A falta de millors temes, sembla haver-se apoderat de la classe política catalana i dels mitjans que la modelen una certa histèria col·lectiva a l’entorn de la futura (si arriba) sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Hem incorporat expressions noves al vocabulari polític, com «manifestació preventiva», i hem après que no et pressionen quan et truquen des de Madrid dient-te que no moguis un dit digui el que digui l’alt tribunal. Ja m’explicaran què és, doncs. Un guirigall que contribueix a esgotar els ciutadans de Catalunya, que ens pensàvem que amb el xou del finançament ja havíem tocat fons. La base de l’enrenou que vivim des del dia que vam optar per tenir un nou Estatut és aquesta mania que tenen els polítics catalans de redimir Espanya. Dimarts, el conseller Maragall escrivia a El País un article força assenyat on demanava més fets i menys paraules, fent bo el suat eslògan montillià, i instava el govern a desplegar l’Estatut independentment de l’arribada d’una sentència que es preveu contrària als interessos de Catalunya. Ara bé, Maragall queia en el mateix parany que molts altres polítics del nostre país: tancava l’article adduint que el bon funcionament de Catalunya és vital per a la completa modernització de l’Estat espanyol. Un cop més, doncs, els catalans ens hem de sentir redemptors d’una Espanya que demostra que no vol que pensem, només que obeïm. Prou eloqüent és que el PSOE pensi que és legítim coartar el govern i el president de la Generalitat dient-li que toca callar i acatar la sentència quan arribi. On s’és vist que un partit ordeni què ha de fer un govern? El govern només ha de retre comptes al poble sobirà. Aquest país no tindrà res a fer fins que no sigui conscient que Espanya no vol redimir-se i que l’única opció dels catalans és buscar el seu destí a Europa.

Hi ha coses que és molt difícil que canviïn. Una d’aquestes és la relació que hi ha entre el PSC i el PSOE, on hi ha una unitat dependent –els socialistes catalans– i una altra que exerceix el domini sobre l’altra part –els socialistes espanyols–. No és, per molt que el PSC a vegades s’esforci a fer veure el contrari, una relació d’iguals. Hi ha un cordó umbilical que uneix mare i fill, i en aquest cas el cordó surt de Madrid. És ben cert que en ocasions els socialistes catalans s’han plantat, però ben poques vegades la fricció ha arribat al grau de posar en perill real de trencament l’aliança, que es materialitza allà on realment es decideixen les coses: al Congrés dels Diputats. A Madrid, els socialistes catalans no han trencat la disciplina de vot, malgrat que això els ha portat a empassar-se el gripau de votar a Madrid el contrari del que han defensat al Parlament de Catalunya com a govern. És per posar fi a aquestes incoherències que diputats com Sixte Moral defensen que els socialistes catalans tinguin grup propi a Madrid, cosa que faria les relacions entre socialistes d’una i altra banda més federals, més entre iguals. A Catalunya, però, excepte una minoria que pensa el mateix que Moral, la direcció del partit no està disposada a invertir l’ordre dels factors. Aquests socialistes saben que la marca PSOE els dóna una part important de la força de vot a les diferents conteses electorals. No és bo, doncs, diferenciar les marques. A més, els dirigents del partit català consideren que poden fer molta més feina influint des de l’interior del partit, sent presents als seus òrgans de govern, que no pas propiciant una situació que segurament els deixaria fora d’aquests àmbits de presa de decisions espanyoles. Tanmateix saben que una catalanització excessiva del socialisme català portaria alguns caps pensants de la mare espanyola a treure la pols del projecte de tenir una branca pròpia del PSOE a Catalunya, una idea que ja es va explorar fa uns anys i que incloïa entre altres noms de socialistes catalans el de l’avui ministre Celestino Corbacho. La independència –també aquesta– té un preu i, posat a la balança, el que s’hauria de pagar per poder tenir veu pròpia a Madrid i reforçar el perfil de partit que no depèn de ningú que no sigui català, és massa car i aportaria resultats incerts; el PSC compta dues legislatures governant a Catalunya sense necessitat de desfer-se de la marca PSOE. La política és l’esport dels pragmàtics; el PSC no guanyarà res tenint grup propi a Madrid i hi pot perdre molt.

Aquest dimarts vaig publicar a El Punt una entrevista amb Jaume Vallcorba, vicepresident del Cercle Català de Negocis. A l’article, Vallcorba defensa que l’empresariat català amb consciència nacional s’ha d’unir i ha de reclamar un estat propi per poder continuar sent competitiu al mercat, sobretot a Europa. Manté que Madrid fa tot el possible per reduir les possibilitats de creixement de l’economia catalana.

El Consell Consultiu ha determinat que el govern de Zapatero és incompetent per intervenir a Catalunya en qualsevol aspecte relacionat amb la fusió de les caixes d’estalvis i, per tant, el decret llei de creació del fons de reestructuració d’ordenació bancària, conegut com el FROB, és antiestatutari. La pilota és a la teulada del govern de la Generalitat, que ha de decidir a partir de disposar d’aquest informe, que cal recordar que no és vinculant, si porta el FROB al Tribunal Constitucional o no. Els socialistes, a hores d’ara, serien més partidaris d’arribar a una solució pactada amb el govern espanyol que no pas portar el FROB al Constitucional, malgrat que els seus socis de govern i l’oposició els demanen que recorrin contra el decret llei. Els dubtes dels socialistes s’expliquen: el FROB és un dels esquers que el govern espanyol ha fet servir per reordenar el panorama financer de l’Estat; això ha permès la fusió a Catalunya de Sabadell, Terrassa i Manlleu i obre la porta a la fusió realment desitjada pels socialistes, la de les caixes provincials: Catalunya, Tarragona i Girona. Una fusió d’aquestes tres darreres entitats donaria als socialistes un poderós instrument econòmic, del qual fins ara no disposaven plenament perquè les Diputacions de Girona i Tarragona, que tenen un pes notori en les caixes, eren fins a les darreres eleccions municipals en mans convergents. Aquí, doncs, se’ls planteja als socialistes un dilema: anar al Constitucional i quedar-se sense una eina per pressionar les tres entitats perquè es fusionin o no anar-hi i continuar disposant de l’esquer del FROB a compte de crear un perillós precedent d’invasió de competències… Si el govern pensés com a govern, no hauria de tenir cap mena de dubte: hauria de portar el decret llei de creació del FROB al Constitucional avui mateix. Catalunya no es pot permetre una invasió de competències contra allò que marca un Estatut que ha estat aprovat recentment. Si, a més, es manlleven les competències en una àrea tan sensible i estratègica com l’econòmica encara cal ser més contundents. Els interessos polítics s’han de deixar de banda, sobretot si entren en contradicció amb la regla bàsica del manteniment de la identitat política. Si ara, per una qüestió partidista, el govern català transigeix, sempre es trobaran motius per deixar que l’Estat faci el que vulgui, saltant-se lliurement les normes del joc. Catalunya té poques coses que li donen un perfil semblant al d’un estat, i la capacitat legislativa n’és una; per cap concepte el govern que les defensa pot deixar que el trepitgi un estat massa acostumat a fer-ho.