Felicitats als creatius d’Estrella Damm, que presenten més que anuncis. Són espots en format de relat que uneixen país, territori, sentiments, esport (Barça), cultura, música (ara amb Els Amics de les Arts)… i al final, el plaer d’una cervessa. I sempre, amb èxit publicitari i superant la competència. Per això, i gràcies a internet, els espectadors se’l podem fer una mica seu. Com ara seria el cas. Perquè juguen amb els sentiments de país i la nostra identitat en clau positiva, i més en temps que no conviden a l’optimisme. Però volen la nostra excel·lència i la troben, malgrat els punts febles que també tenim com a societat. Però ens esperonen. En aquesta ocasió la combinació era una garantia: Barça i Els Amics. I després de la promoció de l’hivern, arribarà la de l’estiu, amb el Mediterrani com a protagonista del nou relat, que ja ha triomfat amb altres dues ocasions.
Joseph Pulitzer: “La publicitat és el factor i la força moral més gran de la nostra vida pública”
Ha estat molt motivadora la presentació d’aquest matí d’elBulli Foundation, que Ferran Adrià ha anunciat al Teatre de Roses del que vol que sigui el nou concepte del restaurant. Una vegada més, Adrià ha demostrat les ganes de reinventar-se i arriscar, i apostar pel valor de la creativitat però amb el repte d’intentar fer-la productiva. El cuiner barceloní ha exposat la seva gran il·lusió en aquest gran projecte que aspira que sigui únic, global, políticament transversal, compromès amb la natura i obtingui el suport de grans patrocinadors i empreses locals per posar al mapa mundial Cala Montjoi, Roses, Figueres, Girona, la Costa Brava, Catalunya i Espanya. Hi creu fermament. Té el carisma d’un geni i la credibilitat de la professió. Per això, ara té el prestigi per dur a terme aquesta nova versió de la cuina, que tindrà un gran esperit 2.0 i vol reunir grans col·laboradors per fer-la un referent mundial: Google, Harvard, Telefónica…
Adrià ha evidenciat que està disposat a apostar al 100% amb el lema d’aquest nou projecte: “Llibertat per crear”. M’agrada la idea i diria que ha agradat a l’auditori, que ha omplert el teatre. Un repte gastronòmic sense limitacions, frens, obstacles i dins l’entorn d’un parc natural com el Cap de Creus. Amb l’ambició de tenir el suport del territori, la visita del públic i el gran repte de penjar cada dia el valor de la creativitat a internet amb l’esperança de ser compartida a tot el món. Hibridació amb identitat local i visió global. Què més tan universal es pot demanar per al nostre país!
Ha estat un dinar sorpresa a Barcelona preparat des de fa setmanes per Ivan Rodon, Natàlia Touzón, Meius Ferrés i Jordi Vilanova per retre un petit homenatge a Ernest Benach per la seva etapa com a president del Parlament i pel seu llegat en l’àmbit 2.0. Ja sabem com és d’ingrata la política amb els nostres polítics, amb un esperit crític sempre necessari, però també és lloable que en ocasions es vulgui reconèixer la seva tasca durant una etapa concreta, encara que sigui a través d’actes puntuals i sense grans pretensions. El dinar d’avui, amb una quarantena de persones de l’àmbit TIC de Catalunya, ha servit per valorar també el que ha significat el canvi amb l’entrada del concepte 2.0 al nostre país i al mateix temps a la política i la cambra catalana. I Benach n’ha estat un dels pioners i dels protagonistes amb més convicció.
I això no vol dir que l’etapa de Benach hagi estat superior a les anteriors o a les que vindran, sinó que ha posat la base a un nou Parlament 2.0 que ha intentat dimensionar la política catalana a la cambra i anar preparant el terreny per a un camí inevitable (l’e-Democràcia i l’e-Govern). I fent-la pionera. Com també fan altres diputats i diputades, amb l’ús de les noves tecnologies i la implicació de continguts, processos i diàlegs amb la resta d’usuaris. Segurament, si la nova presidenta de la cambra, Núria de Gispert, no creu en aquesta interacció o no s’ha de mostrar tal com és en canals com un blog, Twitter o Facebook, el millor és que no se senti pressionada per prosseguir la línia digital encetada. I al mateix passa amb el concepte 2.0 de la cambra. La mateixa Joana Ortega des que ha entrat al govern ha preferit tancar el seu perfil a Facebook. I és comprensible, encara que el canvi de mentalitat digital col·lectiu ja és imparable.
Edward Kennedy: “La política és com en les matemàtiques: tot el que no és totalment correcte, està malament.”
Artur Mas ja té l’equip fet amb onze consellers que vindrien a definir com si d’un equip de futbol es tractés i ell fos Pep Guardiola a la banqueta del Barça. De moment, el nou president de la Generalitat (amb web renovat) ha complert amb els seus objectius: reduir les conselleries de 14 a 11 en sintonia amb els temps actuals de crisi i que deixava per al final l’anunci dels noms. Durant la campanya, el líder de CiU va proclamar que volia formar el govern dels millors, un avís clarament cap a la meritocràcia més que la grisor interna que en ocasions mostren els mercenaris de partit. Peró és clar, són els qui més treballen per esperar aquest moment. I vistos els noms de l’executiu, Mas ha estat valent: 5 independents, 4 de Convergència i 2 d’Unió. El President vol apostar a cartes guanyadores, per això sacrifica el pes del partit -amb el desgast que això li pot comportar-, i amb un nom que ha de ser la referència d’aquest díficil període 2010-2014: Andreu Mas-Colell. Un ideòleg del món universitari que és elogiat per a molts i que serà l’home fort de la conselleria de més pes: Economia, Finances i Universitat.
El nom de Ferran Mascarell no trobo que sigui un gran sorpresa. Des de feia tres anys que la Fundació CatDem, a través d’Agustí Colomines, s’havien teixit vincles d’apropament. I feia mesos que s’especulava que podria ser el conseller de Cultura en el cas que Mas aconseguís una victòria àmplia. Al final, s’ha confirmat l’ambició de Mas de fer un govern transversal, de noms més que de guàrdia pretoriana, i preparat per superar el sotrac de la crisi sense els gairebé 90 dies de rigor degut les urgències de les turbulències producte de la globalització (cal recordar que l’etapa Montilla només va tenir un canvi en 4 anys: Ausàs per Puigcercós). L’autoexigència, de moment, comença pel mateix president i la seva primera condició governamental: “Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”.
Anna Pagans tanca una etapa a l’Ajuntament de Girona. L’alcaldessa avui ho ha anunciat públicament, però era una especulació que feia temps que corria per la ciutat sobre què passaria al PSC. La mateixa Pia Bosch, la candidata -de moment- més ben situada, darrerament ja no podia amagar sentir-se com l’alternativa. I més encara, després dels resultats socialistes del 28-N, amb el fracàs de no repetir al Parlament. Tres setmanes després, Pagans anuncia el seu comiat i posa fi a més de 8 anys que han servit per marcar un punt i seguit del Nadalisme a la ciutat després d’una obra de govern de 23 anys. Per tant, el seu cicle era el d’agafar el relleu, agradi més o menys aquest terme. I és que Nadal és molt Nadal. Així doncs, feina feta. Pagans marxarà al maig vinent sense haver pogut evidenciar un lideratge com el del seu predecessor. De fet, ho tenia complicat, però ara la sensació de ganes de canvi a la ciutat va en augment amb vista al maig, mentre el PSC és a temps de presentar una llista potent amb l’objectiu de mantenir els 10 regidors i continuar governant.
La política són cicles -per llargs o curts que siguin- i a nivell català, en la primera dècada del segle XXI, existeix cada vegada més l’evidència que s’han acabat els mandats llegendaris. A nous temps, nova política, amb nous perfils més tècnics, que s’han de començar a mentalitzar que la regeneració té trams de 8 anys: vocació de serveis públic a terminis. El d’Anna Pagans és un altre adéu lloable, valent, amb la incògnita de si ha estat més forçat del compte, que s’afegeix als que s’han produït aquests dies i es produiran abans de les municipals.
David Madí ha anunciat avui que deixa la política i que torna a l’activitat privada. De la mateixa manera que Artur Mas, a la tercera, ha aconseguit ser el president de la Generalitat, Madí ha posat fi a la seva etapa a Convergència. L’estratega de CDC i home de confiança de Mas, ha estat fidel a la seva declaració de principis: abandonaria el partit quan aconseguís que Mas fos President. Feina feta i missió acabada com a director de campanyes electorals. L’evidència de com si fos un killer contractat per a una missió especial.
En aquest període, Madí ha estat un professional de llums i ombres però malgrat les crítiques internes i externes, ha sabut guanyar-se la confiança del nucli dur actual de Convergència. Té el mèrit d’haver aguantat durant la travessa del desert i, en ocasions, se l’ha deixat massa sol, ja que producte del seu caràcter no ha tingut el suport d’aquells que presumien de córrer davant dels grisos sinó de les noves generacions de la cúpula. I respecte els objectius: tres victòries electorals, però fins a la tercera no ha aconseguit l’objectiu.
Amb el mateix Madí se’n va un perfil tecnòcrata de la política catalana, un retrat robot dels que volen estar a l’aparell i controlar l’staff amb la màxima professionalitat. I amb la fredor de com si fos una empresa en la qual toqués rendir comptes i comptes, i deixar les emocions als protagonistes. Així ha interpretat la política i així n’ha deixat mostres d’un tarannà més anglasaxó. D’aquell de més de fulls de càlcul que de micròfons. Agradés o no. Agradi o no. Però ha sabur posat un bon punt i final a la seva trajectòria, amb el regust d’una victòria i amb una decisió d’aquelles que tant costa trobar a la política catalana. D’aquí als elogis. I la necessària regeneració.
Una vegada Montilla ha fet el pas i Nadal és qui està disposat a fer de pont en l’espai-temps, el futur lideratge del PSC és qüestió de dos perfils antagònics, però amb un factor en comú: són dues dones. Les dues candidates encarnen dos sectors dins del mateix partit i si bé Chacón suposaria una línia més continuïsta a la de Montilla, Tura lideraria el retorn del catalanisme a la direcció del PSC, amb uns ideals que recuperarien l’esperit de Maragall. No és una elecció fàcil la que ha d’afrontar la militància del socialisme català i més després de la derrota d’aquestes eleccions, ja que també arriba el moment d’afrontar les municipals, a mig any vista. En els últims anys, Chacón ha projectat la seva carrera a Madrid i s’ha posicionat sempre al costat de Zapatero, tot esperant el seu moment per tenir més poder en el govern espanyol. Però al mateix temps, ha estat a la recambra per a una possible operació tornada a Catalunya. A l’estil del mateix Montilla o Corbacho.
En el cas de la Tura, l’exalcaldessa de Mollet sempre ha estat a la travessa de futuribles, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha altres noms com el deCastells, però les bases estic convençut que senten una predilecció especial per la Tura. Ella, segur que està disposada a jugar-se-la i amb valentia. Però per a què això passi caldria un xoc de trens que el mateix partit ha generat: la marca PSC-PSOE. I és que tenir 25 diputats catalans al Congrés –un gran registre– significa poder, però també suposa un preu molt elevat de desgast si aquests estan sempre supeditats al PSOE en prejudici dels interessos de Catalunya.
I Nadal, mentrestant, jugarà les seves cartes posant un peu a cada bàndol i disposat a “sacrificar-se” per després recollir-ne els fruits. Com ha fet sempre.
Les deu valoracions que vaig enviar a Twitter durant la nit electoral com a seguiment de les eleccions catalanes del 28-N. Ara és el moment de l’anàlisi i les reflexions, però vistos els resultats, s’han complert força els pronòstics, tot i que s’han accentuat dos posicions: la davallada del lideratge dePuigcercós a Esquerra i, per contra, l’entrada de Laporta a la política catalana (en els mítings de SI proclamaven que ERC “anava lent”). Masfa bons els pronòstics a la tercera, dilapida el Tripartit, i fa tornar Convergència set anys després. Ha fet una campanya sòlida, seriosa i solvent, i conscient del mal moment econòmic, ha preferit deixar-se de proclames al vent. I està molt clar que haver defensat tan malament l’obra de govern ha enterrat el llegat del Tripartit i, després, el Pacte de l’Entesa. I mentrestant, la dreta espanyola a Catalunya avança amb solvència i ja és una realitat el fracàs de Reagrupament amb Carretero i l’atreviment de la Nebrera.
Valoració 10: Mas ho aconsegueix a la tercera i CiU torna 7 anys després. Arriba en un mal cicle econòmic però el país l’ha reclamat.
Valoració 9: Laporta és l’altre gran guanyador de la nit. Sense programa i en 4 mesos, ha obtingut 4 escons. Gran avís de futur!
Valoració 8: Es confirma la mala defensa del Tripartit en la gestió de l’obra de govern per mantenir les esquerres al poder.
Valoració 7: Lamentablement, el que ha aconseguit Cidadanos té mèrit. Ningú volia, però continuen amb 3.
Valoració 6: Puigcercós admet la gran patacada però no tira la tovallola com Montilla.
Valoració 5: Tal com s’havia especulat en les enquestes, Montilla obre la porta de la successió a la favorita: Montserrat Tura.
Valoració 4: Com pot ser que després de la manifestació del 10-J l’independentisme perdi +- 10 escons!
Valoració 3: Valoració 3: Zapatero, com Houston, té un problema a Catalunya si es valora en clau espanyola.
Valoració 2: Esquerra pateix una davallada històrica per desmèrits propis. Arraconar el Carotisme ha tingut un preu molt alt.
Valoració 1: Suposo que el PP recull els efectes de “La Roja” per passar de 14 a +- 19.
Arriba el punt i final a aquesta llarga campanya del 2010, que acabarà aquest 28-N (web de la Generalitat), el dia abans d’un clàssic al Camp Nou, amb tots els ingredients d’un Barça-Madrid amb l’afegit de Mourinho. S’ha acabat una campanya que, vist tant cansament i després de tant desgast, es fa difícil entendre com Montilla no la va convocar a finals de setembre. La crisi és el factor més influent d’aquests comicis i, en segon terme, la qüestió identitària després de la manifestació del 10-J provocada per la reacció del Constitucional envers el Nou Estatut. I no ens podem deixar el finançament.
Després de set anys de govern de pacte de les esquerres, és l’hora de comprovar si Mas pot governar a la tercera oportunitat o bé ha de donar pas a un relleu a Convergència si, finalment, es reedita un Tripartit III. La majoria de les enquestes van en una direcció clara i ara caldrà veure si hi ha sorpreses i si es resolen algunes incògnites. La primera: si amb la novetat de tres líders com Laporta, Carretero i Nebrera hi ha la mateixa abstenció. La segona: si es manté l’elevat nombre de vots en blanc. I la tercera: si Laporta es converteix en la gran sorpresa de la nit, després de la poca visibilitat mediàtica que ha tingut, quan gairebé ha omplert tots els recintes per allà on ha passat. Es traduirà en vots? Ho sabren en poc més de 24 hores. I tota aquesta rivalitat política ha traspassat per primera vegada en uns comicis catalans a les xarxes socials de manera intensa. Saturadora, fins i tot, Tant, que fins i tot ha arribat a provocar queixes i les crítiques d’alguns usuaris per tanta repetició de consignes. És el primer gran “boom” de campanya en clau catalana i cap partit ha volgut quedar enrere en aquesta cursa 2.0. Com alhora d’omplir recintes per als mítings.
I avui, dissabte, en plena jornada de reflexió, està per veure si té massa sentit aquesta aturada política després tants mesos de soroll mediàtic i saccejades a la xarxa. Aquest dia de eflexió potser tenia sentit fa 30 anys però ara, a l’era digital i en temps d’informació global, ha quedat tant desfasada, ja que dissabte serà un dia per acabar de demanar el vot com sigui: sms, correus electrònics, blocs, missatges a les xarxes socials…
Dia 15 de campanya: “Tots els homes se semblen per les seves paraules, només les obres evidencien que no són iguals” (Molière).
Arriba l’hora de la veritat. El dia que tots els partits volen demostrar que han fet la feina. És el moment que toca omplir les seus escollides i fer la proclama final per envalentonar els militants, simpatitzants i possibles votants. Després de tanta enquesta, interessada o no, comprovarem si es compleixen els pronòstics. Hi ha previsions força dispars, tot i que es van afinant els números. La fi del Tripartit es dóna per acabada però, al final, tot dependrà de l’aritmètica resultant. Com sempre. Algunes de les claus serà veure si el partit favorit, com és CiU, arriba a la majoria absoluta desitjada. Amb Artur Mas com a candidat ho ha intentat en dues ocasions i no se n’ha sortit. El PSC, que manté la tendència victimista, veure’m si acaba mobilitzant les seves bosses de votants i es pot mantenir com a segona força sòlida. En tercer lloc, la pugna és entre el PP i ERC. Els republicans esperen que els populars no els avancin per la dreta, però els càlculs és que mentre Esquerra cau força, que està per veure si es tant com s’especula, el PP puja entre dos i tres diputats. Si ICV es manté seria la confirmació que Joan Herrera ha superat la prova en el seu debut i suposarà una garantia de futur, mentre que Ciudadanos, que “molesta” a tots els adversaris, es manté en la tònica de repetir els tres diputats. Fa quatre anys, els resultats van ser aquests: CiU 48, PSC 37, ERC 21, PP 14, ICV 12 i Ciudadanos 3. I per últim, és un mal símptoma i no agrada valorar-ho, però està veure el pes de l’abstenció i el vot en blanc, que en les darreres eleccions ha anat en augment.
La gran incògnita és Solidaritat Catalana, amb un líder com Joan Laporta, que no deixa indiferent a ningú. L’expresident del Barça està disposat a ser la revelació d’aquestes eleccions i ha fet una campanya de menys a més. Ha creat la sensació que ja no competeix amb Joan Carretero. Laporta arriba a la recta final després d’omplir dijous l’Auditori de Girona i, tot i la intenció de silenciar-lo, és un dirigent que ja ha demostrat que es creix davant les adversitats. No surt a les enquestes i té poca cobertura mediàtica però hi ha vibracions que podria arribar a cinc diputats. Seria una gran sorpresa: seria el segona guanyador després de la força més votada. Ja només queden poc més de 48 hores i ningú té una vareta màgica. La resposta la té el poble i hi ha 135 escons per classificar.
Dia 14 de campanya: “L’autèntica vida d’una persona és amb massa freqüència la que no viu” (Oscar Wilde).
