Tube). Per això, en saber-se la notícia, les reaccions a Twitter van ser lloables i les resumiria amb la frase de Marc Teixidor.

Ara ja no hi ha excuses perquè un diputat o diputada pugui interactuar amb la societat i pugui crear aquest camí d’anada i tornada amb els ciutadans, les entitats o les associacions. De fet, ja està passant, i amb un esperit lliure que potser recordarem sempre més. És una aposta necessària més de la política catalana per liderar aquest canvi en la societat del coneixement i apostar per les TIC a escala local i global, que obre moltes més oportunitats. I és una obertura amb esperit positiu i un canvi que no ho serà fins que la nostra política i els polítics no s’ho acabin de creure. I tot i que hi ha reticències i entrebancades inevitables per la competència política, la societat progressa i el Parlament està obligat a promoure canvis com aquest. Perquè en el fons president Benach, “ladran, luego cabalgamos“.

Música / Reus # Whiskin’s

PD: Agraeixo la recepció del president Benach a la nostra associació STIC.CAT. Quedaria sorprès de les reaccions satisfactòries per acompanyar-nos: de punta a punta de Catalunya.

PD2: Llibre rebut: En la campaña de Obama (Ed. Niberta), de Jordi Pérez Colomé.