De cap a peus

Osteopatía craneal. Usted y su bebé. L’osteòpata Yves Castaing Haëring ens ofereix un llibre bàsic per introduir-nos al món de l’osteopatia cranial infantil.

Per una banda és un llibre de capçalera per  l’estudiant d’osteopatia que comença a iniciar-se al món cranial i un llibre de consulta per tenir sempre a mà. Hi ha unes explicacions molt clares de les diferents lesions cranials i les seves repercussions a nivell global. 

I per una altra banda, és un llibre molt recomanable per pares interessats en com pot beneficiar l’osteopatia al seu fill o la seva filla. Hi ha unes explicacions molt aclaridores pel que fa referència al concepte d’osteopatia, una breu introducció a la història de la medicina osteopàtica i un petit qüestionari per saber si el seu fill pot ser candidat a un tractament.

Tots estem d’acord en el fet que després de donar-nos un cop o d’una caiguda es produeix una lesió al nostre cos. Podem dir, aleshores, que l’estructura del teixit afectat –ossi, muscular, fascial, vascular… qualsevol dels que formen el nostre cos– ha canviat.  Depenent de la intensitat del cop o de la caiguda, aquest canvi serà més o menys important. Què passa, però, quan es té un digust? I després d’un d’aquells “m’ha anat d’un pèl d’estimbar-me amb el cotxe”? Davant de la por, d’una enrabiada, d’una mala notícia, o de la tristesa, els nostres teixtis també canvien. No és necessari el xoc frontal amb un altre cotxe, amb l’ensurt de gairebé envestir un porc senglar n’hi ha prou per provocar una lesió al nostre teixit.

Malgrat que totes aquestes emocions són lògiques i  entendre-les de forma racional és ben senzill, el nostre teixit, que no és racional, les rep com una agressió. Amb aquesta reacció, el teixit afectat el que vol és protegir-se de l’emoció, com si es resistís a rebre l’impacte d’una emoció negativa. Pot passar, però, que el temps passi i el teixit segueixi tens, que no “curi”, que no alliberi d’una manera espontània l’emoció que li ha produït aquesta lesió.

Tant els osteòpates com els fisioterapeutes ens trobem amb pacients amb els quals no n’hi ha prou amb buscar una causa mecànica per un mal d’esquena o una contractura. Sovint l’origen d’aquests dolors ha sigut un xoc emocional. En aquest punt la nostra feina consisteix en permetre que el teixit s’alliberi, que s’expressi. I amb això no vull dir que els fisioterapeutes i els osteòpates haguem de fer psicòlegs, anant a buscar els traumes infantils del pacient. No som els professionals adequats per fer-ho. El que hem d’aconseguir és que el teixit alliberi la tensió que li va produir un fet determinat.

Els teixits responen davant un ensurt, per exemple, amb un bloqueig que produeix rigidesa, immobilitat… I ningú l’avisa que el perill ja ha passat. Per permetre, doncs, que s’alliberi cal establir un “diàleg” amb el teixit, de manera que  pugui relaxar la tensió i permetre, si és el cas, que surtin les emocions que han quedat tancades.

Jamina Oms, fisioterapeuta especialitzada en pediatria

Primer de tot voldria aclarir que cada nen té el seu ritme de desenvolupament maduratiu i que és important  respectar-lo. Les taules de protocols de desenvolupament són pures estadístiques, de manera que tan pot ser que un nen camini als 10 mesos com que ho faci als 18. Ho farà quan el seu sistema nerviós estigui preparat per fer-ho. 

A partir de l’any el nen està totalment obert al seu món extern. Té la necessitat i la capacitat de relacionar-se. Millorarà la comprensió i la intenció comunicativa i més endavant apareixerà la parla i el llenguatge.

Els estímuls procedents d’aquest món extern els ha de gestionar amb els recursos que té, les emocions. Al principi són dos de bàsiques: plaer i “desplaer”. I poc a poc n’anirà aprenent d’altres. La capacitat de relacionar conceptes i integrar-los ens mostrarà el nivell de desenvolupament cognitiu.

A nivell motriu, s’enfila i demana ajuda per posar-se dret. Quan la posició sigui més estable començarà a desplaçar-se lateralment agafat a la taula, al sofà, o on tingui l’oportunitat de fer-ho.  Quan les cames i la pelvis hagin guanyat força començarà a caminar, primer amb ajuda i quan es senti segur ja ho podrà fer de forma autònoma. Al principi la marxa serà poc estable, separa molt els peus i compensa amb els braços. Amb l’experiència guanyarà equilibri i seguretat.

És normal que quan un nen es comença a posar dret ho faci amb els genolls i els turmells cap a l’interior, el que pot semblar que provoqui un peu pla. També realitza un augment de la corba lumbar. Li falta guanyar to muscular a cames i abdomen, i ho anirà fent amb el temps.

Amb poc temps el nadó ha après a autorregular-se els ritmes interns, ha desenvolupat els òrgans dels sentits, ha après a controlar el seu cos i moviment i es relaciona i aprèn del seu entorn. Ja ha adquirit una bona base per continuar aprenent i creixent dia a dia durant la resta de la seva vida.

Què podem fer per ajudar-lo?

Adaptar un espai i deixar-li un temps per a que pugui experimentar per ell mateix a nivell motriu.

Estimular l’atenció, la comprensió i la comunicació. Dedicar-li temps de qualitat que afavoreixi el desenvolupament cognitiu i emocional.

I, sobretot, respectar en tot moment el seu ritme de creixement i desenvolupament.

Jamina Oms, fisioterapeuta especialitzada en pediatria.

En aquesta edat els òrgans sensorials ja són funcionals i el nen ha començat a explorar el seu entorn. La zona peribucal és molt sensible i ficar-se els objectes a la boca és una manera de captar informació. Ha guanyat habilitat amb les mans i la manipulació d’objectes és més precisa. A més a més, també ha millorat la coordinació mà-ull, el que farà que pugui començar a desenvolupar les seves capacitats cognitives i fer les coses amb un sentit: picar dos objectes diferents, ficar i treure, tirar, fer i desfer torres, donar i rebre, etc.

Serà gràcies a aquestes capacitats sensorials i cognitives que el nen es desenvoluparà a nivell motriu. I per altra banda, serà aquest desenvolupament motriu que li servirà per rebre estímuls nous, que enriquiran el seu món sensorial i cognitiu. No hem d’oblidar en cap moment que el desenvolupament del nen és totalment global.

Ja ha aprés a voltejar cap a les dues direccions. Ara toca estabilitzar la posició de bocaterrosa. Poc a poc anirà guanyant força al cap i al tronc, això li servirà més endavant per adquirir una bona posició assegut. Quan guanyi força podrà recolzar-se amb les mans i així començar un desplaçament autònom: el rastreig. Primer aquest es realitzarà girant sobre el seu propi eix i després propulsant-se cap endavant.

Quan guanyi força i estabilitat a la pelvis començarà la fase de gateig. Combinarà el gateig que li permetrà desplaçar-se, amb la sedestació  que li permetrà deixar lliures les mans per poder jugar.

Quan el nen estigui preparat a nivell de maduració del sistema nerviós, començarà a enfilar-se a mobles i cadires amb l’objectiu d’assolir la fase de peu que el portarà fins a la marxa autònoma. En parlarem més endavant.

Què podem fer per ajudar el nen en aquesta etapa?

Oferir-li un espai i unes joguines adequades per tal que el nen pugui experimentar per ell mateix. És important que passi estona al terra, en una superfície dura però segura.

I el més important: jugar amb ell! Posar-nos al terra, al seu nivell, ensenyar-li  a explorar les joguines, fomentar la curiositat, i sobre tot, difrutar-ho!

En aquest primer article la Jamina Oms ens ajudarà  a conèixer pas a pas el desenvolupament dels nadons durant els primers mesos de vida. Properament abordarem l’evolució del nadó fins més enllà dels 12 mesos.

El nadó en néixer, necessita un temps per la seva organització interna. Aproximadament, durant  el primer trimestre de vida es gestionarà els ritmes interns, com el ritme de son i vigília, el sistema digestiu o el sistema immunitari.

Els òrgans dels sentits encara estan immadurs i a nivell motriu no realitza un moviment voluntari ni intencionat, aquest es desenvoluparà a mesura que apareguin necessitats de relacionar-se amb el seu entorn. Poc a poc aniran madurant els seu òrgans sensorials com la vista, l’oïda, el gust i l’olfacte. I en aquest moment el nadó viurà un moment molt important. Durant el segon trimestre, els sentits començaran a ser funcionals i el nadó s’ adonarà que hi ha un medi extern amb el que pot interaccionar.

Els primers mesos la posició natural del nadó és panxa amunt i amb actitud de flexió, és a dir conservant la posició fetal que poc a poc anirà desplegant. Això li permetrà deixar les mans lliures per iniciar el primer moviment voluntari: anar a tocar els objectes que tingui a l’abast. Per altra banda, quan el nen és sostingut als braços de l’adult començarà a controlar el cap fins aconseguir també un moviment voluntari d’aquest, que li permetrà veure el  que hi ha al seu voltant.

Quan comenci a tenir curiositat pel que l’envolta desenvoluparà el volteig, és a dir el pas de panxa amunt a bocaterrosa i també a la inversa. Començarà a controlar la posició de bocaterrosa, que li servirà per desenvolupar el desplaçament autònom. (En parlarem detalladament més endavant)

Què podem fer per ajudar al nadó en aquests primers mesos?

Durant el primer trimestre és important respectar-lo i acompanyar-lo en aquest moment de creixement intern. No exposar-lo a estímuls forts com el soroll, la llum, etc. I ajudar-lo a crear uns hàbits de son i d’alimentació.

Més endavant, hem d’oferir-li la possibilitat de poder interaccionar amb els seu entorn, deixant que passi estona estirat sobre una superfície sòlida però protegida i ficant-li a l’abast els estímuls adequats.  En resum, deixar-li el temps i l’espai per a que es pugui desenvolupar al seu propi ritme.

 Aquí teniu un parell d’imatges del diafragma (principal múscul de la respiració) perquè intenteu visualitzar-lo a l’interior del vostre cos. Una imatge  per veure on es situa a dins del cos i l’altra és una imatge més específica, una visió superior del diafragma (mirat des de dalt).

Imagineu-vos aquest múscul com una cúpula que separa la zona toràcica de la zona abdominal. Les vores d’aquesta cúpula són les últimes costelles, la punta de l’estèrnum (apèndix xifoide) i les primeres vèrtebres lumbars.

És una cúpula que assegura un tancament hermètic entre els dos espais, tot i ser travessada per l’esòfag, l’artèria aorta i la vena cava. Per això cal tenir-lo en compte no només pel que fa referència a la funció respiratòria;  ja  que un mal funcionament d’aquest múscul també pot complicar les digestions (sensació de nus a l’estòmac, digestions lentes, panxa inflada…) o em pot donar mala circulació de retorn (cames inflades per exemple).

El diafragma, a més, té una funció bàsica en el manteniment d’una postura correcta. Un bon to del diafragma (fort i, sobretot, flexible) m’assegura una postura el màxim de fisiològica possible.

Per ajudar al bon to del diafragma podem fer una bona mobilització de les costelles, un massatge del diafragma (veure Preparem el diafragma), exercicis de consciència respiratòria (veure La respiració) o a vegades simplement cantar.

T’has parat a pensar en la importància de la respiració?

El fet que la respiració és vital ja ho sabem tots. Però no només és important pel fet d’oxigenar la sang, també ho és pel moviment que provoca al nostre cos i per  l’efecte relaxant que té a sobre de l’organisme.

Assegurar-nos una respiració lliure, fàcil i econòmica és la clau del nostre benestar. Anem a veure com podem ajudar al nostre cos a minimitzar l’esforç amb una pràctica ben senzilla.

Abans de res prenem contacte amb el terra, sentim el pes del nostre cos i ens assegurem d’estar còmodes. (Si és necessari podem posar un petit coixí a sota del cap)

Primer fem una observació global, atents al ritme i la profunditat de cada respiració. Com és aquest ritme? Hi ha harmonia? És un ritme lent? O és una respiració accelerada? Quant d’aire entra i surt dels pulmons?

Comencem observant el moviment d’algunes parts del cos durant la respiració. Es tracta només d’observar, sense forçar ni dirigir la respiració.

Posem les mans a la panxa. Agafem aire i observem què passa a la panxa. S’infla? No es mou? I al treure l’aire com respon la panxa?

Ara posem les mans a sobre de les costelles  i fem el mateix. Es mouen les costelles? En quina direcció? Cap al sostre? Cap als costats? No hi ha cap moviment?

I finalment posem les mans a sobre del pit, una mica per sota de les clavícules. Què passa aquí?  Hi ha moviment?

A quina d’aquestes 3  zones hi ha més moviment? A la panxa, a les costelles o al pit?

Ara anem a dirigir la respiració, anem a jugar amb l’aire per tal de flexibilitzar el diafragma, les costelles, l’estèrnum…  en definitiva, tota la caixa toràcica.

Deixem les mans a la panxa i dirigim l’aire de manera que la panxa s’infli i es desinfli, exagerant una mica el moviment ara. És còmode? Hi ha alguna molèstia? Fem unes quantes respiracions intentant que siguin lentes i profundes.

Ara deixarem les mans a sobre de les costelles, una mica lateralment i dirigirem l’aire a aquesta zona, cap a les nostres mans. Com abans, intentem exagerar una mica el moviment buscant eixamplar el tòrax.

Tot seguit posem les mans al pit dirigint l’aire cap a aquesta zona i notem com és el moviment.

Cap dels moviments ha de ser desagradable, provocar dolor o ser incòmode. Si és així no seguim.

Cada dia podem invertir uns 15-20 minuts a jugar amb la nostra respiració i amb poc temps notarem els beneficis al nostre cos.

Cal saber que no hi ha una zona ideal per respirar. El que busquem és que el nostre cos sigui capaç de respirar per qualsevol d’aquestes 3 zones d’una manera còmoda i relaxada. Quan la caixa toràcica és flexible i el diafragma lliure el cos escull per on li és més pràctic respirar, més econòmic.

A qualsevol llibreria podeu trobar un munt de llibres que expliquen l’embaràs mes a mes, que donen respostes als dubtes més freqüents i que comencen a preparar als nous pares. Però el que us recomano avui és un llibre més específic, dirigit al moment més esperat, el part i tot el procés de dilatació previ.
Un llibre escrit per la Blandine Calais-Germain i la Núria Vives en el que ens il•lustren i expliquen la increïble mobilitat de la pelvis en el moment del part.
És un llibre de lectura molt ràpida i còmoda en el que l’embarassada i la seva parella poden descobrir les múltiples postures que poden ajudar a un procés de dilatació i part més fàcil i natural.

Ja ha arribat la primavera i amb ella comencem a veure els peus nus, alliberats dels mitjons, de les sabates gruixudes i de les botes.
És el moment de la meravellosa aparició de les xancletes! Anem a mirar-nos els peus i a veure com caminem quan anem calçats amb xancletes.
Si quan aneu pel carrer teniu algú al davant caminant amb unes xancletes observeu-lo, mireu com camina. Quina sensació us dóna? No sembla que camina amb cansament? Camina arrossegant els peus i amb cada passa la xancleta es desenganxa del peu i fa soroll.
Com s’aguanten les xancletes al peu? En realitat no s’aguanten de cap manera. L’única subjecció de la sandàlia al peu és a través d’unes tires que surten des de l’espai entre el primer i el segon dit i que es dirigeixen cap als laterals del peu. La tendència normal del peu és a agafar-se a les tires, de manera que el primer i segon dit tendeixen apropar-se encara que això signifiqui una desviació del primer dit en forma de galindó (el popular “juanete”).

Quan caminem la sabata s’ha d’aguantar al peu per ella sola però si és una sandàlia amb poques tires això no és possible. Amb cada passa els músculs dels peus han d’aguantar la sabata i això significa que fem treballar els músculs dels peus i de les cames en excés i d’una manera incorrecta.

Hem de pensar que un calçat inadequat ens pot donar problemes no només als peus i a les cames sinó que també ens pot provocar dolor a tota la columna vertebral. Una sabata que, a més de no subjectar-se al peu, té una sola excessivament plana i sense forma ens complica l’esmorteïment del nostre pes a nivell de la pelvis i de la columna lumbar.
A l’hora d’escollir unes sandàlies cal que tinguem en compte que les tires siguin suficients per aguantar-se al peu, la sola tingui una forma que s’adapti a la planta i que en caminar la sabata no s’escapi del peu.

El fet de néixer sempre és un acte traumàtic pel nadó, en alguns casos més i en d’altres menys però sempre hi ha un component d’esforç i de dificultat per passar pel canal del part.

Durant el naixement, el crani del nadó s’ha d’adaptar al canal del part. Això significa que el seu crani pateix una compressió, un moviment de les sutures entre els ossos del crani, una lleugera deformació d’aquests ossos i uns canvis de tensions en les membranes cranials (les meninges). Després d’aquesta compressió cal una tornada a la normalitat, al posicionament ideal de totes aquestes estructures.

De no ser així, aquestes tensions poden donar malestar al nadó. Sovint ens trobem amb nens que ploren molt o ploren sense motiu aparent, nens que vomiten amb molta freqüència, amb molts còlics, amb transtorns del son… A vegades, fins i tot, s’aprecia a simple vista una assimetria al crani, un abombament en algun costat, un ull més tancat que l’altre…

Hem de pensar que les meninges recobreixen el cervell i tota la medul·la espinal, de manera que una tensió a aquest nivell afecta a tot el cos i més endavant pot influir en algunes deformitats a la columna vertebral per exemple.

A més a més, a través del crani surten nervis que influeixen en les funcions bàsiques com són la digestió o la respiració. No hem d’oblidar que el cos és un tot.

Però aquesta compressió i tornada a la normalitat no només és traumàtica, ja que també és necessària i ajuda al desenvolupament normal del petit. Hem de tenir en compte que els ossos del crani del petit encara no estan acabats de formar, l’espai de les sutures està lleugerament obert i les fontanel·les no estan tancades. En definitiva, és un crani preparat per adaptar-se i anar-se moldejant amb el creixement.

Amb l’osteopatia cranial i el treball cranisacral es busca l’equilibri en les tensions de les membranes cranials, una bona mobilitat dels ossos del crani i una bona harmonia a nivell de tot el cos, per tal que el desenvolupament es pugui realitzar sense problemes.

Qualsevol petit és candidat a rebre’n si tenim en compte que qualsevol part és més o menys traumàtic (fins i tot les cesàrees) i pot provocar petits desequilibris a les membranes cranials.