Arxiu de la categoria: Comunicació

L’art fotogràfic

Publicat el per

Quan Francesc Guillamet era un jove adolescent, ja sorprenia els seus companys de pupitre –als Fossos (La Salle) de Figueres– perquè sempre fullejava revistes internacionals especialitzades en fotografia. Ja aleshores era un apassionat de les tècniques fotogràfiques, que avui domina com pocs professionals. Per qui no el conegui, en Met és un fotògrafs figuerenc que va viure a Roses, on va fer amistat amb Ferran Adrià quan només era un xef que començava a despuntar. Francesc Guillamet avui ja ha publicat més de setanta llibres i s’ha convertit en un dels fotògrafs gastronòmics més prestigiats del món, captant com ningú més i amb un estil propi els plats d’El Bulli i d’El Celler de Can Roca, entre molts altres grans restaurants. Ara ha tornat a Roses amb una exposició de paisatges i personatges rosincs que captava en hores lliures. Qui diu que en l’era digital desapareix la bona fotografia? En uns moments en què tothom que té un mòbil té una càmera a l’abast, i que internet ho globalitza tot, és quan podem triar entre tanta morralla d’imatges les d’aquells autors que han convertit la fotografia en art, i en aquest cas les fotografies gastronòmiques en un gènere artístic.

Mosques

Publicat el per

La nostra feina cada vegada es fa més difícil en un món en el qual, amb les noves tecnologies, tothom pot comunicar, però la realitat és que no tothom fa periodisme. Els periodistes ens dediquem a comunicar, a explicar la realitat, interpretar-la, analitzar-la. És la nostra feina, i en aquesta tasca sempre hem d’evitar convertir-nos en el centre d’atenció o en estrelles mediàtiques. Fa lleig. Malgrat tot, excepcionalment el col·lectiu de periodistes som notícia a Girona un cop l’any, perquè lliurem les Mosques de la Informació. Un acte senzill, que celebrem aquest vespre a la Sitja de Fornells, i en el qual, tot i ser els promotors de la trobada, intentem donar tot el protagonisme als guardonats. Premiem gent molt coneguda i també col·legues dels quals ja ningú es recorda; també els qui ens han facilitat la feina, i fins i tot lliurem Mosques a aquells que més ens han mosquejat. (Foto /Manel Lladó)

Quan els polítics s’apropien la informació

Publicat el per

Poques setmanes abans de començar la campanya, tots els partits preparen les seves maquinàries i ultimen els darrers detalls de les seves estratègies electorals. Entre aquestes n’hi ha una de molt important: com influir en els mitjans de comunicació.Sempre es parla de la relació entre els polítics i els periodistes. Una relació que és correcta quan cada una de les parts fa la seva feina respectant l’altra. Però el respecte dels polítics per la feina dels periodistes es perd quan entren en campanya. Als partits polítics, per influir en els mitjans públics, no els calen gaires estratègies. La llei electoral els dóna l’eina perfecta per distribuir-se el tempus en els informatius de les cadenes de ràdio i televisió públiques, amb uns criteris més que discutibles. És el que s’anomenen blocs electorals.

Aquest sistema de blocs –que en teoria formen part dels informatius dels mitjans de comunicació públics– no es negocia, s’imposa (això sí, sempre amb empara legal). El resultat són uns informatius en els espais de política de les televisions i les ràdios públiques en els quals l’únic que no es fa és informar. Aleshores un es pot preguntar: què és allò que veiem en els telenotícies? Són els anomenats blocs electorals, en els quals es deixen de banda els criteris professionals i periodístics, i s’explica la cosa amb criteris polítics. És a dir, són els polítics –els seus directors de campanya o caps de comunicació– els que decideixen quan surten els candidats a la pantalla de la televisió per omplir el temps “que els toca”, i ocupar aquell espai informatiu, encara que el missatge que emetin no tingui res a veure amb allò que s’entén com a notícia, ni tingui cap interès informatiu.

Per cert, moltes de les imatges televisives dels actes electorals no provenen de cap treball periodístic; sovint són talls de veu o imatges realitzades pels mateixos partits, que prèviament han barrat el pas a les càmeres dels periodistes que no podran informar en llibertat. Això d’apropiar-se la informació agrada tant que s’estan empescant una llei per poder segrestar la informació, durant les campanyes electorals, també en els mitjans privats.

Insults 2.0

Publicat el per

S’ha desqualificat i insultat Mònica Terribas, per fer de periodista. No sé si el dirigent socialista Miguel Ángel Martín López ha de dimitir o l’han de fer plegar, m’és ben bé igual. Tampoc em toca defensar la Terribas, la seva trajectòria professional l’avala. El Col·legi de Periodistes ha deixat clar que algunes de les crítiques que ha rebut la periodista han traspassat la legítima discrepància i afecten directament el dret a la informació. De tot aquest debat, em quedo amb el fet que s’ha generat en el ciberespai, on hi ha alguns fòrums en què els visitants poden insultar, vexar i desqualificar encoberts per l’anonimat i perquè els ho permeten determinats mitjans. No és el cas del bloc de Joan Ferran ni el de Miguel Ángel Martín López, que en el Facebook va dir el que va dir sense amagar-se. Només els cal assumir que la xarxa 2.0 no és un espai privat, sinó una autèntica plaça pública.

La venjança dels Mossos

Publicat el per

Foto: ACN

Per què els Mossos han fet, aquest dimecres, una càrrega tan brutal i injustificada, ja no contra els manifestants si no directament i de manera volguda contra els periodistes i informadors que seguien els esdeveniments al carrer?

 La resposta a aquesta pregunta és la clau per saber què va passar a la manifestació d’estudiants contraris al pla de Bolonya a Barcelona.  Cal cercar la contestació en el creixent malestar entre el Departament d’Interior del govern de la Generalitat i un col·lectiu molt important dels Mossos d’Esquadra. La policia autonòmica catalana fa massa  temps que reclama una especial atenció als problemes que té amb el govern. I la millor manera de cridar l’atenció és, atacar sense contemplacions els periodistes. El resultat era evident, la notícia ha sortit a tots els mitjans de comunicació. L’altra pregunta que cal fer-se és, per què els ciutadans o els professionals de la informació han de ser els destinataris, en forma de garrotades, de tota  la mala llet continguda dels Mossos contra els responsables d’Interior? A quina llumenera d’aquest cos policial se li ha ocorregut aquesta estratègia?

En aquest cas, no hi ha cap error, tal com ha dit el conseller Saura. En una manifestació es pot colpejar erròniament un parell de periodistes degudament identificats, això pot passar. Però en aquest cas els periodistes agredits pels Mossos són ni més ni menys que una trentena.

De què es venjaven o de què es desfogaven els Mossos en la seva brutal càrrega, per altra banda totalment injustificada?  La violència al carrer, en aquest cas,  venia del cordó policial, tot i que possiblement és cert que hi havia elements provocadors entre els manifestants, com gairebé sempre hi ha en totes les manifestacions. Però això no justifica la desproporció de la resposta policial. No vull ni imaginar-me què hauria passat si realment hi hagués hagut salvatgisme entre els manifestants (per exemple, còtels Molotov…).

Caldrà exigir moltes responsabilitats, ja no només polítiques, que n’hi ha d’haver, sinó també judicials i professionals. No pot ser que un cos policial, armat i preparat, i que teòricament està al servei de la ciutadania actuï de manera descontrolada o amb unes obscures intencions que responen més a una venjança o represàlia que al seu deure d’evitar els conflictes. Hi ha massa interrogants darrere de l’agressió policial contra aquests 26 periodistes:

Toni Albir, fotògraf de l’agència Efe
David Atzira, fotògraf free-lance
Julia Badenes, redactora de La Ser
Carlos Baraibar, redactor de Catalunya Ràdio
Ainara Bascunyana, redactora del canal Cuatro
Albert Beltran, fotògraf de El Periódico de Catalunya
Enric Borràs, redactor de Vilaweb
Xavier Bundó, redactor de Rac1
Yolanda Cardo, fotògrafa de l’ABC
Asunción Chamoso, periodista de Telecinco
Oriol Clavera, fotògraf free-lance
Joan Francesc Escrihuea, ajudant de so de TVE Catalunya
Albert Garcia, periodista de La Directa
Jesús Garcia, redactor del diari El País
Àlex Garcia, fotògraf de La Vanguardia
Maite Gutierrez, redactora de La Vanguardia
Anna Jiménez, fotògrafa de La Vanguardia
Rafa Julve, redactor de El Periódico de Catalunya
Estel Llobet, periodista d’Antena 3
Gabriel Massana, fotògraf de El Punt
Llorenç Osa, càmara d’Antena 3
Marc Saus, càmara de Telecinco
Guillem Valle, fotògraf del diari ADN
3 periodistes i un càmara de BTV

Mino Porcelli

Publicat el per

M’han recomanat el film Il Divo , que tracta sobre alguns aspectes de la vida de Giulio Andreotti, senador vitalici, set cops primer ministre d’Itàlia i vuit vegades ministre d’Afers Estrangers. La vida d’Andreotti, absolt el 1979 per l’assassinat d’un periodista, és plena d’ombres.
És curiòs com ara tots ens sorprenem de les maneres de Silvio Berlusconi i de com aquest des del poder pretén impulsar lleis que el protegeixin perquè no pugui ser jutjat. Això no és nou a Itàlia, Andreotti n’era tot un mestre.

No sé si realment aquest film ( Il Divo) val la pena, ni si explica l’assassinat del periodista de Perugia. Si més no el tema m’ha servit per recordar a un col·lega mort per fer la seva feina, com Anna Politkóvskaya i tans altres..
Mino Pecorelli és el nom del periodista que va ser assassinat abans de publicar documents que demostraven les vinculacions d’Andreotti amb la mafia.

Cap on va Europa? (2)

Publicat el per

I en matèria del llibertats la cosa també s’encamina a més controls i retallades. Després de les mesures dràstiques en els aeroports sota l’excusa del terrorisme, la darrere és una proposta que estudia el Parlament Europeu, per controlar als blocaries. Si res no canvia a partir del mes de setembre es debatrà la proposta perquè tots els blocaries europeus estem registrats i controlats. Volen saber qui som, quins són els nostres interessos polítics i socials. Tot plegat, un procés una mica perillós amb l’excusa de crear un cens de blocaries europeus de qualitat. Cap on va la Unió Europea?

Miquel Diumé

Publicat el per
Escric tal com raja, sense editar, i amb cert desordre alguns pensament que em venen al cap sobre en Miquel.
Periodista gironí, amic, company insubstituïble a la junta del Col·legi de Periodistes a la demarcació de Girona i també un col·lega blocaire al ciberespai. Sempre disposat a col·laborar i a fer-ho amb responsabilitat fins allà on calgués. No li faltava mai ni el seu toc d’humor, ni el pragmatisme davant les situacions difícils. Un dels darrers periodistes de carrer, una especialitat de la qual la professió s’està quedant orfe.
Teníem moltes coses pendents, entre elles un sopar amb una colla d’amics. Un àpat que em deia que havíem de fer encara que ell no pogués venir. Jo li comentava que de cap manera que esperaríem el temps que fes falta i que si calia el faríem a casa seva. I és que sense en Miquel, les trobades d’amics, col·legues, tertulians pacte de Síntesi o el que siguin estaran mancades d’aquell pàtina especial –profundament humana, distesa alegre, entranyable- que només ell el hi podia donar.
Em venen a la memòria vells records, imatges, moments. El veig amb aquell maletí de viatjant, en el qual sempre hi duia les eines de treball: el micròfon de RNE/R4 i el casset. Aquells plens municipals a l’Ajuntament de Girona, les múltiples rodes de premsa o històries en les quals vam coincidir, primer a l’Alt Empordà, els incendis forestals, la mort de Dalí i després a Girona en tantes altres informacions que vam compartir. Era el mestre, encara que sempre treballava amb humilitat, discreció, honestedat i una envejable professionalitat. …..
Un home apreciat per tothom i amb molts amics, només cal donar un cop d’ull a la web que li van preparar els seus fills fa pocs mesos quan va complir els 60, o els comentaris que podem trobar aquest dies a la xarxa, com el d’en Carles Puigdemont en El post número 83, o l’Eduard Batlle, amb Una amistat (principalment) radiofònica, en Toni Dalmau (L’adéu a Diumé i a Salellas) i també al Diari de Girona, a GironaInfo.cat, a Comunicació21, a El Periòdico de Catalunya o també en l’article que Maria Carme Ribas escriu en el Diari de Girona Recordant Miquel Diumé

Tot un periodista

Publicat el per

Ahir encara vaig escoltar la veu radiofònica inconfusible de Miquel Diumé. Era en el contestador del telèfon mòbil, l’estri que –a banda del correu electrònic– ens ha mantingut en contacte aquests darrers temps. Tot i la seva malaltia, estava sempre al corrent de tot el que passava al Col·legi. Era una peça cabdal de l’equip, amb les seves aportacions, les seves opinions, les seves crítiques, i sempre, sempre, els seus acudits. Just en el moment crític d’una reunió, no hi faltava mai el seu toc humorístic, amb aquell somriure sorneguer que el caracteritzava. Va dubtar abans d’incorporar-se a la junta del Col·legi; després de tants anys de prioritzar el periodisme, deia que ara tocava estar al costat de la jefa i passar llargues estades al seu refugi de Colera. A Girona només hi havia de venir per regar les plantes de casa seva, a Montjuïc. Ha estat durant anys degà dels periodistes gironins i de molt és qui ha fet més cròniques radiofòniques de Girona. A la ràdio ha fet tots els papers de l’auca, exercint l’autèntic periodisme de carrer, com a locutor, redactor o director. Si en un esdeveniment ho hi era, en Miquel, és que no era notícia. Com a home de consens, seriós, rigorós i que sabia dir les coses amb aquella sornegueria que el caracteritzava, i sense ofendre, va lliurar les mosques Borda i Grossa del Col·legi de l’any passat. En la vetllada, es notava que disfrutava. Deu mesos després de la seva prejubilació, va poder tornar a estar davant d’un micròfon, i és de la millor manera que el podem recordar. (*)

Publicat a l’edició de Girona del diari El Punt el 28 de maig / 08

En la mateixa edició el periodista Lluís Freixas escriu Un adéu a Miquel Diumé i en Salvador Garcia explica que: Mor als 60 anys Miquel Diumé, referent del periodisme i del bon humor

El video censurat pel govern espanyol

Publicat el per

El govern espanyol censura campanyes internacional que denuncien la vulneració dels Drets Humans arreu del món. L’ONG Amnistia Internacional ha estat víctima d’aquesta política covarda de l’executiu de Zapatero i ha acusat el govern espanyol de practicar la censura prèvia per obstaculitzar l’emissió gratuïta d’un espot en els canals estatals de televisió des de fa vuit mesos.

Segons l’organització, el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç nega el caràcter de servei públic de l’anunci, cosa que impedeix la seva gratuïtat, i n’obstaculitza l’emissió esgrimint raons polítiques, ja que consideren que l’anunci fa publicitat política. Però pel director d’Amnistia Internacional a l’Estat espanyol, Esteban Beltrán, «aquesta qualificació vulnera la comunicació lliure d’informació veraç i la prohibició de la censura prèvia».
L’espot que convido a veure i divulgar al màxim a tot arreu, és un muntatge audiovisual de diferents dirigents polítics (Fidel Castro, George Bush, Mahmud Ahnmadinejadi Hu Hintao) citant un article de la Declaració Universal dels Drets Humans.