Verba docent

Aquests dies estem assitint a un seguit d’esdeveniments que posen cada cosa al seu lloc i ens obren els ulls sobre quina és la realitat política de Catalunya.
Portem mesos esperant la definició del nou finançament. Hem aprovat en referèndum una llei orgànica de les corts espanyoles (primera cosa a tenir clara: la nostra norma fonamental d’autogovern no és més que una simple llei de les corts espanyoles) que fixa clarament quin és el finançament català, com és calcula i posa el límit de no alterar el prinicipi d’ordinalitat.
Sembla molt clar, oi? Es tracta senzillament de complir la llei. Tanmateix, la moral de l’esclau que mana la política catalana ha fet que ràpidament totes les forces polítiques, tots els mitjans, tots els tertulians, acceptin el concepte de negociació. S’ha de negociar amb el govern espanyol el finançament. En quina democràcia s’ha de negociar l’aplicació d’una llei? Podem negociar amb Hisenda la quantia de la nostra declaració?.
Alhora, el govern espanyol deixa clar que no hi ha diners per distribuir entre les autonomies. La crisi és molt dura. Tanmateix, fa un parell de dies, en una simple reunió del consell de ministres, es decideix constituir un fons de reestructuració del sistema bancari, tot dotant-lo de 90.000 milions d’euros! L’aspiració màxima dels catalans és de 5.000 milions, segons l’Artur Mas. Espanya diu que no hi ha diners, però disposa de 90.000 milions amb un simple decret. Segona cosa a tenir clara: de diners n’hi ha molts, i en gran part es generen aquí a Catalunya. En què es gasten, això ja es un altre tema, i es decideix a Madrid.
El tema del sistema bancari ens porta a la tercera cosa que ens han posat en clar en aquests dies: les caixes d’estalvis. Són competència de la Generalitat, però davant d’un projecte de fusió, els directius corren cap a Madrid a explicar-lo als amos, als que manen de veritat, que ja han dit que suspendran les lleis autonòmiques de caixes amb un decret temporal, “per poder tirar endavant la reorganització”. És un exemple claríssim del valor de la descentralització autonòmica. Les nostres competències es poden suspendre a voluntat dels que realment ostenten el poder, que només l’han cedit temporalment, ja que poden revocar-ho sempre que vulguin.
Quarta cosa a tenir clara: La nació catalana ja no té existència jurídica ni política (la qual cosa no vol dir que no pugui recuperar-la, però). Normativament, Catalunya és una regió espanyola amb certs poders descentralitzats, i ja ens n’hem fet el càrrec. El conseller Saura va anar tot cofoi a la reunió de les comunitats autònomes al País Valencià, on s’ha declarat amb valentia que s’ara en endavant “ens reunirem sense el govern central”. És tot el desafiament que ens atrevim a fer. Queda clar: assumim el paper de comunitat de règim comú, i ens sentim còmodes.

Espanya ha decidit prèmer l’accelerador d’un procès que fins ara es desenvolupava tot intentant que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Ara ja som tan febles que no cal anar amb peus de plom. Van per feina i ens trobem enmig d’una transformació: deixarem de ser una colònia per a esdevenir una regió de la nació espanyola, una part del tot.

L’Iran ha estat una demostració de les dramàtiques mutacions que estem visquent pel que fa a la informació, que ha esdevingut un fet global, anàrquic, descentralitzat i radicalment democràtic. És quelcom fascinant que m’ha mogut a dedicar-hi les darreres entrades d’aquest bloc. Hem vist com els mitjans tradicionals es quedaven cecs i com els mateixos protagonistes de les protestes assumien el paper d’emissors globals de la informació. De res han valgut les prohibicions del govern, la restricció de movimient dels corresponsals, els talls de les xarxes de telefonia mòbil o de l’accés a Internet. La informació s’obre pas, peti qui peti. El Twitter és el nou còctel molotov dels manifestants globals.

Aquests processos són cada cop més freqüents. Ens estem acostumbrant a veure els mitjans anar a remolc de les notícies que es difonen per les xarxes socials molt abans que arribin a les redaccions.

Aquests canvis estan estenent la idea de la informació oberta i irrestricta. Ens hem cregut que Internet ha posat a les nostres mans el control de la informació, i que no hi a cap censura o control governamental o corporatiu que pugui impedir que les notícies es facin conegudes arreu del món en segons a cop de twitter, de bloc o de féisbuc. Hi ha una part de raó en tot plegat, perquè Internet obliga als governs i a les empreses a esmerçar més esforços que abans per controlar la informació, però creure que han perdut el control és una ingenuitat immensa. De la mateixa manera que Internet ens ha donat eines molt potents de gestió i accés a la informació, també ha donat eines molt poderoses de control als grups, governs i corporacions que sempre l’han controlada.

Aquesta setmana hem pogut veure dues proves ben concretes de la falsedat de la creença que amb Internet la informació ja no es pot controlar, que les filtracions són inevitables.

Hem sabut que el fundador i líder d’Apple, una de les companyies icona de l’era d’Internet, va ser sotmés a un transplantament de fetge… fa dos mesos! L’Steve Jobs ja va superar un càncer, i la seva salut delicada influeix en la cotització de les accions de l’empresa, per la qual cosa tots els seus moviments són motiu d’una estricta vigilància per part dels mitjans, de les agències d’inversió i dels blocs de frikis de la tecnologia. Tanmateix, la notícia de la seva intervenció quirúrgica ha pogut ser ocultada durant dos llargs mesos, fins que la seva recuperació ha estat completa. En una companyia en la que des del president fins al conserge tenen un accés total a la tecnologia i a les xarxes socials, la informació ha pogut restar oculta i sota control de la corporació.

L’altre exemple és encara més divertit. El governador de l’estat de Carolina del Sud el republicà Mark Sanford, va desaparèixer durant set dies, i ningú no va poder esbrinar on era. Va desaparèixer literalment, i no es va saber res fins que després de set díes va tornar a Columbia per admetre que havia passar una setmaneta a Buenos Aires amb una seva amant. Una altra vegada, la notícia es va mantenir oculta per a tothom fins que a la seva tornada les filtracions es van fer inevitables. De fet, la primera filtració va ser un twitt que es va estendre per tot el país com un raig.

La lliçó de tots dos exemples és que no ens hem d’enganyar. Qui des de sempre ha controlat l’accés a la informació, sap com fer-ho també en aquesta era d’Internet. No hi ha Twitter que valgui.

La crisi política desatada a l’Iran després de les eleccions, les manifestacions i la repressió continuen posant a prova les regles de la professió periodística i els mitjans responen com poden.

Fa uns dies comentàvem en una altra entrada la perplexitat dels corresponsals immovilitzats per prohibicions governamentals que no tenien més remei que remetre als lectors/oients/espectadors a Youtube, Twitter o Facebook per assabentar-se del que estava passant.

Els mitjans tradicionals observen astorats com les regles del joc canvien acceleradament. Les xarxes socials inunden el món de missatges que informen en temps real, mentre els periodistes desplazats a Teheran són reclosos als seus hotels.  Les televisions, les agències informatives i els diaris es limiten a oferir imatges de Youtube, de Flickr o de Facebook com la que acompanya aquesta entrada, penjades a la xarxa pels mateixos protagonistes dels fets. Alguns reaccionen amb rapidesa, com la BBC, que avui penjava al final dels seus articles una demanda molt clara:

“Que sou a l’Iran? Què en penseu de la situació? Esteu prenent part de les manifestacions?

Si teniu qualsevol informació que voldríeu compartir amb la BBC podeu enviar les vostres imatges i vídeos a [email protected].”

També ofereix un formulari d’accés ràpid i un enllaç per pujar arxius de vídeo de llarga durada.

Els iranians fan servir els SMS, els blocs i les xarxes socials per comunicar-se entre ells i per informar al món del que està passant. El protagonista és, però, el Twitter, perquè és l’eina més difícil de controlar i de censurar. Facebook o Youtube són una simple adreça l’accès a les quals es pot bloquejar, com es fa a la Xina cada vegada que algún alt càrrec del PCX té mal de panxa. Twitter té milions de localitzacions, com el correu electrònic. Els internautes d’arreu del món col·laboren a dificultar les tasques d’espionatge i repressió dels iranians. Corren els missatges de Twitter que criden a canviar la configuració del compte i fins i tot dels rellotges i les localitzacions dels ordinadors al fus horari de Teheran, per tal de multiplicar exponencialment els ordinadors a controlar per les autoritats iranianes.

És cert que, com totes les xarxes socials, Twitter té un problema clar de credibilitat. Seguint amb l’exemple de l’Iran, durant els darrers dies van circular twits replicats per moltes webs i blocs, amb informació equivocada o intencionadament manipulada, com la que anunciava l’anul·lació de les eleccions. Tanmateix, Twitter crea un núvol de missatges que poden ser irrellevants individualment, però que en conjunt reflecteixen un ambient, un estat d’ànim col·lectiu, una direcció dels esdeveniments.

Els mitjans internacionals han fallat en la cobertura dels fets de l’Iran. Tot està canviant. El que es posa de manifest amb tot plegat és que el futur dels mitjans de comunicacions, diguem-ne “tradicionals”, està en la informació hiper-local. El zoom ja no els hi funciona.

Que el món de la informació està canviant ja fa temps que se sap. La premsa (la ràdio, la tele, els diaris, les agències) veu amb pànic com el monopoli en el subministrament de la informació li fuig com sorra entre les mans. Des de l’aparició d’Internet, però, el canvi s’ha accelerat, i està agafant una velocitat de vertigen.

Ahir vaig sentir per Catalunya Ràdio un fet sorprenent i esclaridor. Les eleccions a l’Iran i les protestes ciutadanes posteriors han esdevingut un fet informatiu de primer ordre. Seguint el guió del periodisme tradicional, els mitjans han movilitzat els seus enviats especials per cobrir els fets de primera mà. Tanmateix, el govern iranià ha barrat l’accés a les fonts d’informació, i els periodistes desplaçats s’han quedat desinformats. Ahir al vespre, l’informatiu de Catalunya Ràdio va connectar en directe amb l’enviada especial a Teheran, però aquesta es va limitar a fer una declaració reveladora de la situació de desconcert de la professió periodística: “El govern ha enviat faxos a totes les agències, corresponsals i enviats prohibint de cobrir les manifestacions. Qui vulgui saber que està passant, que vagi a Internet”.

Twitter, la darrera revolució de la xarxa 2.0, tenia prevista per aquesta setmana una aturada tècnica per ampliar els seus servidors. Tanmateix, es va veure forçat a posposar-la perquè el tràfic des de l’Iran s’havia disparat: els iranians estaven servir Twitter per informar-se sobre les protestes, per convocar-les, per opinar, per defensar les seves idees. Alhora, milers d’iranians carregaven vídeos a Youtube, pujaven fotos a Flickr i actualitzaven els seus blocs en temps real amb els darres esdeveniments. La premsa tradicional, cega. La informació, viva a Internet.

Tot està canviant, i no tenim la més mínima idea en quina direcció. Fa pocs dies, la companyia rusa DST va comprar l’1,96 per cent de Facebook per 200 milions de dòlars. Microsoft va pagar 240 milions per 1,6 per cent de les accions fa menys de dos anys. Aixó vol dir que Facebook val 10.000 milions. Google val 134.000 milions. A hores d’ara són els dos canals més importants del món en termes del volum d’informació que hi transita. Si ho comparem amb els mitjans tradicionals, veurem que Time Warner val 31.000, News Corp. 27.000 milions, i el New York Times amb prou feines arriba als 900 milions.

Es pot argüir que a Facebook i a Twitter encara és hora que trobin la manera de fer diners (un argument que no és vàlid per a Google, que si que en fa, i molts), però el problema és que la premsa tradicional, avui en dia tampoc no l’hi troba.

Ahir un amic analista polític, d’aquests que omplen planes de diaris i hores de ràdio i tele amb postulats de política-ficció, em va explicar convençut dues teories que circulen pels àmbits dels assessors i els gabinets de comunicació. Una està posant nerviós a més d’un protagonista de la política catalana, i l’altra podria explicar algunes mogudes incomprensibles del món del futbol.

La primera de les teories té a veure amb el PSC, més concretament amb el president Montilla. “Tu que ets al rovell de l’ou, qué creus que passarà amb el tema del finançament?”, vaig demanar al meu amic analista, afalagant-lo per fer-lo abaixar la guàrdia. Va caure en el parany i va revelar-me el primer del seus secrets: “L’oposició (i els socis del tripartit també) han basat el seu discurs d’una forma gairebé monogràfica en el tema del finançament, i l’estira-i-arronsa amb el govern espanyol sembla condemnat a un mal acord per a Catalunya que obrirà el camí a un triomf electoral de CiU. Tanmateix, Montilla i ZP, seguint un guió perfectament cronometrat, tenen preparada una posada en escena que desmuntarà tot l’argumentari de l’arc polític català, a banda del PSC. Montilla pactarà amb ZP un finançament molt proper a les demandes més agosarades del món polític i empresarial català. La crisi ha obert l’aixeta del dèficit a tots els governs europeus, per la qual cosa un petit augment per omplir la guardiola catalana no afectarà gaire l’estat dels comptes espanyols. L’oposició -i Esquerra i Iniciativa- es quedarien amb un pas de nas, sense temps per recompondre un discurs coherent i les properes eleccions al Parlament serien un passeig militar per al PSC. ZP per la seva banda, calmaria les hordes espanyolistes amb una sentència desfavorable de l’Estatut, que no faria gaire mal a una Catalunya amb les butxaques plenes”.

Va deixar-me esmaperdut, per la qual cosa vaig decidir canviar de tema i anar-me’n al terreny de l’esport. “Com pot ser que amb un deute de centenars de milions d’euros, Florentino Pérez torni a embarcar el Real Madrid en una política esbojarrada de compra d’estrelles del futbol?” vaig preguntar, intentant fer servir un vocabulari entortolligat, que és l’únic que entén el meu amic analista. Em va respondre amb contundència: “És molt simple. Florentino abocarà el club a una situació econòmica insostenible, que farà inevitable la seva transformació en Societat Anònima Esportiva. Ell mateix es farà càrrec de la salvació de l’entitat, i es quedarà el Madrid en propietat, a l’estil Abramòvitx amb el Chelsea o Berlusconi amb el Milan”.

Si non è vero…

No importa quins són els partits afectats. No importa de quants vots es tracta. El que ha passat amb la manipulació de resultats i de vots en les eleccions europees és una mostra més de la democràcia de baixa intensitat que regna a l’estat espanyol.

L’escàndol que resultaria del que ha passat amb els vots d’Iniciativa Internacionalista arreu de l’estat hauria provocat un allau de renúncies, imputacions judicials, i potser la repetició de les eleccions en qualsevol altre estat europeu. Després del recompte a Euskadi, Iniciativa Internacionalista ha esdevingut la tercera força al País Basc, per davant del PP. A d’altres demarcacions, com ara Guadalajara i Valladolid, s’ha denegat el recompte. A Barcelona, s’ha impedit ser-hi present a membres de la llista, tot i ser un acte públic. A banda d’aquest cas, les reclamacions per irregularitats s’han multiplicat també en altres forces polítiques.

L’ombra del dubte plana sobre el sistema electoral espanyol, d’una baixa qualitat democràtica evident. Un sistema d’assignació d’escons que afavoreix grollerament el bipartidisme, una districte electoral únic per a tot l’estat, que ni tan sols és aplicat per la jacobina França, una llei de partits que ilegalitza idees, són només alguns aspectes que no s’acceptarien en cap democràcia occidental.

S’ha denegat a Iniciativa Internacionalista un eurodiputat? S’han manipulat el vots d’altres formacions? En un estat de dret, una justícia independent vetllaria per evitar aquestes “errades”. Malauradament, el concepte de “justícia independent” no figura en el Diccionario de la Real Academia Española.

Fa uns dies vaig quedar amb un amic anglocatalà per fer-la petar una estona i posar-nos al dia, que feia molt que no ens vèiem. La conversa, l’ambient, el lloc triat, i les cerveses holandeses van ajudar a fer de la trobada del vespre de divendres un moment perfecte, un bocí de felicitat.

De bell antuvi haig d’agraïr al meu amic que un cop més hagi contribuït a reduir la meva ignorància, tot explicant-me que els versos de Bertold Brecht que vaig fer servir per obrir l’entrada anterior del meu bloc, en realitat no pertanyen pas al poeta alemany. És un altre cas de falsa atribució d’autoria, com el poema Instantes, falsament atribuit a Borges. Demano disculpes als lectors per l’errada.

De totes maneres, del que volia parlar en aquesta entrada és del lloc triat per trobar-me amb el meu amic, el bar de la llibreria La Central de Barcelona. Com que es troba a prop de la redacció d’El Punt i Catalonia Today a Barcelona, sempre que puc, m’escapo a fer-hi un tomb pels prestatges i aprofito per fer-hi un té (en tenen una bona carta).

Estic enamorat de La Central del Raval, l’antiga esglèsia de la Misericòrdia esdevinguda en llibreria. Una esglèsia transformada en llibreria, quina maravella!

És el futur que jo voldria per a tots els temples del Planeta. Sempre que hi vaig no puc evitar imaginar-me el mateix: un món en el que totes les esglèsies esdevenen llibreries. Un món en el que la fe religiosa és suplantada per la fe en els llibres, els indestructibles d’Asimov (diria que no és una altra falsa atribució).

Us imagineu totes les esglèsies i catedrals plenes de prestatges farcits de llibres i més llibres? Us imagineu uns capellans l’única funció dels quals fos ajudar-nos a penetrar i descubrir els tresors amagats a les seves pàgines?. Una única fe veritable: la lectura.

Haig d’admetre que la meva fantasia també té el seu costat fosc. Després d’imaginar-me la felicitat derivada de la Religió dels Llibres, de seguida em venen al cap els aspectes negatius de tota religió. Puc imaginar-me, posem per cas, el bisbe Màrius Serra o l’arquebisbe Baltasar Porcel planyent-se de l’allunyament del jovent de la fe, bolcats a heretgies com l’iPod, el Twitter o el Facebook.

Amén.

Primer es van endur els negres,
però a mi no em va importar,
perquè jo no n’era.

Tot seguit es van endur els jueus,
però a mi tampoc no em va importar,
perquè jo tampoc no n’era.

Després van detenir els capellans,
però com que jo no sóc religiós,
tampoc no em va importar.

Deprés van prendre uns comunistes,
però com que jo no sóc comunista,
tampoc no em va importar.

Ara se m’emporten a mi,
però ja és tard…

Els cobards no lluiten pas.
Els valents lluiten potser una hora.
Els que són més valents, lluiten molts anys.
Però els més valents de tots lluiten tota la vida.
Aquests són insubstituïbles.

Bertold Brecht (1898-1956)

El 2007, un periodista holandès, Michael van Poppel, va fer-se amb un vídeo inèdit de Bin Laden, que va vendre a Reuters. Pocs mesos abans, havia posat en marxa un compte a la xarxa de micro-blogs Twitter, i l’afer del vídeo de Bin Laden va ser com una revelació. Va decidir enllaçar tot el procés que el va portar a obtenir el vídeo amb el seu compte de Twitter, tot creant un servei revolucionari: Breaking News On, o BNO.

BNO és la primera agència informativa del món que funciona exclusivament sobre Twitter. Una complexa xarxa de monitoratge de literalment milers de fonts d’informació local, nacional i internacional, centres de trucades d’emergències, notes de premsa oficials i empresarials, testimonis contrastats, etcètera, dóna com a resultat un servei de 24 hores de notícies i titulars de fins a 140 caràcters (els famosos tweets) que ja compta amb gairebé mig milió de seguidors a Twitter.

Per descomptat que la clau de l’èxit no rau pas en la tecnologia o la febre 2.0 que provoquen les xarxes com ara Facebook o Twitter. BNO és un succés perquè el sistema de detecció i contrast d’informació implantat per van Poppel és tan efectiu que moltes vegades arriba als ordinadors i dispositius mòbils dels subscriptors abans que les agències i fonts informatives tradicionals.

El passat novembre, quan Bombai va ser brutalment sacsejada per una onada d’atemptats, BNO va brindar 59 hores de cobertura ininterrompuda.

Ahir BNO va tornar a fer tremolar els mitjans tradicionals, tot seguint l’accident aeri de l’avió d’Air France d’una manera molt més ràpida i efectiva que la tele, la ràdio o els webs dels diaris i les agències.

I la pasta, on és?

Tanmateix, com sol passar amb totes les iniciatives de la web 2.0, el sistema de BNO de servir titulars i notícies via Twitter no és un model de negoci que permeti generar ingressos. És per això que BNO ha anunciat recentment que crearà un web separat de Twitter amb notícies més desenvolupades, alertes per email i per RSS i altres serveis relacionats. A més a més, oferirà un àrea reservada per a periodistes, un dels col·lectius més nombrosos entre els seguidors de BNO en Twitter. El web serà gratuït per als usuaris, i intentarà viure de la publicitat. Un model moltes vegades assajat, poques vegades reeixit.

La viabilitat econòmica de BNO és més que improbable, però no deixa de ser una mostra més de les enormes mutacions que viurem durant la propera dècada en l’univers dels mitjans de comunicació.