L’accident de l’Airbus d’Air France desaparegut en ple vol ha generat una dinàmica que ens hauria de fer reflexionar a tots aquells que ens dediquem al món del periodisme. La majoria de diaris pretesament seriosos de l’Estat han dedicat espai i tinta a parlar de la vida privada d’Anna Negra, la viatjera catalana del vol que forma part de la nissaga Raventós (la dels vins i caves). La tragèdia s’ha tractat amb la mateixa poca cura que acostuma a fer-ho la premsa rosa. La història sempre s’explica millor amb imatges però no n’hi havia d’Anna Negra, o sí? Abans, els periodistes ens veiem obligats a recórrer a les famílies i demanar la seva autorització per publicar imatges dels seus parents difunts o desapareguts. Sense consentiment no hi havia imatges. Ara, però, la tecnologia ha modificat les regles del joc. Nombrosos mitjans han publicat imatges de la vida íntima (ella amb la seva parella) d’Anna Negra, fotos extretes del perfil del Facebook, al qual els mitjans han accedit. La majoria de publicacions han reproduït una fotografia de la víctima amb ulleres de sol, que és la que es pot visualitzar al seu perfil públic. La resta de fotos, una de les quals reprodueix La Razón a tota plana a la portada, formen part del perfil al qual es pot accedir mitjançant els seus amics o sent amic d’aquella persona directament. Aquelles fotos del Facebook no les van penjar per ser publicades als diaris. Els mitjans, doncs, han pervertit el significat de les fotografies.

Les noves tecnologies ens fan més permeables, més públics. Aquest n’és un cas evident. Nosaltres no podem controlar la nostra privacitat, ni els nostres familiars poden vetllar per ella. Fins i tot, podem arribar a comprometre la privacitat de tercers. La culpa és, però, de les noves tecnologies? Com em comentava en una entrevista José Luis Orihuela, expert en xarxes socials, la culpa no és de la tecnologia, que no és dolenta per naturalesa, som els usuaris els que la fem bona o dolenta. En aquest cas, alguns mitjans han fet mal ús de la tecnologia, apropiant-se del dret d’unes imatges que no són seves i que no tenen res a veure amb la finalitat original de les fotos. Hi ha hagut una evident manca d’ètica per part de molts professionals, que han optat per la recerca de la llàgrima fàcil, com a exemple, aquesta crònica d’El Mundo.

Personalment estic sobresaturat de futbol, perquè portem no sé quants mesos de sobredosi blaugrana. Ara bé, el darrer triomf del Barça em provoca una certa reflexió sobre el país. L’esport d’elit és un dels estimulants d’adrenalina identitària més importants que existeixen. Tant és així que, per a molts, allà on es llegeix Barça podem llegir Catalunya (el petó de Puyol a la senyera, la bandera en què s’embolica Piqué…). Fa molt de temps que a Catalunya les coses no li van bé i que li manca lideratge. Catalunya ha trobat el seu líder carismàtic en Pep Guardiola. Una persona que representa el més granat del seny català, del treball de formigueta que tant caracteritza el caràcter català, tan allunyat dels histrionismes que són propis dels personatges públics d’altres parts de l’Estat. Guardiola no és xabacà, és elegant i comunica amb elegància i amb fermesa, i això agrada els catalans. Actua sense passió aparent, però el seu discurs és tota una font d’inspiració i motivació tant pels seus jugadors com per als que segueixen la seva trajectòria pública. Tots aquests dies ens hem refugiat en el futbol de la crisi, dels polítics que ens fan avergonyir, del pa i la sal que ens nega Madrid sistemàticament mentre nosaltres callem com xaiets. I més d’un ha somrigut sorneguerament en comprovar que un noi de Sant Pedor és més poliglota que els presidents que ens manen, entre molts altres atributs que ells no tenen. Aquest Barça és un exemple de gestió  -llàstima que algunes sortides de to de Laporta ho enterboleixin de vegades- i d’estima al país i la seva llengua. Un model que ens ensenya que sols podem fer molt, molt més que si continuem mal acompanyats…

Espanya ens tracta ben bé com una zona subdesenvolupada. Després de fer-nos gruar mesos i mesos, quasi diria que anys, amb el traspàs de rodalies ara tot són presses perquè en José Blanco pugui arribar el 7 de maig a Catalunya amb un present per a l’amic Montilla. Serà com una versió del Bienvenido Mr. Marshall, haurem de sortir a rebre el ministre amb trompetes i xaranga, perquè ell pugui demostrar que el PSOE orgànic sí que fa les coses bé. Nosaltres ens prestarem al joc. Ara bé, no es pot acceptar un traspàs de rodalies de qualsevol manera; la competència ha d’arribar amb els recursos necessaris perquè realment puguem semblar un país europeu, no una part més de l’Àfrica (amb perdó dels pobres africans).

Avui publico dues entrevistes a El Punt que tenen un cert nexe de connexió, malgrat que aparentment no tenen res a veure. La primera és a Marc Belzunces (la podeu llegir aquí), membre de Softcatalà, una associació sense ànim de lucre que treballa per aconseguir que hi hagi programari en català. L’altra entrevista és a Isona Passola (la podeu llegir íntegra aquí), directora de la pel·lícula Cataluña-Espanya, que tracta de les relacions entre els dos països a partir de les reflexions de persones de diversos àmbits catalans i espanyols. Tant en Marc com l’Isona coincideixen a estimular els catalans per tal que passem a l’acció. Coincideixen a criticar que el plany, el victimisme, no porten enlloc i que si realment es volen canviar les coses un s’hi ha de posar. Ells dos ho han fet. Així és com canviarem Catalunya, fent-la avançar cap a un major autogovern, amb la mobilització de cadascú de nosaltres en el seu entorn, provant de transformar la realitat per tal de viure en un país, ni que sigui mentalment, lliure.