Categoria: Saloon

Música, cinema i llibres

Testament a Balaguer

I, finalment, Balaguer va homenatjar Teresa Pàmies. Va ser aquest dissabte, dia de reflexió electoral, amb la instal·lació d’una placa a la façana de la casa on va néixer el 8 d’octubre de 1919, i amb un emotiu muntatge de textos d’escriptors i música dirigit per Enric Arquimbau i Aina Ripol i representat pel grup Bada-Pas al Teatre Municipal de Balaguer.
L’espectacle va ser un àgil i poètic recorregut per la vida i la ideologia de Teresa Pàmies, marcada per la militància dels seus pares en el dur Balaguer de principis de segle XX, la seva pròpia militància comunista, la guerra, l’exili, i una producció literària que va començar a donar fruits i reconeixements amb Testament a Praga (1970) i que, en el seu retorn a Catalunya, la van convertir en escriptora i articulista (va escriure a l’Avui des de la fundació del diari fins al 2009) referent d’una generació combativa, resistent, i literàriament innovadora i desinhibida.
L’homenatge, però, ha arribat vuit mesos després de la mort de l’escriptora. Pot semblar estrany que, mesos després des de la desaparició de la balaguerina més il·lustre del segle XX, fins ara no s’hagués fet cap acte públic de la ciutat. Dissabte el regidor de Cultura, Miquel Aige, va voler aclarir que l’Ajuntament “sempre ha volgut fer un gran reconeixement” a Pàmies.
Però si a l’actual equip de govern, de CiU, li ha costat vuit mesos fer el reconeixement, tampoc a l’anterior, del PSC, es trobava gaire còmode amb la figura de Pàmies: els seus vots van ser decisius en la legislatura passada per impedir que la nova escola de la ciutat, l’escola Mont-roig, portés el nom de Teresa Pàmies.
Per què és Balaguer tan dubitativa amb Teresa Pàmies? La resposta segurament es troba en els mateixos llibres de l’escriptora, quan fa referència a la capital de la Noguera. A Quan érem capitans i Testament a Praga descriu les condicions de vida de la seva família en una ciutat freda i endurida per les desigualtats i els conflictes socials: “A vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta d’un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per haver gosat demanar la terra per al qui la treballa”, va escriure a Testament a Praga.
Aquesta setmana Pàmies també ha estat recordada amb treballs a les escoles i lectura de textos a la ràdio local. Pàmies va cedir a Balaguer la Creu de Sant Jordi i altres premis i documents que es poden visitar en un espai de la biblioteca municipal i, temporalment, en una mostra que obrirà al centre cultural Lapallavacara: un testament al qual Balaguer no ha de renunciar.

(Publicat a El Punt Avui el 26 de novembre de 2012)

El lleidatà que va fundar un país

L’Institut d’Estudis Ilerdencs ha dedicat aquesta setmana a la figura de Gaspar de Portolà un llibre erudit sobre els fets i l’època del descobridor de Califòrnia a partir dels documents testamentaris, i una exposició modesta però clara i didàctica, amb cartografia, cartes personals, retrats i altres documents del personatge i la seva època.
L’exposició és oportuna. Resulta que alguns catalans ja es dedicaven fa temps a fundar i governar nous països. A Gaspar de Portolà i Rovira (Os de Balaguer, 1716 – Lleida, 1786) el coneixen millor a Califòrnia que no pas a Catalunya. A San Francisco el ponentí dóna nom a un districte de la ciutat, una vall, una biblioteca, un restaurant, uns espais de la Universitat de Berkeley i una sala de festes de música electrònica. Portolà s’ho va guanyar al segle XVIII. Acompanyat de voluntaris lleidatans, de soldats espanyols i d’una colla de monjos mallorquins capitanejats per Ginebró Serra, Portolà va dirigir les dues expedicions de conquesta d’aquell vast territori del Pacífic entre Monterrey i la badia de San Francisco. Va culminar l’any 1770 quan l’imperi colonial espanyol ja havia començat a girar cap a la decadència, amenaçat pel colonialisme britànic. L’expedició de Portolà sobre Califòrnia es va fer a corre-cuita per arribar abans que els anglesos, els francesos i els russos, que també tenien aspiracions colonials a l’oest del nou continent. Els que ho van pagar van ser els indígenes, assassinats, expulsats o sotmesos pels nous dominadors.
Portolà era fill d’una família noble del Pallars vinguda a menys. El van enviar a fer carrera militar. El resultat de la Guerra de Successió havia fet que no hi hagués altra carrera militar a fer que la de servir l’Espanya unificada a foc per la dinastia borbònica. Portolà va fundar Monterrey i San Diego i va ser governador de Califòrnia uns anys. Després va deixar el seu amic de Guissona Pere Fages al capdavant de la colònia. Va morir a Lleida, deixant com a herència a la ciutat la construcció d’un hospital, actual palau de la Diputació, i el record vague d’una expedició històrica que va ser, com tantes altres coses realitzades amb accent català, esborrada de la nostra memòria col·lectiva.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 23 de novembre de 2012)

L’apocalipsi comença a Lleida

Era d’esperar: la fi del món ha començat i ho ha fet a les terres de Lleida. A on, si no? Si fa unes setmanes explicàvem en aquestes planes que la versió cinematogràfica del Mecanoscrit de Pedrolo és a punt de rodar-se, cal sumar-hi ara que la productora Audivio ja té enllestit el rodatge a Lleida dels dos capítols pilots de la sèrie de ciència ficció Rotten Rain. Es tracta d’un ambiciós projecte de ficció televisiva pensat per ser venut a grans cadenes internacionals i que té la ciutat de Lleida i les comarques que l’envolten com a escenari central d’un thriller fantàstic al llarg de tres temporades de dotze, vint i vint capítols. Seguint l’estela de Lost i o Herois, es tracta d’una sèrie coral amb múltiples personatges que fan front cadascú a la seva manera a una situació fantàstica però que apareix de la realitat (una apocalíptica infecció que comença a Lleida en un període de crisi social i econòmica molt forta i acaba afectant el 75% de la humanitat i que desvela un singular origen de l’espècie humana) i amb continus flash-backs al passat per desenvolupar les subtrames de cada personatge.
Víctor M. Romero, director i guionista de la sèrie, fa cinc anys que treballa en el guió del projecte. Un cop rodat, ara estan a punt de començar el muntatge dels dos capítols pilots, que en realitat són 90 minuts centrats en dos dels personatges i que es poden veure de forma independent com una pel·lícula, amb un estil i un format més cinematogràfic que no pas el que tindrà la sèrie. Ell i el productor, Francesc Balañá, es mostren optimistes pel que fa a la possibilitat de trobar comprador per a la sèrie en cadenes internacionals. Per això la llengua de treball dels actors del primer test (Míriam Martín, Toni Corvillo, Jordina Sarlé o Aida Flix, entre d’altres) és l’anglès i en segon lloc el castellà, ja que també situen a l’Amèrica Llatina els possibles compradors. Si se’n surten, l’hospital de Santa Maria i l’Arnau de Vilanova, la plaça de Sant Joan abandonada a l’estil Mad Max, el pont de Príncep de Viana amb cotxes accidentats i l’edifici de la Llotja envoltat de pisos esquerdats es podrien convertir en un futur pròxim en els missatgers de la fi del món a moltes televisions del planeta.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 9 de novembre de 2012)

Foto: fotografa Rotten Rain. AUDIVIO

Exposició a Nova York però no a Lleida

Avui fa 75 anys del bombardeig del Liceu Escolar i del mercat municipal de Lleida. Aquella tarda del 2 de novembre de 1937 van morir unes 200 persones, mig centenar d’elles nens del Liceu Escolar.

El fotògraf Agustí Centelles va retratar la tragèdia i les imatges van donar la volta al món i van il·lustrar una nova estratègia bèl·lica d’una crueltat insuperable: bombardejar els civils de la reraguarda per desanimar els soldats del front i fer caure la moral de l’enemic.

El 2009 escrivia un apunt en aquest blog sobre la vergonyosa venda de l’arxiu Centelles a l’arxiu militar  de Salamanca.

Tres anys després, l’arxiu és allà, a la calle del Expolio, i la sensació és que al Centro Documental del a Memoria Histórica encara no són conscients de la qualitat i la importància de les 12.000 fotografies de l’arxiu. Sense sala pròpia, sense  cap gran exposició organitzada, l’únic ús que han tingut en aquest temps ha estat el d’ensenyar el trofeu a Nova York, a finals del 2011, quan se’n va exposar una mostra al King Juan Carlos I of Spain Center de la Universitat de Nova York. Una imatge dels nens lleidatans assassinats presidia la mostra novaiorquesa, en un espai de molt mala qualitat segons alguns testimonis.

Després de portar-la a Nova York, per què no ve a Catalunya?

No hagués estat un bon moment aprofitar el 75è aniversari del bombardeig perquè l’Estat, flamant propietari del llegat, el portés a la ciutat de Lleida?

Una altra oportunitat perduda de l’Estat espanyol per tractar amb dignitat les víctimes de la guerra i per homenatjar una ciutat castigada per les bombes.

Els narradors implacables

Divendres vinent es compliran 75 anys d’un dels episodis més negres i alhora més desconeguts de la guerra del 36 a Catalunya: el bombardeig, el 2 de novembre de 1937, de la ciutat de Lleida amb dos objectius molt sensibles, especialment pensats per atemorir i horroritzar la població de la rereguarda republicana i danyar la moral dels soldats que eren al front mentre els seus fills i les seves famílies els esperaven a les ciutats. Les quaranta-quatre tones  bombes de l’aviació italiana enviada per l’exèrcit franquista des de l’aeròdrom de Sòria van caure principalment sobre el Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Van morir més de 200 persones, mig centenar de les quals eren nens que aquell moment feien classe al Liceu Escolar, una escola de caràcter laic i modern fundada anys enrere pel pedagog Francesc Godàs.
Amb motiu de l’efemèride, a Lleida s’han organitzat aquests dies dues exposicions fotogràfiques que, a més de la forta càrrega emocional i política pels records familiars i fins i tot personals encara vius a la ciutat (dimecres alguns alumnes sobrevivents del bombardeig assistien a la inauguració d’una de les exposicions), també posen en valor el fotoperiodisme com a narrador de la realitat: un narrador objectiu i impecable, transparent com els objectius de les lleugeres màquines Leica que van facilitar l’extensió d’aquest art, però que alhora apropa de forma impecable l’espectador fins al nus de la història, fins a la mare que plora desconsolada pel fill mort o les ciutats fumejants retratades des dels mateixos avions: la mirada del fotoperiodista sovint no era, i no és, neutral.
L’exposició Catalunya bombardejada mostra des del dia 24 al Museu de la Paeria imatges, cartells i diaris dels bombardejos sobre Lleida i altres ciutats catalanes com Barcelona, Granollers, Girona i Figueres. El Museu de l’Aigua de Lleida n’exposarà a partir del 6 de novembre una altra sobre els bombardejos a les centrals hidroelèctriques del Pirineu. A més, s’ha projectat aquests dies el documental El braç de les Fúries, dels periodistes Jordi Guardiola i José Carlos Miranda, entre altres activitats. Tot plegat, unes mirades que 75 anys després ens interpel·len amb la força demolidora de la història.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 26 d’octubre de 2012)

Es busca en Dídac

El periodista i productor lleidatà Carles Porta busca en Dídac, el petit noi negre que, amb l’Alba, ha de garantir la continuïtat de la humanitat a Segon origen, la versió cinematogràfica del Mecanoscrit del segon origen del també ponentí Manuel de Pedrolo. El film és una antiga idea de Porta que va començar a materialitzar el 2009 a través de la seva productora, Antàrtida. En aquest temps ha convençut el director Bigas Luna perquè dirigeixi el film, ha enllestit guió i localitzacions i ha incorporat socis belgues i anglesos a la que serà una de les produccions catalanes més sonades del 2013. “Tot està a punt, ara només falta enllestir el càsting i posar-ho tot en marxa per començar a rodar a final d’any.” Dotze mesos després, la pel·lícula podria veure la llum.
Porta ha escombrat cap a casa i el film es rodarà en bona mesura a les terres de Ponent. Algunes imatges prèvies per atraure inversions es van rodar a l’estany d’Ivars i Vila-sana. I en el film, Lleida serà Benaura, la petita ciutat on vivien el Dídac i l’Alba abans que arribés l’apocalipsi i que és el primer escenari en què els dos protagonistes prenen consciència de la destrucció del món. Manuel de Pedrolo va amagar sota el nom de Benaura la ciutat de Tàrrega, on ell va passar la seva joventut. Tàrrega ha muntat aquest any una ruta turística dedicada a recórrer alguns dels carrers i elements urbans que Pedrolo va col·locar en la novel·la i que, Xavier Garcia, expert en l’obra de l’escriptor, ha identificat a la ciutat. A Barcelona també s’hi rodarà, i les escenes de platja, que en la novel·la passen la Costa Brava, seran en la costa tarragonina.
El guió, explica Porta, és molt fidel a la novel·la original que es va publicar el 1974 i que des de llavors ha estat a les prestatgeries de diverses generacions de joves catalans i dels amants de la ciència-ficció. Amb retocs, això sí: en Dídac, per exemple, vol ser una promesa del Barça i el Camp Nou és un dels escenaris planejats pels guionistes. I la del cataclisme, que deixa en Dídac i l’Alba sols al món, no prové de plats voladors sinó que és d’un altre naturalesa, que Porta prefereix callar. El que és clara és l’atmosfera del film: “Una barreja d’El Llac Blau i Mad Max”, promet Porta.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 5 d’octubre de 2012)

Foto: fotografama del teaser de Segon Origen, Antàrtida

El Cinca era Río Bravo

Pols, terra, camps erms castigats pel sol i una serra de pedra vermellosa retallada a l’horitzó. En aquest paisatge solitari el foraster, si no perd el rumb, es troba amb el poblat de Cardiel, al terme de Fraga (Baix Cinca). Les runes del poble eren aixopluc de pastors fins que Ignasi Farrés (Ignacio F. Iquino en els crèdits) i els germans Balcázar les van descobrir i hi van plantar els decorats de fusta per a les escenes exteriors de pel·lícules de l’oest que feien als seus estudis d’Esplugues.
Entre els anys 1965 i 1973 es van rodar una trentena d’spaghetti western a Fraga, en paratges com Cardiel, el Barranc de les Bales i el riu Cinca. El realitzador fragatí Diego Tejera ha recopilat les pel·lícules
i ha exposat a la sala Cigonyer cartells, vídeos, plànols i material de rodatge de l’època.
Llavors eren pel·lícules de sèrie B, però ara els cinèfils fetitxistes les consideren de culte. “Jo tenia deu anys i recordo que el meu iaio hi anava sovint a fer d’extra”, explica Tejara. “Molta gent de Fraga ho feia. Però el record s’ha perdut i ara l’exposició ha sorprès els joves, que ni ho sabien.” També feien d’extres veïns d’Alcolea, de Massalcoreig, de Seròs i de Lleida. “Els gitanos tenien èxit, anaven molt bé per fer de mexicans”, explica Tejera. Algunes escenes (l’assalt a
una diligència, un tiroteig, un cowboy cavalcant cap a la posta de sol) servien per muntar-les en diverses pel·lícules alhora. Era cinema low cost.
Quan el 1973 l’autopista va fer tancar els estudis d’Esplugues, els Balcázar van plantejar reconstruir-los a Fraga. No ho van fer. El negoci anava de mal borràs. L’spaghetti western no va tornar a Fraga i l’hotel Sorolla va deixar d’omplir-se d’actors rossos i andròmines de rodatge. Fraga va oblidar aviat aquelles pel·lícules de títols com Sangre de Texas o Yankee on sortien veïns disfressats d’indis i bandits. Avui ja no hi ha ni cinema al poble, tancat per la competència dels multisales de Lleida i Alpicat. “Almeria no era més que això però aquí s’ha oblidat. Hauríem de posar-hi un escenari, un restaurant, atreure visites, té molt potencial”, planeja Tejera. Mentrestant, el vent de l’oest arrossega uns matolls. El sol es pon darrere les runes silencioses d’un poble anomenat Cardiel.

Paisatges de pel·lícula

L’Ajuntament de Fraga també obre, al Palau Montcada, l’exposició fotogràfica Adiós amigo!, de Sergio Belinchón amb paisatges de western del Baix Cinca.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de setembre de 2012)

Brètols amb aire d’artista

La pedagogia moderna fomenta la idea que tothom té un artista a dintre. La idea està bé perquè omple les aules de teatre i les escoles de circ i tot ajuda a l’economia. Però en alguns casos l’afició es descontrola. A Lleida han posat aquests dies dues grans escultures de l’artista internacional Antonio López, una a prop de la Fundació Sorigué, on hi ha una exposició sobre l’autor madrileny, i una altra a la cèntrica plaça de Sant Joan. Són caps de nadó gegants. Ja han rebut diverses visites d’artistes espontanis que les han volgut millorar amb pintades de gust discutible. Els postmoderns dirien que és la democratització de l’art. La Paeria, però, busca els artistes furtius per premiar-los amb una bona multa.

(Pubilcat a Presència el 5 d’agost del 2012)

La moda, mala consellera

El Museu de Lleida és un dels edificis més bonics de la capital del Ponent. Modern, funcional, les seves finestres provoquen a l’interior uns jocs de llums tènues que, en els migdies de la intensa canícula lleidatana, resulten un oasi gairebé tan atractiu com les joies pictòriques medievals que acull al seu interior. Lluny de l’arquitectura d’aparador de la Llotja, que és un exuberant Palau de Congressos aixecat en els darrers moments del boom econòmic, al Museu de Lleida està molt ben compensada la relació entre l’elegància exterior i el valor del que s’hi fa a dins. Per exemple, ahir: s’hi va inaugurar l’exposició Fragments d’un passat: el retaule gòtic de l’església de Sant Joan de Lleida. L’exposició mostra els sis compartiments conservats al MNAC de Barcelona del retaule major de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, ja desapareguda. Del retaule es coneixen l’autoria i deu compartiments: set dels quals episodis de la vida de sant Joan Baptista i tres més són representacions de sants.

El retaule el va pintar Pere Garcia de Benavarri entre els anys 1473 i 1482. A aquest pintor se li atribueixen obres religioses a Aragó, la Ribagorça, el Pallars, Lleida i, en general, tot el Pirineu català i occità. Llavors no existia Hollywood però avui diríem que Pere Garcia formava part de l’star system pictòric del moment. Fins i tot ha generat polèmica com els actuals, tot i que sense haver-la buscat. Moltes obres del litigi per l’art sacre entre Catalunya i Aragó són d’aquest pintor ribagorçà.

El retaule es va estar durant uns dos-cents anys a l’antiga església de Sant Joan. Però va passar de moda i el 1678 la van vendre a una església de poble, a Benavent de Segrià, i al seu lloc van posar un flamant retaule barroc. A Benavent va passar el que va passar en tantes esglésies del XIX i principis del XX: l’obra va acabar dispersa en mans de museus llunyans i col·leccionistes privats. El MNAC n’ha reunit uns quants, altres peces són a Boston, i una altra taula era el 1979 en una galeria de París i se n’ha perdut el rastre.

Ara el gòtic torna a ser moda o, si més no, provoca subhastes d’escàndol. Fóra bo que els responsables públics, tan amatents en temps de bonança als excessos artístics i arquitectònics d’última moda, posin una mirada en la ciutat antiga. En el barri vell, per exemple. En el fos ho sabem des de fa temps: allò que més menyspreàvem acaba sent, en realitat, el que de veritat tenia valor.

(Publicat a El Punt Avui el 22 de juny de 2012)

El museu errant

Avui fa cent anys que a Lleida es va inaugurar una exposició d’art. No va ser una exposició qualsevol. Encara avui té conseqüències en la vida política i cultural local. Però anem a pams.

La mostra s’havia muntat amb motiu de les Festes de Maig del 1912. El cartell de les festes el presidia la imatge d’una exuberant pubilla modernista de faldilla llarga i galtes acolorides i que desprenia tota ella un aire saludable d’horta fructícola. A sota de la jove s’hi anunciava, a més d’una important exposició d’art, la celebració de jocs florals, la festa del peix, una competició ciclista, un concert a càrrec dels “artistas leridanos” Ricard Viñes i Enric Granados i unes corrides de toros.

El cartell i la pubilla que hi apareixia eren obra de l’il·lustrador Xavier Gosé. El va dibuixar a París i des d’allà va conspirar també perquè els seus amics Baldomer Gili, Antoni Samarra i altres artistes de la Lleida inquieta aportessin obres per a una exposició que havia de servir d’homenatge per a Jaume Morera i també per portar a Lleida un tast de l’ambient artístic de canvi de segle que havia esclatat a Barcelona i París. Ell mateix, ja consagrat artista d’àmbit europeu, en va aportar quinze dibuixos.

Quan, passades les Festes de Maig, es van recollir les cadires i els envelats, es van escombrar els carrers i es va tancar la porta de l’exposició d’art, ningú no es va veure amb cor de girar full. El resultat va ser que al cap de dos anys naixia, amb aquelles obres com a nucli inicial i amb donacions posteriors de Jaume Morera, de qui adoptaria el nom, el Museu d’Art de Lleida. Avui el Museu Morera encara no té seu definitiva. Ha estat al mercat de Sant Lluís, a l’antic hospital de Santa Maria, al convent del Roser i disgregat per diversos edificis tancats de la ciutat. Ara ocupa diverses sales de l’antic casino, al carrer Major, tot esperant una pròxima mudança des que el 1996 es va aprovar el pla de museus de la ciutat.

Però no hi ha manera. Amb la bonança econòmica van arribar a haver-hi diners per començar a fer-ho: l’Estat hi va posar sobre la taula un milió d’euros, però ni la Paeria ni la Generalitat es van posar d’acord a l’hora de posar-ne els altres dos. Aquest Sant Jordi, un grup de lleidatans inquiets han recollit prou signatures per forçar la Paeria a convocar una audiència pública sobre el cas. Almenys perquè s’hi expliqui quan es podrà fer. El consistori encara no els ha contestat. Tampoc ho ha fet als membres de la CUP que fa més d’un any li’n van reclamar una altra sobre les piscines de les Basses d’Alpicat, tot i complir fil per randa els requisits del reglament municipal de participació ciutadana.

Però els del museu no defalleixen. I posen pressió a la Paeria: el 2014, avisen, el Museu d’Art de Lleida complirà cent anys. Encara serà un museu errant?

(Publicat a El Punt Avui l’11 de maig de 2012)