La ficció televisiva guanya el combat a la cinematogràfica?

“La meva necessitat de ficció s’alimenta de les formidables sèries americanes. En elles hi trobem un saber, un sentit de la narració, del relat, de l’el·lipsi, de la planificació i del muntatge, una dramatúrgia i un joc amb els actors que no té equivalent enlloc i menys a Hollywood”  Chris Marker, Cineasta.

Que un director avantguardista de culte, inventor de l’assaig cinematogràfic, com Chris Marker parli d’aquesta manera sobre les sèries de televisió, ja demostra l’auge que ha pres aquest gènere televisiu. Un gènere que ja va tenir una altra etapa daurada als anys 80 amb les mítiques Hill Street Blues (Canción Triste de Hill Street), Moonlighting (Luz de luna), Thirtysomething (Treinta y tantos) o la inoblidable Twin Peaks de David Lynch, van encapçalar una renovació del llenguatge televisiu, que ha anat evolucionat fins arribar a l’edat d’or en que avui ens trobem.

Des de fa uns anys els crítics parlen de la crisi d’idees de Hollywood, una crisis que es contraposa amb les grans propostes de ficció televisiva que estan guanyant el pols a la ficció cinematogràfica convencional.

El gran mural domèstic i criminal a l’entorn de la Màfia, que representa The Soprano’s,  l’idealisme polític de The West Wing, l’increïble document ficció sobre els carrers de Baltimore de The Wire, els flashs backs i flash forwards a l’illa de Lost, o sèries més de gènere com el thriller jurídic de Damages, el western més cru a Deadwood, el bel·licisme de The Pacific, Hermanos de Sangre i Generation Kills o els vampirs de True blood, son ja una mostra de les moltes i increïbles propostes que la “caixa llesta” ens ha mostrat els últims anys.

Darrerament han sorgit propostes que ens fan pensar que aquest gran estat de forma de la ficció  televisió, es perpetuarà durant bastant temps.

La sèrie ideada per Matthew Weiner,  Mad Men en seria un exemple. Mad Men és una sèrie que amb tocs de les pintures d’Edward Hooper, dels relats de John Cheever i de les pel·lícules de Sam Mendes o Tood Haynes, ens explica les històries dels publicistes de Madison Avenue al Nova York dels anys 50.

Una altre exemple és Boardwalk Empire, una gran producció de l’HBO, que ens situa als anys de la prohibició a Estats Units. La sèrie té un pressupost i una posada en escena mai vista en el món de la televisió i a més compte amb un repartiment de luxe encapçalat pel gran Steve Buscemi. Una sèrie que sembla que va fent camí per convertir-se en un gran clàssic.

Les aventures del psicòpata Dexter, les del moribund professor de química Walter White a Breaking Bad, o les noves propostes de ciència ficción de JJ Abrams com Fringe, estan ara també en boca de molts i aseguren la diversitat i la qualitat en aquest dispers i gegant món televisiu.

Postser sembla agosarat dir-ho però, veient aquest panorama sembla possible que els cinefòrums on ara parlem de John Ford, Herzog, Wilder o Woody Allen, en un futur no gaire llunyà els haurem de dedicar a JJ Abrams, Terence Winter, Matthew Weiner, David Chase o Aroon Sorkin.

Avançant-nos a aquests fets, des del Museu, hem programat un curs de sèries de televisió que impartirà Quim Casas, crític de El Periódico, Dirigido i Rolling Stone, una bona manera d’entendre el perquè d’aquest canvi de paradigma en la ficció contemporània.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Museu del Cinema, Reflexions sobre l'audiovisual i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.