I això, què impulsa?

Hi ha qui sosté que si a Girona no s’hagués produït la polèmica cremada de fotos del rei avui no existiria la Fundació Príncep de Girona i molt probablement no s’hauria constituït el Fòrum Impulsa. Girona va viure  l’1 de juliol un enrenou colossal, d’aquells que es produeixen només en les grans ocasions, amb 600 convidats i 210 periodistes de 45 mitjans acreditats. Es tractava de seguir unes sessions que van reunir una vintena de personalitats mundials de l’emprenedoria, entre les quals destacava el premi Nobel de la Pau 2006, Muhammad Yunus. Difícilment cap institució hauria pogut portar un Nobel a Girona si no hagués tingut el príncep com a avalador. Xoca que hores abans de rebre el príncep clamàvem unànimement contra l’opressió de l’Estat espanyol. Potser que ens aclarim tots plegats què volem ser o què volem impulsar.

Que em tornin el vot

Quan algú et diu que ets preferent però al davant hi ha un nivell superior que ha de ser el dominant i l’oficial, et relega automàticament a ser secundari, residual, accessori. Els catalans ja ho tenim assumit, que som perifèrics en aquest Estat centralista. Que la nostra llengua ells no la considerin oficial, sinó preferent, tal com ha resolt el Tribunal Constitucional, tampoc ho hem de veure com una cosa tan negativa. De fet, en aquesta etapa democràtica i constitucional s’ha avançat molt si tenim en compte que durant el règim feixista el català estava prohibit i ara ja és preferent. Tot plegat respon a la seva lògica –la d’ells–, que sempre he tingut clar que no és la nostra. Seguint els seus raonaments, jo vull que els juristes i constitucionalistes espanyols busquin arguments o dreceres jurídiques per retornar-me el vot. Han canviat l’Estatut que vaig votar. El que n’ha quedat no ho vull. Que em tornin el vot

El burca

Estic espantat per la decisió temerària de l’Ajuntament de Girona i la
del govern de la Generalitat de no prohibir el burca i el vel integral o
nicab. Gairebé no goso sortir al carrer perquè em fa por trobar-me amb
dones ben tapades de cap a peus i de les quals, només en alguns casos,
podré endevinar els ulls. No sé si marxar a les Espanyes, on el seu
govern preveu, amb una reforma de la llei de religions, restringir el
burca en espais públics, o anar-me’n a viure a Lleida, Tarragona, el
Vendrell o a Barcelona, on ja han decidit regular o prohibir l’ús del
vel. Certament, aquests dies escoltant les tertúlies de les ràdios i
televisions i llegint determinats articles als diaris i a internet he
comprovat amb cert estupor que s’està creant una alarma social que només
ens pot portar cap a polítiques de racisme i xenofòbia. Diguin-me
vostès si han vist mai una noia amb aquestes vestimentes o quantes dones
amb burca o nicab veuen cada dia pels carrers de les poblacions amb més
immigració. Jo hi he passejat i, la veritat, no he trobat cap dona que
portés aquesta perillosa indumentària. És que potser es fan polítiques
preventives d’alguna cosa que jo desconec?

Viure en català

La fira De Tot Cat, que s’ha celebrat a Girona, presenta i ven un producte molt valuós. Un producte que durant anys va estar prohibit i únicament es podia trobar al mercat negre, i s’utilitzava en la clandestinitat. Un producte que també en plena democràcia ha tingut problemes per ser comercialitzat en el mercat lliure i que si fos per determinats sectors no dubtarien a amagar-lo sota el taulell per evitar que es fes servir. Em refereixo, com es deuen imaginar, a la llengua catalana. Avui és encara un producte que s’ha de vendre, promocionar, subvencionar, incentivar, i Déu nos en guard el dia que no es faci. En el marc de la fira De Tot Cat, se signa avui el Compromís de Girona, pel qual 300 consistoris i entitats es comprometen a comprar productes en català. Tot un repte. Han provat mai de viure només en català. Els repto que ho facin. Jo encara no ho he aconseguit.

Energia neta

El govern de la Generalitat va aprovar l’1 de juliol que entre les zones prioritàries on s’han d’instal·lar els futurs parcs eòlics hi hagi reservats diferents espais a l’Alt Empordà. Amb relació a les propostes inicials, s’ha rebaixat la potència que es generarà i s’han acceptat al·legacions dels ajuntaments. Cap sorpresa i poques concessions. Hi haurà impacte, però serà menys. Què voleu que us digui, suposo que és el preu que s’ha de pagar per haver-nos mostrat durant anys fidels al lema «Nuclears? No, gràcies». No volíem energies alternatives? Podrem quantificar com són d’alternatius 180 megawatts de potència i un nombre de molins que es calcula que podria ser d’una quarantena d’ombres allargades?

I a sobre, ara va el Consell de Seguretat Nuclear i ens presenta un estudi en què s’assegura que no hi ha cap relació entre els casos de càncer i la proximitat a les instal·lacions nuclears. Visca les nuclears!

Obscenitats

Dani Vila

Foto: Dani Vila

Menystenir unes consultes populars que han mobilitzat gairebé mig milió de catalans, és una indecència i una obscenitat política. Ahir la participació, amb 260.000 persones que van anar a votar, va voltar el 20% en un total de 212 municipis. Unes dades molt encoratjadores per a aquells que amb molt d’esforç i voluntarisme han promogut unes consultes que s’han fet, amb entrebancs, sense suports institucionals i pràcticament amb una sabata i una espardenya, i que, a més, han estat gairebé silenciades per la majoria dels mitjans de comunicació del país. És pornogràfic que algunes crítiques vinguin de partits polítics que disposen d’una maquinària electoral que en cada convocatòria electoral devora milions d’euros provinents de les butxaques dels contribuents, per no parlar del finançament il·legal d’alguns partits polítics. La participació d’aquestes consultes fa mal a qui no hi creu, perquè qualque cosa s’està començant a moure en aquest país i, cregui’m, algú n’ha de prendre nota.

Onze jutges d’un jutjat

La millor resposta que podem donar els catalans a la deriva del Tribunal Constitucional amb el nostre Estatut és anar a votar massivament la consulta del dia 25-A. Ens queda una setmana, ho podem fer anticipadament o esperar diumenge, però no podem deixar d’anar-hi. És la nostra resposta a moltes coses i ens donarà força per impulsar una iniciativa popular perquè el Parlament de Catalunya convoqui un referèndum oficial. Ja sabem que ens diran que el nostre Parlament no ho pot fer, això, que no seria vinculant. El referèndum de l’Estatut era vinculant, el vam votar els catalans, el nostre Parlament i també el Congrés dels Diputats. Ara onze jutges, quatre dels quals haurien d’haver plegat el 2007, no es posen d’acord en com l’han sentenciar i liquidar. Potser que el portin a la forca, almenys podrem dir allò dels setze (o onze) jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat. Si el penjat es despengés es menjaria els..

El català a la justícia

L’única vegada que he declarat a la meva vida en una sala de vistes davant un jutge, ho he fet en castellà. Fa anys d’això, però si fos avui encara no tinc clar si ho faria igual o m’acolliria al dret a declarar en català. Perquè és clar, si el jutge es castellà i no li agrada gaire que li compliquin la vida en la seva sala, potser m’ho pensaria. Quan tens un plet, el que t’interessa és sortint-ne el més ben parat possible; quan t’hi jugues els calés i la llibertat, la llengua és el menys important. Molt probablement aquest és un dels motius principals pels quals el català ha avançat tan poc en el món judicial on l’ús del castellà continua sent majoritari. Em temo que per més campanyes de normalització lingüística que faci la Generalitat, el català continuarà sent la segona llengua als jutjats. En tot plegat, alguna cosa hi deu tenir a veure el fet que la justícia encara funcioni amb molts tics de l’anterior règim.

Peatges

La vaga de treballadors d’Abertis ha servit per demostrar que es pot circular amb més fluïdesa per les autopistes. Una constatació que no deu haver agradat gens als responsables d’Abertis, que de ben segur cercaran fórmules perquè sense necessitat d’aixecar la barrera, no és produeixin retencions als punts de pagament. Aquesta és una vaga atípica que s’ ha vist amb simpatia, perquè en comptes de perjudicar, ha beneficiat els usuaris, que s’han estalviat de pagar. La rialla dels conductors als vaguistes no ha estat precisament de solidaritat, ja que la majoria pensava que si la solució és aixecar barreres, potser valdria la pena que el conflicte s’allargui. Els qui no s’han adonat que això era una vaga han estat els conductors procedents de diferents punts de l’Estat que aquests dies han vingut a Catalunya. Per ells, la situació era normal, al seu territori no han hagut de pagar mai un peatge.

Insults 2.0

S’ha desqualificat i insultat Mònica Terribas, per fer de periodista. No sé si el dirigent socialista Miguel Ángel Martín López ha de dimitir o l’han de fer plegar, m’és ben bé igual. Tampoc em toca defensar la Terribas, la seva trajectòria professional l’avala. El Col·legi de Periodistes ha deixat clar que algunes de les crítiques que ha rebut la periodista han traspassat la legítima discrepància i afecten directament el dret a la informació. De tot aquest debat, em quedo amb el fet que s’ha generat en el ciberespai, on hi ha alguns fòrums en què els visitants poden insultar, vexar i desqualificar encoberts per l’anonimat i perquè els ho permeten determinats mitjans. No és el cas del bloc de Joan Ferran ni el de Miguel Ángel Martín López, que en el Facebook va dir el que va dir sense amagar-se. Només els cal assumir que la xarxa 2.0 no és un espai privat, sinó una autèntica plaça pública.