El PP ha començat la seva campanya electoral. Fa unes setmanes, amb un seguit de declaracions incendiàries contra la immigració a Catalunya. Ara ho fa en contra de l’ús del català atiant una polèmica inexistent. En els dos casos l’objectiu és la confrontació i la divisió dels ciutadans. Primer ho fa amb un discurs amb tonalitats xenòfobes criminalitzant els immigrants i ara, amb un rebuig de l’ús del català als ajuntaments emparant-se en la sentència del Constitucional contra l’Estatut (fruit del seu recurs contra la principal llei catalana). El regal del PP als gironins per les Fires de Sant Narcís és l’amenaça de recórrer contra el reglament d’ús del català a l’Ajuntament de Girona. Un reglament model de convivència que mai no ha portat cap problema i que es va aprovar el 1996 amb els vots dels regidors populars. El PP demostra les seves pròpies contradiccions i fòbies.
Arxiu de la categoria: Política
La porra
iversos informes revelen que l’abstenció i la desmobilització electoral no perjudica els partits. Deu ser per aquest motiu que ni partits ni govern aborden seriosament el problema de la desafecció. Fora dels fòrums polítics, al carrer no hi ha debat electoral, interessa més saber si ha guanyat el Barça o el Girona. Quan falten dinou dies perquè comenci la campanya electoral i trenta-cinc per a les eleccions, els missatges que arriben a la ciutadania són que si uns han fet un vídeo, que quines condicions posaré per pactar, que si reeditarem el tripartit o que algun dia volem arribar a ser creïbles a Catalunya. Tot plegat fa que els votants es prenguin la cosa aquesta de la política com si fos un divertimento o una competició, i el màxim interès sigui fer-ne una porra, a veure qui governarà i amb qui pactarà. Jo sempre aposto pel Barça.
Quan els polítics s’apropien la informació
Poques setmanes abans de començar la campanya, tots els partits preparen les seves maquinàries i ultimen els darrers detalls de les seves estratègies electorals. Entre aquestes n’hi ha una de molt important: com influir en els mitjans de comunicació.Sempre es parla de la relació entre els polítics i els periodistes. Una relació que és correcta quan cada una de les parts fa la seva feina respectant l’altra. Però el respecte dels polítics per la feina dels periodistes es perd quan entren en campanya. Als partits polítics, per influir en els mitjans públics, no els calen gaires estratègies. La llei electoral els dóna l’eina perfecta per distribuir-se el tempus en els informatius de les cadenes de ràdio i televisió públiques, amb uns criteris més que discutibles. És el que s’anomenen blocs electorals.
Aquest sistema de blocs –que en teoria formen part dels informatius dels mitjans de comunicació públics– no es negocia, s’imposa (això sí, sempre amb empara legal). El resultat són uns informatius en els espais de política de les televisions i les ràdios públiques en els quals l’únic que no es fa és informar. Aleshores un es pot preguntar: què és allò que veiem en els telenotícies? Són els anomenats blocs electorals, en els quals es deixen de banda els criteris professionals i periodístics, i s’explica la cosa amb criteris polítics. És a dir, són els polítics –els seus directors de campanya o caps de comunicació– els que decideixen quan surten els candidats a la pantalla de la televisió per omplir el temps “que els toca”, i ocupar aquell espai informatiu, encara que el missatge que emetin no tingui res a veure amb allò que s’entén com a notícia, ni tingui cap interès informatiu.
Per cert, moltes de les imatges televisives dels actes electorals no provenen de cap treball periodístic; sovint són talls de veu o imatges realitzades pels mateixos partits, que prèviament han barrat el pas a les càmeres dels periodistes que no podran informar en llibertat. Això d’apropiar-se la informació agrada tant que s’estan empescant una llei per poder segrestar la informació, durant les campanyes electorals, també en els mitjans privats.
L’endemà
Ahir va ser un dia tranquil. Era el dia després d’una vaga convocada com a general, però que no ho va ser. De fet, si escoltaves les converses del bar o del carrer la gent parlava més del partit del Barça de la nit anterior que no pas de la jornada reivindicativa. Ara cal esperar a veure si el govern socialista mou fitxa i d’aquí a un temps fa algun gest envers les reivindicacions sindicals que van portar a la convocatòria de l’aturada. De la ressaca de la jornada, el que no acabo d’entendre és la polèmica entorn de la presència de Joan Boada en la manifestació de Girona. És que aquest alt càrrec no podia exercir el seu dret a manifestar-se? A mi no em va estranyar gens veure’l darrere una pancarta i en una manifestació, l’hi he vist moltes vegades, contra la MAT, contra la guerra de l’Iraq, etc. Si Boada hagués estat al seu despatx els aldarulls de Barcelona no s’haurien produït?
Girona rai?
Potser sí que és un tòpic allò del “Girona rai”. També podríem dir que és un clixé o una llufa que ens van penjar des de Barcelona aquells que envegen algun dels avantatges que deu tenir això de ser provincià o de pagès. Perquè ja em diran vostès si n’hi ha per estar cofoi de viure en unes comarques comunicades amb la resta del país i d’Europa amb un sistema ferroviari amb massa deficiències i una N-II tercermundista. Girona ha perdut pistonada. La volada en el món del bàsquet en l’ACB és només un record, en el món financer serà l’endemà del dia de difunts, que enterrarem Caixa Girona, i juts ara Ryanair redueix el nombre de destinacions des de Vilobí. Què volen que els digui! El conseller Nadal segur que te raó quan presenta un paquet de mesures contra el conformisme. Però, el “Girona rai” des d’aquí no ens l’hem cregut mai, més aviat n’hem patit les conseqüències.
“A la mierda”
Canto a la Libertat i Somos, les cançons més conegudes de José Antonio Labordeta, ben segur que són les que més s’escolten aquests dies per internet. Amb tot, si entreu al Youtube i feu la cerca de Labordeta, el primer vídeo que trobareu, el més vist, és aquell que recull un fragment de la seva intervenció al Congrés dels Diputats el 2003 en la qual el polític, escriptor, poeta i cantautor es va dreçar als parlamentaris del PP que l’insultaven i es reien d’ell i els va etzibar: “Vostès estan acostumats a controlar el poder i els fot que aquells que hem estat torturats per la dictadura ara vinguem aquí a parlar. A la merda!”. Labordeta, que molts anys abans havia posat veu i música a la lluita contra la dictadura, donava deu voltes als cretins que n’han fet befa. Sense cap mena de dubte va ser un polítc honest i sense complexos. Que descansi en pau.
Oh! Europa
L’Estat espanyol va ingressar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el que avui és la Unió Europea, fa vint-i-cinc anys. El 1985 els socis europeus van aprovar el tractat sobre l’espai i la cooperació Schengen. El juny de 1991 l’Estat espanyol i Portugal s’integraven a l’espai Schengen, que representa un territori europeu on es garanteix la lliure circulació de les persones i en conseqüència la desaparició física de les fronteres. Bé, doncs es veu que el sindicat de la Policia Nacional espanyola encara no s’ha adonat de cap d’aquests canvis: ahir encara anunciava que s’oposa a la desaparició de les cabines frontereres del Pertús, unes instal·lacions en situació alegal que la Comissió Europea ha demanat que es retirin. Caldria veure si aquesta gent que s’oposa a la plena integració europea encara voldria funcionar amb les pessetes amb la cara de Franco.
I això, què impulsa?
Hi ha qui sosté que si a Girona no s’hagués produït la polèmica cremada de fotos del rei avui no existiria la Fundació Príncep de Girona i molt probablement no s’hauria constituït el Fòrum Impulsa. Girona va viure l’1 de juliol un enrenou colossal, d’aquells que es produeixen només en les grans ocasions, amb 600 convidats i 210 periodistes de 45 mitjans acreditats. Es tractava de seguir unes sessions que van reunir una vintena de personalitats mundials de l’emprenedoria, entre les quals destacava el premi Nobel de la Pau 2006, Muhammad Yunus. Difícilment cap institució hauria pogut portar un Nobel a Girona si no hagués tingut el príncep com a avalador. Xoca que hores abans de rebre el príncep clamàvem unànimement contra l’opressió de l’Estat espanyol. Potser que ens aclarim tots plegats què volem ser o què volem impulsar.
Que em tornin el vot
Quan algú et diu que ets preferent però al davant hi ha un nivell superior que ha de ser el dominant i l’oficial, et relega automàticament a ser secundari, residual, accessori. Els catalans ja ho tenim assumit, que som perifèrics en aquest Estat centralista. Que la nostra llengua ells no la considerin oficial, sinó preferent, tal com ha resolt el Tribunal Constitucional, tampoc ho hem de veure com una cosa tan negativa. De fet, en aquesta etapa democràtica i constitucional s’ha avançat molt si tenim en compte que durant el règim feixista el català estava prohibit i ara ja és preferent. Tot plegat respon a la seva lògica –la d’ells–, que sempre he tingut clar que no és la nostra. Seguint els seus raonaments, jo vull que els juristes i constitucionalistes espanyols busquin arguments o dreceres jurídiques per retornar-me el vot. Han canviat l’Estatut que vaig votar. El que n’ha quedat no ho vull. Que em tornin el vot
Brussel·les gira full
Ha hagut de passat més de mig any perquè finalment el Parlament Europeu escoltés les protestes dels eurodiputats catalans i reconegués que poden resultar ofensius els símbols de l’àliga, el jou i les fletxes, i el lema franquista «Una, grande y libre» que s’exhibeixen a l’Eurocambra de Brussel·les en un exemplar de la Constitució Espanyola del 1978, i finalment els retirarà. Aquests símbols feixistes són en un original que va regalar fa 14 anys el Congrés dels Diputats (presidit per Federico Trillo) al Parlament Europeu. Però no es pensin pas que l’Eurocambra retirarà el llibre exposat que conté aquesta simbologia: es limitaran a canviar de pàgina. Aquest és el drama de la nostra història, que l’única cosa que fem és girar full, amagar les vergonyes i penalitzar qui investiga els crims del franquisme. Els símbols, les conseqüències, la misèria i la remor persisteixen. No n’hi ha prou de girar full.