Catalunya no necessita redemptors però sí que necessita una conjura de voluntats que faci possible que el país doni un pas endavant i s’atreveixi a plantejar-se seriosament l’opció de la independència. Reagrupament es va presentar com l’opció política que podia servir per aglutinar el marasme de forces que es mouen a l’entorn del concepte d’independència, però la realitat no és aquesta. Reagrupament és un partit del qual no se’n coneixen les propostes polítiques més enllà que defensa la independència de Catalunya sense embuts. És un partit que sembla buit d’idees i d’ideari. I rebla el clau d’aquesta percepció el fet que sembla que l’únic afany de la direcció del partit sigui aconseguir que Jan Laporta encapçali el seu projecte polític. No s’acaba d’entendre aquesta obsessió per Laporta quan l’encara president blaugrana ja ha dit que si fa el pas a la política ho farà mitjançant la seva pròpia plataforma política i quan les eleccions a la presidència del club han demostrat que Laporta no és tan ben valorat com els dirigents de Reagrupament volen fer creure a la seva militància.

Artur Mas afirma que el país no està madur per afrontar un referèndum sobre la independència. Els polítics catalans semblen molt acostumats a expedir carnets de maduresa. Qui decidirà quan Catalunya està prou madura per posar-se davant del mirall? Un polític basant-se en la seva intuïció o en un sondeig electoral? Què no és una prova evident de maduresa política la democràtica Consulta independentista que ha fet votar milers de persones arreu del país? Què no és un signe de normalitat que la televisió pública en parli sense embuts i fins i tot defensi la tesi de la secessió en un reportatge emès en prime time? És molt possible que ara com ara l’independentisme no guanyés un referèndum vinculant sobre la independència, però això no vol dir que ens hagi de fer por plantejar-lo. El problema de CiU és que el tacticisme i les tensions internes de la federació li impedeix ocupar una posició central en el debat de la independència. Un signe que el país està madur seria, precisament, que els nacionalistes se sumessin a les forces que defensen sense embuts la independència. Ara bé, pensar en un front comú entre CiU, ERC i els grups i grupets independentistes és avui per avui ciència-ficció. No estan madurs.

La situació política i econòmica de Catalunya i de l’Estat és, no cal dir-ho, molt complicada. La conjuntura global porta l’Estat espanyol pel camí del pedregar -i amenaça amb arrossegar tota Europa (el pes relatiu d’Espanya no és el de Grècia)- i Catalunya no està en millors condicions: a l’endèmica problema del finançament econòmic hi hem de sumar les retallades pròpies de l’ajustament promogut per Zapatero (i comandat des de Brussel·les), que debilitaran encara més la feble economia catalana. Políticament la situació no és per llençar coets. No hi ha un horitzó clar sobre el futur i el present està farcit d’escàndols de corrupció que els partits, tots, utilitzen amb finalitats electorals. Fins i tot en l’àmbit municipal, sobretot en el cas de la capital, vivim una situació marcada per la desorientació que no ajuda a incentivar la confiança en la classe política. Estant així les coses, els nostres polítics ens obsequien amb una distracció: la prohibició de l’ús del nicab i el burka en els equipaments públics de bona part de les ciutats de Catalunya. Aquesta fal·lera prohibitiva no té cap mena de sentit, per moltes raons: primer, es poden comptar amb les mans els casos de dones a tot el país que porten aquests atuells; segon, la prohibició pot produir l’efecte rebot que acostumen a tenir totes les prohibicions i, finalment, estem abonant les tesis dels partits xenòfobs com Plataforma per Catalunya, que aprofiten per fer lluir el seu líder en pobles i ciutats on no l’havien vist mai. Aquest debat no està al carrer. No és necessari i fa un flac favor a la societat catalana. Només l’agitació del fantasma de la por, que al llarg de la Història s’ha demostrat que és una bona distracció, ho justifica. Ens diuen els polítics que és una qüestió de seguretat… Algú ha vist un delinqüent atracar una oficina municipal enfundat en una burka? El que està passant és irracional i tampoc està funcionant com a distracció. Hi ha un moment que a la gent no se la pot enganyar ni amb demagògia ni amb falses polèmiques. S’hauran d’empescar alguna cosa millor.

Aquest és l’article que avui he publicat a la contraportada d’El Punt del Barcelonès Nord. En ell analitzo com els partits polítics catalans han caigut en el parany que voluntàriament o involuntàriament els ha parat el PP de Badalona, i alerto que el discurs conservador connecta amb una situació que és real a Badalona: el descontent d’una part de la societat badalonina que lluita pel mateix espai de pobresa amb els nouvinguts.