Categoria: Territori

Urbanisme, economia, medi ambient

Cremades desiguals

A més de la intensa i emocionant solidaritat de tot Catalunya amb l’Empordà, aquests dies no han faltat alguns comentaris a les xarxes socials preguntant-se com és que aquest incendi rep tanta atenció mediàtica i social i en canvi en van rebre ben poca el de Rasquera o els del Pallars i la Ribagorça del mes de març. “Sobta la desigual reacció barcelonina quan es crema l’Empordà i quan es crema la Ribera d’Ebre”, escrivia dilluns al twitter el periodista Albert Sáez. D’altres també s’enrecordaven del de Gerri de la Sal i Castanesa. I alguns, molts menys, del de Cortes de Pallars.

Cal dir que les xifres avalen la importància dels incendis de l’Empordà en relació als altres produïts aquest any al Principat. La superfície afectada (més de 13.000 hectàrees ja en el primer dia, mentre que el de Rasquera hi van cremar 3.000 hectàrees, 400 a Gerri de la Sal i 1.500 a Castanesa, a la Ribagorça), l’afectació sobre zones habitades i grans vies de comunicació i, sobretot, la xifra de víctimes mortals i de ferits greus, justifiquen l’atenció i la solidaritat de tot el país. Però no tot ho expliquen els números. El de Cortes de Pallars va ser molt més gran i intents que el de l’Empordà, però el país que tenim molts catalans al cap s’acaba a la Sènia. I la situació de risc i el drama dels desallotjats i la pèrdua de patrimoni natural també es va viure al Pirineu, però amb molta menys atenció. No ho critico, però em pregunto si hi ha algun motiu perquè això passi.

Diuen els neuròlegs que el cervell humà té una imatge distorsionada de les diferents parts del cos, segons la importància sensorial que el cervell li atribueix. És a dir, segons el relat que el cervell fa de cada part del cos. L’esbòs d’un ésser humà segons el percep el propi cervell és el d’un ésser amb les mans, els llavis i els genitals de dimensions desproporcionades respecte la resta del cos. Tots els països pateixen una distorsió similar. Hi ha territoris sobrerepresentants en l’imaginari col·lectiu bé perquè hi viu més població, bé perquè hi estan dotats d’una èpica històrica o simplement que són percebuts per la psique nacional amb un simbolisme extra que els altres no tenen.

A Catalunya, la construcció nacional s’ha fet a partir de relats que connectaven la capital econòmica amb el Canigó a través del Llobregat i la Cerdanya. Primer va venir el relat romàntic de Verdaguer, després les cases adossades de la Cerdanya. El mateix amb el Vallès, el Montseny, l’Empordà de Josep Pla. La burgesia barcelonina, un cop assentada la seva capitalitat, va teixir un ample nucli de relacions amb determinats territoris amb autovies sentimentals creades inicialment per relats, per poesia, per èpica, per discursos que els han dotat de significat més enllà del propi valor patrimonial o econòmic o paisatgístic que ja tenien.

Les terres de l’Ebre, el camp de Tarragona,  les terres de Ponent, el Pirineu més allunyat de la capital, són territoris en què encara no s’han produït amb èxit relats que el que abans anomenàvem la burgesia nacional i ara li podríem dir la societat civil culturalment influent hagin fet seus. Tard o d’hora s’haurà de fer. Als Estats Units aquesta revolució territorial la va la burgesia de l’Est als anys cinquanta i seixanta amb la generació Beat convertint a partir de nous relats el seu oest en un territori de llibertats i oportunitats, origen del posterior moviment contracultural i de l’esclat de la costa tecnològica del Pacífic dels anys vuitanta i noranta.

Més que autovies o aeroports, potser el que necessiten a Ponent, a l’Ebre o al Pallars són relats. Els relats no són una ximpleria. Els relats converteixen una regió rural més aviat pobra com la Provença en un destí turístic de primer nivell. El pagès de Belianes Josep Maria Escribà, un dels líders del Compromís per Lleida, fa temps que ho va predicant a Ponent. El dia que tot Catalunya senti la cremada de Gerri, de Rasquera o de la vall de Cofrents amb tanta intensitat com la de l’Empordà, el dia que tot el país pateixi igual pels desallotjats d’aquestes zones, serem llavors molt més país.

Participació ciutadana o política a cop de micro

La Paeria finalment convocarà una audiència pública sobre les Basses d’Alpicat i una altra sobre el museu Morera, el 24 i 25 de setembre. La manera com la Paeria ha gestionat aquest procés em sembla, per resumir-ho en una paraula, impresentable.

Tot comença amb l’aprovació per part de la Paeria d’una normativa de Participació Ciutadana anunciada a bombo i plateret però, pel que s’ha vist després, sense cap voluntat d’aplicar-la realment. Una mica com aquell consell de les religions, creat per debatre els possibles conflictes amb les diferents comunitats religioses de la ciutat però a les primeres de canvi, quan apareix un burca com a caramel electoral, és absolutament ignorat i s’ha d’assabentar de les intencions de la Paeria per la premsa. La CUP, que no té representants a  l’Ajuntament, va aprofitar fa un any aquest instrument per forçar l’Ajuntament a debatre en una Audència Pública amb els veïns el futur de les Basses d’Alpicat, en desús,  les quals la Paeria volia rehabilitar però amb el concurs d’algun inversor privat encara per trobar que hi posi algun dia calés i activitat comercial.

Durant un any els demandants no han rebut cap resposta de la Paeria, que incomplia així amb la seva pròpia normativa. Se’ls hi van unir els defensors del Museu Morera, que van llançar una altra petició d’Audència Pública i la Paeria va esgotar també el termini previst a la seva pròpia normativa sense dir ni ase ni bèstia als promotors.

Aquest dijous al migdia, poc després que els militants de la CUP fessin una roda de premsa per denunciar l’any d’incompliment de la Paeria davant les oficines de Cultura (amb trobada casual amb la regidora de Participació Ciutadana inclosa) l’alcalde Àngel Ros era preguntat en un programa de ràdio sobre el cas i sortia amb el següent anunci: hi haurà Audiència Pública. És a dir: qui vulgui audiència pública, ja sap què ha de fer: rodes de premsa i forçar els governants a funcionar a cop de micro, que sembla a vegades l’única manera de fer-ho.

Hores després, la Paeria emetia un comunicat on justificava el retard dient que en temps electoral no era pertinent fer una audència pública promoguda per un grup que es presentava a les eleccions. És evident que la CUP no és neutral i que agitar una solució popular per a les Basses forma part del seu programa. Però seguint aquest criteri profilàctic i de demagògia antipolítica, podem arribar a l’absurd que ni als plens ni als consells de districte ni en cap acte públic l’alcalde Àngel Ros ni el seu govern no haurien de tractar cap tema durant un any electoral perquè poden embrutar el procés. Afegint-hi, digue’m-ho també tot, que els cicles electorals són ja tan llargs i constants que es fa difícil de dir quan n’ha començat un i quan n’ha acabat l’altre.

El cas és que per fi la Paeria ha trobat oportú convocar una audència pública sobre les Basses i sobre el Morera. Benvingut sigui. Segurament servirà perquè la Paeria pugui aportar alguna novetat sobre aquests dos projectes. Ha tingut temps suficients per trobar-ne.

I segurament servirà també perquè els governants de Lleida perdin la por a un instrument que van fer en plena orgia de bonisme participatiu sense calcular que algun dia algú ho intentaria utilitzar no pas per a l’autocomplaença paternalista de la Paeria sinó en benefici ideològic propi. Faran l’audiència, donaran explicacions, els de la CUP podran fer el seu discurs, l’alcalde el seu, els grups de l’oposició també, potser fins i tot podran parlar els veïns,  i aquí no haurà passat res. Potser a la propera no hauran de deixar passar un any ni hauran de posar micros als morros de ningú per obtenir resposta.

Espanya desapareix del nomenclàtor de la Seu

Fa trenta-tres anys de la represa democràtica als ajuntaments i el nomenclàtor de molts municipis continua encara esquitxat de noms provinents del franquisme, posats allà per les autoritats del moment per esborrar qualsevol rastre de la història anterior al 1939.

L’estratègia de l’oblit els va sortir bastant bé perquè encara avui els catalans tenim problemes per trobar els referents que ens connectin amb una de les nostres èpoques més convulses però també de major modernitat  i creativitat. Els periodistes escriuen (escrivim) com si no haguessin existit la genial generació de periodistes i diaris dels anys trenta, els arquitectes van desconnectar durant dècades de la modernor i racionalitat de  l’escola de GATCPAC,  l’escola catalana ha hagut de dedicar molts esforços per retrobar la pedagogia avançada de Rosa Sensat,  en molts pobles i ciutats els veïns han donat per bons noms  de places i carrers que estan allà per amagar la seva memòria col·lectiva.

Aquesta setmana la Seu d’Urgell ha fet un pas positiu fent oficial del nom de plaça Patalín per a la que fins ara es deia plaça d’Espanya. Quan l’exèrcit espanyol va entrar a la Seu va trobar que es deia plaça de la República i va ser del primer que van canviar. Dilluns amb el vot de tots els regidors  del consistori, l’Ajuntament de la Seu ha decidit adoptar el nom de plaça Patalín, nom d’un bar que va existir durant el segle XIX i que s’ha mantingut com a nom popular de la plaça malgrat el que va imposar la dictadura.

Tot això passa en temps de nou convulsos, amb l’Estat plantejant-se aquests dies intervenir en els municipis de menys de 20.000 habitants que tinguin problemes financers. Racionalitzar els municipis i convertir els ajuntaments en petites gestories és un error gravíssim i un atac frontal a una part de la nostra malaguanyada sobirania com a catalans. Espanya surt de la plaça però pot tornar en forma d’interventors provincials.

Greu error. Els municipis administren matèrial sentimental, simbòlic i d’identitat de primera magnitud, coses que no es poden gestionar des d’un despatx funcionarial en una diputació situada a vuitanta quilòmetres de distància,  ni tampcoc  des d’un ministeri d’administracions públiques a 6oo i escaig. Als ajuntaments s’hi fa política de primera: és a dir, aquella política que més afecta més sensible és al ciutadà: indentitat, memòria, les arrels a un lloc, a un paisatge, a uns carrers, a un país. Mireu si és important, un ajuntament, que s”hi decieix el nom de les coses que ens són properes.  Segrestar la política dels ajuntaments amb l’excusa de la crisi és un retrocés de trenta-tres anys.

Guerra de guerrilles a Talarn

Ambient enrarit i discusions casernàries a Talarn. Avui al migdia els prínceps espanyols Felip de Borbó i Letizia hi entreguen els despatxos als alumnes d’una nova promoció de suboficials i quan facin el passamans es trobaran polítics i alcaldes i fins i tot algun general en la reserva en plena campanya de guerra bruta al voltant del futur, ben negre, de l’acadèmia i dels llocs de treball que genera.

El diari Segre portava ahir diumenge una explosiva carta pública del diputat del PP per Lleida al Congrés José Ignacio Llorens adreçada al general a la reserva Emilio Fernández Maldonado, un dels històrics dels 38 anys d’acadèmia al Pallars i avui afincat a Tremp. Fernández Maldonado havia retret a Llorens que no faci prou defensa davant del ministre del PP de l’acord de l’anterior govern espanyol perquè a Talarn hi haguessin cursos formatius d’emergències, amb conveni signat amb la Generalitat i tot, i acusava Llorens de no tenir ni idea del que significa l’acadèmia per a l’economia de la comarca.

Llorens, amb un to ofès, responia aquest diumenge a les “impertinències” del general acusant-lo d’estar ingènuament manipulat políticament i al servei d’una plantaforma presidida per un “separatista declarat” (l’alcalde de Talarn Lluís Oliva), i li recorda al general quines són segons ell les virtuds castrenses: la disciplina, la lleialtat, l’esperit de servei i la defensa de la unitat d’Espanya.

Ep! Atenció les files! L’al·lusió a la funció de les forces armades sobre la “unidad nacional” la repeteix diversos cops a la carta i no deixa de ser una clara amenaça, potser amb un cert punt de patetisme per la insistència, a l’ús de la força militar davant de qualsevol  procés, per democràtic que sigui, que la posi en qüestió. Que un diputat suposadament demòcrata faci virtud de l’amenaça de l’ús de la força contra decisions polítiques del poble que representa no hauria de passar amb tanta impunitat. També és curiós, dit sigui de pas, que no digui res de l’altra funció de les forces armades que li reconeix l’extemporani article VIII de la Constitució: la defensa de la independència i sobirania d’Espanya. Cosa aquesta que sí que es troba ara mateix amenaçada, amb l’economia intervinguda i les polítiques i pressupostos del govern espanyol sota vigilància extrema per part d’estrangers i que explica, entre d’altres, mesures d’estalvi extrem com el desmuntatge, gradual de moment, de Talarn. Però l’obsessió, és clar, és una altra: la “unidad nacional”.

De tot l’aspre enfrontament entre polítics i militars favorables a la continuïtat de l’acadèmia a Talarn, el paper de murri se l’endú l’astut alcalde de Tremp, el socialista Víctor Orrit. Va aconseguir a darrera hora que la ministra socialista Carme Chacón signés una ordre que salvava la cara del ministeri respecte el ja llavors fosc futur de Talarn, i ara observa per un costat com els dirigents del PP van a la grenya amb els militars i els alcaldes del territori i, per altre costat, com els  indepedentistes i convergents de la comarca s’han de posar s0ta l’aixoplug de la plataforma favorable al centre militar espanyol  nascuda, la plataforma, al voltant del poder socialista municipal de Tremp. Uns 800 llocs de treball entre directes i indirectes estan en joc i ningú no hi veu cap opció alternativa per a ells que mirar de defensar la permanència de Talarn empassant-se tots els gripaus ideològics que calguin.

Diumenge, el mateix dia que Llorens treia l’artilleria pesada contra el general Fernández Maldonado, el ministre Pedro Morenés deia en declaracions recollides per l’agència EFE que encara s’hauran de prendre decisions dures i que el futur de l’acadèmia de Talarn encara està per decidir, amenaçant doncs amb convertir en anècdota la continuïtat de quatre mesos més (d’octure de desembre d’aquest any) que el ministeri va anunciar fa un mes per apaivagar la polèmica.

Deia Sun Tzu a l’Art de la Guerra: “Si el teu oponent té un temperament colèric, intenta irritar-lo. Si és arrogant, fomenta el seu egoisme.  Si les tropes enemigues es troben ben preparades, intenta desordenar-les.  Si estan unides, promou la divisió entre les seves files”.  Aquest migdia, d’entre els militars i autoriats locals que saludaran als borbons espanyols, és molt probable que el millor estratega en la guerra de guerrilles de Talarn no porti uniforme.

La moda, mala consellera

El Museu de Lleida és un dels edificis més bonics de la capital del Ponent. Modern, funcional, les seves finestres provoquen a l’interior uns jocs de llums tènues que, en els migdies de la intensa canícula lleidatana, resulten un oasi gairebé tan atractiu com les joies pictòriques medievals que acull al seu interior. Lluny de l’arquitectura d’aparador de la Llotja, que és un exuberant Palau de Congressos aixecat en els darrers moments del boom econòmic, al Museu de Lleida està molt ben compensada la relació entre l’elegància exterior i el valor del que s’hi fa a dins. Per exemple, ahir: s’hi va inaugurar l’exposició Fragments d’un passat: el retaule gòtic de l’església de Sant Joan de Lleida. L’exposició mostra els sis compartiments conservats al MNAC de Barcelona del retaule major de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, ja desapareguda. Del retaule es coneixen l’autoria i deu compartiments: set dels quals episodis de la vida de sant Joan Baptista i tres més són representacions de sants.

El retaule el va pintar Pere Garcia de Benavarri entre els anys 1473 i 1482. A aquest pintor se li atribueixen obres religioses a Aragó, la Ribagorça, el Pallars, Lleida i, en general, tot el Pirineu català i occità. Llavors no existia Hollywood però avui diríem que Pere Garcia formava part de l’star system pictòric del moment. Fins i tot ha generat polèmica com els actuals, tot i que sense haver-la buscat. Moltes obres del litigi per l’art sacre entre Catalunya i Aragó són d’aquest pintor ribagorçà.

El retaule es va estar durant uns dos-cents anys a l’antiga església de Sant Joan. Però va passar de moda i el 1678 la van vendre a una església de poble, a Benavent de Segrià, i al seu lloc van posar un flamant retaule barroc. A Benavent va passar el que va passar en tantes esglésies del XIX i principis del XX: l’obra va acabar dispersa en mans de museus llunyans i col·leccionistes privats. El MNAC n’ha reunit uns quants, altres peces són a Boston, i una altra taula era el 1979 en una galeria de París i se n’ha perdut el rastre.

Ara el gòtic torna a ser moda o, si més no, provoca subhastes d’escàndol. Fóra bo que els responsables públics, tan amatents en temps de bonança als excessos artístics i arquitectònics d’última moda, posin una mirada en la ciutat antiga. En el barri vell, per exemple. En el fos ho sabem des de fa temps: allò que més menyspreàvem acaba sent, en realitat, el que de veritat tenia valor.

(Publicat a El Punt Avui el 22 de juny de 2012)

“La primera ordre per caçar bruixes és catalana”

Entrevista a Pau Castell, historiador

Nascut a Tremp fa 28 anys, ensenya història medieval a la Universitat de Barcelona, és investigador de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals i està enllestint la tesi doctoral sobre la bruixeria al Pirineu. Ha publicat aquest any el llibre Un judici a la terra dels bruixots. La cacera de bruixes a la Vall Fosca (1548) i la web http://vallfosca.antropologiavisual.net/ amb testimonis orals sobre el record de la bruixeria al Pallars.

Què en sap, de les bruixes?
He documentat prop de trenta judicis per bruixeria en només cent anys al Pallars, entre finals del segle XV i del XVI. És insòlit. Normalment a Catalunya hi havia judicis per bruixeria en episodis de crisi, de males collites, en anys de pesta. Se’ls atribuïa tots els mals. Però al Pallars no, els judicis són nombrosos i constants, és com si fos un fenomen autòcton. De fet, al Pirineu català tenim la primera prova documental de persecució legal de les bruixes de tot Europa.
La cacera va començar al Pallars?
En tot cas, hi ha la prova documentada més antiga. El 1424 el comte de Pallars va promulgar a les valls d’Àneu unes ordinacions on es legisla sobre un nou crim contra Déu i contra els homes que és la bruixeria. El document, en català, descriu una sèrie d’homes i dones que van de nit i juren fidelitat a un boc i maten els nens i donen metzines… És la primera vegada que apareix aquesta descripció de la bruixa a nivell europeu en un document legal.

Qui eren, aquestes dones?
En els judicis les acusades expliquen que són guaridores, que saben de remeis i d’herbes, que ajuden en els parts. També hi havia homes jutjats per bruixots, però el 80% eren dones. Eren gent que havia conservat coneixements curatius ancestrals i rituals pagans precristians i als quals la gent del poble recorria quan alguna persona o alguna bèstia es posava malalta. En un dels judicis, una d’elles relata una oració ritual per curar nens malalts, una oració que parla d’un llop que ronda les cases i que cal foragitar.

Per què les perseguien?
Som a la baixa edat mitjana, hi ha un canvi cultural, es va obrint pas el racionalisme, l’Església és forta i comença a lluitar contra les restes del paganisme a Europa. A més, es creen els estudis de medicina oficials. Tot això va creant un discurs contra els bruixots i les pràctiques paganes. Els predicadors van per tot Europa proclamant que són pràctiques del dimoni. A més, el resultat dels judicis hi ajudava: amb la tortura totes confessaven que sí, que s’entenien amb el diable, que feien encanteris malèfics. I acabaven a la forca. Era difícil sortir-ne viu.

Algun cas l’ha impressionat?
Un dels més interessants és el de Margarida Rugall, de la Coma de Mont-ros, a la vall Fosca. Casa Rugall encara existeix avui. A ella la van jutjar el 1548 i la van condemnar a morir. Un dia, fent recerca de camp a la vall Fosca, una dona em va explicar que sí, que coneixia la Vella Rugalla, i a més que l’havia tractat de jove i que era guaridora. Em va dir que de petits l’anaven a veure per aconseguir remeis perquè llavors no hi havia metge. Això sí, els pares els deien que no es deixessin tocar per la Rugalla. Es referia a una descendent de la Margarida Rugall que va viure en aquella casa a principi del segle XX. El record de la bruixeria s’ha mantingut ben viu.

(Publicat a El Punt Avui el 18 de juny de 2012)

Un altre estiu sense platja

A Lleida no hi ha platja ni falta que els fa als lleidatans, orgullosos del seu territori d’interior en què la terra és per treballar-la i no per jeure-hi sense fer res. Les funcions de la platja les havia fet fa anys les Basses d’Alpicat, unes piscines populars que feien olor de pi i d’entrepà portat de casa. Això era abans dels anys del boom econòmic. Però a partir dels vols barats cap a mig món, les Basses van caure en desgràcia i van tancar. Les CUP fa un any van reclamar una audiència pública sobre la seva recuperació, però la Paeria incompleix la seva pròpia normativa i no la convoca. Sense diners ni rèdits immediats, hi ha polítics que prefereixen jeure sobre les majories absolutes sense fer-hi res.

(Publicat a Presència el 17 de juny de 2012)

Lleida, regadius i aeroports

Han començat aquesta setmana a posar les canonades que portaran l’aigua del pantà de Sant Antoni fins als camps de la conca de Tremp, fins ara de secà i en un futur pròxim de regadiu. L’obra arriba cent anys tard. Els regs van ser una compensació que la Barcelona Traction Light and Power Company Limited, la Canadenca, va oferir als pagesos de la conca de Tremp a canvi de les terres inundades amb l’embassament de Sant Antoni, de la construcció del qual aquest 2012 es compleixen cent anys. Però els regs no es van fer mai, i finalment ha estat la Generalitat qui n’ha acabat heretant el compromís i els ha començat a fer ara. De moment, una partida de dos milions d’euros per a un primer tram de menys d’un quilòmetre de canalització.

Què tenen les inversions en regadiu que aguanten bé les crisis? La gran transformació de Ponent, el canal Segarra-Garrigues, amb 1.500 milions d’euros de pressupost, és l’única obra de l’Estat que no ha experimentat cap retallada a Ponent. Tampoc la Generalitat afluixa en la seva aportació. També es tracta d’un projecte antic, ja previst als anys seixanta, i la seva realització persisteix entre els cadàvers d’altres projectes d’obra pública qui sap si més urgents. El model sembla clar: que Ponent continuï sent la reserva agrícola del país, mentre el cor industrial i de serveis continua a la costa.

A les terres de Lleida hi ha hagut dues formes de créixer en moments de bonança. La urbanita i la rural. La primera ha estat impulsada des de la capital, amb una modernització basada més en la façana que en un canvi de model de creixement real, que té en l’aeroport d’Alguaire, el futurista palau de congressos de la Llotja o els edificis per a empreses del parc del Gardeny les grans icones. Dirigisme polític i grans aportacions de diner públic tot esperant (o, més ben dit, sense haver esperat prou) que el sector privat aeronàutic, turístic o agroalimentari s’hi enganxarà per art de màgia. No ho ha fet i ara, sense diner públic, aquestes icones parlen d’allò que volíem ser i no pas allò que som.

El segon model és l’aposta pel regadiu, la productivitat intensiva perquè els propietaris rurals es mantinguin al territori i no el desertitzin. No hi ha ambició de canvi, però sí interessos llargament establerts, fins i tot envellits, que es volen mantenir.

Tots dos models tenen una gran dependència del diner públic. En cap cas s’hi compta amb la necessitat d’una veritable transformació de les estructures productives de Lleida. No hi va haver burgesia industrial i això obliga a un esforç extra que superi el dilema entre el despotisme il·lustrat de la Lleida funcionarial i la consolidació de vells interessos agraris. Algunes veus comencen a fer-ho. Compromís per Lleida plantejava un ús del Segarra-Garrigues que desenvolupi altres sectors i cridava a buscar un paper actiu de Ponent dins de Catalunya. Entre els regadius i l’aeroport, hi ha entremig moltes coses a fer.

(Publicat a El Punt Avui el 8 de juny del 2012)

Regidors que escombren

Javi Bergua i Judith Montero, alcalde i regidora de CDF al Pont de MontanyanaRegidors que escombren carrers i alcaldes que reparen l’enllumenat. Aquesta és la realitat del Pont de Montanyana, un petit poble de la Franja de Ponent que ara fa un any va ser notícia perquè Convergència Democràtica de la Franja (CDF) hi va assolir la seva primera alcaldia.

L’experiència d’aquest primer any ha estat complicada, però no pas perquè la primera alcaldia d’un partit catalanista hagi provocat cap incendi polític a Aragó contra aquest ajuntament ribagorçà. D’això, l’alcalde Javi Bergua no en té cap queixa: “Al principi sí que em molestava una mica, a Osca i a Saragossa sempre ens deien que no a tot i em pensava que era per les sigles. Després, vaig veure que la resta reben exactament el mateix tracte que nosaltres: no hi ha res per a ningú.”

Ara fa un any, l’alcalde i les dues regidores de CDF s’havien proposat reptes com ara aconseguir que el riu Noguera Ribagorçana torni a portar l’aigua que la central hidroelèctrica d’Endesa els va prendre fa mig segle, i aturar la línia de molt alta tensió (MAT) de Ponent. Però, en lloc d’això, s’han dedicat a fer números i a aconseguir un pla de viabilitat que els permet pagar les factures pendents. I res més. “No hi havia diners ni per mantenir l’agutzil, i ens ho hem de fer tot nosaltres mateixos.”

I així ho fan, i sense cobrar. Bergua s’ha dedicat a fer reparacions d’enllumenat i canonades, i també ha estat l’encarregat de treure les escombraries de les instal·lacions municipals. Ara mateix no ho pot fer perquè ha anat a França tres mesos a treballar: “Cal garantir també la supervivència familiar”, explica. Les dues regidores de CDF aprofiten les hores lliures per fer tasques administratives al consistori i la del PP, a més d’assistenta social, també passa l’escombra a la plaça del poble i els carrers.

Del partit, hi mantenen la simpatia (no són militants), especialment cap a la feina de l’eurodiputat Ramon Tremosa, amb orígens a la Ribagorça, tot i que Bergua lamenta que en algun moment podria haver rebut més suport del partit que mana a Catalunya: va reclamar que alguns dels autocars de la Generalitat que van de Vielha a Barcelona fessin parada al poble, perquè els estudiants de Pont els aprofitessin, però no ho va aconseguir. Això sí, malgrat les dificultats han aconseguit clausurar un abocador il·legal (l’alcalde i altres veïns es van passar quinze dies traient la runa amb les seves furgonetes), que Endesa enviï uns directius al poble per veure el riu i començar a parlar-ne, i que, després de cinquanta anys d’haver-se perdut l’antiga mostra ramadera, el poble torni a tenir fira per primavera. “Jo no hi creia, però les regidores ho veien molt clar; hi han treballat molt, i ho hem aconseguit”, diu Bergua, amb un orgull d’alcalde que no es mesura ni amb cotxes oficials ni amb partides d’assessors.

(Publicat a El Punt Avui el 24 de maig del 2012)

Talarn i el sometent

Cada cop que Inma Manso,  subdelegada del govern de l’Estat a Lleida, diu que no hi ha res decidit sobre l’acadèmia militar de Talarn, més clar em sembla que el seu futur està sentenciat. Sentenciat el futur de l’acadèmia, és clar, perquè tot just acaba de començar el de la novella política conservadora que ha portat el PP a uns resultats històrics a la Paeria en les darreres munipals. El cas és que l’exèrcit de Terra, que porta des del 1974 formant sergents entre els turons de matolls secs del Prepirineu català, té clar que vol tocar el dos d’allà. Posats a retallar, semblen haver decidit, retallem allò d’allà dalt i portem els alumnes a Toledo, Valladolid i Saragossa, on els indígenes no hi posen tan mala cara als uniformats quan surten de permís a fer una cervessa i contemplar la fauna local.

El ministeri de Defensa, més buròcrata i menys casernari que l’exèrcit de Terra, és conscient de les punxants i delicades derivades polítiques de la decisió (els polítics i empresaris de la zona, independentistes inclosos, ho veuen com un cop mortal a l’economia d’una comarca que no té cap altra empresa o institució amb tants llocs de treball, i des de l’altre bàndol ja ha sortit un dels fundadors de l’acadèmia, ara a la reserva, per dir que és políticament inacceptable que l’exèrcit espanyol abandoni una posició així a la díscola Catalunya), i ajorna tot el que pot la notícia mentre busca el trasllat de petits cursets cap a allà per tal de salvar la cara davant d’uns i altres. “Ja no hi haurà formació de suboficials, però s’està treballant en la possibilitat de fer altres tipus de formacions”, comentava lacònicament un portaveu del servei de premsa del ministeri de Defensa fa unes setmanes.

Aquesta indefinició del ministeri porta a Manso a fer uns equilibris gairebé de circ, com els que va haver de fer aquest dilluns amb una delegació de treballadors i alcaldes de la zona, demanant actes de fe a una gent que  pràcticament ja l’ha perduda i negant l’existència de documents interns de l’exèrcit que fa mesos que circulen per les webs i les redaccions dels diaris però que pel que es veu cap ànima caritativa no ha fet arribar encara a la subdelegada. L’últim: la decisió de l’exèrcit de Terra no traslladar també fora de Talarn els cursos específics de brigada i de caporal primer.

El resultat és que, a un mes i mig que acabi el curs, els 124 treballadors civils de l’acadèmia, entre directes o subcontractats, no saben si al setembre tindran algun tipus de feina o si s’hauran de buscar la vida en altres territoris.

Mentre a muntanya els uniformats espanyols recullen, al pla de Lleida continua el toc a sometent. Van començar al gener a Alcarràs i ara ja són vuit els municipis en què pagesos i ramaders patrullen pel seu compte per evitar que els robin. Se suposa que no porten escopetes ni res perillós i que si es troben una furgoneta atrotinada i desconeguda per algun camí rural no faran res més que trucar per mòbil als Mossos. Però, a peu de patrulla i sense micros, a alguns els agrada fer-se els milhomes i diuen altres coses. Sortosament, en cinc mesos encara no hi ha hagut incidents.

Interior els demana que s’ho repensin i que tinguin en compte que les estadístiques de delictes en realitat han baixat d’un any respecte l’anterior. Aquestes patrulles són el resultat d’un fracàs a l’hora d’exercir l’autoritat en matèria d’ordre públic per part de la Generalitat, i tard o d’hora haurà de posar-hi remei d’una manera o altra. Però els sometents improvisats no només no es creuen les xifres del govern sinó que fins i tot n’hi ha que proposen formalitzar les patrulles i, per què no, rebre’n formació. La darrera i més desagradable versió del cos de sometent, la que va formar Franco per mantenir a ratlla els maquis a muntanya, es va dissoldre el 1978, quatre anys després que entrés en funcionament l’acadèmia de Talarn. Amb els pagesos posant en dubte les competències de seguretat de la Generalitat i amb l’acadèmia de Talarn per omplir, ves que a la Inma Manso no se li acudeixi lligar-hi caps. Ja només ens faltaria això.