Verba docent

En una entrada anterior d’aquest bloc vaig presentar una notícia d’El Periódico, com a mostra d’un tipus de periodisme degenerat, la funció del qual és legitimar una acció política, en comptes d’informar.

El passat diumenge El País ens donava un altre exemple flagrant. En aquest cas, no s’intenta legitimar una acció política, ans al contrari, se cerca desligitimar-la. No hi ha una intenció d’informar, només s’intenta provocar un rebuig en el lector davant d’una realitat determinada.

Els cronistes critiquen de bon començament l’obertura de representacions de la Generalitat de Catalunya a l’exterior, quelcom que no és pas nou, sinó que és una iniciativa que ve dels temps d’en Pujol.

De vegades el llenguatge és transparent, i els mots que es trien mostren a les clares la intencionalitat que rau en el fons del missatge que es transmet. En aquest cas, podem esmentar unes quantes perles:

– Catalunya està obrint ambaixades quan molts estats en tanquen per la crisi. No es pot deixar d’esmentar, però, que Espanya també n’està obrint, tot i que de seguida es deixa clar que això està bé perquè està “infrarepresentada en el extranjero“. Es a dir, Espanya ha d’obrir oficines perquè està “infrarepresentada“. El que fa Cataunya, en canvi, no és més que “una costosa operació simbólica“.

– Les oficines de Brussel·les, París i Nova York, es poden arribar a entendre, a parer dels autors del reportatge, perquè en aquestes ciutats hi ha les seus de diversos organismes internacionals. La resta no tenen cap sentit, són “una incógnita“. Es a dir que si el que es vol és assistir a les reunions de l’Associació Internacional per a la Protecció del Ratpenat Fruiter, cap problema. Ara bé, si es vol actuar davant dels altres països en condicions d’igualtat, aleshores això es inadmissible.

– La ideologia darrera de la notícia es veu clarament quan es parla de l’oficina de París, a mans d’Apel·les Carod, que “mantiene una excelente relación con la embajada -espanyola, és clar- Y NO SE HA EXTRALIMITADO DE SUS TAREAS“. Podem llegir entrelínias que si ens comportem com a bons súbdits de l’imperi no ens passarà res, podem jugar als ambaixadors sense problemes.

– “El espejo bàvaro, por más que en reaildad el estatuto de Baviera no se diferencia en nada del de los demás Estados federales, siempre ha sido utilizado como reclamo“. Aquí es barregen la intencionalitat periodística i la ignorància més supina. No cal endinsar-se gaire en la història d’Alemània per entendre la posició de l’Estat Lliure de Baviera en la República Federal. I pel que fa a la seva projecció internacional, només cal veure la seu de la representació bàvara a Brussel·les, situada en el magnífic palau que havia acollit l’Institut Pasteur, tot just davant del Parlament Europeu i del Comité de les Regions.

A la foto, la seu de la Representació de l'Estat Lliure de Baviera a Brussel·les (No, no és un despatx en aquest Palau, és TOT el Palau)

– S’insisteix en el cost d’aquesta operació en temps de crisi. 2,2 milions d’euros.  De veritat es pot sostenir que això és un cost elevat?  2,2 milions per tenir representació pròpia en el exterior, és una ganga que no resisteix comparació amb cap altre país, estat federat o comunitat autònoma. Sabeu quan van costar les operacions de seducció del vot emigant a Sudamèrica a les darreres eleccions gallegues? Millor no saber-ho, creieu-me.

– Finalment, per evitar que l’article sigui poc més que un pamflet, s’introdueix algun element equilibrador, a l’esmentar que altres comunitat autònomes també tenen oficines de representació en el exterior, però alhora s’hi deixa clar que “eso si, todas estas comunidades se desmarcan del proyecto político de Carod“…

La intencionalidad en el missatge és quelcom inherent al llenguatge periodístic, des que el soldat grec va arribar des de Marató amb la notícia de la victòria sobre els perses. Les notícies són com l’aigüa. No n’hi ha cap, d’aigüa, que sigui 100×100 pura. La de l’aixeta, la de la font, l’envasada, totes les aigües tenen un nivell determinat de elements aliens que, si no superen uns mínims establerts, són inofensius i no impideixen que siguin aptes per al consum. Fins i tot de vegades se n’afegeixen, de components químics, per assegurar-ne la seva qualitat.  Amb les notícies passa el mateix. No n’hi ha cap, de periodista, que pugui escriure una crònica totalment imparcial, prescindint de la seva visió particular del món. Això és un nivell de contaminació que, si es controla, no afecta la potabilitat de la notícia. Un grau superior es dóna quan les influències venen de les empreses editores. El 99 per cent de la premsa espanyola pateix aquesta contaminació, que fa que la noticia ja comenci a fer una mica de pudor, i que si es mira una mica a contrallum es vegi una mica tèrbola, tot i que encara es pot consumir sense gaires riscos per a la salut dels lectors. Els exemples d’El Periódico i d’El País, però, són notícies amb un grau de putrefacció tan elevat que desaconsellen el seu consum.  Ens les venen com aigua mineral natural, però és aigüa estancada.

L’altre dia vaig portar el cotxe a rentar. És quelcom que faig sovint perquè el vehicle pateix l’ús d’una família de cinc membres, tres dels quals entestats en batre algun record Guiness de fer-hi bestieses i escampar-hi brossa-joguines-revistes-envoltorisdellaminadures-tazos-sorra-gespa-pedretes-etc.

Com que també havia d’omplir el dipòsit, vaig aprofitar i vaig demanar a la noia de la benzinera una fitxa per passar pel túnel de rentat. Molt amable, em va oferir dues alternatives: Superior, a 4,20 euros, o Premium, a 5,20 euros. Les tres persones que feien cua darrera meu van alçar la vista expectants de la meva resposta. En les seves mirades vaig advertir una pregunta: Ets un miserable o tot un senyor que no dubta en gratar-se la butxaca per mantenir en condicions el seu vehicle?

Amb veu segura i ferma vaig declamar: “Premium, premium” tot repetint el mot per tal que tothom a la benzinera se n’assabentès. Vaig tornar al cotxe tot cofoi i vaig enfilar cap el tunel. Vaig colocar la fitxa a la màquina i vaig quedar-me de braços creuats mirant el procès de rentat. Molt avorrit, per cert. De sobte vaig veure aquest rètol enganxat a la màquina:

Aquests de Repsol, qui els entengui, que els compri, (i que em torni l’euro que vaig pagar de més per gamarús…)

Avui un vell conegut que treballa al mòn del màrqueting als EUA m’ha confirmat una de les meves llegendes urbanes favorites: la que explica l’origen de la Coca-Cola Zero.

Diu la llegenda que els de la Coca-Cola van comprovar que la Coca-Cola Light no tenia acceptació entre els consumidors masculins. Les dones sí que en prenien, però els homes la consideraven molt femenina, per la llauna color plata, el contingut més transparent, i l’associació amb les típiques dietes post-estiu.

Llavors els executius de la multinacional d’Atlanta van decidir crear un producte que també conquerís els mascles i senzillament van posar més colorant al beuratge per fer-lo més fosc a la vista i el van ficar en una llauna negra, amb una etiqueta també negra. Resultat: una beguda masculina, acceptada pels homes que abans rebutjaven la Coca-Cola Light tan femenina.

En resum, una mica més de colorant i un altre envase, i avall que fa baixada. Un altre exemple de com som de beneits els consumidors… Si non è vero, è ben trovato

Rudyard Kipling va immortalitzar a començaments del segle XX això de les 5 “W” (Who, what, where, when, why. Qui, què, on, quan, perquè) en un poema de les seves “Just So Stories”. Els vells mestres de periodisme repetien això de les cinc “W” per resumir el contingut imprescindible d’una notícia. L’ofici periodístic està en plena mutació, i cada vegada sembla més clar que la funció del periodista ja no serà explicar les 5 W, que ja tothom coneix per diverses fonts (no-periodístiques, la majoria) sinó donar pistes per respondre nomès dues W: “Why” (perquè), i “What’s next” (i ara, què).
Tanmateix, sembla que molts mitjans encara continuen lligats als vells models, i es resisteixen a abandonar una de les pitjors malformacions de la professió, que es produeix quan les conviccions morals i ideològiques del periodista contaminen de tal manera el missatge que l’acaben deformant. El titular de portada d’El Periódico d’ahir 25 de febrer n’és una bona mostra. No informa, no explica, sinó que intenta influir en el criteri del lector per a legitimar una acció política determinada. Això transforma el periodista en un publicista, en el sentit etimològic del mot.
La notícia era l’acord entre l’Estat i la Generalitat mitjançant el qual hi haurà una inversió extraordinària per a infraestructures. Es pot explicar de moltes maneres, però el resum de la negociació és que l’Estat diu a Catalunya: “Aquestes obres, les pagues tu directament, o vols que les pagui jo amb els teus diners?”. 
Cada cop sembla més plausible que l’acord de finançament que segons l’Estatut s’havia d’assolir ja fa uns quants mesos, no s’acabarà produint en un futur proper, perque cap de les parts està disposada a pagar el preu que suposaria davant dels seus i dels altres. En comptes d’això, s’aniran succeint petits acords com el d’ahir per entretenir el personal. Acords acompanyats per accions de propaganda com el titular d’El Periódico, que ens ve a dir que ja pot ser que no hi hagi acord de finançament, però que de totes maneres l’Estatut ha estat un èxit.
La imparcialitat i l’objectivitat en l’excercici de l’ofici periodístic és un mite, perquè es inevitable que uns valors, unes creences i una cosmovisió determinada condicionin el discurs, però hi ha límits que no es poden traspassar, per més que ens sembli que tenim una missió que és més important que el compromís amb els lectors.

L’Irish Times reporta que la policia irlandesa finalment ha pogut identificar Prawo Jazdy, que acumulava el més llarg historial d’infraccions i violacions a la llei de trànsit de tots els temps.

Durant mesos, Prawo Jazdy ha tornat bojos als agents de tot el país. A les denúncies per excés de velocitat en diferents comtats de tot Irlanda se sumaven multes d’aparcament en nombrosos pobles i ciutats.

Cada vegada que era aturat i multat, aconseguia escapolir-se tot donant diferents adreces.

Tanmateix, finalment la policia va descobrir que la persona que la policia irlandesa cercava arreu del país, Mr. Prawo Jazdy, no era ben bé l’infractor despietat que hauria assegurat una medalla per a l’agent que aconseguís caçar-lo. De fet, ni tan sols era un ésser humà.

“Prawo Jazdy” és en realitat, “Llicència de conduir” en polonès. Els polonesos són el segon col·lectiu d’¡mmigrants més nombrós d’Irlanda. Quan la Garda, la policia irlandesa, va advertir l’equívoc, va descobrir que “Prawo Jazdy” havia estat introduit al sistema informàtic del cos com el nom i el cognom de 50 persones distintes.

Ja hi ha un quants grups d’admiradors de Prawo Jazdy al Facebook, entre els quals m’hi compto, esclar.

La notícia (en anglès) aqui i aquí.

El govern federal canadenc volia celebrar els 250 anys de la Batalla de les Planes d’Abraham, o Batalla de Quebec, que va significar la pèrdua de la colònia francesa a mans britàniques, amb una recreació de l’enfrontament, amb actors vestits d’època, canons i tota la pesca. La reacció dels quebequesos va ser tan intensa que finalment la celebració es va suspendre indefinidament. Els quebequesos lluiten des de fa dos segles i mig per mantenir la seva identitat francòfona, i una recreació de la batalla que va segellar la seva sort no es podia acceptar alegrement.

Canadà és un exemple de respecte de la identitat diferenciada de la minoria francòfona, a anys llum d’Espanya, França i fins i tot del Regne Unit. Tanmateix, la dignitat dels quebequesos no deixa passar ni una, i tot i l’àmplia llibertat cultural de que gaudeixen, saben reaccionar intensament davant de qualsevol signe de manca de respecte de la seva identitat.

Quina enveja, oi?

Mes dades, en aquest article del Globe and Mail, de Toronto.