Ens trobem en un moment de gran diversitat de pantalles i el cinema, o millor dit la sala de cinema, ja no té aquell paper de centralitat que si que va tenir al segle XX, la televisió no ha estat una alternativa vàlida pel cinema d’autor, en aquests moments les televisions públiques no aposten decididament pel cinema d’autor. Arribats a aquest punt quina és l’alternativa per a la difusió del cinema alternatiu?
Des de fa uns anys determinats cineastes estan buscant noves plataformes d’exhibició i alguns dels millors cineastes estan trobant en el Museu i gràcies a la complicitats d’alguns gestors algunes plataformes alternatives de projecció
Hi ha diferents maneres de realitzar aquesta relació entre museus i cinema, i en els darrers temps trobem exemples en molts sentits.
En primer lloc la relació entre arts, aquest seria el cas de l’exposició Hammershøi i Dreyer que es va realitzar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on es mostraven les fortes relacions visuals i creatives entre ambdós artistes, tots dos eren molt reconeguts en els seus respectius àmbits (la pintura i el cinema) però no s’havia relacionat mai les seves coincidències en dos mitjans distints com són la pintura i el cinema. Aquesta relació no és la única entre els Museus i el Cinema. Altres vegades un Museu 
ha encarregat una visió sobre la institució mateixa a un cineasta de prestigi, aquest seria el cas de Sokurov, el cineasta rus va rebre l’encàrrec de realitzar una obra que verses sobre el Museu de l’Hermitage, i ell ho va fer a partir d’una idea molt agosarada, rodar amb una càmera digital un pla seqüència de 97 minuts pel laberint de les obres d’art que es troben al Museu de l’Hermitage. Aquest tipus de relació permet fer un projecte del Museu i després difondre’l, a més el projecte demostra com es pot fer d’un encàrrec un projecte autoral. Una idea que Isaki Lacuesta ha aplicat traient-ne un gran rendiment amb curts com Resonàncies magnètiques, Microscopies o Sol, una altre exemple seria ‘Plora’m un riu’ de Jia Zhangke una obra encarregada per una exposició, la Ciutat Xinesa, del CCCB, que va ser seleccionada pel festival de Venècia abans de que s’inaugurés l‘exposició. O Mudanza, un curtmetratge de Pere Portabella que pot per si sol substituir un espai expositiu, el de la casa Museu de Lorca.
Un altre concepte interessant és com algunes obres troben el seu lloc d’exhibició en el Museu, Jaime Rosales va omplir el reina Sofia amb les projeccions de Tiro en la Cabeza que va acollir el Museu 
mentre a les sales comercials de Madrid eren molt pocs els que s’hi acostaven. Portabella al Moma, o experiències semblants que compten un elevat èxit de públic, ens donen una imatge no gens equivocada de que potser el Museu és un lloc adequat per a la projecció d’un determinat cinema.
Des del Museu del Cinema us proposem des d’avui mateix i fins el 29 de maig la possibilitat de veure el cinema de cinc directors i directores: Pere Vilà, Imma Serra, Pere Solés i David Pérez i Sandra Ojosnegros. Tots ells, tot i comptar amb trajectòries gèneres i estils diferents, tenen en comú el fet de practicar un cinema lliure al marge de la indústria, oferim doncs una finestra que permet observar un determinat cinema “invisible” realitzat per directors “furtius” que troben en el Museu un possible lloc d’exhibició a través del cicle Pantalla Oberta. Una nova funció del Museu que per raons òbvies el nostre no podia deixar d’acomplir.
