En Xavier Garcia Albiol ja fa molts anys que va descobrir la rendibilitat mediàtica de fer un espectacle de la política. Ningú pot negar que no li ha anat gens malament. De ser aquell jove regidor del qual tots s’enreien el 1991 -amb menyspreu i una falta de respecte evident- ha passat a ser un aspirant real al càrrec d’alcalde de Badalona. La base d’aquest creixement espectacular ha estat la davallada del PSC, que s’ha desgastat en els seus feus tradicionals. El seu espai l’ha anat ocupant el PP, que ha sabut sintonitzar amb els problemes quotidians de la ciutadania mentre el govern estava per altres coses. El mèrit de Garcia Albiol és directament proporcional al demèrit dels socialistes badalonins. No és per justificar els socialistes, però també és cert que Badalona és una ciutat que ha rebut dos cops que el govern local podia mitigar però no eliminar: l’arribada massiva de la immigració legal i il·legal -atreta per una economia quebombollejava–  i la crisi econòmica posterior, que ha deixat en la mateixa situació nouvinguts i badalonins de la immigració espanyola que ja vivien en situació de precarietat. La tormenta perfecta per alimentar la xenofòbia i el racisme, que a Badalona el PP utilitza irresponsablement com a arma electoral.  No tot s’hi val en política, però els populars semblen no tenir aturador. Expremen i expremen l’argument recurrent de la por a la diferència per enviar el PSC a l’oposició. Fins al punt que la pinça -la mental- se’ls enva i arriben a dir que “el PSC ha permès que Badalona es converteixi en referència de l’islamisme radical”. Gràcies Wikileaks. Només ens faltava això. La connexió entre l’alcalde Serra i Bin Laden és evident.Posats a dir, no es pot descartar que el govern municipal estigués implicat en l’assassinat de Kennedy. Xavi, t’has passat.

Això de la política catalana és un autèntic joc d’ous. Té molta raó en Joan Herrera quan diu, força emprenyat, que la història aquesta del cara a cara s’ha menjat un parell de dies de la campanya electoral, durant els quals no hem sentit parlar de política, només d’un debat que ja es podia donar per suposat que no es podria fer. Si el cara a cara s’havia de fer -periodísticament em sembla que és innegable que feia falta un cara a cara i hi afegiria uns quants més entre candidats diferents- s’ho podien haver pensat bé socialistes i convergents i haver arribat a un acord quan tocava. Tota aquesta parafernàlia només serveix per desmotivar una mica més la gent que veu com un altre cop des de Madrid uns senyors que no representen ningú, perquè no els ha votat el poble -els han posat els polítics del Congrés dels Diputats-, decideixen passar per sobre de l’interès general. En aquest cas, es pot considerar d’interès general, a banda d’informatiu, el debat en qüestió. No hem d’oblidar, però, que si és des de Madrid des d’on decideixen per nosaltres és perquè des que tenim democràcia els nostres polítics han estat incapaços de consensuar una llei electoral pròpia. Som on som, doncs, per culpa dels mateixos que ara es llencen la merda els uns als altres. Tot plegat fa molta pena i ens fa evident, un cop més, que convé un relleu de persones i una regeneració a fons del sistema democràtic.

Fa una certa gràcia veure com els «intel·lectuals» i gent de la faràndula espanyola es mobilitzen per reclamar els drets del Sàhara quan no han mogut ni un sol dit per denunciar les agressions a les quals ha estat sotmesa Catalunya per part de la judicatura i de certs partits polítics. On és tota aquesta gent de l’esquerra espanyola quan el PP i Ciutadans es dediquen a judicialitzar la democràcia portant al TC tot el que fa referència als drets lingüístics dels catalans? Deu ser que és més fàcil mullar-se per les coses que estan a una distància prudencial que no pas per les que impliquen arremangar-se i poden provocar que hi hagi empresaris que potser no et contractin… No deixa de ser curiós veure aquesta estola de personatges prenent part d’una manifestació on hi ha un grup de gent que crida a favor de la guerra contra el Marroc!!! Només calia veure les imatges de TV3 d’aquest matí per sentir les veus dels sahrauís que deien que l’única solució pel seu problema és la guerra. Estem arreglats.

Estic amb Felip Puig: és un insult a la intel·ligència dels castellanoparlants de Catalunya pressuposar que no entendran un debat en català. Ja el poden desautoritzar Mas i Duran, perquè tenen por de perdre el més mínim vot, però ens creiem el país o no ens el creiem. O creiem que les enquestes diuen la veritat quan asseguren que pràcticament el 90% de la població del català entén (que no vol dir que el parli) el català o diem que la realitat és una altra i que entre tots l’hem falsejada. O és que ara donarem la raó a Ciutadans? Ja podem estar d’acord que l’audiència de TV3 no és la mateixa que de Tele 5, però posem-hi matisos. Els que miren Tele 5 i són del Barça miren TV3 quan retransmet els partits, o no? No serà que, sigui en català o en castellà, el que diuen els polítics no interessa a l’audiència… M’apunto a la tesi de l’amic Cuyàs que en la tertúlia d’Els matins de TV3 defensa que es faci un debat en castellà per a tota Espanya en una cadena estatal. A veure si així ens entenen. Això tindria lògica i estaria en la lògica d’un estat plural. Però no és això el que busquen PSC i CiU. El més patètic del cas és veure persones com l’Antonio Franco a la mateixa tertúlia de TV3 defensant que hi ha d’haver un debat en castellà perquè a Catalunya hi ha gent que li és més còmode que li parlin en castellà. També hi ha gent que voldria que li parlessin en urdu i no ho fem. O és que ara estem per la fragmentació social de Catalunya?

L’independentisme català és minifundista. Més i tot que el comunisme, amb el qual comparteix l’esquema de promoure l’atomització al mateix temps que demana la unió dels grups, grupets i grupuscles que componen el seu univers.

No podrem construir una alternativa seriosa a Espanya mentre les capelletes s’imposin a la unitat d’acció. Espanya és, des d’un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l’objectiu comú, d’això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i conservadors són els mateixos.

La dispersió de l’independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix,
i aquesta és una de les greus mancances de l’independentisme català, com seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha de portar a la llibertat, perquè pocs l’han fet públic. El missatge només és un: independència. Doncs amb això no n’hi ha prou per assolir una majoria ni electoral ni parlamentària.

El panorama dels partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per aconseguir la convocatòria d’un referèndum sobiranista. No hi havia una majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan uns i altres per les seves parcel·les d’un poder que és inexistent i per capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.

O l’independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris, cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.

El nostre és un país construït a base de renúncies. Una situació a la qual hem arribat històricament per un pragmatisme mal entès, que ens ha portat a escollir mals pactes abans que un bon enfrontament. Durant molts anys, els dirigents d’aquest país, els d’abans però també els d’ara, ens han fet creure que el diàleg podia ser sincer i que no convenia tibar la corda amb Espanya. La prudència ens ha fet traïdors, perquè no ens hem adonat que a l’altra banda de la corda no hi havia ningú i que, per tant, tibant de la corda tampoc no hauríem pres mal, en tot cas podríem haver estat conscients abans que se’ns estaven rifant. Així estem.

Aquest punt de renúncia ha estat sobretot polític però també en certs aspectes socials, i el que ho il·lustra millor és el darrer balanç de política lingüística de la Generalitat, que constata que el col·lectiu de ciutadans que només s’expressa en català ha disminuït en onze punts en només cinc anys, passant del 46 al 35%. Una xifra preocupant. Aquesta reducció descriu, d’entrada, una situació de bilingüisme real, que no deixa d’amagar una major penetració del castellà en els àmbits de relació no reglats (la vida al carrer, les converses entre amics, veïns…) Els catalanoparlants ens estem passant al castellà.

Això passa en un moment, les dades de l’anàlisi són de 2008, que la població estrangera resident a Catalunya representa un 16,4% sobre el total. El percentatge més alt i la xifra més elevada en termes absoluts de l’última dècada. Els catalanoparlants, fem un exercici de consciència, estem fent una nova renúncia, aquest cop a una cosa tan fonamental en la nostra essència identitària com és la llengua. Hi ha algú de nosaltres que, amb més o menys assiduïtat, no faci servir el castellà sobretot si s’ha de relacionar amb persones vingudes de l’estranger, especialment de l’àrea de l’Amèrica Llatina? Per què no respectem el seu dret, i el seu deure, de conèixer la nostra llengua i els reconeixem la capacitat intel·lectual d’aprendre-la? Per educació o per comoditat hem renunciat a fer de mestres; potser hi haurà un dia que els nostres fills no podran renunciar a res més perquè ja no els quedarà res.

Aquest no ha estat un bon any per a l’alcalde de Barcelona. La màxima de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”, s’ha complert fil per randa en el seu cas. I això que semblava que la nau municipal havia de ser fàcil de redreçar, després de la desafortunada gestió de Joan Clos i del cop moral que havia suposat per als seus organitzadors el fracassat Fòrum Universal de les Cultures, que a banda de dubtes sobre els comptes públics ha deixat una gran esplanada a Barcelona que la ciutat no sap ben bé com ocupar.

El full de ruta de l’hereu de la vara d’alcalde havia de ser senzill: no afrontar grans reformes i aplicar-se en dos camps prou sensibles per a la ciutadania com la seguretat i la neteja. Comandar, en resum, una etapa de transició comuna a moltes ciutats europees que pateixen, com Barcelona mateixa, els rigors de la recessió mundial.

Però Hereu va decidir complicar-se la vida (i de quina manera!). Calia situar la ciutat davant un nou repte de volada i per això l’alcalde va proposar que la ciutat comtal acollís una nova edició dels Jocs Olímpics d’Hivern, en coordinació amb les estacions d’esquí del Pirineu. El cas, però, és que allà no en sabien res i que Barcelona va ignorar Lleida, per a qui els Pirineus són el seu actiu econòmic i turístic més important. La troca estava embolicada i va arribar la consulta de la Diagonal per rematar-ho. Jordi Hereu va mentir quan va dir que havia votat; tothom ho va veure, però ell va mantenir una versió que l’únic que feia era erosionar la seva credibilitat. Hauria estat més honest admetre la veritat. Com estava cantat, la consulta va ser un autèntic desastre que va acabar d’enfonsar la credibilitat d’Hereu i dels socialistes.

La resposta va ser una fugida endavant en la qual Hereu va renegar de tot el fet fins aleshores: la consulta mateixa i la proposta dels Jocs. Tot quedava invalidat perquè Hereu havia descobert, de cop i volta, que els barcelonins tenien altres prioritats en ment. És molt difícil que la campana salvi Hereu –només li ha faltat el cas del Palau–; ha fet massa coses malament i, sobretot, ha generat la sensació que navegava. Bé, més aviat, que el vaixell li feia aigües.

Article publicat a El Punt el 24/08/10

No anem bé. Si la resposta unitària dels partits catalans a la manifestació d’aquest dissabte és tombar la ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i fer-se enrere sobre la IP d’una consulta sobre la independència és que hi ha alguna cosa al cap dels dirigents polítics d’aquest país que no els rutlla prou bé. Tenen una capacitat espectacular per passar-se per l’engonal el clamor expressat pel poble al carrer. Això o és que comparteixen el que pensa Alícia Sánchez-Camacho, quan diu que la Catalunya real no era la que es va manifestar dissabte. Com a mínim la gent del PP i Ciutadans tenen la dignitat d’actuar com pensen. Se’ls ha d’agrair la sinceritat, sempre respectable. Altra cosa és el cinisme d’aquells que es presenten com a defensors de la independència de Catalunya o els que exigeixen que la consigna del dret a decidir s’inclogui en una declaració del Parlament. Au vinga, a pastar fang tots plegats. No hi ha més cec que aquell que no vol veure, ni més sord que el que no vol escoltar. Els nostres polítics volen que aquest país continuï sent una joguina trencada per poder-hi jugar amb comoditat. Potser els convindria a tots plegats trobar-se una estripada massiva de carnets d’aquells que en tenen.

Bons seguiments de la notícia sobre les dimissions d’Alfons López Tena i d’Uriel Bertran a El Punt/Avui, a Vilaweb, i Racó Català. En aquest enllaç, la notícia al web del Parlament.

Quan dissabte tornàvem de la manifestació la pregunta que ens fèiem els que hi havíem anat plegats era: I ara què? De què haurà servit tot això? Suposo que la pregunta és fruit del pragmatisme català. Els catalans quan ens mobilitzem volem que serveixi per a alguna cosa. La conclusió a la qual vam arribar és que la pilota és a la teulada dels polítics, que ara són ells els que han de moure fitxa i treure’ns d’aquest atzucac. No hi confio gaire i no crec que els hàgim de deixar, com a societat civil, tota la responsabilitat. La classe política es mou, sobretot, per càlculs electorals. I n’hi ha molts que no volen veure. Dos exemples: el conseller Nadal va dir, acabada la manifestació, que ara el que toca és refer ràpidament ponts amb Espanya, i avui el conseller Saura ha justificat que hi havia tants crits a favor de la independència de Catalunya a la manifestació de dissabte perquè és més curt cridar «Independència» que un lema que contingui la paraula «Estatut». Quin nivell!! Jo, com a independentista, tinc clar que el sentiment majoritari de Catalunya no és favorable a la secessió del país. Ho entenc, ho respecto i no ho nego, però no per això deixaré de treballar perquè el meu país pugui ser lliure i per convèncer, pacíficament i amb arguments, que el millor per a aquest país és una separació tranquil·la. El que no poden fer els polítics que no comparteixen aquest sentiment és fer veure que hi ha un percentatge, per cert cada cop més alt, de persones que volen la independència i que ho fan, fins i tot, expressant-se en idiomes que no són el català i alçant banderes que no són la senyera. I això dissabte, a la manifestació, es veia. I negar-ho és negar la pluralitat de Catalunya, com Espanya nega la pluralitat de l’Estat.  Ara bé, penso que ens equivoquem quan intentem construir la realitat de Catalunya prenent com a marc de referència Espanya. No podem afirmar Catalunya negant Espanya. Sent antiespanyols. «Visca Espanya!», però que visqui sola!! Catalunya ha de fer la seva proposta de país mirant al món, a Europa, dibuixant quin model de país i societat vol. Construir una oferta atractiva és també una manera de sumar gent a la causa d’una Catalunya independent. Fem cas Lakoff, deixem de pensar en aquest elefant que per a nosaltres és Espanya i pensem en Catalunya. Construïm un Estat. Canviem de paradigma. Pancartes com les que il·lustren aquest post són divertides, però el país es construeix sobre l’afirmació de si mateix, abans que no pas sobre la negació de l’altre.