Ahir va ser un dia tranquil. Era el dia després d’una vaga convocada com a general, però que no ho va ser. De fet, si escoltaves les converses del bar o del carrer la gent parlava més del partit del Barça de la nit anterior que no pas de la jornada reivindicativa. Ara cal esperar a veure si el govern socialista mou fitxa i d’aquí a un temps fa algun gest envers les reivindicacions sindicals que van portar a la convocatòria de l’aturada. De la ressaca de la jornada, el que no acabo d’entendre és la polèmica entorn de la presència de Joan Boada en la manifestació de Girona. És que aquest alt càrrec no podia exercir el seu dret a manifestar-se? A mi no em va estranyar gens veure’l darrere una pancarta i en una manifestació, l’hi he vist moltes vegades, contra la MAT, contra la guerra de l’Iraq, etc. Si Boada hagués estat al seu despatx els aldarulls de Barcelona no s’haurien produït?
Girona rai?
Potser sí que és un tòpic allò del “Girona rai”. També podríem dir que és un clixé o una llufa que ens van penjar des de Barcelona aquells que envegen algun dels avantatges que deu tenir això de ser provincià o de pagès. Perquè ja em diran vostès si n’hi ha per estar cofoi de viure en unes comarques comunicades amb la resta del país i d’Europa amb un sistema ferroviari amb massa deficiències i una N-II tercermundista. Girona ha perdut pistonada. La volada en el món del bàsquet en l’ACB és només un record, en el món financer serà l’endemà del dia de difunts, que enterrarem Caixa Girona, i juts ara Ryanair redueix el nombre de destinacions des de Vilobí. Què volen que els digui! El conseller Nadal segur que te raó quan presenta un paquet de mesures contra el conformisme. Però, el “Girona rai” des d’aquí no ens l’hem cregut mai, més aviat n’hem patit les conseqüències.
Els trens MD
El dia que es van substituir els obsolets i rònecs trens Catalunya Expres pels suposadament flamants i moderns MD (mitjana distància), vaig pensar equivocadament que finalment els usuaris del ferrocarril a les terres gironines, deixarien de ser considerats ciutadans de segona, i que per primera vegada fins i tot estrenarien trens. Algú va dir que aquests trens abans de venir a Girona ja havien circulat per altres terres de l’Estat espanyol. Cap novetat. Amb tot, algú pot pensar que no s’haurien de fer escarafalls del que va suposar una millora. El cert és que de mica en mica la cosa s’ha anat degradant (i no pels retards, que ja hem assumit que no tenen solució). En ple estiu hem passat tanta fred en els MD com la que passaven els nostres avis a l’hivern en aquells trens de fusta, i tenim un ensurt cada vegada que s’anuncia una estació a un volum exagerat.
Xantatge
“A la mierda”
Canto a la Libertat i Somos, les cançons més conegudes de José Antonio Labordeta, ben segur que són les que més s’escolten aquests dies per internet. Amb tot, si entreu al Youtube i feu la cerca de Labordeta, el primer vídeo que trobareu, el més vist, és aquell que recull un fragment de la seva intervenció al Congrés dels Diputats el 2003 en la qual el polític, escriptor, poeta i cantautor es va dreçar als parlamentaris del PP que l’insultaven i es reien d’ell i els va etzibar: “Vostès estan acostumats a controlar el poder i els fot que aquells que hem estat torturats per la dictadura ara vinguem aquí a parlar. A la merda!”. Labordeta, que molts anys abans havia posat veu i música a la lluita contra la dictadura, donava deu voltes als cretins que n’han fet befa. Sense cap mena de dubte va ser un polítc honest i sense complexos. Que descansi en pau.
Oh! Europa
L’Estat espanyol va ingressar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el que avui és la Unió Europea, fa vint-i-cinc anys. El 1985 els socis europeus van aprovar el tractat sobre l’espai i la cooperació Schengen. El juny de 1991 l’Estat espanyol i Portugal s’integraven a l’espai Schengen, que representa un territori europeu on es garanteix la lliure circulació de les persones i en conseqüència la desaparició física de les fronteres. Bé, doncs es veu que el sindicat de la Policia Nacional espanyola encara no s’ha adonat de cap d’aquests canvis: ahir encara anunciava que s’oposa a la desaparició de les cabines frontereres del Pertús, unes instal·lacions en situació alegal que la Comissió Europea ha demanat que es retirin. Caldria veure si aquesta gent que s’oposa a la plena integració europea encara voldria funcionar amb les pessetes amb la cara de Franco.
Un repte per a Santi Vila
Ramón Guardiola, que va ser alcalde de Figueres entre els anys 1960 i 1973, a banda d’impulsar el Teatre Museu Dalí, també va destacar perquè va fer construir els primers habitatges per als gitanos que fins aleshores vivien entre les ruïnes del Garrigal i els Caputxins. Precisament per la seva tasca a favor d’aquest col·lectiu a la ciutat, se’l coneixia popularment com a «Ramón gitano». Des d’aleshores mai cap altre alcalde figuerenc ha aconseguit prou autoritat i consideració entre la comunitat gitana. Més aviat tot el contrari. Només cal recordar la desafortunada operació neteja al barri, el març del 1981, durant el mandat d’Eduard Puig. El cas ara se’l torna trobar Santi Vila, i admet que li distorsiona el tema de la seguretat. El problema gitano a Figueres, que en trenta anys de democràcia ningú ha estat capaç de resoldre, no és només de seguretat, va molt més enllà i és molt més profund.
I això, què impulsa?
Hi ha qui sosté que si a Girona no s’hagués produït la polèmica cremada de fotos del rei avui no existiria la Fundació Príncep de Girona i molt probablement no s’hauria constituït el Fòrum Impulsa. Girona va viure l’1 de juliol un enrenou colossal, d’aquells que es produeixen només en les grans ocasions, amb 600 convidats i 210 periodistes de 45 mitjans acreditats. Es tractava de seguir unes sessions que van reunir una vintena de personalitats mundials de l’emprenedoria, entre les quals destacava el premi Nobel de la Pau 2006, Muhammad Yunus. Difícilment cap institució hauria pogut portar un Nobel a Girona si no hagués tingut el príncep com a avalador. Xoca que hores abans de rebre el príncep clamàvem unànimement contra l’opressió de l’Estat espanyol. Potser que ens aclarim tots plegats què volem ser o què volem impulsar.
Que em tornin el vot
Quan algú et diu que ets preferent però al davant hi ha un nivell superior que ha de ser el dominant i l’oficial, et relega automàticament a ser secundari, residual, accessori. Els catalans ja ho tenim assumit, que som perifèrics en aquest Estat centralista. Que la nostra llengua ells no la considerin oficial, sinó preferent, tal com ha resolt el Tribunal Constitucional, tampoc ho hem de veure com una cosa tan negativa. De fet, en aquesta etapa democràtica i constitucional s’ha avançat molt si tenim en compte que durant el règim feixista el català estava prohibit i ara ja és preferent. Tot plegat respon a la seva lògica –la d’ells–, que sempre he tingut clar que no és la nostra. Seguint els seus raonaments, jo vull que els juristes i constitucionalistes espanyols busquin arguments o dreceres jurídiques per retornar-me el vot. Han canviat l’Estatut que vaig votar. El que n’ha quedat no ho vull. Que em tornin el vot
Brussel·les gira full
Ha hagut de passat més de mig any perquè finalment el Parlament Europeu escoltés les protestes dels eurodiputats catalans i reconegués que poden resultar ofensius els símbols de l’àliga, el jou i les fletxes, i el lema franquista «Una, grande y libre» que s’exhibeixen a l’Eurocambra de Brussel·les en un exemplar de la Constitució Espanyola del 1978, i finalment els retirarà. Aquests símbols feixistes són en un original que va regalar fa 14 anys el Congrés dels Diputats (presidit per Federico Trillo) al Parlament Europeu. Però no es pensin pas que l’Eurocambra retirarà el llibre exposat que conté aquesta simbologia: es limitaran a canviar de pàgina. Aquest és el drama de la nostra història, que l’única cosa que fem és girar full, amagar les vergonyes i penalitzar qui investiga els crims del franquisme. Els símbols, les conseqüències, la misèria i la remor persisteixen. No n’hi ha prou de girar full.