Amb vistes a la City

Publicat el 23 novembre 2010 per Victor Jimenez

Tal vegada l’audiència de l’Economàtrix trobarà curiós el fet que, des d’aquesta quinzena, el blog tinga una rèplica al diari espanyol de Londres El Ibérico. La columna financera que faig en paper és, no me n’amague, descaradament benigna. En un moment com el que vivim aquest dies, quan els mercats udolen per la sang dels bons estatals –i autonòmics!–, els contrast és xocant… I diu així:

Encara es pot llegir la sorpresa a la cara dels nostres veïns. Després de la redecoració de 1.300 oficines i 4.500 caixers amb unes quantes pinzellades en el vermell càntabre del Banco Santander, no són pocs els londinencs que, financerament estupefactes, descobreixen ara el nou propietari d’Abbey, Alliance & Leicester i part de Bradford & Bingley.

Fins que la bombolla del crèdit va explotar en 2007, totes elles havien sobreviscut el segle com marques tradicionals del capital anglès i, abans de caure en la voràgine borsària, havien mantingut unes estructures socials i econòmiques bastant semblants a les de les caixes espanyoles. Avui, segons dades d’un comunicat que m’enviava recentment Abbey International, ha d’haver més de 20 milions de clients britànics esforçant-se per pronunciar el nom de la ciutat amb que el senyor Emilio Botín va batejar el seu banc.

Arreu del món, el portafoli d’usuaris del gegant vermelló arriba als 90 milions i té més valors en els mercats que cap altra entitat de l’eurozona.
Com ha succeït que el Santander hagi ocupat en pocs mesos (des de febrer, en què va començar l’operació) els carrers de Londres? Un motiu és la salut robusta d’un banc el consell directiu del qual va decidir no ficar les mans a la massa del risc subprime per la senzilla raó que el seu preu era …incomprensible. Una altra cosa és el ritme extraordinari amb que el Santander aprofita la contesa per expandir: a les casernes financeres de la City es diu que qui molt abraça, poc estreny, però això només es podrà confirmar amb el pas del temps.

Hi ha una circumstància, però, fonamental per a comprendre l’èxit de la signatura càntabra a aquest costat del canal de la Mànega, i apareix ben clara en el Survey 2010 del Banc Mundial. El sector financer espanyol coneix com pocs les caixes i cooperatives de crèdit, el valor de les quals, en referència al producte interior brut, és més gran que el de la banca privada -un fet que no es dóna en cap altre mercat de l’Europa Occidental. De vegades, ser diferent val la pena.

*Podeu accedir a l’edició completa del diari ací (la meua columna és a la pagina sis).

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Amb vistes a la City

Els números d’en Ratzinger

Publicat el 6 novembre 2010 per Victor Jimenez

A la qüestió de com rebrà Barcelona la comitiva vaticana d’ací poc, hi podem donar respostes contradictòries però encertades: direm que Joseph Ratzinger entrarà a la ciutat de la mà dels protocols d’Estat, igual que va succeir a Edimburg i a Londres al setembre, i direm que una secció de la societat civil mostrarà benignament el seu desgrat per Benet XVI –Vicent Partal, el portaveu fidel… lleial de l’independentisme vermell, ja va donar el toc de tabal setmanes enrere:

“el papa, aquest papa, per mi, no és un ciutadà digne d’elogi, ni una persona que la meua ciutat o el meu país haja de rebre amb honor”.

Partal va dir alguna cosa més, és cert, com ara que

“és indecent que els escàndols financers esquitxen una vegada i una altra la Ciutat del Vaticà, amb relacions mai no aclarides amb la màfia i amb la delinqüència organitzada. Des del temps del banquer Calvi i de l’arquebisbe Marcinkus tota la trama econòmica del Vaticà es troba sota sospita de delinqüència organitzada. I cal recordar que el Vaticà sistemàticament ha tancat el seu mur, quan la policia dels estats implicats han provat d’aclarir la situació, i ha sabotat tot intent d’aclarir els fets”.

També a Londres, l’excusa d’hostatjar el suprem pontífex a casa va donar lloc a alguna juguesca. La delegació britànica de l’editorial Penguin va saludar Ratzinger amb la publicació del llibre “The Case of the Pope“, el subtítol del qual resa “Transparència al Vaticà i els abusos dels drets humans”, escrit per l’advocat activista Geoffrey Robertson. Es tracta d’un opuscle de menys de 250 pàgines, en edició rústica i amb un preu més que assequible, tot just set lliures esterlines -potser una edició catalana trauria uns dinerets (de res…)

Una contestació acurada, tanmateix, és la que ja li va propinar el setmanari The Economist:

“Al voltant del 28% de la gent a Espanya es declaren catòlics practicants, i un altre 46%, catòlics no practicants, i fins el 38% professen devoció a un sant en particular o la imatge de Crist o la Verge Maria. Però el secularisme, i una reacció que ve lluny contra l’autoritarisme catòlic del passat, està en marxa: 2009 va ser l’any en què els casaments als ajuntaments finalment van superar els de l’església.”

En efecte, darrere de la gira papal hi deu haver un grapat de motius, alguns d’inexcrutables i misteriosos: els econòmics són obvis. El dèficit pressupostari del diminut país pontifici mai no supera excessivament el milió d’euros, però la salut econòmica de les diòcesis és una altra cosa. Literalment: el Vaticà no cobreix l’Església. I ací és on les visites fan el seu paper.

Al Regne Unit, per exemple,

“el Tresor britànic ha d’invertir fins a l’any 2011 uns 24.000 milions de lliures esterlines en escoles i escoles. És a dir, 29.000 milions d’euros. Per a preocupació d’en Ratzinger, les 2.300 escoles i liceus catòlics representen menys del 10% del sector públic. De fet, des de 1982, els Serveis d’Educació Catòlica del país han clausurat 610 per falta d’usuaris. Des de 2008, també les universitats catòliques han patit el retrocés en les seves pròpies files, de cinc a tan sols tres.

A Edimburg, l’anomenat Pastor Universal traspassava les portes del parlament escocès a Holyrood i estrenyia la mà d’Isabel II. A Londres, en canvi, el primer acte públic en què Benet XVI va participar, va ser a Saint Mary’s University College davant els seus 3.000 estudiants.”

A veure quin és el primer reportatge que ens descobreix els comptes darrere del viatge català del papa…

* El meu article complet sobre l’estada de Benet XVI a Londres podeu llegir-lo ací.

Publicat dins de Companyies | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Els números d’en Ratzinger

Exercici lingüístic-econòmic: el podcast de la retallada, pel primer ministre britànic

Publicat el 1 novembre 2010 per Victor Jimenez

Almenys, el primer ministre David Cameron dóna explicacions i les enregistra, que és una manera de ficar la mà a la galleda d’aigua per demostrar que no crema: si menteix, no podrà dir que li han pres la paraula i l’han torçuda.

“Sé que els anuncis d’aquesta setmana sobre la despesa pública afectarà a moltes persones. Algunes ajudes socials s’han reduït o congelat. Tots els serveis públics han d’estalviar. No subestime la dificultat d’aconseguir-ho ni de les conseqüències. Però fem el que fem perquè és el que cal fer -allò correcte per la nostra economia i pel nostre país”, diu Cameron.

El segon àudioblog que us ofereix aquest blog és manllevat del líder conservador i de la coalició de govern al Regne Unit, i el podeu trobar ací:

* Per practicar la comprensió auditiva de l’anglès, podeu escoltar-lo al mateix temps que llegiu la transcripció original ací, i per mirar-vos una traducció automàtica al català, cliqueu ací.

Feu els vostres comentaris ací al blog, o a la pàgina de Facebook del blog, que trobareu ací, i que la conversa continue!

Publicat dins de Caixa o Faixa | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Exercici lingüístic-econòmic: el podcast de la retallada, pel primer ministre britànic

Corrupció periodística a la City

Publicat el 27 octubre 2010 per Victor Jimenez

Ara que el nou diari del país confirma que pagarà per reproduir columnes econòmiques d’una de les capçaleres més il·lustres de la premsa anglosaxona, convindria parar esment sobre la darrera escopinada de corrupció periodística: totes les coincidències, quan obrim els curriculum vitae dels implicats, condueixen a la Square Mile de Londres, encara que els tres protagonistes treballaven (dos d’ells encara ho fan) per la major agència de titulars financers de Nova York, Reuters, els serveis de la qual té contractats l’International Herald Tribune.

Neil Collins va ser editor durant més de dues dècades de la secció financera de la City a The Daily Telegraph; Margaret Doyle, d’altra banda, es va especialitzar en la banca inversora mentre treballava a The Daily Telegraph, també, i The Economist; pel que fa a Neil Unmack, analista dels mercats crediticis i fons d’inversió d’especulació, prové del quarter general de Bloomberg a City Gate House, entre Barbican Centre i el Banc d’Anglaterra.

Al director executiu de l’autoritat reguladora del sector financer al Regne Unit o FSA, Hector Sants, no se li ha escapat el nexe. I ha pres la iniciativa, per enuig de la premsa més poderosa de Londres.

“Ho sent, però no arribe a comprendre com la FSA constreny la llibertat de premsa simplement per recordar a periodistes i empleats del sector financer que han de minimitzar l’ocasió que es produesquen abusos en els mercats”, diu Sants.

Sants ha aconseguit l’inimaginable, unir els editors dels diaris britànics més influents i ideològicament dispars en un front comú. Els homes forts de The Guardian, The Times, The Daily Telegraph i Financial Times han rebutjat a l’uníson les alertes de Sants.

FSA pretén ara que s’enregistren les converses entre periodistes i executius de banca i firmes financeres, i que les dades sensibles per a la cotització de valors i títols en borsa no es transmeten a reporters fora dels canals dels departaments de premsa oficials. D’acord amb dades del propi organisme, fins a un terç dels negocis a la City vénen precedits per alteracions agudes en el preu de les participacions:

“Malgrat el nostre èmfasi sobre com les firmes cotitzades podrien augmentar els seus controls interns, la freqüència de les filtracions no es redueix, el que ens porta a concloure”, afirma el regulador, “que alts càrrecs en la gestió d’empreses amb presència en els parquets formen part d’una cultura de corrupció en la qual membres del periodisme financer col·laboren assíduament”.

Deborah Zabarenko, corresponsal de Thomson Reuters i delegada sindical del Gremi de Periodistes a Reuters, exclamava ja a finals d’abril:

“Què ha passat a Reuters amb el preuat principi de mantenir la nostra objectivitat en aparença i en subtancia?”

* Per llegir el meu reportatge complet sobre el cas de corrupció a Reuters, l’enllaç és ací. I per llegir la carta de drets i deures dels periodistes de Reuters que posseeixen accions en Borsa, visiteu la pàgina del blog a Facebook, ací.

Publicat dins de Caixa o Faixa | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Corrupció periodística a la City

Bernake, Castells i el preu del pensat-i-fet

Publicat el 16 octubre 2010 per Victor Jimenez

“Preocupat per l’atur (alt) i per la inflació (baixa), el president de la Reserva Federal, Ben Bernake, ha assegurat que, si s’escau, tirarà mà de la política monetària. ‘És el moment per a una acció més profunda’, ha dit, declaració que es traduirà en el recurs a la compra massiva de bons del Tresor i altres actius de deute per mantenir baixos els tipus d’interès a llarg termini”,

ens revela Mar Jiménez a l’edició en línia de L’Econòmic ─acaben vostès de llegir, per cert, la definició de l’infame quantitative easing, una estratagema con una altra per imprimir diners contra la sequera del crèdit que encara dura, i ja van tres anys en filereta.

Però almenys, a Washigton en parlen en veu alta. Perquè allò que honestament reventa els mercats del capital és el secretisme, que sol venir acompanyat d’una dosi consistent de pensat-i-fet.

Des d’aquest punt de mira, el de la ironia, la darrera emissió de deute de la Generalitat de Catalunya és absolutament encertada. Calia recórrer a institucions financeres de casa per evitar el refús dels inversors exteriors, alhora que cal mantenir la caixa dels trons tancada sota segell oficial per no espantar la demanda domèstica amb reflexions sobre les debilitats de l’economia del país. No hi cap cap dubte: el govern de la plaça de Sant Jaume ha estat enginyós i espavilat… sí, a la força.

Quant a les veus sobre l’escanyament de liquidesa del govern del Principat, els mostreu aquest diagrama de Barclays Capital; ja ho veuen, sibil·les i endevins, que les autonomies en general no patiran enguany per aconseguir una quantitat ben petita, d’al voltant els 12.000 milions d’euros de fons que necessiten, a travès d’emissions domèstiques o internacionals a combinar depenent de l’humor del pati. En el futur, les ofertes encara són més baixes, a més a més.

Marc Arza, al seu blog veí, n’ha fet una de les crítiques més equilibrades, per cert, enmig de l’estira-i-arronsa financerament analfabet al qual sucumbeix de tant en tant Barcelona:

“Si s’hagués reduït la despesa fa uns mesos potser no hauria calgut arribar fins aquí. Si s’hagués planificat una emissió similar fa uns mesos potser no hauria calgut pagar tan car”.

Per això és difícil llevar la raó a la City financera de Londres, l’opinió de la qual sobre tot plegat apareix reflectida en les paraules d’Andrew Hilton, ex-economista del Banc Mundial i membre del Centre per a l’Estudi de la Innovació Financera, amb seu a la ciutat del Tàmesi:

“la Reserva Federal ha suggerit que podria utilitzar un cop més la compra de valors del Tresor nord-americà per augmentar la liquiditat del sistema econòmic, que equival a injectar encara més crèdit públic. I a la Unió Europea, l’estabilitat relativa dels diferencials entre els bons del sud i els germànics s’aprofita pels governs de la perifèria mediterrània per inundar els parquets amb més deute sobirà encara. És obvi que tots dos blocs farien bé de pensar-s’ho dues vegades cada vegada que fan un moviment en els mercats financers”.

* Per accedir al meu article complet sobre la situació econòmica al Regne Unit, cliqueu ací. Per trobar l’article original de Financial Times sobre Catalunya, mireu ací.
Publicat dins de Mercats | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Bernake, Castells i el preu del pensat-i-fet

Così fan tutte…

Publicat el 8 octubre 2010 per Victor Jimenez

A setanta-cinc metres sobre el llit del riu Túria, les lamentacions del José de Carmen i Georges Bizet que protagonitzaven la darrera temporada a l’escarabat blanc del Palau de les Arts valencià, es van escoltar el 18 de juny des dels Lower Gardens de Bournemouth, a Gran Bretanya, fins a la plaça major de Nicòsia, a Xipre:

“Deixeu-me, deixeu-me ara … Jo he estat qui l’ha mort!“

Alguna cosa ha ferit fatalment l’òpera, però no ha sigut aquest José ─la seua veu es va retransmetre en viu a quaranta ciutats a través del programa Viva Europa, 2010. Salomon van Niekerk, autor d’un recent estudi sobre l’òpera per a la Universitat d’Amsterdam, diu:

“la meua hipòtesi personal és que l’òpera necessita atraure una audiència més variada… només sobreviurà si aconsegueix apel.lar a la cultura popular i participa dels nous formats de comunicació i tecnologia”.

Això és precisament el que diu Alexandra Masó en el seu blog veí, i crec que és aplicable també al gènere líric:

“Ara ens toca a nosaltres; senzillament als que promulguen la mort dels concerts i l’auguri d’un mal moment pel sector musical els responc; no és un mal moment, és un moment de canvi d’estratègia i transformació, adaptar-nos o no, és una qüestió personal.”

L’estudiosa de crítica cultural Judy M. Ford assegura que

“d’entre les nombroses expressions del nostre llenguatge, cap provoca tants malentesos com el d’alta cultura”.

Per desventura de Verdi i Mozart, però, les administracions polítiques l’han comprès sense dificultats; és una víctima fàcil. Servesca com a prova el dolor amb què s’han aixecat aquest octubre els teatres operístics de l’únic país al món on s’entona el cor de Nabucco com si fos una albada popular: el ministre de Cultura italià, Sandro Bondi, ha anunciat que restarà un 25 % als 240 milions de subvenció que el govern Berlusconi va injectar el 2009 a 14 institucions líriques. Per l’Òpera de Roma, 6,3 milions d’euros menys; per a la de Florència, 2,4 milions menys, i a Milà, La Scala ha cancel.lat el Faust de Gounod.

Amb aquest panorama, valdria la pena fer una ullada al ‘model 30-30-30’ per finançar la indústria cultural al Regne Unit, que suma a mesures iguals les inversions del Tresor públic, el capital privat i els beneficis. Durant crisis econòmiques anteriors, la fórmula ha acreditat la seua capacitat de resistència. Segons el crític Peter Aspden,

“les institucions culturals britàniques no pateixen de la mateixa manera que les nord-americanes, que depenen exclusivament de fons privats, i poden programar amb més rapidesa i flexibilitat que les seues homòlogues europees, que viuen embullades entre la burocràcia de les subvencions estatals “.

I cal recordar, a més a més, els ‘efectes col·laterals’. Quan vaig parlar fa uns mesos amb Liz Morgan, del Consell de les Arts d’Anglaterra, em va posar aquest exemple:

“l’Òpera de Sydney, sap quant els costa, als australians? Deu milions de dòlars [menys de set milions d’euros], i sap quanta gent al voltant del món reconeix Sydney per la silueta del seu teatre operístic? Prop de 4.000 milions. Quantes campanyes de màrqueting turístic farien falta per aconseguir un impacte en el públic d’aquest calibre?”

* El meu reportatge complet sobre la crisi dels dèficits públics i els teatres de l’òpera europeus és ací. I l’informe original de la Universitat d’Amsterdam sobre l’evolució del gènere és a la pàgina Facebook d’aquest blog.

Publicat dins de Caixa o Faixa | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Così fan tutte…

Ja sabia jo que l’Alphaville al Financial Times feia pudor

Publicat el 2 octubre 2010 per Victor Jimenez

‘A cada porc li arriba el seu sant Martí’ és un refrany fet per a l’ús del pagès, no de la cort de marrans i verros. Tracy Alloway i Izabela Kaminska ho han descobert aquesta setmana, probablement amb més pesantor del que han expressat en aquesta entrada del blog Alphaville, quan dijous van publicar un rumor. Després d’haver dit el nom dels PIGS a les economies perifèriques europees en tantes ocasions que no podríem comptar amb les nostres peungles, Alphaville o AV, ha caigut de morros a la safa.

Confrontats amb l’evidència que la garrotada contra la salut de l’economia espanyola, expressada en estadístiques, no només era falsa sinó malintencionada, els balbotejos de l’equip d’AV a la web del diari Financial Times són del tot insuficients:

“hem eliminat el post original… perquè havíem començat fins i tot a qüestionar els motius polítics de la font anònima”.

Permeteu-me recordar que, per definició pròpia, el rumor sempre és fals. I que el periodisme en general i el periodisme financer en particular, cal trobar-lo exactament en el lloc oposat al rumor. Abans que us endinseu en l’espiral del tifó i us passe els enllaços, però, vet ací uns extractes d’un reportatge meu sobre AV i Financial Times que Prensa Ibérica va imprimir ara fa sis mesos, on vaig alertar sobre la naturalesa de la bèstia i la seua capacitat d’errar. El problema apareix quan no es mantenen els estàndars de qualitat amb l’excusa que Internet és una forma de fer periodisme; i no, és tan sols una plataforma.

“El 2006, Financial Times va revelar davant d’una audiència global una arma que es demostraria mortífera contra els seus competidors: es tracta de la divisió de blogs Alphaville.

“En les seues files es troben els periodistes i els reporters amb els millors contactes en el món de les finances que es puga imaginar i són, sens dubte, un dels motius pels quals Wall Street Journal ha retrocedit en la seva expansió pel planeta del capital… Els seus autors escriuen amb un estil addictiu, i amb molta, molta rapidesa. Potser massa”.

Damian Tambini, professor de London School of Economics, dirigeix el projecte Polis, un observatori del periodisme financer. El seu informe, ja el 2008, assenyalava que

“els codis de conducta de les redaccions financeres tendeixen a fixar-se en els conflictes particulars d’interessos, però obliden aspectes més amplis com les conseqüències de donar ressò a la informació que prové de fons anònimes de dins el món dels negocis i el seu impacte en els moviments dels mercats.

“Els nous serveis de notícies sobre finances a Internet representen un repte molt preocupant, perquè ningú sap del cert com aplicar les normes professionals i ètiques”.

* El meu reportatge complet és ací. El rumor aixecat per Alphaville és ací en la seua versió original, i la contestació de l’economista José Carlos Díez al seu blog per Cinco Días es ací.

Publicat dins de Xifres | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Ja sabia jo que l’Alphaville al Financial Times feia pudor

Encara sort que ens queda l’economia submergida!

Publicat el 29 setembre 2010 per Victor Jimenez

L’empresa familiar que havia d’instal.lar el juliol del 2006 el parquet del meu petit apartament a Londres va enviar a casa Tomasz, un jove obrer polonès que tornaria a Varsòvia en un parell de mesos i que compartia habitació amb d’altres companys amb els quals havia vingut de turisme laboral, a carregar lliures esterlines… Tomasz, per descomptat, es va oblidar de preparar el rebut.

Les administracions detesten que succeesquen aquest tipus de distraccions, i usen un llenguatge cada vegada més ofensiu: evasió fiscal, incompliment de la reglamentació i estàndard legals, corrupció. Tant si es tracta d’un incòmode residu històric de la corretja productiva anterior a la industrialització, com si representa la criatura bastarda del tardocapitalisme mal digerit, l’economia submergida és una vergonya. O com la descriuen a Eurostat, el sistema d’estadístiques de la Comissió Europea,

“són activitats econòmiques de les quals no s’informa, que no es comptabilitzen, l’origen és divers i sobre les quals no existeix un acord administratiu a la Unió Europea per establir una categorització única “.

La conseqüència?, que les dades oficials són invàlides. Berta Roig ho explica en un extens article per L’Econòmic d’aquesta setmana, malgrat que els seus interlocutors proven d’introduir l’element cultural (èmfasi meu)…

“Entre les causes que Espanya ocupe una posició tan elevada en el rànquing no es pot deixar de banda l’aspecte cultural. Com apunta el secretari general de Gestha, José María Molinedo, ‘té molt a veure amb la manera mediterrània de fer les coses, d’un model de vida que tradicionalment s’ha basat en l’economia de subsistència en un entorn d’estats febles'”.

Molinedo vol un estat fort (!) Trobe més incisiva l’opinió de l’economista alemanya Liliane Karlinger, amb qui vaig intercanviar correus electrònics mesos enrere per un reportatge sobre el mateix tema. Karlinger creu que

“com més salvatge és la competència de les grans multinacionals, major és la pressió per reduir costos i la probabilitat de submergir parcialment les activitats econòmiques d’una empresa de mida mitjana per a sobreviure”.

Des de 2008, Karlinger sosté la tesi que l’economia informal europea es va disparar en la dècada dels anys noranta i que, lluny de resoldre-la, les contínues onades normatives comunitàries l’agreugen encara més.

I un altra, d’aportació incisiva, es la del professor de la Universitat de Milà, Emilio Reyneri. La seva interpretació de les xifres és reveladora: encara que a casa nostra s’estén la creença que la població d’immigrants contribueix al treball desregularitzat,

“l’economia informal ha estat part del mercat laboral durant tota l’era moderna, i els llocs irregulars que ara ocupen persones immigrants (entre un 14% i el 16%) no han sorgit amb la seva arribada “.

* El meu reportatge sobre l’economia informal és ací. I l’informe del professor Reyneri és ací.

Publicat dins de Caixa o Faixa | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Encara sort que ens queda l’economia submergida!