Arxiu diari: 4 desembre 2008

El defensor de quin poble ?

A la web del Defensor del Pueblo es diu literalment: «En la oficina del Defensor del Pueblo estamos a tu disposición para proteger tus derechos y libertades sea cual sea tu edad, nacionalidad o residencia.» Segons aquesta rotunda afirmació, doncs, el Defensor, hauria de ser una persona neutral, un jutge imparcial. La realitat és tota una altra cosa. Enrique Múgica, el socialista que exerceix de Defensor, és tot un personatge, que es caracteritza per la seva falta de prudència i per no resistir-se a generar polèmica. Continua fent política des d’aquest càrrec institucional, i així com un dia carrega contra Catalunya un altre ho fa contra aquells que no el complauen. Fa pocs dies va carregar fortament contra els antitaurins. En una distesa entrevista a la Cope -no hi ha com sentir-se a casa- va afirmar que els que s’oposen als toros són «uns tontos» i que «amb tontos no val la pena perdre-hi el temps». Què farà quan aquests ciutadans li demanin empara? Està clar, engegar-los a pastar fang. Múgica és un personatge ranci que no mereix el càrrec que detenta.

El vol de la gallina

Ja és ben veritat que cadascú veu el got mig ple o mig buit en funció del color del vidre de les seves ulleres. Fins i tot, malgrat haver dades estadístiques que abonin una o altra visió, sempre trobem un optimista irreductible o un pessimista invencible que defensa la seva versió. Veritat no n’hi ha pas una, quasi n’hi ha tantes com individus té la societat. Fa temps que les coses no funcionen bé a Catalunya. El país està mancat d’un lideratge carismàtic, que és el que acostumen a necessitar els pobles quan estan en la nostra situació. No hi ha cap idea engrescadora i totes les propostes polítiques que hi ha en circulació semblen versions descafeïnades dels ideals que haurien de guiar el país.

El país, ja ens podem posar com vulguem, està escanyat, asfixiat econòmicament. Malalt des d’un punt de vista polític, perquè els partits són incapaços de posar-se d’acord en els temes de present i futur més fonamentals. Condemnat a no moure’s de lloc per falta de coratge polític i de consens ciutadà. Això no vol dir que tot estigui perdut; al contrari, vol dir que hi ha tantes coses per fer que només que hi posséssim una mica de gana i consens tindríem opcions de sortir-nos-en. No crec, però, com diu Enric Marín a l’article La crisi, Catalunya i Madrid que avui publica El Punt, que tinguem el vent de cara, que ell diu que  «bufa a favor de l’euroregió liderada per la Catalunya ciutat.» Sí que penso, com diu, que « ara és el moment de crear les condicions per a l’eclosió d’un país emergent», però no confio que els que han de portar el vaixell a port ho facin. Compte que el vent que bufa no sigui una lleugera brisa, perquè aleshores només farem  el vol de la gallina; aixecarem un pam de terra i encara prou. La decepció ens podria rematar.