Arxiu de la categoria: Catalunya

Corredor del Meditarrani, com havia de ser

Per fi! Catalunya tindrà el Corredor del Mediterrani que mereix. Un eix ferroviari que aportarà una nova dimensió comercial a les nostres infraestructures i que era un deute pendent de fa massa anys. Catalunya, pel seu esperit i enclavament, sempre ha liderat els grans canvis al sud d’Europa, amb la seva adaptació a les revolucions agrícoles, industrials i tecnològiques, i ara no podia quedar supeditada al poder de Madrid en matèria d’infraestructures si del Mediterrani es tractava. Per força que havia de vincular tot el que era el litoral, des d’Andalusia a la Catalunya Nord, amb una influència important de Barcelona, com a capital. I també, Tarragona, Girona, Figueres… I s’ha fet justícia sense haver de passar pel famós KM en direcció als Pirineus per l’Aragó.

Ara, doncs, superades les pressions i interessos des de Madrid, les connexions comercials tan importants per al Port de Barcelona com poden ser amb França -a través del tren- i per mar -per l’arc meditarrani- tindran l’ambició necessària perquè Catalunya es pugui considerar de primer nivell europeu. Com a territori, entrem més força al segle XXI amb un eix que ha de tenir una trascendència vital. Així és que Catalunya tan de bo tingui el pes i poder que mereix per ser un referent en infraestructures de terra -tren-, mar -port- i aire -aeroport-. Enhorabona Catalunya!

Benjamin Disraeli: “El secret de l’èxit està en preparar-se per aprofitar les oportunitats quan es presentin.”

El dèficit de TV3 té un preu

Època de crisi, temps de menys ingressos, que comporten acomiadaments, rebaixes de sou, atur, ERO temporals i retallades. Mentre el sector privat fa ja uns anys que ha començat a fer els deures ara li toca al públic que, malgrat la lentitud, és vital. I autoaplicar-se un mateix la tisora quan els diners no són propis sempre té un grau de més de comoditat. Però la recessió obliga a adoptar mesures urgents en molts àmbits, alguns dels quals els ciutadans poden percebre com a més prescindibles. Per exemple, els mitjans de comunicació públics. La Corpo (CCMA) preveu tancar el 2011 amb unes pèrdues de més de 6 milions, segons acaba d’anunciar el director general, Ramon Mateu. I podrien ser molts més, uns 15 més, sinó ven les seus que té en propietat. Les preguntes, la Corpo ha de pagar aquest preu? S’ho pot permetre el país? Els ciutadans estarien a favor de la retallada? Catalunya ha de tenir una televisió líder al preu que sigui?

TV3, l’ens que mou gran part del pressupost, ja ha afrontat les retallades amb menys contractacions, rebaixa de sous i més contenció en la despesa. Amb l’agreujant, lògic i previsible, de la caiguda dels ingressos en publicitat. Arribats a aquest estadi, amb la retallada important en els pilars fonamentals de qualsevol societat, com són les Tres M (mestres, metges i mossos), la Corpo ha d’arribar anualment als molts més de 6 milions per tenir TV3 i Catalunya Ràdio líders d’audiència? És el preu que hem de pagar per tenir els mitjans públics que difonguin la identitat del país? (l’article de la Terribas) L’equilibri seria la funció que fa com a articuladora del territori, però fins a on es pot considerar necessari i sostenible. L’estructura actual està basada en un model de bonança i ara, malgrat les pressions, cal replantejar quin ha de ser el preu per preservar la qualitat en el context de realitats financeres. I dins el marc del conjunt de país, segons les nostres possibilitats, quin ha de ser el preu final de la seva funció, que tendirà cada vegada a ser més social que comercial.  

Federico Fellini: “La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.”

#Twitterencatala

La reacció d’ahir a Twitter va ser espectacular amb la reivindicació de l’etiqueta o hashtag #twitterencatalà. Els catalans ja hi estem acostumats a aquesta mena de proclames, per tant, no ens ve de nou. Ho hem fet sempre real i degut als nous temps, ara també de manera digital com a ciutadans líquids. I també estem habituats a esperar i esperar; en aquest cas, des del Mobile World Congress que desitgem veure Twitter en català. I és que Dick Costolo, conseller delegat de la companyia, si va comprometre a primers d’any. No defallirem. Continuarem amb el #twitterencatala (per cert, s’haurien d’acceptar els accents), ja que malgrat l’allau de tweets “només” va ser trending topic del dia durant 30 minuts. Satisfacció amarga. Però no perdrem l’esperança: Twitter va anunciar dijous la traducció a cinc noves llengües (el xinès tradicional i simplificat, l’hindi, el tagal i el malal) i incorporarà el suec, el noruec, el danès, el finès, el polonès i l’hongarès -en total, seran 23-, algunes llengües amb menys parlants que el català.

Malgrat veure la botella mig plena al final de la jornada, una lamentació: no m’agrada l’extrapolació política que se’n vol derivar d’aquests moviments i que sempre hi hagi el tarannà d’acabar allà mateix. Divisions en la línia dels partits. Diria que és un error i no és un tipus de pugna que cal magnificar perquè no cal estancar tant un món tan universal com internet. Primsa massa antiquat. I en el fons, tampoc ens enganyem, Twitter acabarà sent un canal de comunicació (no m’agrada la definició de xarxa social) cada vegada més comercial, com passa amb Facebook, i que poden ser unes bones eines publicitàries. Això sí, si se saben utilitzar pels emissors.

Si voleu adherir-vos a la iniciativa, que a hores d’ara ja s’acosta a les 5.000 adhesions, seguiu aquest enllaç: http://act.ly/ns.

Alex Tew: “Ets el que publiques a Twitter.”

Nou curs i nous reptes, però estem on sempre

Ha començat un nou curs i tinc la sensació que som allà on sempre: embolicats amb el model d’immersió lingüística a la xarxa d’ensenyament públic -per tant, a la defensiva- però ara amb l’agreujant de la crisi. Gairebé com ja és habitual, xocs polítics per la quota  electoral i a qui menys s’escolta són als mestres, que són els veritables protagonistes i els qui han de treballar dia a dia malgrat les retallades i les dificultats afegides per la integració social. Quan es trobem en un punt important de la nostra història per estar immersos en aquesta generació digital, a Catalunya ens troben en la pròpia espiral de no poder pensar en avançar, millorar, progressar… una fórmula nova, què sé jo. I és ja que fa més de vint-i-cinc anys de la llei de normalització lingüística i el problema (dilema) continua… i continua.

Si sabem que els nostres registres escolars no són tan avançats com els països capdavanters de la UE -i ja fa anys que dura-, com és que no parlem de com ho farem millor com a sistema? Per exemple, tenim pla B? És injust que els pares no rebem altres imputs i que no ens ajudin a potenciar el nostre optimisme perquè veure’m els nostres fills que dominaran més llengües, tindran millors equipacions tecnològiques i es potenciarà cada vegada més una aula sense parets. No, no és així. Tornem a estar anclats,  barallats, protestant… quan els països de referència avancen, volen millorar i no esperen a ningú. Són temps ràpids, líquids, de coneixement en essència i no de pensar en competències i qui té més poder i divisions per defensar-les.

Zygmunt Bauman: “No pot haver una comunitat sense un sentit i una pràctica de la responsabilitat.”

Salut, en crisi, però amb vocació i professionalitat

És només un cas. Un petit exemple anectdotari. Però em serveix de referència per tenir la sensació de gratitut i esperança. I és que no he observat diferències en relació altres anys previs a la crisi respecte l’atenció hospitalària, en aquest cas el parc Martí i Julià. Malgrat les retallades, la pèrdua de pressupost i el desànim col·lectiu global, he vist aquests dies el mateix esperit de vocació de servei i la professionalitat habitual. I és lloable, molt! Un mena d’antídot als prejudicis i desconfiances. Aquesta actitud dels professionals és el millor símptoma per a pacients i familiars que utilitzen els serveis públics. I encoratjador si pensem en els futurs pacients i acompanyants.

Som una societat avançada, amb una qualitat de serveis heretada, que hem de continuar tenint encara que la recessió ens obligui a adoptar canvis de models i transformacions socials. És lògic que existeixin les queixes i reivindicacions del sistema perquè no es perdi la qualitat en la salut, els llocs de treball, els equipaments i les habitacions. Per això, el clam no hauria de ser un altre que el de “protegir” un sector que és el pilar de qualsevol societat, com l’educació i la justícia, que a més haurien de ser infranquejables a les temptacions dels governants. I amb copagament o sense. Hi ha massa generacions que van lluitar, treballar i sacrificar-se per tenir uns serveis públics dignes i de qualitat. Aquesta crisi, ells precisament, són els qui menys l’haurien de pagar ara, ja que ho han fet sempre.

Arthur Schopenhauer: “La salut no ho és tot però sense ella, tota la resta no és res.”

Generació Guardiola

[Youtube]uwDrzKToe8Q&feature=fvst[/Youtube]

He recuperat el vídeo de la presentació de Pep Guardiola com a entrenador del Barça -juny del 2008- perquè m’agrada el que proclama i com s’explica. Fa només tres anys del seu discurs inicial i la seva visió personal i futbolística continua vigent des del primer dia. La  filosofia li està donant resultats, èxits, títols i la satisfacció de fer la feina ben feta. Continuo admirant com lidera la plantilla i com en temps de crisi, quan falten hi ha més desmotivacions que esperances a la societat, ell continua cohesionant la plantilla i aplicant una metodologia que serviria per a qualsevol manual empresarial: talent, professionalitat, resultats, esperit d’equip, humilitat, respecte pel rival…

Ha cohesionat cada any la plantilla i ha sabut treure-li cada temporada el màxim rendiment. Són ja tres anys a la banqueta blaugrana, amb la pressió que això comporta i el desgast personal que suposa. Ell n’és conscient i els seus col·laboradors, també. Són els primeres en exigir-se i desgastar-se, quan ja fa anys que tenen la vida resolta. Però, de moment, no es volen aturar (encara que la pausa no sembla lluny). I amb registres únics i que semblen insuperables, amb onze títols ja i va camí de més rècords. Un que és clau en el joc, per exemple, és que el Barça ha superat els rivals en el control de la possessió de la pilota en tots els partits que ha disputat. I són més de 150. Ho va anunciar com a proclama fa tres anys i ho demostra tres anys després: amb joc, amb victòries i títols. I despertant una admiració global que, per sort, gràcies a la nova era comunicativa digital la marca Barça pot tenir ressò mundial a l’instant sense ser filtrada pel poder mediàtic de Madrid.

Johan Cruyff: “El futbol sempre s’ha de jugar de manera atractiva, has de jugar de manera ofensiva, ha de ser un espectacle.”

50 anys d’Òmnium, mig segle d’una necessitat

[Youtube]cOJEqdPVzMk[/Youtube]

Catalunya ha necessitat i necessita una entitat com Òmnium, que just avui compleix 50 anys. Felicitats! I enhorabona a tots els qui han contribuït per arribar a aquesta xifra. No ha estat un camí fàcil perquè aquest trajecte és d’espines i reivindicacions, de reclams i enveges, d’ànsies i frens. Però Òmnium sempre hi ha estat; per això ha arribat als 25.000 socis. Són molts i també podrien ser més. Però s’avança! La d’aquesta nit és la commemoració d’una causa que va néixer el 1961 com si fos una petita administració catalana alternativa, per fer de segona administració: mantenir la llengua i la cultura catalana. I el “país”.

Mig segle després, els temps han canviat per sort nostra, som a la democràcia, s’ha complert 35 anys de la mort del dictador, però Catalunya continua amb el mateix desig en l’imaginari de la independència.  I això té un preu. I és car, molt car. Perquè indepedència és una paraula que massa sovint inquieta, molesta, avorreix i es fa pesada. Però l’autodeterminació és un objectiu que està per damunt dels partits polítics que, de tant dividits, ja han demostrat que el 10-J de 2010 no ha tingut la força que va evidenciar. Però Òmnium va saber liderar aquella gran manifestació per demostrar també la seva vigència, actualitat, força i pes en el territori.

I mirant l’horitzó, Catalunya continua necessitant Òmnium. Que sigui valenta, agossarada i amb seny. I si després de tant desig, mai s’arriba a la independència, que la realitat faci que continuem necessitant aquesta entitat. Ja no serà pel país, perquè el tindrem, però si per continuar estirant del territori a través de sumar esforços i complicitats. De falta, en farà! Per tant, gràcies i enhorabona Òmnium. I llarga vida als 25.000 “òmniums”!

Friedrich Nietzsche: “Ser independent és una cosa d’una petita minoria, és el privilegi dels forts.”

Escola Internacional del Camp: la nova educació

[Youtube]wAXzuO0YZfU[/Youtube]

Si no t’agrada el model educatiu actual, què fas per canviar-lo? Només critiques o et comences a moure per canviar-lo? A través d’aquestes preguntes i reflexions va néixer la idea de l’Escola Internacional del Camp, una escola privada que és a punt de construir-se a Salou i començar les classes a partir del curs 2012-2013. Un centre privat ideat pel doctor Gabriel Ferraté que, a través de l’Institut Cerdà, van començar a planificar què era necessari a la demarcació de Tarragona i que pogués cobrir una mancança del territori. Després de la fase de consulta amb els referents de la zona, es va analitzar que seria necessària una escola que potenciés els idiomes, tingués esperit internacional -com les que hi ha a les grans ciutats- i al mateix temps adaptés l’educació de present i futur al segle XXI.

Canvi de paradigma, canvi de sistema. Amb una idea d’una educació més digital, interactiva, participativa i global. El model pedagògic que ha ideat Ferraté (anomenat Sòcrates Educa) i que planifica Claudi Fuster -autor de La volta a l’escola en vuitanta mons– té quatre grans eixos: els idiomes; les TIC; el compromís amb la societat; i la sostenibilitat. O sigui, potenciar un model que aposti per fer sortir els alumnes de l’aula -necessari- i  fer-los viure més la realitat del seu entorn. La idea ja ha rebut els ajuts de patrocinadors, el suport de l’Ajuntament de Salou i les crítiques positives de professors. A més, l’Institut Cerdà becarà alguns estudiants. Aquest repte, me l’explicava divendres amb molta il·lusió Josep Maria Oliveras, un dels actius de l’institut, saltenc il·lustre i admirador del Doctor Ferraté de la seva vinculació a la UOC. En temps de crisi, també neixen reptes interessants gràcies a una de les grans ments pensants d’aquest país.

Benjamin Franklin: “Digues-m’ho i ho oblido, ensenya’m i ho recordo, involucra’m i ho aprenc.”

Madrid no té mar… però té els trens

Vist des de 600 quilòmetres de distància, és una sort que Madrid no tingui mar, però al mateix temps suposa també un inconvenient per a Catalunya. Ara bé, si Madrid no té mar, ja es preocupa de tenir els trens. I fets a mida, tan a mida que fins i tot ara en paga les conseqüències: Renfe suprimirà l’AVE Toledo-Conca-Albacete perquè té només 9 viatgers al dia dels 2.190 potencials. Un ridícul que surt a 18.000 euros diars. I l’evidència d’un fracàs i que confirma un desastre d’infraestructura només sis mesos després de la posada en marxa del servei.

Aquesta notícia arriba quan les reivindicacions del corredor de la mediterrània són tan històriques per a Catalunya que tant retard suposa un llast per als nostres interessos econòmics i comercials. Els directors del Port de Barcelona ho saben perfectament. És un fre a les nostres aspiracions que el mediterrani espanyol no estigui ben connectat i suposi un eix entre el nord de l’Àfrica i el nord d’Europa. Barcelona i Catalunya hi tenen un paper vital en aquest corredor però clar, Madrid queda en fora de joc. I així ens va. Per això, necessitem que el titular de Sixte Cambra a L’Econòmic no se l’endugui el vent: “Cal una llei de grans ports que estableixi l’autonomia de gestió.”

José María Aznar: “Als qui em demanen un AVE amb aturades aquí i allà, en tots els llocs, els dic el que em va dir un amic, per això és millor un tramvia, que és més barat.”

Neix el primer club de lectura en anglès a Catalunya

Catalunya ja té el primer club de lectura en anglès (la crònica al diari), després que la revista Catalonia Today i Abacus Cooperativa van presentar ahir la iniciativa English Culture Club (ECClub). Un repte tan innovador com necessari per potenciar la lectura en anglès al nostre país per a qualsevol edat i més tenint en compte que Catalunya és a la cua d’Europa pel que fa a la lectura en llengua anglesa. Tom Sharpe, una referència mundial literària, va ser el “padrí” de l’acte de presentació, al qual també hi van ser presents Miquel Berga i Miquel Àngel Oliva, director general d’Abacus. Gairebé un centenar de persones, entre les quals hi havia Matthew Tree, van donar suport al tret de sortida perquè les 36 seus que la cooperativa té arreu de Catalunya puguin ser punts de referència per fomentar l’objectiu. Ho va explicar el mateix Oliva que la iniciativa és tan innovadora com arriscada, però va admetre que els nous temps “també suposen canvis i t’obliguen a marcar-se objectius per diferenciar-te de la competència”. De moment, la sinèrgia Catalonia Today i Abacus ja apunta a la nova hibridació empresarial que el segle XXI comença a fomentar.

Francis Bacon: “Vella fusta per cremar, vell vi per beure, vells amics en qui confiar i vells autors per llegir.”