Fa unes setmanes escrivia en una Tribuna d’El Punt Avui un article lloant la mobilització dels docents catalans (i dels del País Valencià). Ho feia perquè, com tinc família tant a l’ensenyament públic com al concertat, conec força bé la problemàtica del sector. Deia en aquell article, que vaig titular “Destruint els fonaments”, que l’exemplar de la protesta era que els mestres demanen un canvi en el sistema, millores estructurals, coses que van més enllà d’una qüestió de sous i de la inútil diatriba entre escola pública i escola concertada —ras i curt, sense escola concertada el sistema seria insuportable econòmicament.
Hi ha un problema salarial evident. Ho explica molt bé la docent Aurora Trigo Catalina en un article a Educational Evidence on explica que una persona que es dedica a la docència a secundària a Catalunya cobra 30.846 € anuals, xifra que a la resta de l’Estat en cobren 34.619, i a la Unió Europea el salari oscil·la entre els 39.645 € a Suècia i els 80.200 € de Luxemburg. En el fons, les diferències salarials ja no són una qüestió de greuges, sinó el reflex de com cada país concep la importància de l’educació.
Ara bé, els mestres demanen reducció de ràtios a les aules, reforç d’especialistes, prestigiar la llengua catalana per no perdre tot l’aconseguit a la immersió, i un munt més de millores que tenen a veure amb poder oferir un ensenyament de qualitat. Això per no parlar de l’infern climàtic a l’interior de molts centres, que no tenen aire condicionat i/o calefacció. I si això us sembla una ximpleria, doncs us tanqueu en un espai relativament reduït amb 25 nanos i nanes, un mestre i una temperatura que arriba a pics de 30 graus. Després veniu i expliqueu que això no és un problema.
El preocupant, però, és que els mitjans de comunicació: del primer a l’últim (amb alguna honrosa excepció), s’han centrat en el tema dels diners per fer aparèixer els docents com uns pesseters. Poseu les notícies dels mitjans de la Corpo i veureu com giren el relat per fer quedar els docents com unes persones que només es mouen pel seu benefici. I això no és veritat. Volen poder fer bé la feina. La millora salarial forma part d’un paquet de peticions.
També estic astorat en veure com en els mateixos mitjans no fan esment de les reivindicacions de les escoles concertades, que majoritàriament coincideixen amb les de la pública, però amb una diferència pel que fa al tema salarial. Són invisibles.
Finalment, una altra cosa que se’m fa difícil d’entendre és el paper dels pares i mares amb fills en edat escolar. Aquesta protesta tindria més força si les associacions de pares i mares sortissin al carrer al costat dels mestres. Al capdavall, com em deia una persona del sector, els docents lluiten per poder educar millor una canalla que no és la seva.
Aquest és un problema de país i cal que el país hi sigui, perquè la Generalitat és incapaç d’entendre res; això no se soluciona a cop de talonari. Una darrera cosa, vaig llegir un article d’una persona, que a més és amiga, on comparava els sous dels mestres de la pública amb els dels treballadors autònoms i els convidava a canviar de feina i a tastar el pa que s’hi dona a la vida dels treballadors per compte propi. Són dues lluites diferents i les dues iguals de justes. De fet, fa anys que el tema dels autònoms clama al cel i cap patronal, ni sindicat, ha fet res del que se suposa que haurien de fer per evitar l’infern que significa ser petit empresari a Espanya i a Catalunya (on sempre ens collen una mica més). Són dues coses diferents i, possiblement, complementàries, en quant afecten el conjunt de la societat. Aquests greuges i confrontacions només s’entenen des de la lògica que fa que el poder, a través dels mitjans, retorci el relat fins a canviar-lo. Potser el que haurien de fer els autònoms, els mestres (i altres col·lectius com els metges) és sortir plegats al carrer i posar qui toca davant del mirall, a veure si els cau la cara de vergonya d’una vegada per totes.
Acompanyo l’article amb una portada de La Vanguardia que il·lustra molt clarament el que he volgut explicar.