El mas d’Andorra de Fortià, propietat d’un empresari empordanès que comercialitza cereals i que va ser assaltat fa pocs dies per tres encaputxats, té una història particular. El mas d’Andorra, que ha estat restaurat fa poc, a finals del anys setanta va ser una illa de llibertat, una escola de democràcia. El mateix espai que fa més de trenta anys era obert a tothom, i que de ben segur figura en els arxius de la brigada politicosocial com un lloc per vigilar i on a cap lladre se li hauria ocorregut apropar-se, avui, com ha explicat la Tura Soler, és un autèntic búnquer pel que fa a mesures de seguretat: té alarmes, càmeres de seguretat i portes blindades a l’interior. I tot i això ha estat assaltat.
En la mateixa masia on ara s’agraeix qualsevol presència policial, abans s’intentava evitar que la policia o la Guàrdia Civil s’hi acostés per a res. En aquella època era una masia que quedava amagada, la vegetació i els arbres impedien que es veiés des de la carretera. Era el lloc ideal per fer-hi qualsevol reunió clandestina, o almenys això és el que es pensaven els ingenus activistes de l’època. Perquè, no ens enganyem, el trànsit inusual que generava una reunió de l’oposició democràtica de l’Alt Empordà esverava mig poble de Fortià, sobretot quan algun despistat, a més, es perdia pel poble i demanava als veïns on era Andorra.
Aquesta masia, que continua sent propietat de la mateixa família, aleshores estava llogada a un conegut periodista empordanès que treballava a Barcelona, i aquest deixava la clau a uns amics. És així com Just Manuel Casero i Carles Causa (PSUC), que eren amics de Jaume Guillament, van aconseguir un espai fantàstic i suposadament camuflat per celebrar les primers reunions de l’Assemblea de l’Alt Empordà –que era, per dir-ho d’alguna manera, la branca comarcal de la plataforma unitària de l’oposició democràtica o Assemblea de Catalunya–. En aquelles reunions, que també es van celebrar al santuari de la Salut de Terrades i a una altra masia de Vilamacolum –propietat del matrimoni Jordi Geli i Maria Àngels Anglada–, entre altres llocs, hi va passar molta gent, alguns, com Ernest Lluch, Esteve Ripoll, Eduard Puig Vayreda, Narcís Oliveras després, es van dedicar a la política.
Però la història del mas d’Andorra també està lligada al món del periodisme català, Josep Maria Huertas Claveria també l’havia freqüentat en la mateixa etapa de la transició, amb altres companys de professió que després van dirigir diferents mitjans de comunicació.
