El vol de la gallina

Ja és ben veritat que cadascú veu el got mig ple o mig buit en funció del color del vidre de les seves ulleres. Fins i tot, malgrat haver dades estadístiques que abonin una o altra visió, sempre trobem un optimista irreductible o un pessimista invencible que defensa la seva versió. Veritat no n’hi ha pas una, quasi n’hi ha tantes com individus té la societat. Fa temps que les coses no funcionen bé a Catalunya. El país està mancat d’un lideratge carismàtic, que és el que acostumen a necessitar els pobles quan estan en la nostra situació. No hi ha cap idea engrescadora i totes les propostes polítiques que hi ha en circulació semblen versions descafeïnades dels ideals que haurien de guiar el país.

El país, ja ens podem posar com vulguem, està escanyat, asfixiat econòmicament. Malalt des d’un punt de vista polític, perquè els partits són incapaços de posar-se d’acord en els temes de present i futur més fonamentals. Condemnat a no moure’s de lloc per falta de coratge polític i de consens ciutadà. Això no vol dir que tot estigui perdut; al contrari, vol dir que hi ha tantes coses per fer que només que hi posséssim una mica de gana i consens tindríem opcions de sortir-nos-en. No crec, però, com diu Enric Marín a l’article La crisi, Catalunya i Madrid que avui publica El Punt, que tinguem el vent de cara, que ell diu que  «bufa a favor de l’euroregió liderada per la Catalunya ciutat.» Sí que penso, com diu, que « ara és el moment de crear les condicions per a l’eclosió d’un país emergent», però no confio que els que han de portar el vaixell a port ho facin. Compte que el vent que bufa no sigui una lleugera brisa, perquè aleshores només farem  el vol de la gallina; aixecarem un pam de terra i encara prou. La decepció ens podria rematar.