Escrits amb els dits

Té gràcia que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, hagi aprofitat, fa uns dies, un acte en companyia del secretari general de l’ONU, el senyor Ban Ki-moon, per atacar l’independentisme català assegurant que qui pretén independitzar-se “atempta contra els fonaments legals de la comunitat internacional”, segons va afirmar en el seu discurs. Té gràcia que sigui justament en un acte amb l’ONU. Si algun organisme mundial sap perfectament que això és fals és justament aquest.

Apunteu, apunteu:

Azerbaidjan, Algèria, Angola, Bangladesh, Bahames, Bahrain, Barbados, Bielorússia, Belize, Bòsnia i Hercegovina, Botswana, Brunei, Burkina Faso, Burundi, Cap Verd, Camerun, República Centreafricana, Txad, Comores, Congo, Croàcia, República Txeca, Eslovàquia, Djibouti, Guinea Equatorial, Eritrea, Estònia, Etiòpia, Illes Fiji, Gabon, Gàmbia, Geòrgia, Ghana, Grenada, Guinea Bissau, Guaiana, Israel, Kazakhstan, Kenya, Letònia, Lituània, Mali, Níger, Nigèria, República Checa, República de Moldàvia, República Unida de Tanzània, Rwanda, Santo Tomé i Príncipe, Samoa, Santa Lucia…

M’he aturat a la lletra essa perquè se m’acaba l’espai, però podria continuar citant països que formen part de l’ONU però que quan es va fundar aquesta organització, l’any 1945, no van ingressar-hi perquè, senzillament, encara no existien. En realitat, dels 193 membres actuals que té aquesta institució, la gran majoria s’han independitzat després del 1945. I algun, com ara Guinea Equatorial, va entrar a l’ONU després d’haver-se independitzat d’un estat membre que es diu ni més ni menys que Espanya. Amb discursos contra l’independentisme en segons quins fòrums mundials, el senyor Rajoy no només corre el risc de fer el ridícul sinó que hauria de tenir en compte que no ens mamem el dit. O ens vol enganyar, o és un ignorant. Tot i que, coneixent el personatge, en realitat podria ser una combinació de totes dues coses.

Tants segles i dècades que ens ha costat treure’ns de sobre les admonicions de la religió i la repressió capellanesca per deixar de considerar il·lícita l’activitat sexual i ara resulta que el pecat de la carn és una qüestió d’exacta literalitat. És la carn, la que mengem, la que ens portarà a cremar a l’infern dels mals lletjos, que és un infern en vida. El demolidor informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) les fot pel broc gros com aquells predicadors antics que anunciaven l’adveniment del maligne amb to catastrofista. Pobres, els addictes al fuet, a la secallona, al pernil de gla. Ai, dels consumidors de salsitxes i hamburgueses. Fugiu, adoradors de la cansalada viada, dels greixons (llardons, segons d’on sigueu) del xoriç i els bulls blanc i negre. Enrere, aquesta gent tan ufana i tan superba que fa costellades i menja filets perquè creuen, pobres pecadors, que la proteïna és vida.
Tants anys fent cas de la dita que sosté que allò que no mata engreixa i ara resulta que en realitat tot allò engreixa i mata alhora, per aquest ordre. I que aquella frase de Woody Allen que sostenia que la realitat és l’únic lloc on es pot menjar un bon bistec, amb dades científiques a la mà resulta menys grouxiana del que es podria deduir i més resignadament bergmaniana del que podria semblar aparentment.
Frivolitats a banda, perquè això de patir un càncer és una cosa molt seriosa i posats a tirar de veta del refranyer afegim-hi que amb les coses del menjar no s’hi juga, la veritat és que la lletra petita de l’informe apocalíptic dels summes sacerdots de la salut mundial ve a dir-nos que, sí, que totes aquestes menges i pràctiques carnívores són perjudicials però que, bé, amb moderació tampoc cal patir més del compte.
Mengeu sense por, doncs, però no n’abuseu. Amb moderació i seny, la ingestió de carn vermella us aportarà una dosi de proteïnes saludable i necessària i els vostres nivells d’hematòcrits en diran bé. I tants estudis i anàlisis i planes i planes de dades i estadístiques dels senyors de l’OMS al final hauran arribat a la conclusió que les nostres àvies, i abans de les nostres àvies, les àvies de les nostres àvies, sempre havien sostingut: totes les masses piquen. On hi ha un bon refranyer, la ciència només pot ajudar la humanitat a confirmar el que tothom ja sap o intuïa.

La declaració d’independència catalana ha estat contestada amb l’habitual veu cavernosa carregada d’improperis, penjaments, admonicions i amenaces típiques d’un règim acostumat a una idea de l’imperi de la llei on el concepte imperi és el que compta de debò.
Cop d’estat. És la visió que comença a fer forat en l’opinió pública i publicada espanyola. L’independentisme està preparant un cop d’estat. Alto les seques! Paraules majors. No voldria pas fer-me l’entès sobre una pràctica en la qual Espanya sempre ha excel·lit amb expertesa. Només voldria aportar una definició: “Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a las autoridades existentes.” Ho escric en castellà perquè és així com defineix golpe de estado la Real Academia Española.

Els parlamentaris independentistes catalans, en unes oposicions a colpista, suspendrien clamorosament:
1. No són rebels, perquè obeeixen
el mandat de les urnes, la qual cosa,
en democràcia, és exactament el
contrari a una rebel·lió.
2. No són militars, ni ganes.
3. No tenen cap intenció d’apoderar-se dels resortes del gobierno de un estado, desplazando a las autoridades existentes. Simplement, volen crear un estat nou. No cal que ningú pateix
i per la poltrona madrilenya.
4. El punt més clar: actuación violenta y ràpida. Que no hi ha la més mínima intenció violenta és evident. I ràpids? Serà que no fa temps que tothom està avisat. Grans manifestacions, declaracions simbòliques, visita al Congrés per demanar una consulta, procés de participació ciutadana, eleccions amb la independència com a punt ben clar als programes i majoria absoluta.
Per més que repeteixin la mentida, no només no la convertiran en veritat sinó que, ara mateix, qui està més a prop d’actuar desplazando autoridades existentes són aquells que branden excitats l’article 155 de la Constitució. (Publicat a El Punt Avui el 29 d’octubre de 2015)

El Parlament de Catalunya té previst inaugurar aquest matí l’última legislatura autonòmica de la seva llarga i complexa història, que l’ha portat de collar monarques a ser suprimit per dictadors i menystingut i bloquejat per majories absolutes no pas de la pròpia cambra sinó configurades en altres parlaments.

Davant d’aquesta afirmació, que avui comença l’última legislatura autonòmica, més d’un i una deuen estar rient per sota el nas, amb condescendència o commiseració, si no és que directament mostren una hilaritat ostentosa. Pobre beneit, quin incaut, quanta candidesa, que n’és, d’innocent, aquest pobre articulista de creure que realment Junts pel Sí i la CUP poden portar el país a la independència quan no són ni capaços de portar un govern al país.

Vista la deriva derrotista i les descàrregues artilleres cada cop més incessants que han anat emmetzinant l’activitat política a casa nostra des de la victòria independentista del 27 de setembre, fins i tot un servidor estaria disposat a donar la raó als escèptics que amb suficiència ja estan gitant full i mirant a quina moda s’apuntaran ara que el sobiranisme va de caiguda.

L’independentisme és un projecte però també un estat d’ànim, com passa amb tots els processos polítics. Els ànims, ara mateix, estan baixos. No és la primera vegada que passa aquests últims anys. Però si s’analitza la situació amb serenitat només es pot arribar a la conclusió que, descomptats el factor sort, que sempre és important, i el potencial de l’enemic, que és innegable, l’èxit o el fracàs d’aquesta legislatura llampec dependrà bàsicament no pas de l’encert a l’hora de buscar el triomf definitiu sinó de la capacitat de gestionar la victòria obtinguda el 27-S.

En aquest tram final, els errors propis pesaran més que els encerts dels altres. O potser no, perquè en el fons els encerts dels altres es basen a forçar els errors propis. Compte amb l’ham. (Publicat a El Punt Avui el 26 d’octubre de 2015)

La televisió, des que l’aparell receptor va deixar de ser un objecte de luxe, un electrodomèstic car, per establir-se de manera molt generalitzada al centre de les llars del nostre país farà una mica més de mig segle, ha experimentat diversos canvis. Aparentment trivials, de caràcter tècnic o funcional, les mutacions han modificat radicalment la relació entre emissor i receptor, entre client i consumidor, entre programador i públic. Entre el que televisa i el que televeu.
El pas del blanc i negre al color, tot i ser una gran fita tecnològica, no va representar cap tipus de canvi en la forma de mirar la tele, tret del fet que molts van descobrir que moltes pel·lícules que es pensaven que eren en blanc i negre, en realitat eren en color. Jo en sóc un, perquè a casa, seguint el criteri que els electrodomèstics no es canviaven si no es feien malbé, vam constatar la longevitat d’un aparell de marca Iberia a prova no pas de bombes però sí d’algun llamp i, anar canviant peces, no vam arribar a l’era del color fins al 1986.
L’arribada del comandament a distància sí que va començar a modificar els hàbits del televident. Ho va fer a poc a poc, perquè inicialment només hi havia dos canals per tombar, però es van acabar algunes discussions sobre qui s’aixecava del sofà o de taula per anar a pitjar el botó de la UHF. Amb l’aparició de TV3 i de les privades, es va inaugurar la primera era del zapping, la que ens enfonsava en el sedentarisme i fomentava la participació activa a l’hora de relacionar-nos amb la programació de televisió. Calia un cert criteri per seleccionar què es volia a veure, per bé que la majoria de dits del país es movien per inèrcia, inconscientment, anar passant d’un canal a l’altre mig d’esma.
Amb l’arribada dels canals de pagament i, actualment, amb el desembarcament de les plataformes de multivisió, Netflix l’última, la televisió a la carta i els suports alternatius com el mòbil o les tauletes, la programació està en mans del consumidor.
En poc més d’una dècada hem passat de la frase “a veure què fan ara” a dir “a veure què veurem”, perquè de fet, ara a la tele ens fan de tot i ens ho fan simultàniament. Una saturació que no fa altra cosa que fer-nos gastar més (ai, m’he oblidat de dir que hi va haver un temps que tota la tele era gratis), oferir-nos molt més del que mai podrem arribar a consumir i, en alguns casos, fer abandonar progressivament l’hàbit de mirar la tele a aquells que simplement volíem obrir una finestra per badar una estona i desconnectar. (Publicat a Presència el 25 d’octubre de 2015)

Aquesta setmana l’última moda del processisme és afirmar compungit que les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP van tan malament que no hi haurà acord abans de les eleccions espanyoles i que aneu a saber si al final haurem de tornar a votar al mes de març. Tot per culpa d’aquesta diferència de només un diputat que impedirà investir Artur Mas president de la Generalitat sense haver d’obligar els cupaires a mullar-se. Ja no és pas que estigui en debat si tenen més dret a decidir el president 1.628.714 votants que no pas 337.794 electors, sinó que el fracàs del 27-S haurà vingut dels pocs milers de vots que van separar Junts pel Sí d’obtenir el 63è diputat que hauria resolt l’embolic. Per un escó, si no hi ha govern abans del 20-D, o fins i tot ni abans ni després, pot passar que arribin les eleccions espanyoles i, a Catalunya, aprofitant el retorn a les trinxeres fratricides del sobiranisme, guanyi Ciutadans. La cara d’idiotes que ens quedarà no tindrà punt de comparació amb la que farem quan al març, si tot va de mal borràs, tornem a votar i l’independentisme fa figa fruit de la incapacitat de gestionar les victòries.

El pitjor, però, no és això. El pitjor és que entre tots hauran acabat convertint Duran en el triomfador del 27-S. Molt de riure’ns-en, molt d’escriure que és un cadàver polític i que Unió ha desaparegut del mapa, quan en realitat el que haurà passat és que Unió haurà sigut, de tots els partits que es van presentar, l’únic que haurà assolit l’objectiu principal que el va portar a entrar en la competició electoral: esgarrapar prou vots per frustrar la majoria necessària a Artur Mas. No sóc expert en política comparada, però deu ser el primer cop que un partit bloqueja l’elecció del president del país des de fora del Parlament. Ja podem anar blasmant Duran, que en aquests moments deu ser en algun despatx de la penya del pont aeri rebent el copet a l’esquena mentre li diuen ‘bona feina, Josep Antoni, bona feina’. Més o menys com van fer Juncker i Rajoy ahir a Madrid. (Publicat a El Punt Avui el 23 d’octubre de 2015)

Hem passat una setmana una mica distrets amb el tema de les declaracions del 9-N, una altra de tantes i tantes empentes argumentals que ens fa l’Estat pensant-se que ens fa la guitza. Mentre tots miràvem els consellers i el president desfilant, a les cuines de Junts pel Sí i la CUP han pogut treballar sense la pressió dels focus, ni dels micròfons, ni de l’opinió pública, per mirar de desembolicar la troca del 27-S, una troca purament aritmètica, perquè el fil cap a la independència està perfectament enfilat per les urnes.

Passada aquesta setmana vista i no vista, ara comença el compte enrere i ja s’acosta l’hora de desentrellar. A més, com explica perfectament avui mateix Marc Bataller, hi ha un encavalcament entre el full de ruta català i el calendari electoral espanyol que serà difícil de trampejar. Cordem-nos el cinturó perquè vénen revolts molt pronunciats i uns canvis de rasant i uns temporals de neu i vent que podrien fer derrapar no tan sols la furgoneta atrotinada de la CUP sinó fins i tot el tot terreny més modern del mercat.

El tram final de l’any serà intens, recaragolat i extremament complex, més difícil del que hem viscut fins ara. Tenim la confiança que donen uns polítics que han demostrat fins ara que és en els moments crítics que donen el millor d’ells mateixos. Tenim la certesa que tot allò que els partits espanyols puguin fer malament en relació amb Catalunya, ho faran malament. O pitjor que malament, si veiem el sidral que tenen muntat al PP, la desorientació de Podemos, la política de fitxatges del PSOE incorporant si convé exemplars de l’ala més dura d’UPyD o el redoblament de l’ofensiva mediàtica per encimbellar el populisme de corbata de Ciutadans.

Trencant la dinàmica històrica del catalanisme, el procés independentista ha consistit a sortir a l’atac. Catalunya controla el temps i Espanya va jugant al contraatac. Cal continuar tenint la iniciativa. Si tu tens la pilota, els altres no la tenen. Ja ho deia el gran estadista Johan Cruyff. Encara que, en aquest cas, estadista vingui d’estadi. (Publicat a El Punt Avui el 19 d’octubre de 2015)

El magnat de la restauració Danny Meyer ha decidit eliminar les propines a la seva cadena de 13 restaurants, tots a la ciutat de Nova York. En comptes d’això aposta per apujar els sous als seus treballadors i oferir-los un programa de promoció laboral atractiu. La iniciativa no és pas menor, ja que ha causat una tempesta considerable en el sector de la restauració novaiorquès, on el costum de la propina està tan arrelat que en les taules salarials els empleats de sala i els cambrers cobren un sou fix baix perquè ja es compta que amb les gratificacions dels clients acaben guanyant una bona picossada.
Acabi com acabi l’assumpte a la ciutat nord-americana, i es propagui o no, el tema de les propines als restaurants és un dels anacronismes més curiosos d’aquest nostre moderníssim segle XXI. Té un no sé què de regust classista, de condescendència, de recompensa al servilisme. Normalment no dono mai propina si no és petita. És a dir, si em retornen una peça petita d’aquelles que a la butxaca em fan més nosa que servei. Per la resta, els preus abusius que es cobren segons on i segons per quin servei ja semblen portar inclosa no només la propina sinó, en alguns casos, fins i tot el prorrateig de la paga doble.
El que resulta curiós és que aquest costum de les propines no s’hagi estès cap a altres sectors professionals o que, si hi estava arrelat, com en el cas dels acomodadors o la famosíssima iguala dels metges, o la professió ha anat desapareixent i ara tothom s’acomoda sol, o aquesta mena d’impost revolucionari mèdic ha passat a millor vida tret d’alguns casos testimonials reminiscències de temps passats.
La propina, tanmateix, no desapareixerà pas en una de les formes en realitat més esteses que existeix. No es diu pas propina, es diu amb IVA o sense IVA. L’economia submergida ve a ser la sublimació de la propina, el descontrol de la retribució i la pràctica de sobresou més intrínseca de la societat meridional.
N’hi ha molts que detesten la corrupció i blasmen els polítics que han de seure al banc dels acusats per martingales, però quan ve el lampista a casa i els diu si volen factura o no, l’opinió sobre el defraudador té tendència a esvair-se. I, de propina, hi deixen la pròpia integritat. (Publicat a Presència el 18 d’octubre de 2015)

En un país on únicament es dicten 12 de cada 100 sentències en la llengua pròpia del país, els jutges en comptes de reclamar respecte haurien de demanar perdó. En un jutjat on se cita un president a declarar, acusat de posar les urnes, el mateix dia que fa anys que un president escollit a les urnes era assassinat pel sistema judicial d’aquest estat, els jutges en comptes d’exigir respecte haurien d’implorar una disculpa.

En un estat on ningú, després de setanta-cinc llarguíssims anys, encara no s’ha retractat per haver assassinat un president escollit democràticament, ni tampoc ha anul·lat la sentència aberrant que el va condemnar, la justícia no és que sigui lenta, no, és que està moralment aturada. En un estat on, per a més humiliació, l’assassí del president Companys és exposat impunement en un monument públic i en aquest panteó de la ignomínia hi jau també el fundador del partit feixista, tot plegat a càrrec dels pressupostos de l’Estat, en un regne com aquest no cal esperar justícia més enllà de l’estrictament coercitiva. Hi ha lleis i cal complir-les. D’acord. Però en un estat fonamentat sobre un dèficit tan escandalós d’ètica política, el ciutadà obeeix més per temor que per respecte.

Els ciutadans que són catalans, a més, sempre han tingut un suplement de por. Fins que un bon dia, tips de compartir un estat amb fonaments tan corcats, uns quants han perdut la por. I després uns quants més, i tot seguit centenars de milers, i creixent.

Poden processar, condemnar, intimidar i a sobre tenir la barra de demanar respecte per la seva independència. Però no convenceran. Amb Catalunya, a la justícia espanyola en particular i a l’Estat espanyol en general, els passa allò de l’acudit del morós que deu cent euros i el que en deu dos milions. Si hi hagués només cent catalans que no creguessin ni en la justícia espanyola ni en Espanya, el problema el tindrien els descreguts. Com que n’hi ha almenys dos milions, el problema el tenen la justícia i Espanya. El problema es diu respecte. El que han perdut. El que, de fet, mai no han volgut guanyar-se.

Fa un mes i un dia els catalans celebràvem la diada nacional amb una gran desfilada popular anomenada Via Lliure, que va ocupar l’avinguda Meridiana de Barcelona amb un seguit de trams que representaven els anhels patriòtics de la ciutadania: via lliure a la democràcia; via lliure a l’equilibri territorial; via lliure a la solidaritat; via lliure al món; via lliure a la sostenibilitat; via lliure a la diversitat; via lliure a la igualtat; via lliure a la justícia social; via lliure a la innovació; via lliure a la cultura i l’educació. Un acte protagonitzat per la població que va ser, un any més, tot un èxit.

Un mes i un dia després, els nostres veïns espanyols celebren la festa nacional. L’acte central és una desfilada en una cèntrica via de la ciutat de Madrid. La ciutadania, a diferència del que passa a Barcelona l’11 de setembre, es posa a banda i banda del carrer per veure passar els protagonistes de la parada. Només en cito uns quants, per no fer-me pesat:

Agrupación de Honores de la Guardia Real; Patrulla Águila de la Academia General del Aire; formación mixta de cazas, rombo de cuatro aviones; Harrier de la novena escuadrilla de la Armada; Helicópteros Tigre del Batallón de Helicópteros de ataque; Batallón de alumnos de la Armada; Sección hipomóvil de la Batería Real; Batallón mixto de alumnos de la Guardia Civil; Baterías del Grupo de Artillería Paracaidista Tercio Don Juan de Austria 3º de la Legión. La cabra us l’estalvio, tot i que també figura en el programa com a integrant d’una escuadra de gastadores con mascota.

Fent, doncs, una repassada comparativa dels programes d’una desfilada i de l’altra, es pot comprovar que entre l’11-S i el 12-O no hi ha pas només un mes i un dia de diferència. Hi ha una distància sideral entre el que representa la nació per a uns i per als altres. Aquest és el problema. La solució ens la van donar les urnes el dia 27.