Etiqueta: Lleida

Exposició a Nova York però no a Lleida

Avui fa 75 anys del bombardeig del Liceu Escolar i del mercat municipal de Lleida. Aquella tarda del 2 de novembre de 1937 van morir unes 200 persones, mig centenar d’elles nens del Liceu Escolar.

El fotògraf Agustí Centelles va retratar la tragèdia i les imatges van donar la volta al món i van il·lustrar una nova estratègia bèl·lica d’una crueltat insuperable: bombardejar els civils de la reraguarda per desanimar els soldats del front i fer caure la moral de l’enemic.

El 2009 escrivia un apunt en aquest blog sobre la vergonyosa venda de l’arxiu Centelles a l’arxiu militar  de Salamanca.

Tres anys després, l’arxiu és allà, a la calle del Expolio, i la sensació és que al Centro Documental del a Memoria Histórica encara no són conscients de la qualitat i la importància de les 12.000 fotografies de l’arxiu. Sense sala pròpia, sense  cap gran exposició organitzada, l’únic ús que han tingut en aquest temps ha estat el d’ensenyar el trofeu a Nova York, a finals del 2011, quan se’n va exposar una mostra al King Juan Carlos I of Spain Center de la Universitat de Nova York. Una imatge dels nens lleidatans assassinats presidia la mostra novaiorquesa, en un espai de molt mala qualitat segons alguns testimonis.

Després de portar-la a Nova York, per què no ve a Catalunya?

No hagués estat un bon moment aprofitar el 75è aniversari del bombardeig perquè l’Estat, flamant propietari del llegat, el portés a la ciutat de Lleida?

Una altra oportunitat perduda de l’Estat espanyol per tractar amb dignitat les víctimes de la guerra i per homenatjar una ciutat castigada per les bombes.

Els narradors implacables

Divendres vinent es compliran 75 anys d’un dels episodis més negres i alhora més desconeguts de la guerra del 36 a Catalunya: el bombardeig, el 2 de novembre de 1937, de la ciutat de Lleida amb dos objectius molt sensibles, especialment pensats per atemorir i horroritzar la població de la rereguarda republicana i danyar la moral dels soldats que eren al front mentre els seus fills i les seves famílies els esperaven a les ciutats. Les quaranta-quatre tones  bombes de l’aviació italiana enviada per l’exèrcit franquista des de l’aeròdrom de Sòria van caure principalment sobre el Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Van morir més de 200 persones, mig centenar de les quals eren nens que aquell moment feien classe al Liceu Escolar, una escola de caràcter laic i modern fundada anys enrere pel pedagog Francesc Godàs.
Amb motiu de l’efemèride, a Lleida s’han organitzat aquests dies dues exposicions fotogràfiques que, a més de la forta càrrega emocional i política pels records familiars i fins i tot personals encara vius a la ciutat (dimecres alguns alumnes sobrevivents del bombardeig assistien a la inauguració d’una de les exposicions), també posen en valor el fotoperiodisme com a narrador de la realitat: un narrador objectiu i impecable, transparent com els objectius de les lleugeres màquines Leica que van facilitar l’extensió d’aquest art, però que alhora apropa de forma impecable l’espectador fins al nus de la història, fins a la mare que plora desconsolada pel fill mort o les ciutats fumejants retratades des dels mateixos avions: la mirada del fotoperiodista sovint no era, i no és, neutral.
L’exposició Catalunya bombardejada mostra des del dia 24 al Museu de la Paeria imatges, cartells i diaris dels bombardejos sobre Lleida i altres ciutats catalanes com Barcelona, Granollers, Girona i Figueres. El Museu de l’Aigua de Lleida n’exposarà a partir del 6 de novembre una altra sobre els bombardejos a les centrals hidroelèctriques del Pirineu. A més, s’ha projectat aquests dies el documental El braç de les Fúries, dels periodistes Jordi Guardiola i José Carlos Miranda, entre altres activitats. Tot plegat, unes mirades que 75 anys després ens interpel·len amb la força demolidora de la història.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 26 d’octubre de 2012)

Es busca en Dídac

El periodista i productor lleidatà Carles Porta busca en Dídac, el petit noi negre que, amb l’Alba, ha de garantir la continuïtat de la humanitat a Segon origen, la versió cinematogràfica del Mecanoscrit del segon origen del també ponentí Manuel de Pedrolo. El film és una antiga idea de Porta que va començar a materialitzar el 2009 a través de la seva productora, Antàrtida. En aquest temps ha convençut el director Bigas Luna perquè dirigeixi el film, ha enllestit guió i localitzacions i ha incorporat socis belgues i anglesos a la que serà una de les produccions catalanes més sonades del 2013. “Tot està a punt, ara només falta enllestir el càsting i posar-ho tot en marxa per començar a rodar a final d’any.” Dotze mesos després, la pel·lícula podria veure la llum.
Porta ha escombrat cap a casa i el film es rodarà en bona mesura a les terres de Ponent. Algunes imatges prèvies per atraure inversions es van rodar a l’estany d’Ivars i Vila-sana. I en el film, Lleida serà Benaura, la petita ciutat on vivien el Dídac i l’Alba abans que arribés l’apocalipsi i que és el primer escenari en què els dos protagonistes prenen consciència de la destrucció del món. Manuel de Pedrolo va amagar sota el nom de Benaura la ciutat de Tàrrega, on ell va passar la seva joventut. Tàrrega ha muntat aquest any una ruta turística dedicada a recórrer alguns dels carrers i elements urbans que Pedrolo va col·locar en la novel·la i que, Xavier Garcia, expert en l’obra de l’escriptor, ha identificat a la ciutat. A Barcelona també s’hi rodarà, i les escenes de platja, que en la novel·la passen la Costa Brava, seran en la costa tarragonina.
El guió, explica Porta, és molt fidel a la novel·la original que es va publicar el 1974 i que des de llavors ha estat a les prestatgeries de diverses generacions de joves catalans i dels amants de la ciència-ficció. Amb retocs, això sí: en Dídac, per exemple, vol ser una promesa del Barça i el Camp Nou és un dels escenaris planejats pels guionistes. I la del cataclisme, que deixa en Dídac i l’Alba sols al món, no prové de plats voladors sinó que és d’un altre naturalesa, que Porta prefereix callar. El que és clara és l’atmosfera del film: “Una barreja d’El Llac Blau i Mad Max”, promet Porta.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 5 d’octubre de 2012)

Foto: fotografama del teaser de Segon Origen, Antàrtida

Ministeris a Lleida?

Digueu-me precipitat però, inserits ja en tota mena d’especulacions sobre futurs oberts, per què no parlar sobre l’estructuració del territori d’un futur Estat propi? Canviaran les relacions i els equilibris entre territoris com la plana de Lleida o el Pirineu respecte de la resta del país? Des del sistema electoral fins a la gestió dels rius i medi natural, des del nivell de poder polític o de simple gestió que puguin tenir vegueries (ara sí, oi?), comarques i municipis, fins al paper de Barcelona i de les ciutats mitjanes: tot quedarà obert perquè el nou Estat comenci sense hipoteques legals amb un disseny territorial fet segons els interessos -variats i sovint contradictoris- de tots els catalans.

Barcelona, beneficada

Per començar,  a mi em sembla que d’entrada un nou Estat, pel simple fet de ser-hi, ja hauria de beneficiar Barcelona pel salt qualitatiu que significa passar a ser una capital d’Estat al món. No és el mateix ser tractada com a capital d’Estat (i per tant bandera internacional de l’Estat i porta d’entrada i sortida al món)  que com a segona ciutat d’una Espanya que aposta sense complexos per Madrid com a gran i única capital internacional i hi concentra les grans inversions i equipaments d’Estat. Algú ha llançat a l’aire la idea que a Barcelona i l’àrea metropolitana una campanya sobre la independència seria molt més complicada per als seus partidaris que a la resta del país. Potser sí. Però a Barcelona el debat no seria només si independència sí o no. El debat seria també entre província espanyola o capital cosmopolita, entre  ciutat de pont aeri o ciutat amb total control sobre els fluxes de transport amb Europa i el món. Barcelona es podrà preguntar a ella mateixa si està capacitada per competir com a plataforma de grup inversors i multinacionals al sud d’Europa i la Mediterrània occidental, o bé continuar jugant, de cara als grans negocis i multinacionals exteriors, el rol de simpàtic complement mediterrani de Madrid, a on fins ara s’hi concentrava el veritable poder.

Vegueries

Fora de Barcelona, un nou Estat permet també una nova organització territorial sense haver de seguir els criteris imposats per la divisió provincial espanyola del segle XIX. Les veguries, aturades pel TC espanyol, tindrien ara via lliure per convertir-se en el motor de gestió i desenvolupament territorial més adequat a l’estructura del país. El paper polític de les vegueries també tindria via lliure segons la decisió dels catalans: des d’una simple descentralització de serveis, fins a organismes amb poder cantonal i representació política capaç de legislar en determinades competències urbanístiques, mediambientals, econòmiques, d’infraestructures, entre d’altres. La varietat de situacions i la forta identitat de cada territori a Catalunya faria recomanable la segona opció. Una capital d’Estat forta també hauria de saber cedir amb generositat el poder als territoris.

La Catalunya-ciutat

Però un procés d’aquest tipus també s’hauria d’aprofitar, crec, per trencar d’una vegada amb la divisió entre la capital i el país. La guia ja la tenim: la Catalunya-ciutat dels noucentistes. Catalunya no és Castella ni França, el país no es divideix entre una gran capital envoltat d’un gran territori poc poblat i amb funcions subsidiàries. Catalunya té una ciutat metropolitana gran (però no de les dimensions monstruoses d’altres ciutats del món), i també una poderosa xarxa de ciutats mitjanes i població disseminada a tot el territori. És un error considerar aquest país de manera desconnectada o contraposada a Barcelona. I al contrari. Els fluxes són el d’un xarxa de ciutats dinàmica tot i que les infraestructures que les lliguen encara són pobres. Un nou Estat hauria d’aprofitar i potenciar aquest país en xarxa.

Barcelona world, també en sentit contrari

Per anar a segons quin barri de Nova York un ciutadà pot passar-s’hi dues hores. En aquest mateix temps, és possible plantar-se en gairebé qualsevol racó de Catalunya. Per això als turistes ara els han batejat una futura àrea d’oci del Camp de Tarragona com a Barcelona World: ells no ho trobaran estrany, ja que en una hora aniran del centre de Barcelona a aquell indret, i viceversa. Assumit això, també cal veure-ho llavors en sentit contrari. Si el Camp de Tarragona està tan lligat a Barcelona, també pot acollir, per tant, algunes de les Estructures d’Estat que caldrà construir. També les terres de Ponent, o les comarques de Girona, fins i tot el Pirineu i les terres de l’Ebre, formen part d’aquesta gran xarxa urbana de 7,5 milions de ciutadans, els mateixos que l’àrea metropolitana de Londres i la de París, i per tant les infraestructures i equipaments per fer funcionar la capital del país també han de funcionar en aquests punts de la xarxa. No cal centralitzar tots els serveis universitaris, empresarials, administratius, ministeris d’un futur Estat en la seva capital, i després duplicar-los en petit al territori, si resulta que la capital, de fet, s’estén en una gran xarxa de ciutats fins al darrer racó del país.

Al segle XIX Barcelona es va estendre fora de les muralles per engolir els pobles del pla de Barcelona. Al segle XX, s’ha estès a l’àrea metropolitana i, darrerament, la regió metropolitana. Al segle XXI, cal un nou Pla Cerdà (no pas urbanístic, sinó conceptual) que connecti en xarxa tot els fluxes econòmics del país, incloent-hi el motor econòmic de la seva capital.

Ministeri a Lleida? Sí, però no necessàriament d’agricultura

Això no vol dir que els territoris hagin de canviar la seva identitat. Al contrari. Pertànyer en una xarxa del país molt més integrada no fa desaparèixer sinó que complementa el caràcter de cada territori. Les terres de Ponent no deixaran de ser el que són, però amb una major integració urbana es beneficiarien més dels fluxes econòmics i de serveis enlloc de contemplar-los ara des de la barrera i amb un cert sentiment de greuge. El que Ponent, per exemple, hauria d’aprofitar és complementar la seva economia amb nous sectors. El ministeri d’Agricultura de l’Estat català hauria de ser a Lleida? Potser sí. Però aquesta major integració hauria de fer que nous sectors i noves oportunitats, si hi ha impuls local per fer-ho, també poguessin fer parada a Ponent.

Brètols amb aire d’artista

La pedagogia moderna fomenta la idea que tothom té un artista a dintre. La idea està bé perquè omple les aules de teatre i les escoles de circ i tot ajuda a l’economia. Però en alguns casos l’afició es descontrola. A Lleida han posat aquests dies dues grans escultures de l’artista internacional Antonio López, una a prop de la Fundació Sorigué, on hi ha una exposició sobre l’autor madrileny, i una altra a la cèntrica plaça de Sant Joan. Són caps de nadó gegants. Ja han rebut diverses visites d’artistes espontanis que les han volgut millorar amb pintades de gust discutible. Els postmoderns dirien que és la democratització de l’art. La Paeria, però, busca els artistes furtius per premiar-los amb una bona multa.

(Pubilcat a Presència el 5 d’agost del 2012)

Participació ciutadana o política a cop de micro

La Paeria finalment convocarà una audiència pública sobre les Basses d’Alpicat i una altra sobre el museu Morera, el 24 i 25 de setembre. La manera com la Paeria ha gestionat aquest procés em sembla, per resumir-ho en una paraula, impresentable.

Tot comença amb l’aprovació per part de la Paeria d’una normativa de Participació Ciutadana anunciada a bombo i plateret però, pel que s’ha vist després, sense cap voluntat d’aplicar-la realment. Una mica com aquell consell de les religions, creat per debatre els possibles conflictes amb les diferents comunitats religioses de la ciutat però a les primeres de canvi, quan apareix un burca com a caramel electoral, és absolutament ignorat i s’ha d’assabentar de les intencions de la Paeria per la premsa. La CUP, que no té representants a  l’Ajuntament, va aprofitar fa un any aquest instrument per forçar l’Ajuntament a debatre en una Audència Pública amb els veïns el futur de les Basses d’Alpicat, en desús,  les quals la Paeria volia rehabilitar però amb el concurs d’algun inversor privat encara per trobar que hi posi algun dia calés i activitat comercial.

Durant un any els demandants no han rebut cap resposta de la Paeria, que incomplia així amb la seva pròpia normativa. Se’ls hi van unir els defensors del Museu Morera, que van llançar una altra petició d’Audència Pública i la Paeria va esgotar també el termini previst a la seva pròpia normativa sense dir ni ase ni bèstia als promotors.

Aquest dijous al migdia, poc després que els militants de la CUP fessin una roda de premsa per denunciar l’any d’incompliment de la Paeria davant les oficines de Cultura (amb trobada casual amb la regidora de Participació Ciutadana inclosa) l’alcalde Àngel Ros era preguntat en un programa de ràdio sobre el cas i sortia amb el següent anunci: hi haurà Audiència Pública. És a dir: qui vulgui audiència pública, ja sap què ha de fer: rodes de premsa i forçar els governants a funcionar a cop de micro, que sembla a vegades l’única manera de fer-ho.

Hores després, la Paeria emetia un comunicat on justificava el retard dient que en temps electoral no era pertinent fer una audència pública promoguda per un grup que es presentava a les eleccions. És evident que la CUP no és neutral i que agitar una solució popular per a les Basses forma part del seu programa. Però seguint aquest criteri profilàctic i de demagògia antipolítica, podem arribar a l’absurd que ni als plens ni als consells de districte ni en cap acte públic l’alcalde Àngel Ros ni el seu govern no haurien de tractar cap tema durant un any electoral perquè poden embrutar el procés. Afegint-hi, digue’m-ho també tot, que els cicles electorals són ja tan llargs i constants que es fa difícil de dir quan n’ha començat un i quan n’ha acabat l’altre.

El cas és que per fi la Paeria ha trobat oportú convocar una audència pública sobre les Basses i sobre el Morera. Benvingut sigui. Segurament servirà perquè la Paeria pugui aportar alguna novetat sobre aquests dos projectes. Ha tingut temps suficients per trobar-ne.

I segurament servirà també perquè els governants de Lleida perdin la por a un instrument que van fer en plena orgia de bonisme participatiu sense calcular que algun dia algú ho intentaria utilitzar no pas per a l’autocomplaença paternalista de la Paeria sinó en benefici ideològic propi. Faran l’audiència, donaran explicacions, els de la CUP podran fer el seu discurs, l’alcalde el seu, els grups de l’oposició també, potser fins i tot podran parlar els veïns,  i aquí no haurà passat res. Potser a la propera no hauran de deixar passar un any ni hauran de posar micros als morros de ningú per obtenir resposta.

La moda, mala consellera

El Museu de Lleida és un dels edificis més bonics de la capital del Ponent. Modern, funcional, les seves finestres provoquen a l’interior uns jocs de llums tènues que, en els migdies de la intensa canícula lleidatana, resulten un oasi gairebé tan atractiu com les joies pictòriques medievals que acull al seu interior. Lluny de l’arquitectura d’aparador de la Llotja, que és un exuberant Palau de Congressos aixecat en els darrers moments del boom econòmic, al Museu de Lleida està molt ben compensada la relació entre l’elegància exterior i el valor del que s’hi fa a dins. Per exemple, ahir: s’hi va inaugurar l’exposició Fragments d’un passat: el retaule gòtic de l’església de Sant Joan de Lleida. L’exposició mostra els sis compartiments conservats al MNAC de Barcelona del retaule major de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, ja desapareguda. Del retaule es coneixen l’autoria i deu compartiments: set dels quals episodis de la vida de sant Joan Baptista i tres més són representacions de sants.

El retaule el va pintar Pere Garcia de Benavarri entre els anys 1473 i 1482. A aquest pintor se li atribueixen obres religioses a Aragó, la Ribagorça, el Pallars, Lleida i, en general, tot el Pirineu català i occità. Llavors no existia Hollywood però avui diríem que Pere Garcia formava part de l’star system pictòric del moment. Fins i tot ha generat polèmica com els actuals, tot i que sense haver-la buscat. Moltes obres del litigi per l’art sacre entre Catalunya i Aragó són d’aquest pintor ribagorçà.

El retaule es va estar durant uns dos-cents anys a l’antiga església de Sant Joan. Però va passar de moda i el 1678 la van vendre a una església de poble, a Benavent de Segrià, i al seu lloc van posar un flamant retaule barroc. A Benavent va passar el que va passar en tantes esglésies del XIX i principis del XX: l’obra va acabar dispersa en mans de museus llunyans i col·leccionistes privats. El MNAC n’ha reunit uns quants, altres peces són a Boston, i una altra taula era el 1979 en una galeria de París i se n’ha perdut el rastre.

Ara el gòtic torna a ser moda o, si més no, provoca subhastes d’escàndol. Fóra bo que els responsables públics, tan amatents en temps de bonança als excessos artístics i arquitectònics d’última moda, posin una mirada en la ciutat antiga. En el barri vell, per exemple. En el fos ho sabem des de fa temps: allò que més menyspreàvem acaba sent, en realitat, el que de veritat tenia valor.

(Publicat a El Punt Avui el 22 de juny de 2012)

Un altre estiu sense platja

A Lleida no hi ha platja ni falta que els fa als lleidatans, orgullosos del seu territori d’interior en què la terra és per treballar-la i no per jeure-hi sense fer res. Les funcions de la platja les havia fet fa anys les Basses d’Alpicat, unes piscines populars que feien olor de pi i d’entrepà portat de casa. Això era abans dels anys del boom econòmic. Però a partir dels vols barats cap a mig món, les Basses van caure en desgràcia i van tancar. Les CUP fa un any van reclamar una audiència pública sobre la seva recuperació, però la Paeria incompleix la seva pròpia normativa i no la convoca. Sense diners ni rèdits immediats, hi ha polítics que prefereixen jeure sobre les majories absolutes sense fer-hi res.

(Publicat a Presència el 17 de juny de 2012)

Lleida, regadius i aeroports

Han començat aquesta setmana a posar les canonades que portaran l’aigua del pantà de Sant Antoni fins als camps de la conca de Tremp, fins ara de secà i en un futur pròxim de regadiu. L’obra arriba cent anys tard. Els regs van ser una compensació que la Barcelona Traction Light and Power Company Limited, la Canadenca, va oferir als pagesos de la conca de Tremp a canvi de les terres inundades amb l’embassament de Sant Antoni, de la construcció del qual aquest 2012 es compleixen cent anys. Però els regs no es van fer mai, i finalment ha estat la Generalitat qui n’ha acabat heretant el compromís i els ha començat a fer ara. De moment, una partida de dos milions d’euros per a un primer tram de menys d’un quilòmetre de canalització.

Què tenen les inversions en regadiu que aguanten bé les crisis? La gran transformació de Ponent, el canal Segarra-Garrigues, amb 1.500 milions d’euros de pressupost, és l’única obra de l’Estat que no ha experimentat cap retallada a Ponent. Tampoc la Generalitat afluixa en la seva aportació. També es tracta d’un projecte antic, ja previst als anys seixanta, i la seva realització persisteix entre els cadàvers d’altres projectes d’obra pública qui sap si més urgents. El model sembla clar: que Ponent continuï sent la reserva agrícola del país, mentre el cor industrial i de serveis continua a la costa.

A les terres de Lleida hi ha hagut dues formes de créixer en moments de bonança. La urbanita i la rural. La primera ha estat impulsada des de la capital, amb una modernització basada més en la façana que en un canvi de model de creixement real, que té en l’aeroport d’Alguaire, el futurista palau de congressos de la Llotja o els edificis per a empreses del parc del Gardeny les grans icones. Dirigisme polític i grans aportacions de diner públic tot esperant (o, més ben dit, sense haver esperat prou) que el sector privat aeronàutic, turístic o agroalimentari s’hi enganxarà per art de màgia. No ho ha fet i ara, sense diner públic, aquestes icones parlen d’allò que volíem ser i no pas allò que som.

El segon model és l’aposta pel regadiu, la productivitat intensiva perquè els propietaris rurals es mantinguin al territori i no el desertitzin. No hi ha ambició de canvi, però sí interessos llargament establerts, fins i tot envellits, que es volen mantenir.

Tots dos models tenen una gran dependència del diner públic. En cap cas s’hi compta amb la necessitat d’una veritable transformació de les estructures productives de Lleida. No hi va haver burgesia industrial i això obliga a un esforç extra que superi el dilema entre el despotisme il·lustrat de la Lleida funcionarial i la consolidació de vells interessos agraris. Algunes veus comencen a fer-ho. Compromís per Lleida plantejava un ús del Segarra-Garrigues que desenvolupi altres sectors i cridava a buscar un paper actiu de Ponent dins de Catalunya. Entre els regadius i l’aeroport, hi ha entremig moltes coses a fer.

(Publicat a El Punt Avui el 8 de juny del 2012)

El museu errant

Avui fa cent anys que a Lleida es va inaugurar una exposició d’art. No va ser una exposició qualsevol. Encara avui té conseqüències en la vida política i cultural local. Però anem a pams.

La mostra s’havia muntat amb motiu de les Festes de Maig del 1912. El cartell de les festes el presidia la imatge d’una exuberant pubilla modernista de faldilla llarga i galtes acolorides i que desprenia tota ella un aire saludable d’horta fructícola. A sota de la jove s’hi anunciava, a més d’una important exposició d’art, la celebració de jocs florals, la festa del peix, una competició ciclista, un concert a càrrec dels “artistas leridanos” Ricard Viñes i Enric Granados i unes corrides de toros.

El cartell i la pubilla que hi apareixia eren obra de l’il·lustrador Xavier Gosé. El va dibuixar a París i des d’allà va conspirar també perquè els seus amics Baldomer Gili, Antoni Samarra i altres artistes de la Lleida inquieta aportessin obres per a una exposició que havia de servir d’homenatge per a Jaume Morera i també per portar a Lleida un tast de l’ambient artístic de canvi de segle que havia esclatat a Barcelona i París. Ell mateix, ja consagrat artista d’àmbit europeu, en va aportar quinze dibuixos.

Quan, passades les Festes de Maig, es van recollir les cadires i els envelats, es van escombrar els carrers i es va tancar la porta de l’exposició d’art, ningú no es va veure amb cor de girar full. El resultat va ser que al cap de dos anys naixia, amb aquelles obres com a nucli inicial i amb donacions posteriors de Jaume Morera, de qui adoptaria el nom, el Museu d’Art de Lleida. Avui el Museu Morera encara no té seu definitiva. Ha estat al mercat de Sant Lluís, a l’antic hospital de Santa Maria, al convent del Roser i disgregat per diversos edificis tancats de la ciutat. Ara ocupa diverses sales de l’antic casino, al carrer Major, tot esperant una pròxima mudança des que el 1996 es va aprovar el pla de museus de la ciutat.

Però no hi ha manera. Amb la bonança econòmica van arribar a haver-hi diners per començar a fer-ho: l’Estat hi va posar sobre la taula un milió d’euros, però ni la Paeria ni la Generalitat es van posar d’acord a l’hora de posar-ne els altres dos. Aquest Sant Jordi, un grup de lleidatans inquiets han recollit prou signatures per forçar la Paeria a convocar una audiència pública sobre el cas. Almenys perquè s’hi expliqui quan es podrà fer. El consistori encara no els ha contestat. Tampoc ho ha fet als membres de la CUP que fa més d’un any li’n van reclamar una altra sobre les piscines de les Basses d’Alpicat, tot i complir fil per randa els requisits del reglament municipal de participació ciutadana.

Però els del museu no defalleixen. I posen pressió a la Paeria: el 2014, avisen, el Museu d’Art de Lleida complirà cent anys. Encara serà un museu errant?

(Publicat a El Punt Avui l’11 de maig de 2012)