Hippies

L’holandès Michel podria estar fent classes de surf a una colla de guiris ressacosos a Eivissa però el trobem a Aulàs, un antic poble abandonat del Pallars, munyint una cabra per fer-ne després un formatge de formes que recorden vagament un gouda holandès i que repartirà amb la seva furgoneta atrotinada pels poblets de la Terreta. En Michel era guia i operador turístic i es guanyava bé la vida conduint oficinistes rossos i de cara vermella per les cales més interessants de la Mediterrània. Però un dia, enamorat de les muntanyes del Pirineu, ho va deixar tot per anar amb la dona i la filla cap a aquest petit racó de frontera entre el Pallars Jussà i la Ribagorça.

Quan arriba l’estiu els pobles abandonats del Pallars reben la visita d’urbanites que, com en Michel, aspiren a una nova vida comprant una casa abandonada i instal·lant-se en un entorn que resulta idíl·lic fins que arriba la tardor i les primeres nits gèlides i el fred entra per les ranures de les portes i s’instal·la al fons dels ossos. La gent del Pallars els diu hippies, tot i que el nom no és gens exacte perquè hi entra des de l’home desesperat al qual se li ha acabat l’atur fins a l’emprenedor que vol muntar un negoci de turisme rural. Un alcalde del Jussà em comentava aquesta setmana que rep gairebé cada dia la trucada d’algú de Barcelona o rodalies que li demana si sap d’alguna feineta pel Pallars ni que sigui per menys de 1.000 euros i alguna casa on anar a viure. Els ha de dir que no. Fa tres anys era més fàcil, sempre hi havia un lloc on calia un manobre i els que deixaven la ciutat treien prou diners del pis per rehabilitar una gran casa de pedra i viure folgadament una temporada.

Darrerament, quan vaig a Barcelona, trobo la ciutat un pèl deprimida, cansada, desorientada. Fins i tot els turistes en calça curta fan cara de circumstàncies. En canvi la crisi no ha canviat el feréstec i solitari Pallars Jussà. La gent als pobles manté la mateixa mirada descreguda sobre les estacions que van passant, i els hippies, ja siguin hippies vocacionals o obligats per les circumstàncies, continuen resseguint les valls abandonades un cop i un altre, perquè sempre hi ha un somni per acomplir i una vida per refer.

(publicat a El Punt el 23 de juliol de 2011)

Lleida 1939 o l’amputació de la memòria

Lleida 1939 és el nom escollit per a la nova etapa de la Unió Esportiva Lleida, obligada a refundar-se davant les dificultats econòmiques de l’entitat. El nom agrada a l’afició perquè dóna un pedigrí històric al club i enllaça amb el suposat any de fundació de la Unió Esportiva Lleida. La veritat, però, és que aquell any va ser un any desafortunat per a Lleida i per al futbol lleidatà. Continua llegint «Lleida 1939 o l’amputació de la memòria»

Una promesa electoral als tribunals

L’estratègia d’Àngel Ros de reformar les enyorades Basses d’Alpicat gràcies a la inversió privada d’un centre comercial de 12.000 metres quadrats està topant amb una normativa que, interpretada per la Generalitat passada, per l’actual, i qui sap si per la futura, no permet que tan lluny de la trama urbana es faci tal centre comercial.
Ara el recurs presentat per la Paeria davant dels tribunals de justícia fa suposar que durant almenys dos anys l’assumpte continuarà pendent i sense fer-s’hi absolutament res, en un projecte que ja era promesa electoral el 2007 i que ara al 2011 continua sense fer-se. Les antigues piscines d’estiu dels afores de Lleida són ara runa entre matolls. Continua llegint «Una promesa electoral als tribunals»

#acampadalleida

Qui ho havia de dir, que la sinuosa i minimalista plaça de disseny de Benedetta Tagliabue seria el focus de la revolta ciutadana a Ponent. La plaça Ricard Viñas, l’últim símbol del “desarrollismo” de disseny de la Lleida d’Àngel Ros, ha estat ocupada pels joves i no tan joves indignats amb polítics, banquers i “poderosos” en general. Ahir al vespre se’n van concentrar uns tres-cents, mig centenar es van quedar a la nit, una trentena han passat efectivament la nit al ras, i avui s’espera que a les 20h del vespre es torni a omplir la plaça amb noves remeses d’indignats lleidatans. Continua llegint «#acampadalleida»

Alguaire i el Bícing

Les aerolínies fugen d’Alguaire perquè el govern no vol donar més subvencions, i de sobte tothom es pregunta d’on va sortir la idea de fer un aeroport allà. Els gurus de l’eficiència econòmica amb seu a Barcelona miren a Ponent i es posen les mans al cap. De poc serveix parlar de reequilibri, d’oportunitats de futur i de turisme d’esquí que s’espera a l’aixecament de la barrera cap al Regne Unit i Rússia. Ells només volen números. Fem-ne: Alguaire, 1,9 milions a subvencionar companyies per a 60.000 usuaris. Barcelona, cost del Bícing el mateix any: 18 milions per a 190.000 usuaris, els quals n’han pagat 3 milions. Total: 15 milions de dèficit. Almenys, els d’Alguaire no han de fer anar els pedals.

(Publicat a Presència el 3 d’abril del 2011)

Piqué abandona Alguaire

El primer vol a Alguaire va ser un avió de Vueling que va sortir d’El Prat el 17 de gener del 2010. Abans d’enlairar-se i amb els motors de l’avió ja en marxa, el president de la companyia, Josep Pîqué, va agafar el micròfon dels assistents de vol i va desitjar a un passatge format per polítics, periodistes i endollats de tota mena un feliç Vueling i una llarga i fructífera cooperació entre la companyia i el nou aerport. La cooperació va acabar dimarts, quan el delegat del govern a Lleida va anunciar que Vueling deixarà de fer a finals de mes el vol de Palma, l’únic que mantenia després de la retirada del vol a París i de l’extravagància del pont aeri amb Barcelona. El govern no vol subvencionar avions mig buits, i la companyia no hi vol perdre diners. Punt i final. Continua llegint «Piqué abandona Alguaire»

Pyrenair abandona Alguaire

No ha passat ni un mes de la roda de premsa a la termina de l’aerport d’Alguaire on el president de Pyrenair, Hugo Puigdefàbregas, anunciava  l’inici de les rutes entre Lleida i les ciutats deVigo i Madrid, a la qual s’havia d’unir més tard Lisboa. Era el 23 de gener i tot eren felicitacions per les noves rutes que havien d’omplir de milers d’esquiadors el Pirineu català i andorrà a través d’Alguaire. Continua llegint «Pyrenair abandona Alguaire»

La pedagogia i els gols en pròpia porta

Les xerrades a les escoles les carrega el diable. I  si no que li ho preguntin a Àngel Ros. Aquests dies l’alcalde de Lleida ha estat el  protagonista d’una controvèrsia amb seguidors de la UE Lleida arran de les paraules que va dir sobre el club de futbol en una trobada amb alumnes d’institut i que un d’ells va penjar a les xarxes socials d’internet. Probalbement afectat pel clima distès de la trobada i l’absència dels mitjans tradicionals, Ros es va referir a la crisi que pateix el club lleidatà en uns termes que no van agradar gens al jove de 17 anys que li havia preguntat què pensa fer l’Ajuntament en suport l’entitat esportiva, i després ho va explicar a les xarxes socials d’internet, on es va estendre com una taca d’oli. Continua llegint «La pedagogia i els gols en pròpia porta»

Pica d’Estats

El jurat del premi Pica d’Estats de periodisme, que convoca cada any la Diputació de Lleida, es va reunir dissabte passat i va decidir premiar el reportatge sobre el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici que vaig publicar el 22 d’agost a la revista Presència. Els ho agraeixo molt, al llarg de l’any diferents mitjans publiquen molts i bons reportatges sobre les terres de Ponent i del Pirineu, cosa que encara afegeix valor al reconeixement. El reportatge sobre Aigüestortes intenta explicar el fallit intent del govern tripartit d’ampliar l’únic Parc Nacional reconegut per l’Estat a Catalunya, i les reticències territorials i econòmiques que han impedit que el projecte tirés endavant. El nou govern haurà de decidir ara si vol tornar-ho a intentar sota uns altres paràmetres, o bé deixar-ho córrer. Si algú té curiositat, deixo aquí els PDF del reportatge: 22PGIR_008, 22PGIR_009, 22PGIR_01022PGIR_012, 22PGIR_013

Volem bisbes catalans… i ferms

Els bisbes catalans han cedit a les pressions i han signat un document a favor de l’entrega de l’art de la Franja al bisbat de Barbastre-Montsó. Com ja va fer el bisbe de Lleida, cridat a capítol fa uns mesos pel nunci del Vaticà  a l’Estat, Renzo Fratini, els bisbes catalans han abaixat el cap i beneeixen una solució injusta en què el bisbat de Lleida apareix com a lladre d’unes obres situades a les que llavors eren les seves pròpies parròquies i per les quals va pagar, va restaurar i va conservar de bona fe durant més d’un segle. Continua llegint «Volem bisbes catalans… i ferms»