A Mentider compulsiu, l’histriònic Jim Carrey –ja em perdonaran, però cadascú té els seus referents i la meva és una generació audiovisual– fa el paper d’un advocat sense escrúpols que menteix per sistema, fins que el seu fill demana pel seu aniversari que el pare estigui tot un dia sense dir mentides. Que malament que ho passaria Zapatero si aquest desig li concedissin a algun polític català i es fes realitat! Des d’aquell històric «donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya», la llista d’incompliments és reiterada. Evidentment l’Estatut que han aprovat les Corts espanyoles i que reesmenarà –ja ho veuran– el Constitucional té poc a veure amb les legítimes aspiracions del Parlament català després que li hagin passat el ribot, l’hagin llimat i li hagin arrencat la meitat de les pàgines que disgustaven Madrid. Zapatero ha promès un munt de vegades que l’acord del finançament ja estava fet, tantes com el conseller Castells o el president Montilla l’han hagut de desmentir. Ara el president espanyol sembla haver posat una data límit, vist com s’ha vist que els catalans tenen un punt d’estoics i no pensen aixecar-se de la taula negociadora. Arribarà la data i veurem si el govern espanyol compleix la seva amenaça i ens engega a pastar fang, ja que nosaltres no hem tingut el valor fins ara de plantar-lo, que és el que hauríem d’haver fet des del primer moment, perquè ja es veia que tot plegat era una enganyifa. Ara, Zapatero torna a Catalunya prometent de nou que rebrem «per sobre de la mitjana» i el que ens temem és que rebrem una patacada superior a la que qualsevol altre pugui rebre. Ah, i també afirma que hi haurà un nou model aeroportuari descentralitzat. Des de Madrid matisen que aquest nou disseny en la gestió de l’aeroport del Prat vol dir que el govern de la Generalitat hi tindrà alguna participació, cosa ben diferent del que en el seu moment va exigir la Generalitat, quan deia que volia la majoria en un ens consorciat perquè les decisions es prenguessin des de Catalunya. Volem un pastís i ens donen un caramel, a veure si quedem tips i callem d’una vegada. Zapatero i el seu govern se’ns rifen, i ho fan perquè tenen la seguretat que no passarà res. Montilla no sortirà al balcó del Palau de la Generalitat i proclamarà la República Catalana, ni ERC trencarà el govern per forçar eleccions anticipades, ni la societat catalana muntarà en còlera i es manifestarà davant la delegació del govern. Zapatero sap que els catalans estem fastiguejats i farts, i aquest cansament li juga a favor.
Arxiu mensual: juny de 2009
Ètica periodística i noves tecnologies
L’accident de l’Airbus d’Air France desaparegut en ple vol ha generat una dinàmica que ens hauria de fer reflexionar a tots aquells que ens dediquem al món del periodisme. La majoria de diaris pretesament seriosos de l’Estat han dedicat espai i tinta a parlar de la vida privada d’Anna Negra, la viatjera catalana del vol que forma part de la nissaga Raventós (la dels vins i caves). La tragèdia s’ha tractat amb la mateixa poca cura que acostuma a fer-ho la premsa rosa. La història sempre s’explica millor amb imatges però no n’hi havia d’Anna Negra, o sí? Abans, els periodistes ens veiem obligats a recórrer a les famílies i demanar la seva autorització per publicar imatges dels seus parents difunts o desapareguts. Sense consentiment no hi havia imatges. Ara, però, la tecnologia ha modificat les regles del joc. Nombrosos mitjans han publicat imatges de la vida íntima (ella amb la seva parella) d’Anna Negra, fotos extretes del perfil del Facebook, al qual els mitjans han accedit. La majoria de publicacions han reproduït una fotografia de la víctima amb ulleres de sol, que és la que es pot visualitzar al seu perfil públic. La resta de fotos, una de les quals reprodueix La Razón a tota plana a la portada, formen part del perfil al qual es pot accedir mitjançant els seus amics o sent amic d’aquella persona directament. Aquelles fotos del Facebook no les van penjar per ser publicades als diaris. Els mitjans, doncs, han pervertit el significat de les fotografies.
Les noves tecnologies ens fan més permeables, més públics. Aquest n’és un cas evident. Nosaltres no podem controlar la nostra privacitat, ni els nostres familiars poden vetllar per ella. Fins i tot, podem arribar a comprometre la privacitat de tercers. La culpa és, però, de les noves tecnologies? Com em comentava en una entrevista José Luis Orihuela, expert en xarxes socials, la culpa no és de la tecnologia, que no és dolenta per naturalesa, som els usuaris els que la fem bona o dolenta. En aquest cas, alguns mitjans han fet mal ús de la tecnologia, apropiant-se del dret d’unes imatges que no són seves i que no tenen res a veure amb la finalitat original de les fotos. Hi ha hagut una evident manca d’ètica per part de molts professionals, que han optat per la recerca de la llàgrima fàcil, com a exemple, aquesta crònica d’El Mundo.
Collar Europa per oficialitzar el català
Avui publico a El Punt una entrevista a Miquel Català i Coït, que és l’autor de la traducció il·legal al català de la pàgina web del Parlament Europeu, que podeu llegir a www.europarl.cat. Aquest jove enginyer informàtic no es mossega la llengua a l’hora de parlar sobre les relacions entre Catalunya i Espanya i situa el seu referent a Europa. Per promoure l’oficialitat del català al continent ha obert una altra web www.oficialitat.cat, mitjançant la qual recull adhesions per aconseguir que el nostre idioma sigui reconegut a Europa. Mentre, Aleix Vidal-Quadras fa la seva particular campanya contra el català i continua dient, com va fer ahir a la secció l’Entrevista del 3/24, que si volem que el català sigui oficial a Europa que hi fem entrar Andorra.