Tot esperant Laporta

Catalunya no necessita redemptors però sí que necessita una conjura de voluntats que faci possible que el país doni un pas endavant i s’atreveixi a plantejar-se seriosament l’opció de la independència. Reagrupament es va presentar com l’opció política que podia servir per aglutinar el marasme de forces que es mouen a l’entorn del concepte d’independència, però la realitat no és aquesta. Reagrupament és un partit del qual no se’n coneixen les propostes polítiques més enllà que defensa la independència de Catalunya sense embuts. És un partit que sembla buit d’idees i d’ideari. I rebla el clau d’aquesta percepció el fet que sembla que l’únic afany de la direcció del partit sigui aconseguir que Jan Laporta encapçali el seu projecte polític. No s’acaba d’entendre aquesta obsessió per Laporta quan l’encara president blaugrana ja ha dit que si fa el pas a la política ho farà mitjançant la seva pròpia plataforma política i quan les eleccions a la presidència del club han demostrat que Laporta no és tan ben valorat com els dirigents de Reagrupament volen fer creure a la seva militància.

Carnets de maduresa

Artur Mas afirma que el país no està madur per afrontar un referèndum sobre la independència. Els polítics catalans semblen molt acostumats a expedir carnets de maduresa. Qui decidirà quan Catalunya està prou madura per posar-se davant del mirall? Un polític basant-se en la seva intuïció o en un sondeig electoral? Què no és una prova evident de maduresa política la democràtica Consulta independentista que ha fet votar milers de persones arreu del país? Què no és un signe de normalitat que la televisió pública en parli sense embuts i fins i tot defensi la tesi de la secessió en un reportatge emès en prime time? És molt possible que ara com ara l’independentisme no guanyés un referèndum vinculant sobre la independència, però això no vol dir que ens hagi de fer por plantejar-lo. El problema de CiU és que el tacticisme i les tensions internes de la federació li impedeix ocupar una posició central en el debat de la independència. Un signe que el país està madur seria, precisament, que els nacionalistes se sumessin a les forces que defensen sense embuts la independència. Ara bé, pensar en un front comú entre CiU, ERC i els grups i grupets independentistes és avui per avui ciència-ficció. No estan madurs.

Distraccions

La situació política i econòmica de Catalunya i de l’Estat és, no cal dir-ho, molt complicada. La conjuntura global porta l’Estat espanyol pel camí del pedregar -i amenaça amb arrossegar tota Europa (el pes relatiu d’Espanya no és el de Grècia)- i Catalunya no està en millors condicions: a l’endèmica problema del finançament econòmic hi hem de sumar les retallades pròpies de l’ajustament promogut per Zapatero (i comandat des de Brussel·les), que debilitaran encara més la feble economia catalana. Políticament la situació no és per llençar coets. No hi ha un horitzó clar sobre el futur i el present està farcit d’escàndols de corrupció que els partits, tots, utilitzen amb finalitats electorals. Fins i tot en l’àmbit municipal, sobretot en el cas de la capital, vivim una situació marcada per la desorientació que no ajuda a incentivar la confiança en la classe política. Estant així les coses, els nostres polítics ens obsequien amb una distracció: la prohibició de l’ús del nicab i el burka en els equipaments públics de bona part de les ciutats de Catalunya. Aquesta fal·lera prohibitiva no té cap mena de sentit, per moltes raons: primer, es poden comptar amb les mans els casos de dones a tot el país que porten aquests atuells; segon, la prohibició pot produir l’efecte rebot que acostumen a tenir totes les prohibicions i, finalment, estem abonant les tesis dels partits xenòfobs com Plataforma per Catalunya, que aprofiten per fer lluir el seu líder en pobles i ciutats on no l’havien vist mai. Aquest debat no està al carrer. No és necessari i fa un flac favor a la societat catalana. Només l’agitació del fantasma de la por, que al llarg de la Història s’ha demostrat que és una bona distracció, ho justifica. Ens diuen els polítics que és una qüestió de seguretat… Algú ha vist un delinqüent atracar una oficina municipal enfundat en una burka? El que està passant és irracional i tampoc està funcionant com a distracció. Hi ha un moment que a la gent no se la pot enganyar ni amb demagògia ni amb falses polèmiques. S’hauran d’empescar alguna cosa millor.

Joan Blanch: «La gent encara té por de dir que vol la independència de Catalunya»

Aquesta és l‘entrevista que avui he publicat a El Punt amb Joan Blanch, exalcalde de Badalona entre 1983 i 1999 i un dels promotors de la convocatòria d’una conferència unitària de l’independentisme català. A l’entrevista, Blanch carrega amb duresa contra el PSC i no té cap mena de mania a qualificar el president Montilla de «neoestalisnista». Assegura que la independència és possible i malgrat que advoca per la unió de l’independentisme critica Reagrupament perquè no té arguments i assegura que la seva proposta no s’ha fet perquè l’encapçali Jan Laporta.

«Catalunya sencera ha d’entendre que hem de trobar el nostre camí»

Aquesta és l’entrevista que dimarts vaig publicar a El Punt amb l’escriptor i poeta Víctor Batallé. En ella, Batallé parla de la seva obra poètica, de la relació amb la seva ciutat, Badalona; i també del seu lligam amb la política, va ser director de la Fundació Ramon Trias Fargas quan la presidia el desaparegut Pere Esteve. Batallé defensa que perquè Catalunya pugui afrontar amb garanties un futur de llibertat tota la societat ha de ser conscient del camí a recórrer i una gran majoria ha de voler-ho.

«El problema de Catalunya som els mateixos catalans»

Aquesta és l’entrevista que avui he publicat a El Punt. He entrevistat Xavier Martí, president de Sentit Comú per Catalunya, una associació que té per objectiu promoure la participació cívica en l’activitat política. Martí és molt crític amb els polítics però responsabilitza els catalans de mantenir una actitud passiva que no permet canviar aquelles posicions polítiques que no agraden una majoria del país.

L’ham romanès

Aquest és l’article que avui he publicat a la contraportada d’El Punt del Barcelonès Nord. En ell analitzo com els partits polítics catalans han caigut en el parany que voluntàriament o involuntàriament els ha parat el PP de Badalona, i alerto que el discurs conservador connecta amb una situació que és real a Badalona: el descontent d’una part de la societat badalonina que lluita pel mateix espai de pobresa amb els nouvinguts.

Li ha sortit de franc. Potser no ho tenia preparat. Potser sí. Potser és veritat que tenia llestos per repartir 25.000 pamflets o potser només en va fer imprimir 2.000 i esperava, en una jugada d’intel·ligència i d’estratègia política, que passés allò que ha passat: que tothom piqués l’ham romanès i els partits i els mitjans li fessin la campanya gratuïtament, sobretot per televisió, que és el mitjà que més consumeixen els votants reals i els potencials del PP de Badalona. Sigui com vulgui, el cert és que, sense despentinar-se, el president del grup municipal del PP s’ha tornat a situar en la primera línia de l’atenció mediàtica, consumint minuts i més minuts en la franja de prime time. Entrar en el joc del Partit Popular és molt perillós i pot tenir un efecte bumerang. El conservador, es vulgui o no sentir-lo, trena un discurs ple de fal·làcies que se sosté, però, sobre un fet real: als barris de la perifèria badalonina hi ha un creixent malestar contra el col·lectiu dels gitanos romanesos, als quals s’atribueix un augment dels furts, de la mendicitat organitzada amb finalitats delictives i de fer retrocedir enrere en el temps, a l’època de les fogueres al carrer i de la brutícia incontrolada, zones com Sant Roc. Només cal fer un volt per aquella part de Badalona, parlar amb els veïns i prendre’n la temperatura per saber quin pa s’hi dóna. El discurs bonista no pot negar la realitat: hi ha problemes de convivència provocats no per una ètnia en concret, però sí per certes actituds de grups fàcilment catalogables. La prova és que l’Ajuntament de Badalona i els cossos policials han actuat per eradicar els pisos pastera i els comportaments delictius, aconseguint fins i tot alguna resolució judicial que impedeix a uns majors d’edat que delinquien a Badalona poder tornar a la ciutat.

El discurs dels populars és xenòfob, però no absurd. Atacant-lo, les altres forces polítiques el reforcen, perquè acaba sent percebut, a ulls de més ciutadans dels que ens pensem, com una víctima del sistema, a qui es persegueix per parlar clar. Perquè es pot no estar gens d’acord amb el que diu però se li ha de reconèixer que té la virtut de tota demagògia ben feta: un missatge clar, curt, de subjecte verb i predicat, que no necessita articular-se gaire i que es consumeix fàcilment. Ja el poden anar portant a la fiscalia, que la feina ja l’ha feta. El PP espanyol i català renyen Xavier García Albiol i demanen perdó, però no rectifiquen. Entre altres coses no ho poden fer perquè l’estratègia dels populars a tot l’Estat està sent la de moure’s entre dues aigües en tot el referent a la qüestió de la immigració, de manera que cobreixen el flanc de l’extrema dreta i eviten una fuga de vots cap a partits racistes, com la xenòfoba Plataforma per Catalunya, perquè ocupen tot l’espectre electoral.

Xavier García Albiol no pot ser rebatut només amb paraules, ha de ser-ho amb fets. Per arribar a les persones que es poden veure temptades pel discurs de la xenofòbia cal deixar el PP sense arguments, demostrant que allò que diu no és cert. Es necessita més seguretat ciutadana, aplicar mesures per millorar la situació econòmica de les persones que competeixen dins de la mateixa franja de pobresa, invertir més en serveis socials que afavoreixin tant els autòctons com els nouvinguts i un llarg etcètera que exigeix uns recursos de què, per si mateix, el consistori badaloní no disposa. La resta? Material per al consum intern que tranquil·litza la pròpia consciència. Esquinçar-se les vestidures, denunciar el PP, deixar-lo com un drap brut, no soluciona els problemes de fons que donen caliu a les paraules del PP a Badalona i a Plataforma per Catalunya, que fa temps que fa volts per la ciutat per mirar d’esgarrapar alguna cosa. Discreció i feina als barris, això és el que ens convé.

«Hem de donar una imatge de país seriós i compromès amb el futur»

El Punt va publicar dimarts la meva entrevista a Joan Ballester, president de la plataforma Reus Decideix. En ella, Ballester defensa que Catalunya ha de fer un pas més cap a la independència i considera clau per aconseguir-ho projectar una imatge de país seriós i compromès amb el futur. Ballester defensa també que el Principat trobarà el seu camí en una Europa on les regions suplantaran el paper dels estats, que considera una estructura caducada.