Arxiu de l'autor: Administrador

Publicat el per

La CUP considera absolutament antidemocràtic la il·legalització d’ANB i EHAK i demana la supressió de la Llei de Partits

La Candidatura d’Unitat Popular de Manresa demanarà, mitjançant una moció al proper ple municipal, un posicionament al conjunt de forces polítiques sobre la Llei de Partits i les il·legalitzacions d’Acció Nacionalista Basca i el Partit Comunista de les Terres Basques.

Per la CUP, les il·legalitzacions ordenades pel Jutge Garzón a les portes d’una comptes electoral, s’emmarquen dins el pols que l’estat manté amb l’independentisme basc, conflicte que ja va fer tancar, clausurar i il·legalitzar diaris, empreses, associacions i entitats, partits polítics, i ha portat a la presó a molts militants independentistes que pel delicte de fer política independentista se’ls acusa de pertinença a banda armada.

A més, la CUP, creu que s’estan vulnerant les llibertat més elementals en qualsevol democràcia, al no permetre la llibertat d’acció política, ni la lliure expressió democràtica de certes idees, el que propícia que centenars de milers de bascos es quedin sense possibilitat de defensar les seves idees a les urnes, i que això pot provocar una sensació de que certes idees no es poden defensar democràticament.

La Candidatura independentista ha entrat aquest dijous, mitjançant els protocols habituals, una moció on es demana que l’ajuntament mostri públicament el suport amb els membres dels partits als quals s’ha suspès totes les seves activitats, pel fet, més enllà de les seves idees polítiques, que se’ls ha privat de drets democràtics bàsics i mostrar públicament la voluntat de Ajuntament al diàleg com a eina bàsica per a la superació del conflicte basc. Proposen, demanar al govern de l’Estat Espanyol que faci els tràmits necessaris per a la derogació de la llei orgànica 6/2002 aprovada el 27 de juny del 2002 i més coneguda com a Llei de Partits, i que es faci arribar els acords als càrrecs electes d’ANB i d’EHAK.

Manresa, 14 de febrer de 2008

MOCIÓ DEL GRUP MUNICIPAL DE LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP) SOBRE LA SUSPENSIÓ D’ACTIVITATS DEL PARTITS EHAK-PCTB I AEA-ANB

Atès les recents interlocutòries judicials signades pel jutge Garzón de l’audiència nacional, on es decreta la suspensió total d’activitats dels partits polítics Eusko Abertzale Ekintza (EAE-ANB) i Euskal Herrialdeetako Alderdi Komunista (EHAK-PCTB) de manera preventiva i per un mínim de tres anys.

Atès que totes aquestes accions estan legitimades per la llei orgànica 6/2002 aprovada el 27 de juny del 2002 i més coneguda com a Llei de Partits.

Atès que totes aquestes actuacions s’emmarquen dins la guerra de l’estat contra l’independentisme basc, que ja ha fet tancar i clausurar diaris, empreses, col·lectius, associacions, editorials i un nombre inacabable de partits polítics; i que ha portat a la presó desenes i desenes de persones sota la greu acusació de pertinença a banda armada, pel sol fet de dedicar-se a la política.

Atesa la precipitació dels fets degut a la proximitat de les eleccions.

Atès que s’estan vulnerant les llibertat més elementals en qualsevol democràcia, al no permetre la llibertat d’acció política, ni la lliure expressió democràtica de certes idees, el que propícia que centenars de milers de bascos es quedin sense possibilitat de defensar les seves idees a les urnes, i que això pot provocar una sensació de que certes idees no es poden defensar democràticament.

Atès que la situació derivada d’aquests fets no és la més adequada per crear un escenari que faciliti la superació del conflicte i la pau,

per tot això la Candidatura d’Unitat Popular proposa al ple de l’ajuntament l’adopció dels següents acords:

1.- Mostrar públicament el suport d’aquest ajuntament amb els membres dels partits als quals s’ha suspès totes les seves activitats, pel fet, més enllà de les seves idees polítiques, que se’ls ha privat de drets democràtics bàsics.

2. Mostrar públicament la voluntat d’aquest Ajuntament al diàleg com a eina bàsica per a la superació del conflicte basc.

3.- Demanar al govern de l’Estat Espanyol que faci els tràmits necessaris per a la derogació de la llei orgànica 6/2002 aprovada el 27 de juny del 2002 i més coneguda com a Llei de Partits.

4.- Donar compte d’aquests acords al govern de l’estat espanyol, al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, a les instàncies Europees oportunes, així com a tots els càrrecs electes d’EHAK-PCTB I AEA-ANB.

No obstant, el ple decidirà

Grup Municipal de la Candidatura d’Unitat Popular

Manresa, 18 de febrer de 2008

L’edat penal

Publicat el per
L’afany de presentar propostes electorals impactants i populistes en la precampanya electoral i de voler mostrar una política de fermesa en matèria de seguretat ha portat Mariano Rajoy, a plantejar una reforma de la llei penal del menor fins al punt de rebaixar l’edat penal als 12 anys.

Actualment un menor no té edat penal fins als 14 anys, encara que els joves compleixen les penes en centres d’internament i no entren a la presó fins complerts els 18 anys.

En aquest cas el PP fa una proposta radical i perillosa contrària als convenis internacionals sobre els drets dels nens, enfocada més a polítiques repressives que a educatives i que va en contra dels principis que inspiren el dret penal espanyol de reinserció social de les persones que han comès delictes, i especialment si aquestes són menors que per la seva edat estan en ple procés de formació.

El cas de Ruanda

Publicat el per
El principi de justícia universal o de jurisdicció universal que des del 2005 s’aplica en el dret penal espanyol permet investigar i perseguir delictes comesos per ciutadans espanyols o estrangers quan són considerats com a genocidi, terrorisme, crims de guerra o crims de lesa humanitat. El jutge de l’Audiencia Nacional Fernando Andreu ha aplicat aquests principis a l’hora de processar i dictar ordre de crida i cerca internacional contra 40 militars i dirigents polítics del govern de Ruanda perquè entre el 1994 i el 2000 van portar a terme un extermini sistemàtic de l’ètnia hutu amb la finalitat d’aconseguir el poder, i també per haver instaurat un règim de terror, amb tortures i crims contra la població civil.
Entre els quatre milions de morts durant aquest període a Ruanda, destaquen els assassinats, la tortura i la desaparició de nou ciutadans del missioner empordanès Joaquim Vallmajó i la cooperant de Manresa Flors Sirera. Aquestes morts originen en part la querella presentada el 2004 contra dirigents del Front Patriòtic Ruandès. Durant gairebé quatre anys les entitats que van impulsar la demanda han treballat incansablement col·laborant en la investigació, anant a buscar proves i testimonis a Ruanda, posant en perill la seguretat d’algun dels seus membres, amb la finalitat no tan sols de fer justícia sinó també de cercar la veritat del que va passar realment, per tal que no quedin en la impunitat els responsables dels crims i es posin els fonaments per a la reconstrucció del país en pau.
Cal també que la cooperació internacional es posi en marxa per lluitar contra la impunitat dels criminals i que la Unió Europea i l’ONU, que sovint s’omplen la boca amb els conceptes «justícia» i «drets humans», siguin conseqüents i responguin amb fets ajudant a capturar els autors del genocidi.

El video censurat pel govern espanyol

Publicat el per

El govern espanyol censura campanyes internacional que denuncien la vulneració dels Drets Humans arreu del món. L’ONG Amnistia Internacional ha estat víctima d’aquesta política covarda de l’executiu de Zapatero i ha acusat el govern espanyol de practicar la censura prèvia per obstaculitzar l’emissió gratuïta d’un espot en els canals estatals de televisió des de fa vuit mesos.

Segons l’organització, el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç nega el caràcter de servei públic de l’anunci, cosa que impedeix la seva gratuïtat, i n’obstaculitza l’emissió esgrimint raons polítiques, ja que consideren que l’anunci fa publicitat política. Però pel director d’Amnistia Internacional a l’Estat espanyol, Esteban Beltrán, «aquesta qualificació vulnera la comunicació lliure d’informació veraç i la prohibició de la censura prèvia».
L’espot que convido a veure i divulgar al màxim a tot arreu, és un muntatge audiovisual de diferents dirigents polítics (Fidel Castro, George Bush, Mahmud Ahnmadinejadi Hu Hintao) citant un article de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Premsa obrera

Publicat el per

Fins a mitjan febrer, el Col·legi de Periodistes de Girona acull l’exposició ”Solidaridad Obrera’, 100 anys de premsa anarcosindicalista (1907-2007)’, dedicada al centenari de la ‘Soli’, publicació portaveu de la CNT a Catalunya. En el marc dels actes del centenari de la revista ‘Solidaridad Obrera’, la CNT i AIT de Catalunya i Balears van organitzar el 2007 aquesta exposició gràfics, que sintetitza els cent anys d’existència de la revista.

Es una mostra de com s’ha fet determinada premsa en el nostre país i alhora fa un repàs a una part de la història del periodisme a casa nostra.

Més informació:

Diari de Girona, Gironainfo.cat, El Punt, 3cat24.cat.

Una professió fantàstica

Publicat el per

Un total de 135 informadors van serassassinats durant 2007 i altres 37 van morir accidentalment mentre exercien la seva professió, segons el balanç anual difós per laFederació Internacional de Periodistes (FIP).
Les xifres de 2007 són superiors a la mitjana històrica, però no a les de 2006, any en el qual van morir assassinats 155 reporters i que la FIP va definir com el més sagnant de la història del periodisme.

Si s’ha de jutjar per les estadístiques, el perill potencial que afronten els treballadors dels mitjans de comunicació varia molt en funció d’on exerceixin la seva professió.
L’informe recull que a Àsia va haver 31 morts violentes, a Llatinoammèrica 18, i a Àfrica, 14, però no cita cap crim la Unió Europea

El Tractat de Lisboa, sense referèndum

Publicat el per

Els diputats europeus d’extrema dreta van intentar boicotejar fa pocs dies la sessió del Parlament Europeu en què es va proclamar la Carta de Drets Fonamentals de la Unió. Aquests parlamentaris, la majoria euroescèptics, però també els d’Esquerra Unitària Europea, reclamen la convocatòria de referèndums per aprovar el Tractat de Lisboa, que ha substituït el projecte de tractat constitucional europeu, i que es va signar en l’última cimera de caps d’estat i de govern celebrada la setmana passada.

Els perills dels referèndums
Qui convoca un referèndum ho fa per guanyar-lo, i si en té cap dubte no el convoca. Això és el que ha passat amb el Tractat de Lisboa. Després de la greu crisi institucional que va passar la UE amb el rebuig de la Constitució Europea, a Holanda i França, els mandataris europeus han optat per evitar riscos i, a banda d’Irlanda, cap altre estat de la UE portarà a referèndum el nou tractat europeu signat la setmana passada a Lisboa. Seran els parlaments de cada estat qui els aniran ratificant al llarg del 2008, i a petició del president de la Comissió, Durão Barroso, si pot ser ràpid, no fos cas que hi tornés a haver problemes.
Mitja Europa enganyada
El problema és que en més de divuit estats membres de la UE es va ratificar en referèndum un tractat constitucional europeu, que no ha entrat ni entrarà mai en vigor. No deixa de ser xocant que allò que van aprovar els ciutadans en aquests estats s’hagi aparcat i que allò que el 2009 entrarà en vigor sigui una altra cosa, sobre la qual els ciutadans no han tingut cap oportunitat d’opinar. Tampoc s’ha donat cap explicació als ciutadans del perquè d’aquest canvi. Després els europeistes es pregunten el perquè de l’escàs interès dels ciutadans per les qüestions europees i la baixa participació en les eleccions al Parlament Europeu.
Brown no es pot fer l’orni
El primer ministre britànic, Gordon Brown, va ser el gran absent dijous de la cerimònia solemne al monestir dels Jerónimos de Lisboa per signar el nou tractat europeu. Brown, que és el líder europeu més euroescèptic, s’ho va fer venir bé per arribar tard a la cerimònia –caldrà veure quin paper juga en el moment en què la cambra dels comuns i dels lords hagin de ratificar el Tractat de Lisboa–. El fet és que no va poder delegar la signatura i ho va haver de fer a la tarda en solitari. Un gest d’aquesta mena en política no és cap anècdota i té molt significat.
La UE planta cara a Bali
Per primera vegada la Unió Europea s’ha mantingut unida i ferma i s’ha enfrontat clarament amb els Estats Units. Ha estat en el transcurs de la cimera sobre el canvi climàtic que s’ha celebrat a Bali. Els europeus, en vista de l’actitud absolutament tancada dels representants nord-americans a fer cap pas per arribar a un acord sobre la lluita contra el canvi climàtic, van amenaçar els EUA de boicotejar la reunió dels grans països sobre el clima que ha convocat Georges Bush a Hawaii.
Unir abans que dividir
El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha parlat molt clar des de Brussel·les a l’hora d’explicar quin és el posicionament del govern espanyol sobre el futur de Kosova. Zapatero va dir que el seu govern és «més partidari d’unir abans que dividir». Se suposa que volia dir que és més favorable a «unir» Kosova a Sèrbia, que no pas propiciar la independència d’aquesta regió. Amb tot, va aclarir que se sumarà al posicionament comú i unitari que adopti la UE sobre el futur de Kosova.
Enllaços recomanats sobre el tema:

UE: Eppure, si muove de Raül Romeva

Washington félicite Bruxelles de Jean Quatremer

Consell Europeu 14/12/2007.Conclusions de la presidència

Tractat de Lisboa, aspectes claus Patronat Català

Nuevo Tratado de Lisboa: más poder para los ciudadanos

El Tratado de Lisboa, cambios y novedades. Euronews

Publicat a la secció les claus de la Unió Europea (les perles europees del dilluns) d’El Punt (17/12/2007)

La comunicació de la justícia

Publicat el per

Comunicació i justícia. Són dos móns molt diferents.
La Justícia possiblement no ha necessitat tant dels periodistes com aquests de la justícia, tret –és clar– d’aquells casos en què alguns jutges han estat volgudament, en aquests darrers anys, el centre d’atenció mediàtic.

Els periodistes ens em hagut de buscar la vida per aconseguir alguna informació entre les sales i els passadissos dels jutjats, on, per cert, ara sembla que també s’intenta acotar la nostra feina, (tot i que reconec que en ocasions excepcionals quan es forma el núvol de cameres i micros se’ns pugui veure com una mena eixam d’abelles)

Està clar que la informació que genera la justícia està relacionada amb el món dels successos, i els mitjans de comunicació hi acudim com a una primera font d’informació.
Perquè informar és la nostra feina, una tasca que jo entenc com a vital en una societat democràtica, com a garant d’un dret fonamental com és el de rebre informació (Art. 20 de la Constitució espanyola). I –no ens enganyem– informar és un requisit gairebé imprescindible per la formació de l’opinió pública.

El mes de novembre passat, a Barcelona, van tenir lloc unes jornades sobre la percepció de la inseguretat i els mitjans de comunicació. (Per cert, ens hi va convidar expressament Joan Boada, perquè aprenguéssim a fer la nostra feina, després de rebre la mosca Borda del Col·legi). En aquestes jornades, Mercedes García Arán, catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona, va parlar de la informació sobre el funcionament del sistema penal i de la realitat de la delinqüència, en els següents termes:

“La informació sobre successos criminals afecta, en ocasions, el funcionament de les institucions públiques, com s’ha posat de manifest, per exemple, en la corrupció municipal destapada a Marbella, i amb això entra dins de l’interès general. Alhora, els mitjans són l’escenari de múltiples debats sobre els límits del sistema punitiu, debats per altra banda necessaris en una societat democràtica…”

Pot semblar que hi ha un cert paral·lelisme entre la independència judicial i la suposada objectivitat dels mitjans.
Però els mitjans de comunicació també es regeixen per criteris de mercat, en tant que són empreses de comunicació que competeixen unes i altres per obtenir beneficis.
Però els mitjans reflecteixen la veritat amb criteris que difícilment poden ser objectius en tot el seu procés, per causes diferents, com poden ser l’elecció dels temes que tenen interès periodístic i l’orientació de cada mitjà.

Sovint, i per atraure l’atenció de l’audiència i els lectors, els periodistes ens centrem en temes de delinqüència, i sobretot si hi ha violència. És clar que donem poca importància a qüestions com la reinserció o el bon funcionament de la justícia, (de la qual parlem bàsicament quan hi ha problemes).

La crònica de successos s’han convertit avui en una part substancial dels informatius i de les planes del diaris, i dóna un cert protagonisme a les víctimes (com en cas recent dels assalts dels encaputxats a diferents domicilis) cosa que en ocasions ens ha portat a donar una percepció que les respostes policials i judicials són excessivament benèvoles.
I potser sí que hi ha hagut un increment de les informacions en els mitjans que ha ajudat a crear aquesta percepció social d’inseguretat. I que això genera alhora friccions entre el món de la comunicació i el món judicial, però això no ens ha de condicionar a cap de les dues parts

(La premsa lliure i la independència del poder judicial són dues de les institucions més importants d’una societat democràtica).

En aquesta relació entre la comunicació i la justícia, com he dit abans, preval el dret que tenen els ciutadans a rebre informació, i és la manera d’entendre aquest drets i els seus límits on col·lideixen en ocasions el món judicial i el de la comunicació.

Exemples?
Només vull posar damunt la taula alguns casos que entenc que atempten contra aquest dret fonamental: Podem parlar del tancament dels diaris Egin i Egunkaria (no s’ha trobat res que justifiqués aquests tancaments, i un informe elaborat per un grup de juristes internacionals informa que el tancament d’aquest diaris viola la Constitució i el Conveni Europeu dels Drets Humans pel seu caràcter de desproporcionat.

Sense anar tan lluny. podem parlar del segrest de la revista El Jueves (una tipus d’actuació judicial que ens recorda etapes predemocràtiques)

I sense moure’ns de casa tenim aquí el cas de la crema d’imatges del rei i el lliure exercici de la professió periodística i el respecte al secret professional. Un fotoperiodista ha de poder treballar en llibertat, i no pot estar condicionat en l’exercici de la seva professió pel fet que després la justícia li demanarà les imatges que ha captat amb una finalitat molt diferent a la d’informar a la societat.

Vull recordar que Com a resposta a l’exigència a un periodista de lliurar unes fotos a la justícia, per primera vegada a Girona s’han arribat concentrar(a la Plaça del Vi) i en senyal de protesta gairebé un centenar de professionals de la informació.

Dit això, i ja per acabar, tret d’aquests casos, crec que hi ha una relació de certa fluïdesa entre els justiciables i periodistes. Que tots plegats intentem respectar les regles del joc, no escrites, i que pel fet que les vistes són públiques, per part del president de l’Audiència, Fernando Lacaba, crec que s’han donat facilitats als periodistes per accedir a les sentències i a certes dades judicials, (algú m’ha dit que això encara és força excepcional, cosa que confirmaria una manera d’actuar no massa oberta en de la majoria dels jutjats…)

En tot cas, esperem que la tendència positiva de l’Audiencia i en alguns jutjats s’incrementi en el futur.

Ennllaços recomanats:

Un gran dia pels drets civils

Publicat el per

Encara que per a molts ciutadans hagi passat desapercebut, avui és un gran dia per Europa. A Estrasburg i en el Parlament Europeu s’ha fet la proclamació solemne de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió.

La Carta, a la qual el nou Tractat de Lisboa atorga caràcter jurídic vinculant en tota la Unió tret de Polònia i la Gran Bretanya, recull per primera vegada el conjunt de drets civils, polítics, econòmics i socials dels ciutadans de la UE.
La Carta, redactada en 2000 per una convenció de parlamentaris i representants governamentals, es basa en la tradició constitucional europea i en convenis internacionals.

Dividida en sis capítols -dignitat, llibertat, solidaritat, igualtat, ciutadania i justícia-, compendia drets ja consolidats en el patrimoni internacional, com la vida i la dignitat, la prohibició de la tortura, les llibertats de pensament, expressió o reunió, la no discriminació, la propietat o la tutela judicial. Recull també el dret a la protecció de dades, la bioètica.

Geli i l’Hepatitis C

Publicat el per
La consellera Marina Geli pot dir missa si vol però no pot donar per tancar un cas com el contagi de l’hepatitis C a tres nens en un centre public de sanitat, ni afirmar que no hi ha culpables.
En aquest cas la consellera hauria de ser més humil i assumir les responsabilitats que comporten el càrrec i demanar excuses als pacients afectats i a les seves famílies, que hauran de viure durant anys si no tota la seva vida pendents d’un virus com l’Hepatitis C que no patien quan van confiar la seva salut a la sanitat pública del país.
Hi ha responsabilitats de l’Administració catalana. L’Hepatitis C no es transmet per l’aire, sinó pel contacte directe de sang amb sang o pel contacte de la sang del pacient amb algun estri quirúrgic o mèdic que havia estat infectat anteriorment i que després s’ha utilitzat sense les precaucions necessàries. Avui i des del 1989, en que es va conèixer oficialment l’existència d’ aquesta malaltia crònica com a hepatitis C, la seva transmissió o contagi, ja no és fruit de cap accident, es tracta d’un cas de negligència mèdica o sanitària.
Enllaços i més informació sobre aquest cas: