Sense Presses

[youtube]gaIUdIOB9j8[/youtube]

The Schindler’s list (1993). Steven Spielberg.
L’Spielberg més trascendent. La nena de l’abric vermell. Una banda sonora a l’alçada d’un gran film. L’home és un llop per a l’home.
+ rosebuds. Què són ?

[youtube]NnUNegRiP14[/youtube]

Some like it hot (1959). Billy Wilder.
Els doble sentits d’un guió genial. “L’actriu amb pits de marbre i cervell de Gruyere“. Jack Lemmon.
+ rosebuds. Què són ?

Una de les coses que tot sovint m’agrada fer és tornar a veure films que ja em van agradar en el seu dia. Anys després, fruit d’haver-ne vist d’altres del mateix gènere, tornar-ne a gaudir, aquest cop observant-los des d’una nova perspectiva.

No passa sempre que soportin el pas del temps. Alguns perden el seu interès o són clarament superats per versions més acurades. D’altres romanen invariables, exemplars, fruit d’una qualitat essencial que pot ser definida de forma diferent, però no millor i perfectament vàlids molts anys després, als nostres dies.

És el cas de Hi havia una vegada a Amèrica (Once upon a time in America, 1984). La Pel.lícula (així en, majúscules) de Sergio Leone. La seva obra mestra i el millor que va fer el director durant tota la seva carrera. Recordat habitualment pels seus spaghetti westerns (El bo, el lleig i el dolent, 1966, Per un grapat de dólars 1964, La mort tenia un preu, 1965), les fantàstiques bandes sonores dels seus films signades pel seu amic d’infantesa Ennio Morricone, i per haver estat el descobridor del personatge de l’home dur i solitari, sense escrúpols i mogut únicament pels diners personificat en Clint Eastwood, triat pel mateix Leone d’entre un nombrós grup d’actors durant un casting.

En aquest film, el director d’origen italià, explica els orígens d’una Amèrica fruit de la violència de la societat dels anys 20 amb la llei seca, on la pobresa i la manca d’oportunitats per una banda, i la segregació per barris i ètnies provocà una lluita de classes on només guanyava la banda dels més forts. Els jueus amb els seus costums ancestrals, els irlandesos, els italians, els polonesos,… Tots ells en lluita per prosperar i sortir de la misèria de la que havien fugit dels seus països i intentant aprofitar les oportunitats d’un nou món. En aquest sentit, Hi havia una vegada a Amèrica no deixa de ser un western. Un western modern. Si substituim els pantalons vaquers per abrics, els colts per les metralladores i els cavalls per Fords, l’essència és la mateixa : una societat que està canviant, que lluita cap un nou món que s’obre i on tot serà diferent.

El repartiment del film és molt bo. D’una banda, Robert De Niro, en una de les millors interpretacions de la seva carrera, (aprofitant el gran treball que havia fet anys enrera a El Padrí II), James Woods un secundari sempre efectiu en els papers de dur i els inoblidables ulls d’una Jennifer Connelly de només 14 anys, en són el més destacable.

Tot combinat amb una banda sonora sensacional d’Ennio Morricone, indissoluble de les imatges, que aconsegueix elevar-les fins fer-les encara més bones del que un gran treball de fotografia abundant en plans oberts molt cuidats, i una fantàstica escenografia ja haurien aconseguit per si soles. Hi havia una vegada a Amèrica és una verdadera joia del cinema. Una d’aquelles pel.lícules que val la pena tenir a la videoteca i veure de tant en tant per gaudir amb els anys.

Els que no l’hàgiu vista, esteu de sort : teniu una gran pel.lícula pendent de veure. 

Els que ja la coneixeu, repetiu. Segur que tornareu a gaudir-ne.

Aquest mes de novembre, el gran Billy Wilder torna a ser entre nosaltres. Almenys durant les 7 setmanes que el Cicle de la Filmoteca de Catalunya li dedicarà, projectant la majoria de les seves pel.lícules en V.O. (veure programació) al Cinema Truffaut de Girona.

Una bona oportunitat per tornar a gaudir de les genials Perdició (Double Indemnity, 1944), Ningú no és perfecte (Some like it hot, 1959), L’apartament (The apartment, 1960) o El crepuscle dels déus (Sunset Boulevard, 1950). I és que no sé si n’hi ha per tant com suggeria Fernando Trueba (“I don’t believe in God. I believe in Billy Wilder”), però certament és un dels grans guionistes i directors (sí, per mi, en aquest ordre) que ha tingut el cinema.

Precisament aquests dies també es recorda que ja fa 10 anys ens va deixar Stanley Kubrick, arquetip de la recerca de la perfecció visual i capaç d’atrevir-se amb tots els gèneres. Autor d’escenes inoblidables a films com La jaqueta metàl.lica, (Full metal jacket, 1987), Barry Lindon (1975), Lolita (1962) o 2001 (1968), aquest mes és rememorat a les pantalles amb un dels seus films més controvertits : La taronja mecànica (A clockwork orange, 1971), un film difícil de digerir, on la violència física, mental i governamental s’entrellacen.

I per acabar-ho d’arrodonir, també fa 25 anys que ens va deixar François Truffaut. El fill pròdig de la nouvelle vague qui, amb una àmplia majoria de defensors però amb també alguns detractors del seu cinema, va remoure la conceptualitat del cinema amb films com Els quatre cents cops (Les quatre centes coups, 1959) o Jules et Jim (1962) entre d’altres.

Ja ho veieu : un gran mes per gaudir a les pantalles !

Sí, Woody. La cosa funciona.

Funcionen els magnífics monòlegs i diàlegs escrits amb la profunditat metafísica i sarcàstica de sempre, funciona el sentiment de trascendència i importància que tenen en les nostres vides les coses petites, quotidianes de cada dia, funcionen les relacions de parella com a sistema de recerca constant del propi jo, funciona l’etern i característic escenari de Manhattan i fins i tot funciona la combinació de boniques actrius i velles glòries per fer creïbles els personatges.

Tot sembla funcionar. A Si la cosa funciona (Whatever works, 2009), al lliurament d’aquest any del Woody Allen, tot torna a encaixar, a posar-se a lloc després de les ‘aventures’ britàniques i barcelonines. Recuperem els tics de sempre del genial novaiorquès fent novament gala tot el seu seguit de tòpics que l’han fet famòs arreu : la religió, la hipocondria, les relacions de parella, el sexe, l’amor…

Doncs, si tot encaixa, per què no m’ha acabat d’entusiasmar aquest darrer film ?  Doncs perquè penso que ja fa massa temps que en Woody no ens diu res de nou. Des de Deconstruint Harry (Deconstructing Harry, 1997), i exceptuant Match Point (2000), em sembla que Allen és en clara decadència artística (quina pena) i ens va repetint els seus arguments sense aconseguir sorprendre, emocionar. És tant el seu talent, que aconsegueix productes molt bons, impecables i divertits, però no en fem prou.

Potser el que passa al film (el mateix gest del protagonista al cartell sembla evidenciar-ho) és tota una declaració del que pensa Allen : què voleu ? això és tot el que tenia a dir-vos… i si la cosa funciona…

Avui vull recordar-vos que, encara que sembli estrany, a la TV encara s’hi pot veure bon cinema. Això sí, cal portar una agenda amb els canals i horaris i tenir una mica vocació d’òliva – per l’atenció que requereix i allò de la nocturnitat – però tot i així, hi ha propostes molt interessants.

Al Canal 33, cada dissabte a les 22:15h podeu treure el cap al cinema català a Sala 33, un programa on l’Àlex Gorina ens presenta els millors films fets a casa nostra, tot xerrant amb els seus protagonistes. També s’emeten curtmetratges, un format sovint molt oblidat tot i que trobo molt adient per emetre per TV. Alguns exemples interessants han estat Ficció amb Cesc Gay, Les hores del dia amb Jaime Rosales, o el darrer programa amb el film El millor de mi amb Roser Aguilar, una directora que promet i que em recorda moltíssim a Miranda July o Julie Delpy.

També és interessant recordar les propostes de RTVE. A La 2, actualment els dilluns a la nit dins l’espai El cine de la 2, Cayetana Guillén-Cuervo ens porta bones pel.lícules independents i cinema europeu, i Versión Espanyola continua emetent-se, un cop al mes per la 1. Sembla que RTVE fa una aposta ferma per portar el cinema a la TV, el passat 25 de setembre, es comunicava que La 2 serà un canal temàtic de cinema europeu el 2010 : una molt bona notícia.

Defensa el teu dret a pensar, perquè fins i tot pensar de forma errònia és millor que no fer-ho. (Hipàtia, entre 340-370 a 415).

Després de mesos d’espera, finalment he pogut veure Ágora, la darrera pel.lícula d’Alejandro Amenábar, presentada fora de concurs a Cannes 2009 i estrenada només fa uns quants dies a les nostres cartelleres. Amb un format de gran producció (més de 50 milions d’€ de pressupost) és una aposta molt atrevida per part del director espanyol, sobretot tenint en compte els temps que corren de crisi global i en especial al món del cinema, però no gens estranya per algú que es va donar a conèixer amb un film de terror (Tesis, 1996), va sorprendre amb la realitat virtual (Abre los ojos, 1997), es va doctorar internacionalment amb un clàssic de la intriga (Los otros, 2001) i que ens va meravellar amb la intimista i justa forma d’explicar la vida de Ramón Sampedro (Mar adentro, 2004). Tot projectes de géneres, temàtica i objectius ben diferents, però compartint aquesta personalitat curiosa, genial i captivadora d’explicar les històries a què ens està acostumant Amenábar.

En aquesta ocasió, amb algunes escenes de batalles d’impressionants decorats i innombrables extres, però alhora matisat amb moments on el ritme decreix per narrar de forma més reflexiva i detallada, ens explica els fets que se succeïren a l’Alexandria del segle IV d.c., on la seva biblioteca i l’escola matemàtica i filosòfica dirigida per Hipàtia estaven en el seu punt més alt, però on també el xoc de creences i cultures havien de canviar-ho tot per donar pas a un món diferent.

El millor del film per a mi és la clara voluntat que hi ha durant tota la cinta d’intentar fer pensar a l’espectador, de fer-lo reflexionar al voltant de les conseqüències a què porten el fanatisme i la intolerància en contraposició a l’amor pel coneixement que té Hipàtia, posant aquesta com exemple de com l’aprenentatge constant ens fa ser millors, més humans. L’afany irracional de poder i de moure les masses pels seus interessos que comparteixen pagans, cristians i jueus, contrasta fortament amb la profunda passió pel coneixement, amb l’anhel de trobar les respostes a les eternes preguntes de qui som, d’on venim i on anem.

Artísticament, i deixant per descomptat la llarga i feixuga tasca de documentació que els haurà calgut a Alejandro Amenábar i Mateo Gil per construir el guió, m’ha agradat molt la serena interpretació de Rachel Weisz, qui dotada d’una bellesa clàssica i subtil gestualitat aconsegueix fer-nos imaginar com era una dona tan única i avançada al seu temps com fou Hipàtia.

Un bon film d’un bon director : un bon moment per pensar.

+ Opinions :
Martirologia d’una monja laica. Àngel Quintana.
Cel endins. Carlos Losilla

No totes les obres poden ser obres mestres. Ni tampoc totes poden ni pretenen aportar idees completament noves ni mai vistes. Hi ha pel.lícules que transmeten i esdevenen entranyables per la seva senzillesa i per parlar-nos de situacions conegudes, quotidianes, amb les quals ens podem identificar fàcilment.

És el cas d’Entre copes (Sideways, 2004), una comèdia dramàtica basada en un guió que funciona precisament per no ser excessivament ambiciós. Les divertides i antagonistes personalitats de Miles i Jack ens són explicades en clau d’anècdota durant el viatge que fan per un món, el del vi, on paral.lelament també trobarem vins amb personalitats ben diferents. La recerca de Miles del Pinot noir perfecte contrasta amb la conformitat de Jack per un merlot barat. L’un cerca la perfecció, l’excel.lència en un vi i la fa extensiva a la seva vida, frustrada pel seu poc èxit i mediocritat. L’altre, lluny de deprimir-se com el seu company, extreu únicament la superficialitat de la vida. Com si es tractés d’un vi novell, només procura la satisfacció immediata, encara que aquesta sigui efímera i no li permeti arribar a ser sublim.

Malgrat ser ànimes tan diferents, ambdòs personatges sí que comparteixen una mateixa cosa : la seva ànsia per complir les seves ambicions de joventut – encara pendents – i que la seva edat comença a fer perillar. Els diferents camins o punts de vista (sideways) que segueixen per aconseguir-les són l’essència d’aquesta història.

Seguint amb la metàfora del vi, l’aprenentatge, el repòs i maduració dels seus pensaments, seran les úniques vies per assolir una millor qualitat en les seves relacions sentimentals, encara que això els suposi renúncies a allò que anhelaven i creien irrenunciable.

Un film vital, entranyable, ple de sensacions amargues i dolces, d’alegries i decepcions com en les relacions sentimentals i el bon vi.

… i si hi afegim que vam compartir la seva projecció amb els amics del CinemaFòrum de la Biblioteca de Salt i amb un tast de vins a càrrec de l’amic i expert en vins del Grup Envinats, Carles Ovide, doncs què més es pot demanar !  Vam passar una nit molt agradable.

Per aquells a qui us agrada el vi, dir-vos que precisament vam tastar un Pinot noir i un merlot. Les referències :

Bassus Pinot noir 2007. DO Utiel-Requena. Pinot noir 100%. Bodegas Hispano-suizas.
Ochoa Merlot 2004. DO Navarra. Merlot 100%.

Aquest dijous 17 de setembre a les 20h a la Biblioteca de Salt, dins l’espai CinemaFòrum farem una sessió especial.

Veurem la divertida comèdia, Entre copes (Sideways, 2004) i aprofitarem per fer un Tast de Vins tot xerrant del món del vi.

Cal inscripció prèvia a la Biblioteca (+informació).

Us hi esperem !!

[youtube]LDzbFVt23GE[/youtube]

Deconstruint Harry(1997). Woody Allen.
Les maduixes salvatges de Woody. Casting de luxe. El guió intel.ligent.
+ rosebuds. Què són ?