Arxiu mensual: maig de 2011

Voler el GSMA sense tenir un estat

Carles Flamerich, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat, ha admès avui, en una trobada 2.0 a la seu de la botiga d’Antonio Miró, que el Govern aspira a mantenir el congrés GSMA a Barcelona per convertir-se en el centre mundial de connexions mòbils entre el 2013 i el 2017. Però la competivitat amb Munic és també cada vegada més gran per la trascendència que genera la fira, amb un pes econòmic que arriba als 225 milions d’euros, segons les xifres del febrer. La previsió és que en les properes setmanes se sabrà la ciutat guanyadora. Però és clar, malgrat tots els avantatges i atractius que pugui tenir Barcelona -seu actual-, principalment el factor clima i la ubicació de la fira, la ciutat no té un estat al darrera que pugui competir amb Munic, Roma o París. Un gran handicap per competir amb factors de pes polítics, econòmics i lobbies que tenen i generen altres països. 

El Mobile World Congress és un dels referents que té Catalunya en l’ambit TIC i que confirma la vocació que ha explicat Flamerich: “Convertir Catalunya en el laboratori mundial de la mobilitat.” Gran aspiració en temps de moltes dificultats, però alhora de ser competitius per ser capdavanters, especialment a Europa, en temes digitals i tecnològics. El sector pateix la crisi, encara que Flamerich ha admès que no tant com altres de la nostra societat. El seu lema és el de promoure el treballar en xarxa i que la Generalitat tingui un paper fonamental en tot el procés comercial i de connexió entre els diferents pols del territori, amb vocació internacional, la consolidació de bones infraestructures i una aposta per la qualitat i la quanitat. I descarta el rol de suport a base de subvencions.

Temps de crisi i temps també de reinventar l’administració per fer-la més austera, més dinàmica, menys burocràtica i més adptada a les necessitats del país. A quatre anys vista, veure’m els resultats.

Peter Drucker : “On hi ha una empresa d’èxit, algú va prendre alguna vegada una decisió valenta.”

Una estrella i vacances a casa nostra

[Youtube]Je2GLJ6ogmU[/Youtube]

Estrella Damm acaba de presentar el tercer anunci de la sèrie Mediterràniament. Diríem que és el que obre la temporada d’estiu de les campanyes publicitàries (creat per l’agència Villarrosàs) i aquest matí les xarxes socials ja n’anaven plenes. Opinions de tot tipus, encara que l’objectiu de l’empresa cervesera és el mateix: identificar la marca amb la Mediterrània com a essència dels nostres valors; una història en la qual tots ens hi podem identificar; un rodatge poc convencional i el descobriment d’una cançó-grup.

Aquesta vegada la filosofia és demostrar que es poden passar les vacances d’estiu a casa nostra, a la Costa Brava, en temps de crisi. D’acord que hi surt elBulli, però el missatge és el de treballar i no presentar un establiment on cal fer una gran inversió per gaudir-ne. A més, el mini relat és també en forma d’homenatge ara que ja és a punt de tancar i també als aprenents de joves cuines que s’han volgut formar a elBulli. I són temps de crisi i és lògic que els creatius els vulguin tenir en compte. Aquesta vegada, però, la cançó no està al nivell de les dues anteriors edicions. Al “I wish that I could see you soon”, de Herman Düne, li falta enganxar. 

I dilluns que ve s’estrena a la televisió en horari de màxima audiència però, avui, ja els usuaris de les xarxes socials se l’han fet seu.

Philip Kotler: “La millor publicitat és la que fan els clients satisfets.”

Més Convergència i més “marea azul”

Després de les eleccions catalanes, CiU ha rebut una nova dosi de confiança per part dels catalans en les municipals. És la confirmació que la seva particular travessa del desert “només” ha durat set anys. O sigui, dos tripartits. I mentre els convergents sumen una segona empenta per intentar que Catalunya remunti econòmicament, el PSC i ERC són els partits que més pateixen els efectes de les dues etapes de coalició. Els socialistes s’enfonsen en gran part de les seves feus, amb casos tan emblemàtics com els ajuntaments de Girona i Barcelona i la Diputació de Barcelona, mentre que Esquerra està en caiguda lliure. A més, amb l’evidència que la CUP i fins i tot, l’alarmant ascenció del CxP, els han avançat per la dreta. Per tant, en l’època de crisi més forta a Catalunya de les últimes dècades, els catalans confien en Convergència per intentar sortir d’aquest mal panorama. I en aquest escenari, veure’m si amb el nou lideratge d’Artur Mas retorna l’esperit del Majestic amb els pactes amb els populars o bé han après el peatge que ja els va tocar pagar.

I a l’Estat espanyol, és el PP qui arrasa. Massa fàcil. Massa previsible. I la sensació que el PSOE no té força ni per avançar les eleccions, ni per creure en Zapatero ni per esperar el relleu del seu líder. El president espanyol està cada vegada més sol mentre que la “marea blava” creix i creix i “taca” de blau l’Estat espanyol a excepció de Catalunya i Euskadi. El País Valencià n’és el gran exemple de la seva eufòria i expansió.

I com sempre, serà la realitat invisible l’augment dels vots en blanc i nuls, mentre els acampats reclamen a les grans ciutats, un canvi de paradigma per reinventar un altra panorama de present i futur. Amb el seu civisme, encara tenen, de moment, més credibilitat moral.

Sèneca: “El primer art que han d’aprendre els que aspiren al poder és el de ser capaços de soportar l’odi.”

El poder és de les societats líquides

Els efectes de les noves tecnologies en aquesta era digital són cada vegada més importants. I comencen a existir les primeres grans proves arreu del món i en funció de  causes diverses. Un dels primers grans exemples ja són, primer, l’acampada de Madrid i, després, la de Barcelona. És la demostració que la societat connectada i líquida que cataloga Bauman passa dels nexes de la virtualitat a la posada en escena real. Només és l’inici. I la mutació espontània s’ha produït per aquesta crisi econòmica cada vegada més contundent socialment. Per això, persones de totes les edats (estudiants, aturats, treballadors, jubilats) han volgut espressar el seu descontentament amb la classe política i el sistema financer. Una convocatòria cada vegada més fàcil de coordinar gràcies a les xarxes socials. Aquí neix l’èxit. I al mateix temps, el poder de la gent gràcies a la seva globalitat.

Les revoltes al Nord de l’Àfrica i l’Àsia ja van demostrar que s’està transformant la relació de la informació entre els mitjans tradicionals i les seves audiències. Però també en el propi sistema de comunicació, gràcies a eines globals, instantànies i fàcils d’utilitzar. Amb el nexe de les xarxes socials. Canvi de paradigma. Per això, milions i milions de persones tenen ara el poder de la informació i a base del pes de la quantitat poden exercir de periodistes ciutadans o cronistes digitals. La xarxa ha transformat l’individu i el periodisme es trobi en “deconstrucció” i impotent davant la immediatesa. Era de nou consum, audiències, diàlegs… I ara el poder també el volen tenir les persones, intentant ser el quart, cinquè i sisè poder.

Zygmunt Bauman: “La societat de consum es pot convertir en la insatisfacció permanent.”

Porgrames polítics sense dosis d’esperances

Tres dies i tres debats entre candidats: Vidreres, Santa Cristina d’Aro i Figueres. Tres jornades que han servit per anar prenent consciència de la crisi i de com està afectant a la política municipal. La primera gran sensació és de poques esperances, la segona de manca d’estímuls i la segona, de l’inici de l’era de retallades dràstiques en  els pressupostos dels ajuntaments. Per tant, de millores per als ciutadans més enllà de les quotidianes, ben poques. Així és que el reptes per als propers quatre anys passen per tenir l’objectiu de no “caure” més. Amb l’interrogant de com un consistori pot fer front al seu pressupost anual i al mateix temps compleix amb les necessitats mínimes dels seus habitants. Tanta retallada alarma i diria que, especialment, als funcionaris. Però aquest panorama no és úinic sinó general.

En el fons, els programes també han d’estar per marcar objectius i viure de les realitats i afrontar que perquè una societat progressi, per petita que sigui, necessita que l’economia li vagi bé. I ara no és el cas. I no es divisa un panorama d’esperança per remuntar el vol, amb l’evidència que la bombolla immobiliària ha fet massa mal. Per molt que quedi bé ara parlar d’economia sostenible, participació ciutadana, optimització dels recursos, administració 2.0 i prioritats comercials. Per tant, tants somriues en els cartells electorals no fan justícia a la realitat que s’aventura. Temps difícils.

Friedrich Durrenmatt: “El món no ha canviat per la política sinó per la tècnica.”

Magnitud global = esclat digital global

La trascendència mundial de la mort de Bin Laden ha suposat un altre gran boom de l’escat de la informació a internet, amb xifres espectaculars i records. Webs, blocs i microblocs han generat una allau d’informació a l’instant per anunciar la mort del terrorista més buscat del món. Notícia tan esperada com inesperada en aquest 2 de maig. Aquesta allau d’informació digital confirma una vegada més que tota aquesta nova era informativa a través d’internet no és qüestió de ser una moda: avui ho és Bin Laden, divendres ho va ser el casament reial entre Guillem i Kate, i mesos enrere la tragèdia al Japó i les revoltes al nord de l’Àfrica. És l’efervescència dels ciutadans digitals en temps d’informació digital i instantània, tan global com incalculable.

Twitter, mateix, ha de servit de referent en les primeres hores per anar “digerint” una de les notícies que passarà a la història d’aquest segle XXI. Mitjans de comunicació, periodistes, corresponsals, governs, polítics, expolítics… han enviat tot tipus de missatges per anunciar la mort de Bin Laden i, posteriorment, les primeres valoracions personals. I el primer en informar de la mort de Bin Laden ha estat Keith Urbahn, excap de personal per al també exsecretari de Defensa Donald Rumsfeld, que ha publicat el primer tweet: “Una persona de renomb m’acaba de dir que han matat a Osama Bin Laden.”

Així és que les xarxes socials, amb les llums i ombres -de fet, com el propi periodisme-, ja són una nova manera de comunicar-se en aquest segle XXI i, sens dubte, una bona manera de fer-se escoltar i transmetre notícies que es poden promoure a l’instant, tot i el preu que suposa fer-ho sense filtres. Però també és l’essència de la llibertat en estat pur: un missatge, un canal i milions de receptors.

Gilbert Keith Chesterton: “El periodisme consisteix essencialment en dir ‘Lord Jones ha mort’ a gent que no sabia que Lord Jones estava viu.”