Fa uns quants anys que, aquí i allà. les diverses administracions han patit la síndrome del pare, i s’han posat a protegir tot el protegible, però ho han fet com ho faria un pare massa sever: prohibint. Ara, una directiva europea restringeix l’ús d’elements pirotècnics en mans privades i encara és més dura pel que fa a la relació dels nens amb el foc. No volen que prenguem mal. No han valorat, però, que el foc forma part indestriable de la cultura popular i tradicional d’aquesta petita nació sense estat que es diu Catalunya. Per sort, uns 450 grups catalans impulsen un manifest perquè no desaparegui la cultura del foc i jan aconseguit un cert compromís de la Generalitat que els farà costat. Per aquí no podem passar. El foc és una part de la nostra història i de la nostra manifestació com a poble, a l’abast de grans i petits; són precisament les generacions més joves les que garanteixen una renovació generacional que no es dóna en altres manifestacions culturals i en molts altres aspectes de la vida. Els buròcrates europeus, però, no volen deixar que els menors de dotze anys s’acostin al foc. A moltes ciutats hi ha colles de diables -al meu poble natal, Badalona, hi ha els dracolins- que de ben petits aprenen a relacionar-se amb el foc. I la mainada no són babaus, com tampoc ho són els seus pares, que normalment ja formen part de la colla adulta. En tots aquests anys no hi ha hagut grans casos de ferits, més enllà d’alguna cremada temporal. Que deixen de fer-nos de pares, que ja som grans.
Arxiu mensual: gener de 2009
Mr. Miracle
Obama ha passat de la potència a l’acte, que diria el filòsof. Ara ja és President. Al seu lloc estaria espantat. Un món orfe de referents l’ha rebut com si acabés de baixar del cel i tingués la bareta màgica que ha de solucionar tots els problemes del planeta. Un món que està en recessió i que pateix una crisi d’identitat de les més importants de la seva història. Trencar l’herència de trenta anys de conservadurisme -exceptuant l’època Clinton- i de domini del cluster industrial i militar no és poca cosa. Obama ha demostrat ser prou astut per derrotar primer Hillary Clinton i després guanyar la Casa Blanca. Se suposa que tindrà la mateixa habilitat per sortejar els obstacles que té al davant, però per assolir-ho haurà de fer certes renúncies i potser això defraudarà els seus electors. Afronta el repte de millorar el món segurament sense poder transformar-lo, que és el que espera la gran majoria de persones que li han fet confiança. Això serà el més difícil del seu mandat: no defraudar els americans i un món que l’ha coronat com el primer president global.
El xantatge rus
Rússia no podia haver escollit un moment millor. En plena onada de fred polar s decideix a tallar el subministrament a l’Europa de l’Est per un enfrontament amb la veïna Ucraïna. No és casual. Ucraïna és una de les exrepúbliques soviètiques que més ha intentat acostar-se a la Unió Europea i als Estats Units. Ja fa temps que els russos es veuen a la porta de casa els seus anteriors enemics. No es tracta que no puguin mantenir la seva influència sobre els anteriors territoris de l’extint Pacte de Varsòvia, sinó que els americans poden estra voltant a l’entorn, fins i tot, d’un punt estratègic, el Mar Negre. Rússia sap que no pot tornar als temps de les ocupacions militars i opta per l’estrangulament econòmic, sobretot per l’energètic, gràcies als serveis que li presta Gazprom. Sense gas, aquesta sí que és una autèntica guerra freda.