Revista de Ferrocarrils

Hi ha qui va voler veure les fusions i absorcions de les companyies ferroviàries espanyoles com un camí de roses vers la constitució de les dues grans empreses, M.Z.A. y Norte, mares de tots els trens espanyols, que van enlairar el ferrocarril al pedestal del què mai hauria hagut de caure. El procés que va conduir el ferrocarril de Mataró fins l’òrbita de M.Z.A., passant pel T.B.F., constituiria un exemple virtuós.  

Es tractaria, doncs, d’un cicle que coincidiria amb el progrés tecnològic, amb les locomotores cada cop més potents i més ràpides i els trens més llargs i pesants, símptomes inequívocs de que tot plegat era la via natural i necessària. Com si formessin part d’un engranatge mecànic, les companyies ferroviàries haurien crescut a còpia de fusions i absorcions de la mateixa manera que uns ginys de dimensions modestes, com la Mataró o la Martorell, evolucionaven i es convertien en mastodonts de la mida de la Milsetcentes o de la Quatremilsiscentes. Els llibres que parlaven del tema, als anys trenta del segle XX, acostumaven a dibuixar les locomotores antigues sobre les noves per emfasitzar l’evolució en les proporcions, els avantatges d’una mida gran.

Tanmateix, els investigadors de la història econòmica ens comencen a explicar que la realitat no va anar ben bé com la pintaven i que tantes fusions i absorcions no van servir per altra cosa que per obrir un forat econòmic sense precedents en l’economia espanyola. L’estratègia consistia a col·locar les empreses en fallida en una matriu que, a resultes de les operacions, s’anava fent cada cop més gran. El ferrocarril, aleshores, es va convertir en un convidat de fam pantagruèlica, de fam de diners que aconseguia dels pressupostos de l’Estat. Tot i que la gestió que n’havien fet els propietaris s’havia manifestat deficient, l’Administració hi injectava diners perquè considerava que havia de garantir el servei públic que prestava.

No sé per què, el repàs d’aquest capítol de la història del nostre ferrocarril m’ha semblat que té molts punts de contacte amb el procés que ara viuen les caixes d’estalvi. Diuen que unides seran més fortes i resistents, però el cert és que, de moment, les fusions i les absorcions no produeixen altra cosa que la suma d’unes empreses malaltes que consumeixen, com ho van fer els ferrocarrils, una gran quantitat dels diners que són de tots. Indalecio Prieto, ministre d’Hisenda, afirmava, el 1931, que no donaria “ni una peseta más para los ferrocarriles”. Era un símptoma de les dimensions socials que havia pres el cas. Potser no trigarem gaire a sentir que no hi ha ni un euro més pels banquers i ens espantarem davant la possibilitat de perdre els estalvis dipositats. Tanmateix no patim perquè, després de tot, els trens encara corren per les vies.

Cada cop em sembla més clar que el delta de la Tordera és com una mamella que tothom té pressa per munyir. És una planura perfecta en què hi cap tot allò que no vol ningú i se n’extreu el que, des d’altres indrets, no s’està disposat a donar. És el resultat de la ineficàcia dels seus gestors municipals i, de retruc, de l’absència de la voluntat política necessària per construir una identitat comuna. Arribarà el dia en què la mamella s’assecarà.

Enmig d’aquest desori, des de fa unes setmanes, progressen les obres per suprimir un pas a nivell que hi ha al terme municipal de Malgrat de Mar, a tocar del de Palafolls. Al meu entendre, invertir gairebé tres milions d’euros en la supressió d’un pas a nivell que serveix un camí per anar a la platja no té cap justificació. És veritat que hi ha mort gent, no fa pas gaire hi va haver el darrer accident, però no s’ha d’amagar que sempre ha estat per culpa dels conductors dels vehicles, que no han fet cas dels senyals que els advertien de la presència del tren.

A diferència dels altres passos a nivell que hi ha al mateix municipi, que han estat resolts amb la construcció d’un vial subterrani, en aquest cas, la solució ha consistit en l’aixecament d’un gran talús de terra per tal de guanyar alçada i que sigui la carretera la que passi per sobre de la línia del ferrocarril. De totes les solucions possibles la triada és la pitjor, perquè la gran massa de terra s’aixeca sobre un territori en què no hi ha res que s’enlairi més amunt de les escaroles i els enciams. La impressió visual és, doncs, enorme i esdevé una barrera que trenca de manera definitiva la fesomia del lloc, l’ordenada distribució agrícola que, com si li hagués caigut un meteorit, ha quedat fragmentada en cent bocins.

La fragmentació no és només una sensació, és una realitat amb la què hauran de conviure, a partir d’ara, els pagesos que treballen la terra. La barrera els obligarà a refer camins i itineraris i, estic segur, més d’un ho viurà com un trasbals. Per acabar-ho d’adobar, els propietaris que han estat obligats a vendre la terra encara no han percebut la indemnització, segons fonts d’Unió de Pagesos, “perquè van cometre l’error de deixar entrar les màquines abans de cobrar”.

Aquesta tarda hi he passat per fer unes fotos. En una caseta de pou hi havia una pagesa que endreçava els barrets de plàstic amb què protegeixen del sol les escaroles. No li ha fet cap gràcia veure’m amb la càmera, i m’ha dit: “per què les fas les fotos?”, i jo a ella, “perquè no m’agrada aquest talús”. Amb tot, la relació entre una cosa i l’altra, entre la fotografia i l’obra pública, no la deu haver convençut i ha tornat: “i les fotografies de què serviran?”, i jo a ella, “què no us molesten les obres que es fan?”, i ella a mi, “sí, però no serà per unes fotografies que s’aturaran…”

Continuo a Lleida. Camino pel Segon Passeig de Ronda, que fa poc temps ha estat transformat en un parc urbà, guanyat a les vies del tren, que han quedat cobertes fins l’Avinguda Alcalde Recasens. L’espai és dur, amb un terra petri que avui reflecteix, com una estufa, el sol valent de maig. Penso que, a ple estiu, serà insuportable malgrat els tendals que hi ha escampats, uns aquí i uns altres allà. A l’hivern, l’orientació que presenta, oberta als vents, el farà inhòspit. Em sembla un indret ben desgraciat.

La impressió que tinc és que passejo per l’evidència que s’ha renunciat a crear espais públics de qualitat. Entenc l’espai com un fracàs absolut, perquè la ciutat ha acabat per fagocitar-ne un altre, el del ferrocarril, que li era propi. Sóc a Lleida, però trobaria exemples semblants a diferents punts del país: a Barcelona, a Girona… La superposició d’usos públics en un mateix sòl resulta un esperpent, una vergonya. No és altra cosa que la consolidació d’unes pràctiques que no haurien de tenir cabuda en la gestió del que és un patrimoni de tots. L’argúcia que esgrimeixen els gestors de la cosa pública, en el sentit que es guanyen espais per a usos comuns resulta una fal·làcia, perquè la superfície que ocupa el ferrocarril és un espai públic amb una funció específica que cal que es mantingui visible.

Els orígens del ferrocarril van ser, a casa nostra, els d’un negoci privat. Als anys quaranta del segle XX, la nacionalització va convertir l’Estat en el propietari dels terrenys que ocupaven els trens. Als anys vuitanta i noranta, en plena decadència ferroviària, es va prendre la decisió d’alienar el patrimoni i vendre’l al millor postor amb l’excusa que, amb els diners de les transaccions, s’eixugaria el dèficit econòmic que arrossegava.

Ara que l’Estat s’ho ha venut gairebé tot, no li queda altre remei que multiplicar l’espai públic fent-lo créixer verticalment. Al tren li ha tocat anar al fons, sota terra, sense la superfície mínima imprescindible per operar amb garanties de futur. Amb tot, a diferència del que succeeix amb el sòl privat, aquí, el creixement vertical no genera valor, ans al contrari, em sembla que perjudica el conjunt dels ciutadans.

A Lleida, entre el carrer Comtes d’Urgell i l’Avinguda Prat de la Riba, hi ha una plaça molt gran. No sé si se’n pot arribar a dir plaça perquè, més aviat, és una superfície coberta d’asfalt de la mida de dos camps de futbol en què el dissabte s’hi fa mercat. La resta de la setmana es converteix en un aparcament de cotxes més o menys organitzat.

Al bell mig d’una terra que sembla que ningú no ha volgut hi ha una petita edificació de planta rectangular. Diria que fa uns trenta metres quadrats de superfície, uns sis metres d’alçada i que, la coberta, està coronada amb teules planes. M’expliquen que havia estat la caseta d’enclavaments del Recorrido, com si diguéssim, una peça important de l’antiga estació de mercaderies de Lleida.

A mi m’ha semblat, només, un objecte fora de context que no explica res del seu temps, ni de la funció que va fer. Definitivament, he tingut la sensació de trobar-me al davant de la materialització d’un missatge del Twitter.

Agraeixo molt que El Punt hagi pres partit en favor dels ciutadans que utilitzem la N II quan denuncia l’estat d’abandó en què es troba. Gràcies. Fins i tot Narcís Genís, subdirector de l’edició de Girona, s’ha fet ressò en el seu blog de la vergonya que fa la carretera. Té raó. I a més de vergonyosa és perillosa. Avui mateix, un conductor que anava parlant pel mòbil mentre conduïa ha estat a punt d’envestir-me. La vergonya i el perill els sento de fit a fit, perquè hi vaig amb moto, la màquina més vulnerable de les que hi circulen.

Amb tot, em sembla que els clams que es fan des del diari són com un crit en el desert. No els escolta ningú, si més no, ningú que hi pugui posar remei, que ja no se sap qui és. Passa el mateix amb els missatges que, des de blocs, twitters i altres plataformes virtuals, i reals, expressen els dèficits de la nostra xarxa de comunicacions. Sí, es reclamen solucions als polítics però, en darrer terme, els mecanismes que fan que una obra publica s’avanci o s’endarrereixi romanen ocults al darrera d’una espessa cortina de fum. Una cortina que és com la que amaga el truc del mag, aquella en què posa la mà per treure el que més li convé, en el moment que considera oportú.

El que no entenc és per què, en aquest posar-la i treure-la, no hi ha manera que la mà aparegui amb una solució alternativa entre els dits, amb una solució que tingui en compte un transport públic com el ferrocarril. No parlo de construir un nou TGV. Parlo d’aprofitar unes vies que existeixen i que es podrien fer servir més i millor. La connexió avui inexistent entre Blanes i Girona n’és l’exemple més punyent. Es tracta només de prendre una decisió, d’una modificació d’horaris. Qui té l’última paraula? A veure, sembla que el mag ha escoltat. Surt a l’escenari. Diari, atent! Ara estirà la mà, la fa passar pel darrere de la cortina i, sasss! Què en treu? Un autobús.

No era això, home! No anem bé.

Josep Duran va començar a treballar a l’estació de Girona l’agost de 1939. S’hi va estar fins el 1973. Té vuitanta vuit anys i recorda com era la vida que va viure en el ferrocarril.

Per què entreu en el ferrocarril?

El meu pare havia estat ferroviari, però com que no tenia estudis va treballar a Vies i Obres. Es dedicava a reparar les vies, a cargolar els tirafondos… De vegades treballava lluny de casa, al tros, que en dèiem. Se’n duia el dinar i tot, perquè guanyava sis pessetes diàries i anar a la fonda se li hauria endut el jornal.

Amb quina edat comenceu a treballar?

Tenia disset anys. El 31 d’agost del 39 vaig començar com a jornaler. Encara hi havia la MZA. Els primers anys estava a la càrrega i descàrrega, als molls d’arribades i de sortides, a Petita Velocitat. Després vaig passar a Gran Velocitat i, des de que vaig ser factor, sempre hi vaig estar.

Dels llocs on vau treballar, què en queda?

No en queda res. L’estació era més cap al Núria, cap a la plaça Marquina.

Quina era la feina del factor?

Quan venia un client, i portava una remesa de sacs, per dir alguna cosa, li feies els números i li facturaves el port. Pel que fa a les arribades, el mateix. A Gran Velocitat gairebé tot eren paquets petits, comandes que feien les farmàcies als laboratoris, flors…

Com era un dia de treball?

Es carregava i descarregava de tot: bocois, postes, bombones d’àcid tartàric que tenien el perill de lliscar i que et caigués l’àcid per la cara. També hi havia la fusta triturada de Can Saldes, que quan carregaves els sacs en sortia pols i, quan et mocaves, buf! Mare de Déu!. El que més em podia eren les pells de bou o de vaca, perquè quan les tocaves quedaves amb els dits empastifats.

Després de la guerra, van purgar treballadors?

Quan jo vaig entrar ja s’havia fet. Una gran part dels treballadors, que eren catalans, els van fer fora i a d’altres els van traslladar, com a càstig. Aleshores van entrar uns altres, espanyols… Per cobrir les places van arribar unes colles de gent de cap allà Andalusia que, recoi de Déu, quina gent! Aquells andalusos feien una mica la seva vida, amb prou feines els coneixies. Ells feien la seva vida i nosaltres la nostra.

I de l’estraperlo, què recorda?

Els que feien força estraperlo eren el personal de tren: els caps de tren, els maquinistes… Els que viatjaven a Portbou o a Barcelona. Tots tenien el seu company que els subministrava cafè cru o altres cosetes, com tabac… Però sobre tot cafè. Carregaven cinc o sis quilos i es guanyaven deu pessetes per quilo. No es pensi, valia més allò que no pas el jornal que es feien!

No hi havia controls de policia?

A Portbou sí. Però a l’engròs l’estraperlo no es feia, més aviat era cosa individual. Ara, n’hi havia un, aquí a Girona, un tal Quintana, que aquest hi anava amb un sac. S’amagava a sota del tren, entremig de les rodes. No sé pas com s’aguantava. Què arriscats eren els viatges del noi! Nosaltres ho sabíem i els carrabiners també, perquè l’havien vingut a buscar moltes vegades. No vaig saber mai com s’ho feia per aguantar-se, i fins i tot, es parlava de com de puta havia passat la nit…

I vostè, va fer contraban?

Havia fet algun viatge a buscar cafè. Me’l posava al voltant de la cintura i feia una mica de panxa, però, apa…. Una vegada em van enxampar. Vaig veure el cap de policia i el vaig mirar. Ell es va pensar que jo tremolava de por, i que devia dur alguna cosa grossa. Em van localitzar dins del tren i em van fer passar al lavabo. Em van fer entrar al vàter del cotxe i em van escorcollar. Duia dos quilos però no em van dir res, perquè perseguien els que duien calés per comprar diners estrangers. Quan van veure que a la cartera no hi duia ni vint i cinc pessetes em van deixar anar. Ni tan sols em van multar.

La família ferroviària gironina devia ser àmplia…

Érem una bona colla, en Molino, en Fernández, en Nis, tots els factors, i revisors com en Castaño, en Cabrera o el Ianqui… Hi havia els del Recorrido, que reparaven els vagons, els caps d’estació, els factors de circulació, els factors, els guardaagulles, els mossos d’estació i els mossos de tren. Tots pertanyien a Explotació. A Tracció hi havia el cap de dipòsit, els maquinistes -de primera i de segona- i els aprenents. Els maquinistes d’aleshores tenien la seva màquina, que la cuidaven com si fos d’ells. Fins i tot els dies de festa venien a veure-la, a netejar-la. “La meva màquina,” deien ells. Érem molta gent perquè hi havia molts de trens. Potser dues-centes persones. Sí, tothom era ferroviari, aleshores.

M’han explicat que les vies tenien nom…

Sí, hi havia la Deu, que era llarga i tenia la carretera al costat. Els carros i les camionetes hi aculaven i fèiem la descàrrega dels vagons que venien amb deu tones del que fos: taronges, blat…. També hi havia la Nati, en la què es descarregaven les botes de vi. També hi havia la de l’Andén, la de Sant Feliu -en què es descarregaven les mercaderies que després es carregaven al trenet- la d’Olot… Passava molta taronja, molta. Tenia preferència de pas. També es feien trens amb altres mercaderies que es podien fer malbé o ser refusades pel consignatari si arribaven tard. Sortien encara que la màquina hagués de marxar amb un sol vagó. Es mirava molt prim, llavors.

Però les mercaderies van marxar cap a la carretera?

Sí, i a mi em van començar a amenaçar que si no plegava em traslladarien. Cada tres per quatre em recordaven que si no volia marxar em traslladarien i a la fi, el 1973, em vaig estimar més plegar.

Us ho ha fet passar malament el ferrocarril?

Ui! El tren m’era antipàtic. No m’ha agradat mai, mai, mai! En canvi, hi he passat tota la meva vida. Per què? Perquè treballava molts diumenges, i en aquella edat era molt coent. Tenia companys que feien festa els diumenges i jo, en canvi, havia de treballar. Vaig voltar tots els puestos de l’estació. De vegades em posaven en llocs molt bons, que tant de bo m’hi haguessin deixat, però després em treien i em posaven en un forat. Teníem personal jubilat que no podia estar ni un sol dia sense passar per l’estació a trepitjar la terra del ferrocarril. Enamorats, fanàtics!

Heu anat a veure les obres del TGV

No sé pas com acabarà això, perquè vaig a veure un amic i passo per la Plaça Europa i veig que la via que fan és, quasi ben bé, paral·lela a la que hi ha… M’aturo a contemplar-ho i Déu n’hi do quin remenament que hi ha, no sé pas si valia la pena fer tanta cosa!

Voldria veure un seu net ferroviari?

Ostres, no, no em faria pas il·lusió. Ara veig que els joves treballen en coses que els donen més llibertat. El ferrocarril era un treball molt esclau.

Portbou, vés dient adeu al tren. Has vist que avui començaven a instal·lar el tercer carril a Girona? Fa uns anys van llegir-te la sentència i ara et duen a la picota. En el tràngol no et queda altra sortida que recordar els bons moments, el trànsit de mercaderies i de persones, les duanes, l’estraperlo i la gran estació que, no sé per què, me’n fa present una altra, la de França, a Barcelona. Potser vas arribar a ser una porta de la capital, com un anunci del que s’esdevenia uns quilòmetres més enllà. No et pots queixar, que el que has viscut no t’ho pot pas treure ningú.

Malgrat tot, no t’enganyis. El ferrocarril no hauria d’haver passat mai per aquí i, si ho va fer, va ser per una raó ben estúpida relacionada amb els militars, els d’una banda i els de l’altra, que supervisaven meticulosament els traçats ferroviaris per tal de fer-los inútils en cas d’invasió. Coses de la frontera. Sí, van ser els militars els que te’l van portar, els que van obligar els pobres capitalistes de la companyia del ferrocarril a fer-lo passar per allà on ells volien. Els altres se sentien més atrets per la Jonquera. Les coses que comencen malament, com poden acabar bé?

Diràs que hi havia dubtes i que la sentència va ser injusta. Voldries haver escoltat la paraula indult. Estic amb tu. A mi també em sembla que vas al patíbul per un error, que pagues mals que no has provocat, que el jutge que et va condemnar no va examinar les proves. Potser els fiscals el van ensarronar perquè la defensa era dèbil. El teu advocat hauria hagut de voler fer de Portbou una Brig, a la catalana. Oh! si fossis Brig, el petit cul de sac alpí del què surten trens en direcció a les principals capitals europees. Però, tot i els meus somnis noucentistes, Catalunya no és Suïssa i, aviat farà cent anys, Pearson es va negar amb la resta de passatgers del Lusitània.

Portbou, vés dient adeu al tren. Malaguanyada estació, perdudes les esperances. Ensopiment. Punt i final.

Jo no sé com teniu cor de girar-vos d’esquena a la finestra i posar-vos a llegir, o a dormir, o a parlar de política, mentres radera vostre va desfilant tota la riquesa del món. I de quina manera!

Té un encís l’anar pel carril que no és pas el meteix d’anar pel món a peu o en carruatge que no corri tant; es un altra mena de goig més espiritual, diguèm-ho aixís. Tot passa més depressa, més abocetat; i la visió n’es tant més ideal quant més fugitiva. Es el regalo del món, l’anar en carril; jo no sé com teniu cor de girar-vos d’esquena a la finestra. Els infants i’l baix poble són els que l’entenen aquest plaer de viatjar; se’ls hi promou una mena d’excitació natural de veure tot lo que passa, que’ls té amb tots els sentits cap en fòra, i’ls torna xerraires i esvalotats com aucells, per la sobrevida que’ls dona aquella mena de vol del carril. No s’hi giren ells d’esquena a la finestra, ni podrien; hi ha una mena de gravitació dels seus ulls cap en fòra. Els infants, sobre tot, son adorables amb la gracia que es deixen anar en aquesta atracció. Si’ls tanquen els vidres aixafen la cara com l’aucell entre els ferros de la gavia, com volent-ho atravessar tot. Si’ls hi obriu, no’n tenen prou de mirar, s’aboquen –(no t’aboquis! Crida la mare esgarrifada) mitj cos se’ls va en fòra per la atracció de la riquesa del mon que’ls giravolta davant, que va venint, va venint sempre, i també sembla que vulga esser tota copsada per les finestretes. I l’infant adelerat se la voldria menjar tota amb la vista, traient mitj cos enfòra; i jo estic que si no l’aguantessin, se llençaria a fer-se una sola cosa amb ella. I es l’infant que te rahó; n’estic segur, perque jo sento igual que ell aquella llei natural de la atracció del mon idealisat.

D’aquesta montanya que’s gira majestuosament davant meu, com volent-me mostrar tota la bellesa de la seva forma gran i tots els tresors de llum i ombra i verdor de sos cims i de ses faldes, còm ne podria treure’ls ulls mentres aixís se’m mostra tot fugint? S’amaga d’una revolada, i un horitzó immens s’extén davant meu amb altes montanyes molt llunyanes blaves, coronades de núvols i neu, al bell fons de la plana rossa i conreuada. Ai! Aquella masia voltada de pallers, prenent el sol al mitj del plà i amb una espessor d’arbres a la vora, que s’hi endevina la font amagada!… i sobre tot se fón i’m trobo en les tenebres de la mina llarga, llarga. Quin terratrèmol!… sembla que les entranyes de la terra m’engoleixin en un espantós cataclisme que no s’acaba… i tot plegat la llum m’enlluerna, i’m veig voltant sospès damunt d’un fil de terenyina, i a sota un abim, un riu que s’hi cargola; i desseguida un bosc que tot just té temps de donar-me tot el seu misteri en una fragant alenada, que ja un poblet se’m ve tot alegrament corrent esbojarrat cap a mi amb totes ses casetes que sembla que se’m vulgan tirar al damunt a fer-me festes. Hi ha dones a les finestres… una tan bonica, rossa… oh! alló fora l’amor… mes ja’n soc lluny i unes vaques me miren desd’un prat, de peus a l’aigua… soles en la verda soletat… oh! allò fora la pau… més tot plegat, una gentada i m’hi aturo en sec al davant.

Veig cada rostre animat sols del moment; un que riu i crida, altre ansiós mirant esgarriadament; altres ensopits en el treball; converses se lliguen: una m’atrau; hi veig una llenca de vida que qui sab d’ahont vé ni cap ahont và: els fets se precisen, començo a viure’ls… mes adéu tot! Jo soc lliure, me’n vaig volant a altres converses inesperades, a altres fets, a altres rostres que m’esperen sense esperar-me. Oh, que pobles! Oh, que plans i montanyes! Oh, que abims i horitzons venen encare! a tots aimo, cap me lliga, soc el geni de la terra, l’home que tot ho atrau a sí llibertant-ho en sa espiritualitat! Oh! còm he viscut!… jo no sé com teniu cor de girar-vos d’esquena a la finestreta. Com si no passés res darrera vostre! És tot la món que hi passa!

Per això, quan un arriba a lloc se troba tan cançat; es que ha viscut molt en poca estona, i caldria esser àngel per no adona-se’n. Es llavors que, un cop al llit, aixís que us anèu ensonyant, els boscos i les montanyes i’ls plans i’ls poblets assoleiats comencen a aparèixer, girant lentament en visió interna, lluminosa dins les tenebres, que se us trenca amb un sust, i us retrobèu en ells esmaperduts fins que altra vegada la visió toçuda, acaricianta, comença a voltar-vos, a enllassar-vos, i dolçament se us emporta, enllà, enllà de la sòn. Talment dèu esser la visió de la vida a la hora de la mort…

19-X-1905

Joan Maragall, Escrits en Prosa. Editorial Gustau Gili, Barcelona MCMXII

[youtube]uoYDQTM57PU[/youtube]

Vídeo cortesia de Miquel Duran

Un dia o un altre arriba el moment en què tenim una pana. Al nostre vehicle se li encén un llum vermell que ens avisa que l’hem de dur, si és que podem, al mecànic. A mi m’ha arribat aquest matí mentre anava a treballar. Sense més problemes que el maleït llum encès al tablier m’he dirigit al concessionari que, com que era d’hora, estava tancat. No he pogut fer altra cosa que esperar. Per distreure’m he passejat amunt i avall, sense sortir-me del marc que dibuixava el gran aparador de la botiga. Mirava els vehicles que hi havia per vendre i m’he adonat d’un aspecte fonamental que els separa dels trens: l’engany. Els cotxes i les motos enganyen. El tren no.

Potser feia massa estona que me’ls mirava. Deu haver estat això, perquè tot d’un plegat, m’ha semblat que les carrosseries que lluïen els vehicles exposats eren disfresses que, com el vestit màgic en el conte de l’emperador, es fan visibles als ulls dels rucs. Disfresses fetes a mida dels que se les posen i que imaginen que els serviran per satisfer desitjos. Desig d’aventura, de formalitat, d’espontaneïtat o de timidesa. El detall el tria el ruc que se’l posa. L’artifici dels vehicles ho permet tot. Amb unes màscares semblants ens fem passar per aventurers per dur els nens a escola, o d’Alonsos per quedar aturats en qualsevol embús. Als divuit anys tots en volíem tenir una perquè ens prometia lligar.

El tren, pobre, de tot això no en sap res. El tren, és el que volia dir, no enganya. M’he adonat quan n’he sentit passar un darrere meu, a l’altra banda de la carretera de Barcelona. M’he girat i l’he vist com era, sense una disfressa que serveixi per explicar -de cadascun dels que hi viatgen- tot el que voldrien ser a la vida i que, possiblement, no arribaran a ser mai. Deu ser per aquest motiu, perquè no diu gran cosa de cada un dels individus que du a dins, que només s’hi viatja quan resulta inevitable, quan allà on es va no és possible anar-hi amb cotxe.

Tot aquest raonament és el resultat d’un temps perdut per culpa d’una pana. No cal fer-ne gaire cas perquè, pensant-ho bé, pel que fa als trens, tampoc és ben bé de la manera que ho explico: el TGV sí s’assembla als cotxes. El seu acrònim en espanyol -AVE- ha esdevingut una carrosseria. S’escolta dir a la gent: “he vingut amb l’AVE,” no diuen pas que han viatjat amb tren. Ens hem preocupat de donar-li un nom i fer-lo servir com si el de gran velocitat, el de rodalies o el regional no fossin una mateixa cosa. En definitiva, ens hem apressat a posar-li una disfressa.

Publicat a la Revista de Girona, núm. 260. Il·lustració de Marc Vicens

Informa avui el diari El Punt que la instal·lació del tercer rail entre Girona i Figueres és imminent. Admeto que fa temps que vaig renunciar a entendre quin servei pot prestar la nova via. He preguntat fins a l’avorriment i no he aconseguit cap resposta convincent.

El gironí no és l’únic tram amb tercer carril que s’ha construït. N’hi ha un altre, que evitarà el pas per Barcelona. La factura d’aquestes “rutes alternatives” puja més de dos-cents milions d’euros. Potser m’he descomptat i la xifra no sigui ben bé aquesta, però equivocada o no, es necessari dir que l’operació ens està costant molts diners. És la conseqüència de no voler pagar la indemnització que caldria satisfer als constructors del túnel del Pertús, perquè no s’hi ha arribat a temps. És, a més, una resposta perversa, perquè incapaç com ha estat l’Administració de l’Estat de complir els terminis que ella mateixa es va fixar, ens fa pagar a tots una solució d’emergència que ni tan sols és capaç d’explicar amb claredat.

Perquè no es tracta només de posar un rail. Per fer possible la circulació dels trens calen les vies, sí, però també una electrificació i senyalització comuna. En aquest hipotètic trànsit que aviat s’estrenarà, el primer que sorprèn és que, els trens, aniran fent ziga zagues. Vull dir que, per exemple, un comboi sortirà de Barcelona per la línia convencional cap al sud i voltarà el Vallès per anar a trobar la d’alta velocitat prop de Montornès. La recorrerà fins l’entrada de Girona. A Figueres hi anirà, altre cop, per la de sempre que, finalment, abandonarà per emprendre la via del túnel, camí de França.

Cal tenir present que ambdues línies fan servir una tensió elèctrica i una senyalització diferent. La del TGV funciona amb 25.000 volts i, en canvi, la convencional amb 3.000. La senyalització d’alta velocitat compleix l’estàndard ERTMS i, la convencional, un altre tipus que du per nom ASFA. Aleshores, amb quins trens amb es farà aquesta gimcana? Disposaran de tracció elèctrica o dièsel? Seran de viatgers o de mercaderies? A més, on són les mercaderies per transportar? On són els viatgers? La decisió de construir el tercer rail sona a improvisació. Ara que, veient el que passa amb la carretera N II, ja hi hauríem d’estar acostumats. Si fa o no fa, és la mateixa mà la que va fent els nyaps.