Sense Presses

Si hi ha un actor que exemplifica a la perfecció el paper de perdedor, d’antiheroi patètic i depressiu aquest és Paul Giamatti.

Des de l’aversió maniàtica al merlot del seu inoblidable Miles d’Entre copes (Sideways, 2004), fins la mediocritat aparent d’aquest productor de TV d’El món segons Barney, el patetisme que Giamatti és capaç d’aplicar als seus personatges – lluny de deprimir-nos – ens fa mantenir un somriure d’orella a orella durant tot el film. I és que els antiherois sempre han estat  personatges que atreuen a l’espectador. Exemples com Jack Lemmon, amb la seva llegendaria aura de ciutadà de classe mitja americana, ple de tics, manies i manca de caràcter, Ben Stiller amb la seva saga d’Els pares de…,  Jim Carrey, o fis i tot el mateix Dustin Hoffman amb el seu Cowboy de mitja nit, exploten aspecte gens glamourós, fent-nos sentir millor en veure que també hi ha gent simple i corrent a les pantalles.

A banda del dibuix de la personalitat del Barney, el film poca cosa més ens aporta. Els divertits diàlegs amb el seu pare (Dustin Hoffman) i alguna espurna amb els de la seva dona (Minnie Driver) acaben de completar una pel·lícula recomanable per passar una bona estona entretinguda i sense més pretensions.