Escrits amb els dits

No he escoltat mai una cançó tan trista com La tieta i això és dir molt, ja que sóc un gran aficionat als tangos i als boleros, paradigmes de la depressió cançonera més depriment. Aquest i altres temes de Joan Manuel Serrat van marcar bona part de la meva infantesa al voltant del tocadiscos familiar i d’un vell receptor de ràdio Telefunken on la veu de Salvador Escamilla al micròfon ens instruïa gairebé furtivament sobre les novetats de la cançó en la nostra llengua i en què el noi del Poble Sec hi era ben present i molt benvingut.
La banda sonora de la vida de molts catalans està cosida amb el fil musical d’una cançó catalana potentíssima que ens ha fet com som i que ens permet explicar d’on venim. I avui a Catalunya molts som fills de Serrat i de Raimon i de Llach. I d’Ovidi. N’hi ha d’altres, però aquests són els quatre grans pares de la pàtria musical catalana de l’últim quart llarg del segle XX. Veus d’una generació i referents intergeneracionals. Amb estils substancialment diferents i perfils ideològics diversos, especialment sobre la independència de Catalunya. Com ha de ser en un país plural. L’altre dia Joan Manuel Serrat va fer unes declaracions en què es mostrava a favor del dret a decidir i en contra de la conveniència d’una Catalunya independent. No ho havia dit mai públicament però segurament ningú dubtava que aquesta era la seva opinió sobre el tema. Ens coneixem tots.
Quin problema hi ha que Serrat pensi com pensa? Exactament cap. No pel que pensi deixarà de ser un referent de la nostra sintonia col·lectiva. I quan Catalunya sigui independent, aquesta és la gràcia, Serrat continuarà sent admirat i reconegut al seu país, al nostre, de la mateixa manera que ho ha estat sempre, que ho és ara, mentre Catalunya no ha sigut independent. Perquè, independents o no, com a poble tenim uns referents emocionals col·lectius que van molt més enllà de les conjuntures polítiques. És això que ens fa país. No em toqueu en Serrat. (Publicat a Presència l’11 d’octubre de 2015)

Des que el món és món i que hi ha gent que intenta explicar allò que hi passa cada dia, existeix un debat sobre si el periodisme és objectiu o, més exactament, si ha de ser objectiu. N’hi ha que diuen que sí, n’hi ha que creuen que no i n’hi ha que estem força convençuts que l’objectivitat és comparable a la divinitat o l’orgasme múltiple: tothom hi creu però ningú l’ha vist, i als que diuen que sí no els acabem de creure si no és posant-hi fe o imaginació.
Fins i tot quan el periodisme es basa en dades perfectament objectivables
hi ha prou marge per incórrer en la subjectivitat. Si hagués de trobar un exemple recent per justificar aquesta argumentació, aniria a l’hemeroteca i buscaria l’edició de dilluns passat del diari espanyol El País. Obria la portada amb un titular sobre la victòria del primer ministre portuguès, Passos Coelho, en les eleccions celebrades el dia anterior en aquell país ibèric. “Portugal respalda al Gobierno que aplicó la política de austeridad”. Aquesta era la conclusió, basada en la rotunditat estadística i elaborada amb un subjectivisme interpretatiu total. Res a dir. Exercici periodístic impecable.
Ara tornem a l’hemeroteca i anem al dilluns anterior. Al mateix rotatiu hi trobem una portada amb el titular següent: “Los independentistas ganan las elecciones y pierden su plebiscito”. Què tenen a veure ambdós titulars? Doncs que el primer considera que un suport del 38,4% dels vots (el rebut pel partit guanyador a Portugal) representa un “respaldo”, mentre que un 47,84% dels vots (l’obtingut pels independentistes el 27-S) significa “pierden su plebiscito”.
Periodísticament hi ha moltes reflexions a fer sobre el biaix que representa aquesta lectura divergent de dades. Políticament, en canvi, només n’hi ha una, que fa bona aquella dita que sosté que l’autonomia que ens cal és la de Portugal. Potser així el periodisme hispà veuria les eleccions catalanes no pas amb més objectivitat, que no cal, però almenys sense fer el ridícul. (Publicat a El Punt Avui el 8 d’octubre de 2015)

Un dels errors estratègics en què corre el risc de caure l’independentisme és embolicar-se en l’ambient de precampanya que bufa i bufarà encara més des de Madrid ara que ja se sap que les eleccions espanyoles seran el dia 20 de desembre, fum, fum, fum. A hores d’ara, ni la ciutadania (almenys la que pensa a marxar d’Espanya) està gaire motivada per encarar una altra cursa electoral amb prou energia, ni els partits sobiranistes tenen com a principal objectiu fer un bon paper en un parlament que, segons el full de ruta, d’aquí a divuit mesos serà el d’un país veí.
Deixar-se engolir en la dinàmica encomanadissa de les disputes del PP, el PSOE, Podem i Ciutadans podria ser entre catastròfic i letal per a un país que ara mateix té un estat per fer i que no pot entretenir-se perquè mentre no fa l’estat li estan desfent l’autonomia.
La cançoneta de ser decisius a Madrid i de condicionar pactes postelectorals sona a èxit tronat de dècades enrere cantat per Georgie Dann. Tothom sap positivament que el catalanisme a Madrid no hi té res a pescar. La moda de reformar Espanya des de Catalunya ara implica dir-se Rivera i ser un bon espanyol. La cançó aquesta encara és més antiga, gramofònica. Com va passar amb Prim, Pi i Margall o Cambó, els Ciutadans acabaran igual, perquè, per més espanyols que se sentin, a ulls de Madrid no deixen de ser catalans.
Temps al temps.
Avui el pes de l’independentisme i la capacitat d’influència en la política espanyola no radica pas al Congrés sinó al Parlament de Catalunya, que és des d’on s’està llançant l’esmena a la totalitat. Qualsevol negociació amb l’Estat ha de ser de govern a govern i de parlament a parlament. Sí, serà inevitable iniciar un debat sobre com cal concórrer al 20-D. Però aquest no ha de ser el principal afer polític de les pròximes setmanes. El partit es decideix a casa. El camp madrileny, no només per al Barça, ja comença a ser una altra lliga. (Publicat a El Punt Avui el 5 d’octubre)

Albert Rivera balla per un peu amb els resultats electorals que han obtingut els seus Ciutadans a Catalunya. Una fita que per a qualsevol partit amb aspiracions de govern en aquest país seria un fracàs considerable però, en canvi, per anar fent boca de cara a les generals espanyoles no està gens malament perquè significa haver anyocat l’outsider amb cua que li fa la competència en l’intent fer forat en el bipartidisme. Rivera és avui l’ídol dels cenacles madrilenys, l’esperança per tornar a posar Catalunya a rega, el garant del reformisme hispànic inofensiu, la xarnera perfecta perquè res no canviï més enllà de les aparences de modernització.
Tanmateix, posats a idolatrar senyors que es diguin Rivera s’ha de tenir sempre present que a Madrid l’Albert ocupa el segon lloc. Que consti que té mèrit, tot i que no deixa de ser un plat de segona taula, un succedani que canvia blau per taronja, més de moda, menys caspós, però no tan autèntic com l’original, tot i que s’hi esforça. L’original és Primo, que no és cosí seu.
És José Antonio.
No exagero. Resulta que a la capital d’Espanya s’acaba d’estrenar el musical Mi princesa roja . Esteu asseguts? L’espectacle reivindica la figura del fundador de la Falange. No us penseu pas que el muntatge teatral sigui cap revisió crítica d’una figura repulsiva com ha passat en molts països que s’han acostat a polítics execrables per passar-hi comptes. No, no. Només dir-vos que el director de la cosa és el pare d’obres mestres com La hoz y el Martínez, El robo de la jojoya o la recordada trilogia de Chiquito de la Calzada. Es diu Sáenz d’Heredia. Sí, ho heu intuït bé. Descendent de l’autor de les mítiques hagiografies franquistes Raza i Franco, ese hombre, aquelles metzines propagandístiques que injectaven als nostres pares entre No-Do i No-Do.
Aquesta és la situació, doncs. A Catalunya ja podem anar discutint sobre qualitat democràtica, urnes i tal. Com dirien en les pel·lícules no pas de Sáenz de Heredia sinó de Hollywood, meanwhile, in Spain… (Publicat a El Punt Avui el 2 d’octubre de 2015)

En qualsevol procés, sigui polític o no, l’estat d’ànim és fonamental. Amb bona predisposició emocional no n’hi ha pas prou per vèncer malalties, guanyar partits de futbol o fer rutllar un negoci. Tothom és conscient, però, que l’esperit positiu ajuda a fer l’esforç més suportable. En el món de l’independentisme, l’estat d’ànim és com un vagó de muntanya russa. Molts conciutadans passen de l’eufòria a la depressió sense que hi hagi motius objectius ni per haver supurat adrenalina per les orelles durant setmanes ni per haver caigut en aquest estat actual d’atuïment que s’alterna amb la fase de nerviosisme.

Ve de lluny, l’humor canviant, i en aquests anys trepidants que vivim s’ha vist reiteradament. Quan es va sortir al carrer per la Diada del 2012 l’eufòria va ser extraordinària fins que va baixar en picat amb les eleccions del 2012. Mas havia perdut 12 diputats i els corifeus del catastrofisme, amb l’eco de la caverna fent d’amplificador, enterraven procés i president. Amb la data i la pregunta va passar el mateix. Ai, ai, ai. Amb el 9-N, van tornar les jeremiades. Després es va recaure en el desànim pensant que ningú seria capaç d’organitzar una força per guanyar unes plebiscitàries. Mentrestant, cada any ha ressonat l’ui, ui, ui a mesura que s’acostava alguna de les coreografies de la Diada, amb el temor que no hi hauria prou gent. Hi ha hagut prou gent, hi ha hagut plebiscit i s’ha guanyat. I on no arriba l’empenta independentista sempre hi ha un estat disposat a ajudar amb alguna provocació.

Passat el 27-S tornen els aires de depressió posttraumàtica. Que sí la CUP cap aquí, que si Mas cap allà. Fa quatre anys que es camina al caire de l’abisme i tot es va resolent a l’últim minut. Una mica de confiança en tots aquells, a totes bandes, que fins ara no ens han fallat mai. No cal deixar-se vèncer per la sensació que tornem a ser al cap del carrer, que no s’ha avançat, com si fóssim els protagonistes d’El dia de la marmota, aquell film en què el protagonista es despertava sempre en el mateix matí. La marmota catalana és morta. Cada dia és nou i va endavant. (Publicat a El Punt Avui l’1 d’octubre de 2015)

Benvolgut indecís, ara que no ens escolta ningú haig de confessar-te que tinc dret de vot des del 1986 i no he votat mai cap partit que hagi guanyat aquelles eleccions, fossin municipals, nacionals, estatals o europees. Un rècord difícil de superar, tenint en compte que no he faltat mai a cap convocatòria. He arribat a votar fins a tres partits diferents i sempre han guanyat els altres. Algun cop els altres eren els que havien perdut quan jo els havia donat suport. Com ha estat possible, tant desencert? Sovint m’ha interessat més votar en consciència que no pas a cavall guanyador. Altres cops he tingut ganes de tocar una mica el botet, de portar la contrària. O el candidat no em feia el pes: no el coneixia prou, o en sabia massa coses. I, per què negar-ho, en algun cas m’he equivocat de mig a mig. No te’n riguis, estimat indecís, perquè sempre que has votat el que ha guanyat has de saber que mai no ha servit de gaire res a Catalunya, perquè sense sobirania no hi ha poder real.

Aquest cop, però, benvolgut indecís, vull ser amb els que guanyen. I vull que els que guanyin siguin prou perquè la victòria sigui inapel·lable. Sé que aquests dies estàs sotmès a pressions duríssimes. Sé que en comptes d’esvair-te els dubtes, te’n fan venir. No et vull pas pressionar massa, només fer-te una reflexió: tens prou experiència amb Espanya per saber que t’enganyen. Perquè, com a català, fins ara sempre t’han fotut. Aquesta mateixa setmana ho hem vist amb el Banc d’Espanya i amb Rajoy. Tens prou experiència, a més, per saber que Espanya sempre ha aprofitat els moments de debilitat de Catalunya per ensorrar-la.

Diu el proverbi que la primera vegada que algú t’enganya la culpa és seva, però que la segona vegada que t’enganya la culpa és teva, perquè ja estaves previngut. Creus que hem de tornar a claudicar, ara que ho tenim a tocar? Personalment, n’estic tip d’abaixar sempre el cap, de passar per l’adreçador, d’aquí caic i allà m’aixeco. El 27-S vull guanyar. Per tots els que han perdut abans que nosaltres. Per tots els que hi guanyaran, gràcies a la nostra victòria. Benvolgut indecís: no n’estàs tip, de perdre sempre? Jo, sí. (Publicat a El Punt Avui el 24 de setembre de 2015)

Arribats a la recta final de la campanya comprovem com l’unionisme no només ha demostrat que no té cap, ni un, ni mig argument per convèncer els catalans de no marxar fent una proposta atractiva i seductora, sinó que l’única eina que martellegen amb obcecació per evitar la victòria de l’independentisme és l’amenaça, l’estratègia de la por i la campanya de guerra bruta més barroera que es recorda, no només en l’àmbit català sinó també en l’internacional, perquè allò que s’entestaven a considerar un assumpte intern ho han acabat embolicant ells mateixos a nivell planetari amb la seva ceguesa prepotent, malaptesa histèrica i la precipitació del que no s’ho vol creure i de cop ho veu venir. S’han curtcircuitat.

Tot allò que l’Estat podia haver fet per espantar els catalans davant les urnes ja ho ha fet (incloent-hi els dossiers de les clavegueres que si tot va bé sortiran un dia d’aquests). Tot allò que l’Estat podia haver fet malament per espantar els catalans a l’hora d’anar a votar, ho ha fet malament. Des de forçar les relacions diplomàtiques internacionals de manera potinera fins a l’extrem d’utilitzar les relacions familiars per pressionar el nucli de la Comissió Europea, o pressionar la gran empresa i la gran banca per atiar el fantasma del cataclisme i fer-los oblidar que els ciutadans de Catalunya, alhora que són ciutadans, també són clients. Per acabar-ho d’espatllar envien a discutir contra el número 5 d’una candidatura no només tot un ministre de Madrid sinó que, per més error de càlcul, és el d’Afers Exteriors.

Tot plegat, una actitud que si alguna cosa deixen clara és que, si no votem independència, l’odi desencadenat, la repressió desbocada i les represàlies de tot tipus que comportarà quedar-se a Espanya poden ser esgarrifoses. Només saben guanyar o perdre. No tenen terme mitjà. Sí, això també és fer el discurs de la por. Només amb una diferència: contra les incerteses de la independència tenim proves suficients al llarg de la història de l’eficàcia repressora espanyola. Gestionem bé les emocions. Ara que hi som tan a prop, que no ens derroti la por de guanyar. (Publicat a El Punt Avui el 21 de setembre de 2015)

En el món dels tractes hi ha un concepte conegut com a “banda de negociació”, que és el terreny que va des del màxim que s’aspira a aconseguir fins al màxim que s’està disposat a cedir. Com més ampla és la banda de negociació, per tant, més gran és el marge de maniobra dels negociadors. A més, com més allunyada situï la posició de partida aquell que té la paella pel mànec, disposa de més capacitat de fer veure que fa concessions sense que en realitat cedeixi en res sobre el que no està disposat a transigir.

És en aquest marc que cal situar l’estratègia política i judicial de l’Estat espanyol amb Catalunya. Una cosa és la campanya, en la qual s’està posant tota l’artilleria verbal i tots els contactes diplomàtics per atacar els defensors de la independència amb discursos més o menys amenaçadors o catastrofistes. L’altra, especialment reveladora perquè denota que són conscients de la possibilitat de fracassar en la campanya, és la feina de laminació que, des de fa mesos, estan portant a terme els aparells de l’Estat per anar retallant l’autonomia catalana i situar-la en un punt de regressió des del qual es pot cedir però amb marge per mantenir-se lluny del punt on l’Espanya centralista començaria a perdre-hi.

Per entendre’ns, si al cove català hi havia vint peixos, l’Estat n’ha repescat quinze. Si el 27-S perd l’independentisme, acabarà de fer net dels cinc que queden. Si guanya l’independentisme, tard o d’hora s’asseurà a parlamentar i oferirà primer un peix, després cinc, si convé fins i tot deu. En realitat, però, no estarà cedint en res que no fos ja al cove català abans d’iniciar-se el conflicte. Hi pot haver algun incaut a la banda catalana (es digui o no Duran) que es pensi que els tractes en aquests termes hauran estat productius i que l’Estat haurà rebut prou pressió per haver de cedir. Caldrà veure qui cau a la trampa, perquè una victòria electoral del sí serà no pas un mandat per negociar un encaix sinó per pactar una separació. Però, d’entrada, és positiu veure com a l’altra banda ja prenen posicions per asseure’s a la taula. (Publicat a El Punt Avui el 17 de setembre de 2015)

Als anys noranta es va fer popular l’anunci d’una marca de sucs de fruita industrials que protagonitzava un marrec que per treure’s de sobre un galifardeu que el molestava cridava un cosí estaquirot i musculat que feia escampar la boira mort de por al pinxo. Efectivament, ho heu encertat, perquè la majoria de lectors als noranta ja hi éreu: parlo del cosí de Zumosol. I segur que no només heu deduït això, sinó que llegint el titular d’aquest article segur que heu relacionat l’anunci amb els parents polítics de Rabell, Iceta o Albiol.

Com que la seva tirada com a caps de cartell genera una indiferència considerable entre l’electorat, els dissenyadors de les seves campanyes respectives ja han cridat com a reforços uns cosins apersonats perquè vinguin a donar-los un cop de mà, una mica d’empenta, alguna emoció a la concurrència que només coneix els que surten a La Sexta. Naturalment, com a bons sucursalistes, els suports estan arribant de Madrid i d’aquí a l’últim dia de campanya estem podent veure desfilar, dia sí, dia també, els senyors Pablo Iglesias, Pedro Sánchez, Mariano Rajoy i fins i tot hi podríem afegir el nou lider espanyol Albert Rivera, al qual Catalunya queda massa petita per als seus deliris de grandesa mediàtica.

La jugada està dissenyada per mirar de rascar els vots suficients per avortar la majoria absoluta independentista i posar un superior prop de cada presidenciable perquè no s’esgarriïn més enllà d’algun pas de dansa lamentable, i alhora per aconseguir que el públic no acabi els mítings badallant.

Si l’independentisme no s’espavila amb un últim esforç en aquesta recta final potser aquesta colla se’n sortirà fent descarrilar el procés. De totes maneres, de moment és revelador sentir tots uns aspirants a La Moncloa demostrant cada vegada que obren la boca que no saben on són i veure’ls competint per veure si quedaran segons, tercers o quarts sense cap opció d’acostar-se a la victòria. Que espantós que la independència fos derrotada per una tropa de cosins de Zumosol. Que trist que seria acabar vençuts per una conjura de perdedors. (Publicat a El Punt Avui el 14 de setembre de 2015)

De totes les amenaces que l’Estat espanyol ha perbocat contra Catalunya n’hi ha una que saben que mai no utilitzaran. Es diu forces armades. Només caldria un canó apuntant-nos, un grinyol de tanc, un clic de fiador o un sorollet de sabre per convertir la independència en un fet amb suport dels països com cal. Això els espanyols ho saben. Tanmateix, s’ha d’entendre que ara que veuen a venir el 27-S perdin una mica els estreps i els revinguin somnis humits de llitera de caserna, efluvis de suor agra de desfilada, lluentor de greix de subfusell amb el qual durant tants anys s’enllustraven els bigotis i es pentinaven la clenxa. El vici secular de l’ordeno y mando costa d’eradicar.

Estiguem ben tranquils que l’exèrcit espanyol no carregarà contra Catalunya. En primer lloc, petit detall, el seu cap suprem és el rei d’Espanya, al qual, francament, no imagino embrutant-se les mans de sang (si no és d’elefant, seguint el costum familiar). Si aquest argument no fos suficient cal dir que els primers interessats a tenir la festa en pau són els mateixos militars. Els ha costat molts anys netejar la imatge internacional i fer oblidar l’exèrcit inoperant que va perdre un imperi, trencar el motllo de Millán Astray, defugir la instantània dels tricornis entrant a punta de pistola al Congrés dels Diputats i deixar de ser vistos com una tropa que, perdut el seu lloc al món, només podia dedicar-se a massacrar els propis conciutadans. Els militars espanyols avui es fan amb coronels i generals de totes les democràcies del planeta i llueixen amb orgull els galons a la pitrera i es dediquen a fer la guerra arreu en missió de pau. L’exèrcit espanyol està massa ocupat per rebaixar-se a perdre el seu prestigi disparant-se un tret al peu tan clamorós.

No cal patir. Aquesta vegada les armes no entraran pas per la Diagonal, sinó per la Meridiana. No seran armes de foc sinó de vot, que no maten sinó que mantenen viva la democràcia. En tot cas, si cal armar-nos amb alguna altra cosa, armem-nos de paciència, per anar aguantant amb un somriure impertèrrit tanta testosterona hispànica i tanta astracanada ministerial. (Publicat a El Punt Avui el 10 de setembre de 2015)