Escrits amb els dits

Portada del llibre

No seré dels que critiquen la famosa trilogia de Stieg Larsson protagonitzada per l’obscura Lisbeth Salander i el senyor Mikael Blomkvist, el periodista que tots els que no coneixen la professió voldrien ser. M’he llegit tots tres volums i puc dir que he disfrutat entre molt i moltíssim. Barreja d’acció trepidant i personatges amb la consistència justa per deixar petja més enllà de la simple caricatura o de pures eines al servei de la trama. Una trilogia que si té algun defecte gros és, en tot cas, que l’autor va convertir en tres novel·les allò que podia haver encabit en una de sola, la qual cosa hagués posat a prova els bíceps de tots els lectors disposats a provar de sostenir davant dels ulls un totxo de prop de tres mil pàgines, per bé que si hagués retallat un parell llarg de centenars de planes de cada volum el resultat tampoc se n’hauria ressentit. L’èxit de l’editorial Columna ha generat algunes seqüeles oportunistes, com ara l’edició per part de la mateixa editorial dels dos primers volums de la mítica sèrie escrita a quatre mans per la mare i el pare del gènere negre escandinau, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, Roseanne i L’home que es va esfumar, dues petites joies (petites per l’extensió) que ens permeten fer una mica d’arqueologia lectora criminal gaudint en català de dos dels mestres venerats, sense anar més lluny, pel mateix Larsson.
Passat l’estiu, el gran moment ociós perquè els més ressagats s’hagin posat a l’hora amb la trilogia, la llista de literatura nòrdica de lladres i serenos l’ha continuada Proa (de la mateixa escuderia que Columna) amb Nèmesi, el segon llibre que es tradueix al català del noruec Jo Nesbo, continuació d’una altra trilogia que el mateix segell va iniciar amb molta més discreció promocional ara fa una  mica més d’un any amb la memorable El pit-roig, una magnífica i profunda reflexió sobre l’impacte del nazisme en la societat noruega, amb un fil argumental que intercala fins a la confluència final el present amb una Segona Guerra Mundial en la qual molts noruecs van fer un paper d’estrassa que la història oficial ha intentat dissimular. A Nèmesi Jo Nesbo allargassa part d’aquesta trama incorporant-hi un ordit encara més dens d’històries creuades i misèries compartides. Unes aventures protagonitzades per l’inspector Harry Hole, policia tortuós, borratxo, noble, inestable i amb una absència total de romanticisme en l’exercici d’una feina que reconeix que fa perquè paguen bé. Hole, en tot cas, resulta infinitament més interessant que el modèlic Blomkvist, i pel meu gust supera fins i tot la gairebé sobrenatural Salander. Hi ha, també, la història, igualment envitricollada que la del seu col·lega suec, però molt menys cinematogràfica i infinitament més versemblant. Nèmesi es ven amb una indicació en portada que recomana com el llibre que cal llegir després de la trilogia de Larsson. Jo començaria primer per El pit-roig. En tot cas, una bona manera de progressar adequadament en el món de la literatura negra que ens arriba del nord.

Ahir vaig veure un telenotícies d’aquesta televisió que normalitza el català amb almenys un cinquanta per cent de la gent que hi surt parlant en castellà i em va sorprendre (bé, per dir-ho d’alguna manera, perquè la capacitat de sorprendre’s va minvant amb el temps i l’experiència, en casos com aquest), em va sorprendre, deia, el tractament que van fer del debat que hi va haver al Congrés dels Diputats sobre ara no em dieu ben bé què, perquè el tema és el de menys per al cas que m’ocupa. El que em va cridar l’atenció va ser que, ordenadament, el muntatge de la notícia oferia un tall de la intervenció de tots els grups polítics amb representació a Catalunya (PSOE, PP, CIU, ERC i ICV) amb els seus diputats corresponents parlant des de la tribuna d’oradors. Però, tatatxin, tatatxin, la informació es va acabar amb el tall de veu d’un diputat del PSC a peu de carrer dient-hi la seva. O sigui, que la notícia va incloure un tall de tots els partits i dos del PSOE. Suposo que el criteri és que com que el PSC no té grup parlamentari i no pot parlar des de la tribuna d’oradors, li reserven un espai a banda perquè s’expliquin. Curiós. Curiós perquè si el PSC no té grup parlamentari  i no vol pujar amb veu  pròpia  a la tribuna d’oradors del Congrés dels Diputats és perquè ells mateixos hi renuncien. És a dir, no hi renuncien sinó que consideren que la seva veu és la del PSOE. Per què, doncs, TV3 ha de tractar al PSC de manera privilegiada quan el mateix PSOE de Catalunya hi renuncia? Deu ser que a l’hora de xupar càmera, el llautò es veu amb més lluentor que mai.

Portada del llibre

Traduït magníficament per Xavier Pàmies, la petita editorial Adesiara ha publicat no fa gaire una gran joia de la literatura victoriana, El llibre dels esnobs, de William Thackeray, que aplega uns articles d’aquest primera espasa de la literatura anglesa del segle XIX dedicats a disseccionar de manera càustica i crítica la societat del seu temps. Un llibre que, malgrat el pas del temps i els costums, manté la seva vigència en molts aspectes a l’hora de descriure una característica humana, l’esnobisme, present en totes les èpoques i especialment en la civilització occidental. Hi ha alguns (pocs) passatges prescindibles perquè han quedat fora de temps, altres de senzillament deleciosos i la majoria d’una acidesa sublim que, a part del que diuen, ensenyen com cal escriure si es vol ser irònic, agut i destraler sense perdre les formes. Resulta, en aquest sentit, especialment recomanable la lectura de la primera pàgina del capítol XXII, titulat Més consideracions sobre els esbobs viatgers, que conté un hilarant i alhora mesuradíssim aprofundiment en el tòpic de l’enemistat irreconciliable entre francesos i anglesos.

Un parell d’exemples concrets. El primer, d’una autocrítica nacional saludable:

“M’inclino a creure que és aquest convenciment i l’actitud consegüent de l’anglès envers el foraster a qui es digna visitar, aquest aire de superioritat que fa tenir el cap alt als propietaris de totes les capelleres angleses que corren entre Sicília i Sant Petesburg, el que fa que se’ns detesti de forma tan absoluta a tot Europa.”

La segona cita, més destinada a una certa condescendència indulgent, o indulgència condescendent, com vulgueu, cap als esnobs, però també, especialment, cap als imitadors, allò que els espanyols defineixen tan bé, i els catalans hem adaptat fonèticament encara amb més gràcia, com un quieru-i-no-puedu.

“Si vosaltres, que pertanyeu a la classe mitjana de la societat, sou esnobs -i això que ningú us adula servilment i no teniu lacais ni botiguers que us facin reverències pel carrer, i el policia us obliga a circular com qualsevol mortal-, imagineu-vos com li ha de costar no ser-ho a algú que no té aquests avantatges i es passa la vida subjecte a adulació, que és el súmmum de la mesquinesa; imagineu-vos com ha de costar no ser esnob a l’ídol dels esnobs”

«Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?». Aquesta és la pregunta que es formula als ciutadans d’Arenys de Munt. Com que no sóc d’Arenys de Munt i molts de vosaltres tampoc, però també voldria poder votar en un referèndum com aquest, i molts de vosaltres suposo que també, podeu fer servir aquest bloc com a urna per votar a través dels comentaris que es poden fer sota aquesta entrada.

El meu vot a la pregunta del començament és “Sí”. I el vostre?

(Ah, i quan acabeu de votar aquí, aneu a votar a l’enquesta d’El Punt)

Portada del disc

Amb motiu de la celebració dels 50 anys de la seva publicació, l’any 1959, últimament s’ha tornat a recordar a bastament la fita històrica per al jazz que va representar la sortida de Kind of Blue, amb Cannonball Adderley, Miles Davis, John Coltrane, Bill Evans, Winton Kelly,  Paul Chambers i Jimmy Cobb. Sens dubte, però, hi ha un precedent d’aquest LP que, sense Coltrane i amb una altre trio d’acompanyament, supera segons com el magnífic Kind of Blue. És, sens dubte, Somethin’ Else, que cal situar entre els millors discos de la història del jazz de tots els temps, amb un Cannonball Adderley liderant la banda d’una manera vibrant i un Davis posant un contrapunt cool que fan aquest treball imprescindible per a qualsevol amant del jazz. Una portada que ha esdevingut un clàssic del disseny del segell Blue Note i, musicalment parlant, són especialment recomanables, pel meu gust, la versió de l’estàndard Autum Leaves que obre el disc i el blues One for Daddy-0, que finalitza amb una mítica frase dirigida pel senyor Miles al productor del disc: “Is that what you wanted, Alfred?” . El tall no recull la resposta d’Alfred Lion, però si hagués de donar la resposta jo, diria: no voldria altra cosa.

[youtube]PPHtQn1t1n4[/youtube]

La portada del llibre

Són un centenar just de pàgines amb un cos de lletra prou gran com per fer passar aquesta lectura aparentment densa com un xarrup d’orxata. Sota el títol La vida feliç, Angle Editorial ha publicat aquesta obra del pensador romà Luci Anneu Sèneca (4aC-65dC) inclosa en els seus Diàlegs. Una reflexió sobre la consecució de la felicitat a partir de l’austeritat, la resignació existencial i el conformisme que serien un model de lucidesa moral si no fos perquè en la segona part de les dues que té el llibre, el senyor Sèneca, se suposa que esperonat pels farts de riure que es van fer els seus coetanis davant les seves crides a la contenció dels plaers i la pràctica de la virtud, posa en evidència (i ho intenta justificar) que una cosa és el que predica, i una de molt diferent que hagi de predicar amb l’exemple propi. Així, el primer tram de l’obra conté algunes frases d’antologia, com les següents:

– “L’home feliç és aquell per a qui no existeix res de bo ni de dolent, si no és que es tracta d’un esperit bo o dolent; un home conreador de l’honestadat, content amb la virtut, que no es deixa exaltar ni abatre per l’atzar, que no coneix cap bé tan gran com el que podt donar-se a si mateix; un home per a qui el plaer veritable és el menyspreu dels plaers”

– “Qui s’ha abandonat als plaers, sempre fart i embriac (…) perd l’únic bé que li qedava entre tots els seus vicis, la vergonya d’obrar malament, atès que aplaudeixen tot allò amb què s’enrojolen i es vanen de llurs flaqueses”

– “El plaer desmesrurat és perjudicial; en canvi, no hem de témer que hi hagi res d’excessiu en la virtut”

-“Qui segeix el plaer afanyosament deixa tota la resta en segon terme: la llibertat és el primer que desdenya i dóna prioritat al ventre, i no es compra els plaers per a ell, sinó que és ell qui es ven als plaers”

-“Cal entomar amb ànim generós tot el que patim per la naturalesa mateixa del món, ja que estem lligats a aquest jurament: suportar la nostra naturalesa mortal i no deixar-nos trasbalsar per aquelles coses que no podem evitar”

Unes frases realment boniques i dignes d’imitar i tenir en consideració en la nostra vida, si no fos que, a continuació, el senyor Sèneca, etziba responent als qui l’acusen de parlar d’una manera i viure d’una altra:

– “Jo parlo de la virtut, no pas de mi, i quan blasmo els vicis, blasmo sobretot els meus: quan en sigui capaç, viuré com cal”

-“No, els filòsofs no fan el que prediquen. Tanmateix, ells ja fan molt pel sol fet de predicar i de reflexionar sobre el bé. Certament, tant de bo que també poguessin actuar segons els seus preceptes: què els podria fer més feliços?”

Ara en vénen dues de bones, bones, bones:

– “Qui dubta que un home savi troba en la riquesa una ocasió millor d’eixamplar el seu esperit més que no pas en la pobresa, atès que (en la pobresa) l’únic tipus de virtut que s’hi troba consisteix en no acomodar-se ni deprimir-se i, en la riquesa, en canvi, la moderació, la generositat, la diligència, l’ordenació i la noblesa tenen el camp obert”

– “Nego que les riqueses siguin un bé perquè, si ho fossin, farien tornar bons els homes; ara, com que no es pot dir bo allò que es troba en els dolents, els nego aquest nom. D’altra banda, també reconec que cal tenir-ne, que són útils i que fan la vida més còmoda”

I, finalment, dues perles per acabar:

– “Prefereixo mesurar els plaers abans que calmar els dolors”

– “(li pregunten, i ell respon) Què ens separa a tu, savi, i a mi, neci, si tots dos volem tenir possessions? Doncs una gran diferència: certament, a casa de l’home savi, les riqueses formen part del servei, en canvi, a casa del neci, són elles qui donen les ordres”

En el seu estudi introductori, la traductora Núria Gómez Llauger qualifica Séneca com a representant de l’estoïcisme eclèctic. No entenc gaire de filosofia, però si els qualificatius els hagués de posar jo, senzillament, de Sèneca en diria el filòsof barrut.

Portada del disc

 El primer disc en directe de Billy Joel, del 1981, recull el més autèntic d’aquest pianista que abans de tornar-se una mica favàs va conrear el rock&roll i fins i tot el folk-rock amb una certa contundència i molta elegància. D’aquest treball, en el qual figura una recomanació del propi Joel per escoltar-lo “tant fort com es pugui”, són especialment aconsellables, per la seva energia, Los Angelinos o Captain Jack, i la balada She’s got a way. Especialment indicat per posar a tot volum quan es viatja sol en cotxe per carretera, tot i que tampoc no espereu un gran estrèpit tenint en compte que és rock amb piano com a instrument principal. Com sol passar amb tots els discos d’aquest intèrpret (excepte la mítica de Piano Man) la portada és horrible. 

 [youtube]bVbqhaiLNtI&feature=related[/youtube]