Sense Presses

Sempre he pensat que les lleis són necessàries per conviure, però poden no ser sempre justes i igualitàries.

A El secret de Vera Drake (2004), Mike Leigh, el conegut director britànic pels seus films sempre amb missatge social (recordeu-lo a Secrets i mentides, 1996), ens proposa la reflexió davant la doble moral envers l’avortament que es donava a l’Anglaterra dels anys 50 i que veuríem extrapol.lable al nostre país fins vàries dècades després.

Amb una interpretació fantàstica, Imelda Staunton, dóna vida a Vera, una mestressa de casa que viu – o millor dit – sobreviu com pot, treballant sense descans i amb les millors intencions per tirar endavant la seva família i ajudar dones joves que es troben en un malpàs.

És especialment remarcable el masclisme i cinisme social d’aquella època, reflectit en una història paral.lela a la principal, on es demostra que qui tenia diners podia desfer-se dels problemes de forma legal i ràpida i qui no, era un delinquent perseguit per la justícia.

Un consell : si podeu, veieu-la en versió original. És interessant veure com amb només amb les diferents formes de parlar dels personatges, ens adonem de la seva diferent posició social.

Sovint les grans preguntes, els problemes o conflictes més complexos i difícils de resoldre, semblen tenir les respostes més senzilles i simples.

A La visita de la banda (The Band’s visit, 2007), el primer llargmetratge de l’israelià Eran Kolirin, la música, els sentiments més íntims i la capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos, semblen eines més poderoses per resoldre les nostres diferències que no pas les encarcarades negociacions polítiques, massa vegades infructuoses.

La ridícula formalitat d’una banda militar perduda al mig del desert és una bonica metàfora sobre les posicions enfrontades al conflicte israeliano-palestí. Davant l’adversitat, les diferents cultures demostrem que som capaços d’entendre’ns, d’escoltar-nos. A partir de compartir les nostres mancances i preocupacions més íntimes, som capaços d’arribar a comprendre millor les opinions més allunyades de les nostres.

Sembla com si, la tan esmentada globalització, a banda de convertir-nos en un mercat comercial unificat, també aporti acostament entre els pobles.

Una interessant visió d’un director novell israelià molt lligat a la cultura àrab. Val la pena que la veieu. On s’ha projectat, ha agradat molt.

Cinemafòrum Biblioteca de Salt – Dijous 20/11/08, 20:30h
El Riu (The River, 1951) de Jean Renoir.
França – EUA, Oriental Int. Films. Color 99 min.

La història de The River és una adaptació de l’autobiografia de l’escriptor Rumer Godden, que va col·laborar al guió amb Jean Renoir.

Aquesta reflexió poètica sobre l’Índia obre el camí a una generació de directors occidentals que descobriran així Orient. The River és una intemporal i eterna lliçó sobre l’amor, la vida, i la mort, acompanyada d’una fabulosa banda sonora que rescata músiques tradicionals. Ben segur que és un film que no deixarà indiferents els espectadors que es deixin seduir per la història que transcorre a les voreres del Ganges, en la qual el riu es converteix en símbol de la vida.

“Porta sempre una navalla i un cordill a la butxaca, no se sap mai quan et poden fer falta i salvar-te la vida”

Per a un servidor enamorat del cinema i que escriu un bloc anomenat SensePresses, una pel.lícula com Conversacions amb el meu jardiner (2006) és un regal del cel. La recerca de l’autenticitat i el gust per les coses petites però importants a la vida que desprèn aquest bonic film francès de Jean Becker, és tot un present.

Qui no ha estat mai en una situació semblant a la que es troba en DelPinzell ? Amb gent suposadament sofisticada que valoren únicament la superficialitat de les coses i passen per la vida sense aprofundir en res, sense ésser realment feliços ni fer-ne sentir als altres.

És cert que no sempre tenim la sort de tenir a mà a un personatge com en DelJardí però, si hi pensem, segur que tots en coneixem un o altre que ens fa recordar quines són les coses realment substancials a les nostres vides.

No deixeu passar aquest entranyable film francès. Buit d’artifici però ple de vida.

Avui, suposo que portat pel dia gris i plujós que feia, m’he decidit a veure Núvols passatgers (1996) d’Aki Kaurasmäki, el segon dels films que ja fa un temps em van regalar en pack (volum 4)juntament amb Llums al capvespre.

I és que veure Kaurismaki és sempre un repte al nostre estat d’ànim. No per la seva qualitat, no. Més abans al contrari. Vull dir que les històries tractades pel director finlandès habitualment són grises, depriments, d’aquelles que fan que els personatges que les viuen toquin fons i es vegin abocats a un punt d’encreuament de camins a les seves vides, (i encara no sé com) aconseguint també angoixar-te com a espectador.

Amb la seva manera minimalista de rodar, amb un gust exquisit pels plans simples però evocadors, i una fotografia de colors poc saturats i banda sonora sempre cuidada, aconsegueix un clima fred i silenciòs, però alhora intens i esperançador. Malgrat el seguit de desgràcies que es succeeixen als seus films, aquests mai no acaben – tot i que deu n’hi do – en la desolació absoluta : sempre deixa una llum, un fil obert a un millor esdevenir.

Si heu vist alguna de les seves pel.lícules potser estareu d’acord amb el que vull dir. Si no ho heu fet encara, us animo a que us hi decidiu.

No sigueu pessimistes. Per a mi, Kaurasmaki no ho és.

M’agrada la forma que tenen els Coen d’explicar històries.

Tenen el que jo en diria un sentit de l’humor social : un humor negre però que es sustenta en la quotidianitat, en uns personatges que sempre se’ns mostren realistes, tal i com són, cercant sempre el retrat del personatge pels seus actes i forma de relacionar-se més que no pas pel que diuen. Molt sovint, també aprofiten aquesta forma de narració per retratar la societat i denunciar-ne les seves febleses.

A Burn after reading, en més clau de comèdia que mai, novament hi trobem aquest humor social. Ens expliquen una divertida història que reflecteix la complexitat que té el nostre món. Un món on tot està tan globalitzat, relacionat que qualsevol situació o anècdota, per petita que sigui, pot provocar un allau de conseqüències insospitades i alhora absurdes.

Al repartiment hi trobem un casting de luxe. A la ja habitual Francis McDormand (esposa d’un dels germans), hi trobem uns molt correctes George Clooney i Brad Pitt i un sensacional John Malkovich, a qui els papers d’home emprenyat, histriònic li van sempre molt bé.

Una bona peli. Molt recomanable. Però encara em segueixo quedant amb Fargo.

Estareu d’acord en què viatjar és de les coses més profitoses que es pot fer per conèixer món i créixer com a persona però, tal i com parlàvem avui amb en Quim, un bon amic, el cinema pot ser tant o més enriquidor.

Fa uns dies, comentava Coses que perderem amb el foc, una pel.lícula de Susanne Bier sobre la pèrdua d’un ésser estimat i la dificultat que tenim les persones per superar el dol. Doncs bé, avui he vist El bosc del dol, un film de la japonesa Naomi Kawase, on es tracta també el mateix tema però aquest cop vist des d’una òptica oriental, molt diferent de la manera de veure-ho a la nostra cultura.

Kawase, tracta el tema del dol d’una forma minimalista i simbòlica. Amb una gran sensibilitat, el bosc se’ns ofereix com el símbol reconciliador, balsàmic que permetrà el viatge interior de dues persones en moments diferents a les seves vides, però ambdues cercant una resposta, un descans per a les seves ànimes.

Una bonica i molt emotiva pel.lícula que només se li pot retreure que sigui en alguns moments excessivament lenta.