Hippies

L’holandès Michel podria estar fent classes de surf a una colla de guiris ressacosos a Eivissa però el trobem a Aulàs, un antic poble abandonat del Pallars, munyint una cabra per fer-ne després un formatge de formes que recorden vagament un gouda holandès i que repartirà amb la seva furgoneta atrotinada pels poblets de la Terreta. En Michel era guia i operador turístic i es guanyava bé la vida conduint oficinistes rossos i de cara vermella per les cales més interessants de la Mediterrània. Però un dia, enamorat de les muntanyes del Pirineu, ho va deixar tot per anar amb la dona i la filla cap a aquest petit racó de frontera entre el Pallars Jussà i la Ribagorça.

Quan arriba l’estiu els pobles abandonats del Pallars reben la visita d’urbanites que, com en Michel, aspiren a una nova vida comprant una casa abandonada i instal·lant-se en un entorn que resulta idíl·lic fins que arriba la tardor i les primeres nits gèlides i el fred entra per les ranures de les portes i s’instal·la al fons dels ossos. La gent del Pallars els diu hippies, tot i que el nom no és gens exacte perquè hi entra des de l’home desesperat al qual se li ha acabat l’atur fins a l’emprenedor que vol muntar un negoci de turisme rural. Un alcalde del Jussà em comentava aquesta setmana que rep gairebé cada dia la trucada d’algú de Barcelona o rodalies que li demana si sap d’alguna feineta pel Pallars ni que sigui per menys de 1.000 euros i alguna casa on anar a viure. Els ha de dir que no. Fa tres anys era més fàcil, sempre hi havia un lloc on calia un manobre i els que deixaven la ciutat treien prou diners del pis per rehabilitar una gran casa de pedra i viure folgadament una temporada.

Darrerament, quan vaig a Barcelona, trobo la ciutat un pèl deprimida, cansada, desorientada. Fins i tot els turistes en calça curta fan cara de circumstàncies. En canvi la crisi no ha canviat el feréstec i solitari Pallars Jussà. La gent als pobles manté la mateixa mirada descreguda sobre les estacions que van passant, i els hippies, ja siguin hippies vocacionals o obligats per les circumstàncies, continuen resseguint les valls abandonades un cop i un altre, perquè sempre hi ha un somni per acomplir i una vida per refer.

(publicat a El Punt el 23 de juliol de 2011)

Baix Llobregat, capital Lleida

Els moviments precongressuals del PSC han establert un pont invisible entre el Baix Llobregat i les Terres de Ponent, i ni s’imaginen vostès la quantitat d’anades i vingudes, de missatges i encàrrecs, que deuen circular cada matí per aquesta nova A-2 de la política catalana. La victòria clara d’Àngel Ros ha fet de Lleida una illa socialista enmig d’un país convergent, i això ha convertit el paer en cap en l’esperança blanca (o vermella) dels deprimits dirigents socialistes catalans.

De fet, per la nova autovia política ja comencen a circular càrrecs del partit expulsats de la Diputació de Barcelona arran del canvi de govern. Un nou cap del gabinet d’alcaldia, un nou cap del gabinet de comunicació i altres càrrecs arriben aquests dies a la Paeria procedents d’aquesta institució i provocant alguna tensió, és clar, entre els que hi eren i han de fer lloc als companys exiliats. Un sacrifici que segur que mereixerà paraules d’agraïment en el congrés del PSC, del qual Àngel Ros pretén sortir amb alguna vara de comandament si el partit accepta un gir cap a la centralitat política i cap a un catalanisme més sentimental.

Es tracta d’un gir interessant. El PSC ha estat conduït des de la seva creació per un pacte entre Sant Gervasi i el Baix Llobregat, entre una intel·lectualitat catalanista i el vot obrer del cinturó de Barcelona. Aquesta aliança es va acabar amb l’Estatut i, ara, els dirigents del Baix Llobregat miren a Ponent, no sense tensions, perquè alguns líders metropolitans ja se n’han queixat, a la recerca d’un nou relat i d’una nova aliança territorial que, inevitablement, aportarà sensibilitats diferents.

Al país els eixos polítics han passat del Llobregat del catalanisme romàntic del XIX al Ter federal, i del litoral desarrollista del XX a la línia que el 2003 unia el republicanisme de secà de l’avellana tarragonina amb la Catalunya Vella amb capital a Ripoll. Si es constituís, l’eix Baix Llobregat-Lleida seria tota una novetat.

(Publicat a El Punt el 9 de juliol del 2011)

Lleida 1939 o l’amputació de la memòria

Lleida 1939 és el nom escollit per a la nova etapa de la Unió Esportiva Lleida, obligada a refundar-se davant les dificultats econòmiques de l’entitat. El nom agrada a l’afició perquè dóna un pedigrí històric al club i enllaça amb el suposat any de fundació de la Unió Esportiva Lleida. La veritat, però, és que aquell any va ser un any desafortunat per a Lleida i per al futbol lleidatà. Continua llegint «Lleida 1939 o l’amputació de la memòria»

Una promesa electoral als tribunals

L’estratègia d’Àngel Ros de reformar les enyorades Basses d’Alpicat gràcies a la inversió privada d’un centre comercial de 12.000 metres quadrats està topant amb una normativa que, interpretada per la Generalitat passada, per l’actual, i qui sap si per la futura, no permet que tan lluny de la trama urbana es faci tal centre comercial.
Ara el recurs presentat per la Paeria davant dels tribunals de justícia fa suposar que durant almenys dos anys l’assumpte continuarà pendent i sense fer-s’hi absolutament res, en un projecte que ja era promesa electoral el 2007 i que ara al 2011 continua sense fer-se. Les antigues piscines d’estiu dels afores de Lleida són ara runa entre matolls. Continua llegint «Una promesa electoral als tribunals»

Per què guanya Ros?

Mentre l’aparell del PSC critica l’actuació de Felip Puig amb els acampats de la plaça Catalunya, a Lleida Àngel Ros mostra el seu suport total a l’acció a la plaça Ricard Viñes i diu que les places no són lloc per acampar ni per tenir-les ocupades indefinidament. Vet aquí un dels motius de per què guanya Ros amb majoria absoluta. Continua llegint «Per què guanya Ros?»

#acampadalleida

Qui ho havia de dir, que la sinuosa i minimalista plaça de disseny de Benedetta Tagliabue seria el focus de la revolta ciutadana a Ponent. La plaça Ricard Viñas, l’últim símbol del “desarrollismo” de disseny de la Lleida d’Àngel Ros, ha estat ocupada pels joves i no tan joves indignats amb polítics, banquers i “poderosos” en general. Ahir al vespre se’n van concentrar uns tres-cents, mig centenar es van quedar a la nit, una trentena han passat efectivament la nit al ras, i avui s’espera que a les 20h del vespre es torni a omplir la plaça amb noves remeses d’indignats lleidatans. Continua llegint «#acampadalleida»

Alguaire i el Bícing

Les aerolínies fugen d’Alguaire perquè el govern no vol donar més subvencions, i de sobte tothom es pregunta d’on va sortir la idea de fer un aeroport allà. Els gurus de l’eficiència econòmica amb seu a Barcelona miren a Ponent i es posen les mans al cap. De poc serveix parlar de reequilibri, d’oportunitats de futur i de turisme d’esquí que s’espera a l’aixecament de la barrera cap al Regne Unit i Rússia. Ells només volen números. Fem-ne: Alguaire, 1,9 milions a subvencionar companyies per a 60.000 usuaris. Barcelona, cost del Bícing el mateix any: 18 milions per a 190.000 usuaris, els quals n’han pagat 3 milions. Total: 15 milions de dèficit. Almenys, els d’Alguaire no han de fer anar els pedals.

(Publicat a Presència el 3 d’abril del 2011)

La temptació de Pujol

Dimecres els autors de La temptació independentista (Pagès Editors, 2010, aquí la web oficial del llibre i aquí la resssenya que vam publicar El Punt i l’AVUI) van presentar a Lleida aquest interessant assaig, una reflexió a contracorrent des del nacionalisme (un dels autors milita a Convergència) on es critica amb contundència l’efersvecent avanç de l’independentisme els darrers anys. Diuen Albert Manent i Àlvar Thomàs que la pujada d’adrenalina que ha viscut el nacionalisme des de l’any 2000 no ha anat acompanyada d’un moviment paral·lel a la resta de la societat i que això pot apartar el catalanisme de la centralitat política i fer-li perdre l’hegemonia del país. Continua llegint «La temptació de Pujol»

Les basses d’Alpicat

Fa uns anys escassejaven els xalets amb piscina a l’horta de Lleida, era ciència ficció imaginar que cada poble del pla de Lleida tingués la seva pròpia piscina municipal, i l’única i veritable platja de Ponent eren un conjunt de piscines situades als afores de la ciutat, les Basses d’Alpicat. Diversió popular de xiringuito i migdiada per als que no es podien pagar l’apartament a Salou. Jo les vaig conèixer poc abans que tanquessin, en la segona meitat dels anys noranta, quan aquell model d’oci ja havia entrat en decadència i tots plegats estàvem a punt de convertir-nos en uns nous rics insportables, aficionats a comprar bitllets d’avió per internet i a demanar cava rosat per acompanyar les pizzes en restaurants de plats quadrats i espelmetes a les taules, cretins que elogien la cuina de Ferran Adrià sense haver posat mai els peus a cala Montjoi. Què els d’expilcar. Continua llegint «Les basses d’Alpicat»

Piqué abandona Alguaire

El primer vol a Alguaire va ser un avió de Vueling que va sortir d’El Prat el 17 de gener del 2010. Abans d’enlairar-se i amb els motors de l’avió ja en marxa, el president de la companyia, Josep Pîqué, va agafar el micròfon dels assistents de vol i va desitjar a un passatge format per polítics, periodistes i endollats de tota mena un feliç Vueling i una llarga i fructífera cooperació entre la companyia i el nou aerport. La cooperació va acabar dimarts, quan el delegat del govern a Lleida va anunciar que Vueling deixarà de fer a finals de mes el vol de Palma, l’únic que mantenia després de la retirada del vol a París i de l’extravagància del pont aeri amb Barcelona. El govern no vol subvencionar avions mig buits, i la companyia no hi vol perdre diners. Punt i final. Continua llegint «Piqué abandona Alguaire»