El nostre és un país construït a base de renúncies. Una situació a la qual hem arribat històricament per un pragmatisme mal entès, que ens ha portat a escollir mals pactes abans que un bon enfrontament. Durant molts anys, els dirigents d’aquest país, els d’abans però també els d’ara, ens han fet creure que el diàleg podia ser sincer i que no convenia tibar la corda amb Espanya. La prudència ens ha fet traïdors, perquè no ens hem adonat que a l’altra banda de la corda no hi havia ningú i que, per tant, tibant de la corda tampoc no hauríem pres mal, en tot cas podríem haver estat conscients abans que se’ns estaven rifant. Així estem.
Aquest punt de renúncia ha estat sobretot polític però també en certs aspectes socials, i el que ho il·lustra millor és el darrer balanç de política lingüística de la Generalitat, que constata que el col·lectiu de ciutadans que només s’expressa en català ha disminuït en onze punts en només cinc anys, passant del 46 al 35%. Una xifra preocupant. Aquesta reducció descriu, d’entrada, una situació de bilingüisme real, que no deixa d’amagar una major penetració del castellà en els àmbits de relació no reglats (la vida al carrer, les converses entre amics, veïns…) Els catalanoparlants ens estem passant al castellà.
Això passa en un moment, les dades de l’anàlisi són de 2008, que la població estrangera resident a Catalunya representa un 16,4% sobre el total. El percentatge més alt i la xifra més elevada en termes absoluts de l’última dècada. Els catalanoparlants, fem un exercici de consciència, estem fent una nova renúncia, aquest cop a una cosa tan fonamental en la nostra essència identitària com és la llengua. Hi ha algú de nosaltres que, amb més o menys assiduïtat, no faci servir el castellà sobretot si s’ha de relacionar amb persones vingudes de l’estranger, especialment de l’àrea de l’Amèrica Llatina? Per què no respectem el seu dret, i el seu deure, de conèixer la nostra llengua i els reconeixem la capacitat intel·lectual d’aprendre-la? Per educació o per comoditat hem renunciat a fer de mestres; potser hi haurà un dia que els nostres fills no podran renunciar a res més perquè ja no els quedarà res.
En legítima defensa, Lluís Prenafeta, encausat per l’Audiencia Nacional en l’anomenat cas Pretòria ha escrit el llibre El malson. El volum és, evidentment, un al·legat d’innocència i una explicació, més aviat somera, dels dies que va passar en mans de les forces d’ordre públic espanyoles. Qui esperi trobar-hi rebatudes amb pèls i senyals les informacions publicades als mitjans o els arguments de la fiscalia i del jutge Garzón s’emportarà un bon desengany, com el tindrà qui esperi llegir-hi les xafarderies de la convivència de personatges com Alavedra, Muñoz i Prenafeta en el reduït espai carcerari. Prenafeta ha estat prou curós per ometre detalls que el puguin comprometre encara més i no ha volgut fer bugada d’una situació que denigra l’honorabilitat pròpia i la d’altres. Tot plegat ben lògic. El llibre pateix, per tant, de les cotilles imposades pel propi procés judicial, que el mateix Prenafeta pronostica, arriscadament, que acabarà en no-res, acostumats com ens té la trajectòria de Garzón a instruccions que no semblen respondre a criteris d’estricte rigor judicial.