Arxiu de la categoria: Catalunya

Laporta molesta

Laporta molesta en aquest escenari actual de la política pel lideratge que pot representar si, una vegada deixi la presidència del Barça, fa el salt a la política. Se n’ha parlat durant força temps i els rumors l’han acostat als partits nacionalistes, però ara la possibilitat agafa més força degut a la seva sortida del club i l’afegit dels excel·lents resultats esportius. I ja ha fet els primers moviments públics, amb la participació en la Diada i les declaracions d’ahir apropant-se ideològicament a Reagrupament de Joan Carretero. A Laporta li va bé tot aquest soroll mediàtic perquè continua potenciant la seva figura a punt d’acabar els dos mandats i més enllà dels seus negocis privats. Potser encara té dubtes i fa com mesos enrere, que no s’acabava de decidir, si més no en els seus cercles més propers, a qui tenia desorientats. Però tot i aquest escenari especulatiu, que cada vegada el situaven amb més força com a candidat de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, Laporta té crèdit i molt marge al seu favor. I els contrincants ho saben. I falta un any per a les eleccions catalanes i dos per a les municipals.

A més del nerviosisme i el descol·locament que ha suposat la tan necessària consulta d’Arenys de Munt en els partits polítics, l’efecte Laporta també els genera més incerteses. Se’l critica i se’l rebutja, en part perquè l’immobilisme de la política tampoc permet aquest tipus de lideratge, i també per “polititzar el Barça” però això no hauria de ser un handicap respecte la seva figura. Per què, què no està polititzat en la nostra societat? Què és el que no controlen els nostres governants? L’èxit d’Arenys és que ha sortit de la força del poble i Laporta, al pas que va, ho té tot al seu favor per enlairar-se. Qui no el voldria al seu partit? Agradi més o menys. D’entrada, mereix la mateixa oportunitat que en el seu dia van tenir molts altres i que continuen vint anys després.

Música / White Winter Hymnal # Fleet Foxes

Arenys de Munt, la força del poble

Consulta_Arenys de Munt

La consulta per la independència de Catalunya a Arenys ha demostrat la força del poble i ha posat en evidència el conservadurisme dels partits polítics més catalanistes, que no cal oblidar que viuen d’això, mentre que el PSC ha esquivat tan com ha pogut el referèndum per no perdre les quotes victorioses. M’ha agradat i no m’ha agradat tot plegat, que al final s’ha anat inflant mediàticament amb l’oportunisme de molts que volien tenir la seva quota de participació en l’èxit de la convocatòria. Ara ha estat massa fàcil quan s’han tingut massa anys per fer-ho però no s’ha avançat pels temors, els peatges, els interessos i el peix al cove. En tot cas, Convergència i Esquerra s’han trobat en el mateix estadi després de molt temps per una mateixa causa, ja que l’escenari no convidava a la confrontació.

Però el mèrit d’Arenys, hauria de quedar clar, és dels qui van pensar en despertar consciències i saccejar el panorama català tan encaixat dins d’uns paràmetres immòbils i, en els darrers anys, absorvit per la crisi i assimilant la cohesió social. A més de l’oportunisme més carronyer de l’ultradreta espanyola, per sort sense incidents, la jornada ha marcat un precedent històric que convida a l’optimisme. I poc més. Fins i tot al marge del resultat final. I és injust que els catalanistes haguem de somiar amb tan poc i que per molt que ara hi hagi prop d’un centenar de municipis disposats a copiar la iniciativa, l’empenta del poble es trobarà amb una Catalunya dividida i apoltronada. Aquest és el marc de present i futur.

Música / Freedom # George Michael

La Diada d’Arenys i Noa

[youtube]V9Wvwl9NQ5g[/youtube]

Una vegada més, tant soroll per no res. La del 2009 no hauria de ser la Diada de la polèmica d’Arenys de Munt i Noa, però ho serà. Els catalans som especialistes en autoflagel·lar-nos i transmetre de cara a l’exterior una imatge que no és. Però és la que transpua i, en el fons, ven mediàticament que ja interessa als qui ens descriuen des de Madrid i als espanyolistes que tenim a casa nostra. I és que tant soroll acaba revifant els extrems i serveix perquè surtin els radicalismes d’un bàndol i un altre i puguin tenir el protagonisme que desitgen. Potser ja tocava sacsejar les consciències a un any vista des les nostres eleccions, després de l’establishment que vol la presidència de Montilla. És com l’evidència de què hi ha tres o quatre catalunyes dins d’una mateixa Catalunya. La dels qui voldrien la independència demà mateix, la dels qui vol preservar aquest model d’aparença calma i la dels qui desitgen que Catalunya sigui Espanya. I ja no parlem dels nouvinguts i cada vegada més menys nouvinguts i els seus sentiments. Tot en massa, dibuixen una Catalunya que avança sense un rumb clar, sense un projecte que el col·lectiu tingui assumit i el lema sigui el de la cohesió social i la convivència. Però és clar, no ens enganyem, aquest el tenen a Porto, Amsterdam, Londres, Roma i Copenhaguen…

I què ens pot diferenciar ideològicament als catalans? Doncs actes com els d’ahir al vespre al Parlament, amb la commemoració dels 150 anys del naixement de Francesc Macià, amb els expresidents Pujol i Maragall, i els presidents Montilla i Benach. La llàstima és que potser això no ven i no crea confrontacions, just quan tenim la sort d’unir-nos i trobar un motiu polític de celebració, que ja està demostrat que tant ens costa. I aquesta, la més identitària i “normal”, aquella tan normal que podríem dir que no existeix, és la que més m’agrada. Egoïstament, la meva Catalunya. Sense estridències ni estridents oportunistes que cauen en un cul de sac pel seu propi pes. El nostre somni “normal” dels qui no tenim veu extremista sempre hauria de continuar en l’imaginari col·lectiu.

Música / La gent normal # Manel

El servei també és important

És curiós veure aquests dies com cafès, terrasses i restaurants de la Costa Brava Centre presenten una bona imatge de clients, tot i parlar-se tant de la crisi. No es respira l’ambient de recessió sinó la sensació d’un estiu més, encara que ja queda menys d’un mes pel considerat setembre “terrífic”. O sigui: quan comenci a produir-se encara més la davallada econòmica i uns registres d’encara més atur. Però, de moment, la imatge del retrat és esperançadora a l’espera de les dades finals, que òbviament seran inferiors a les registrades en l’època de la bombolla immobiliària.

És també un temps de canvi i alguns empresaris del sector de la restauració ho comencen a entendre. Cal tornar a la mentalitat de temps enrere i guanyar-se el client i no deixar l’atenció a mans de qualsevol persona acabada d’arribar al país. Aquesta visió restava punts tot i el conformisme general a causa de la bonança. A banda del factor de la qualitat, un exemple és el bon servei, amb professionals que entenguin la seva professió i sàpiguen tractar al client com es mereix. És agradable sentir-se ben tractat i no és cap excusa que els professionals que es dediquen a l’hoteleria siguin, en general, els més mal pagats. Sempre hi ha la màxima fàcil del “torni vostè demà”. Amb qualitat i un bon servei sempre serà més fàcil, ja que l’entorn és impagable tot i les constants desgràcies urbanístiques que algun dia haurien de tenir culpables.

Música / Celebration # Kool & The Gang

Debat monogràfic sobre el finançament

Escoltant aquest matí el debat monogràfic sobre el finançament al Parlament, continuo pensant que la política catalana necessita sempre quedar dividida en l’oratòria més enllà de l’acció. Siguin petites o grans qüestions de país, la sensació és que mai acabem tenint motius de celebració, sobretot, les que ens fan dependre del govern espanyol. Com un sí, però no, amb l’excepció dels resultats esportius, on queden ven exemplificades les victòries i les derrotes. La percepció global és que el nostre estat general polític no pot ser d’eufòria o satisfacció o, fins i tot, el de dibuixar-nos un somriure en les llavis. Ja sé que la política és desagraïda, molt més del que sembla, però tanta rivalitat entre govern -encara sigui tripartit- i oposició acaben provocant esquerdes per la barreja de les mitges veritats i mentides i la pugna d’interessos partidistes. Sobretot, no pot ser que 30 anys després, encara ens alegrem pels triomfs de la política del peix al cove i, posats a fer-ho, no pot ser que ni ens alegrem.

I mentre el país pateix sacsejades importants com la mort d’un cinquè bomber per l’incendi d’Horta de Sant Joan, políticament continuem enfrontats pels teoremes competencials i l’equidistància electoralista més enllà que les accions terrenals, que són les que precisament més percep el ciutadà, que ara lamenta més la pèrdua dels bombers que no gaudeix de l’acord de finançament. I posats a pensar en el que ens pertoca via retorn de l’Estat, una vegada anunciat a grans titulars, ja volem que arribi i quan més aviat millor!

Música / Shout Out Loud # Amos Lee

El tercer gran acord entre el PSC i ERC

Després de massa temps de negociacions a l’ombra i fer-se esperar, al final ha arribat l’hora de l’acord i de l’escenificació final sobre el finançament de Catalunya. Tot estava més precuinat del que pugui semblar i és una evidència més que, en les qüestions de gran fons, Montilla i Puigcercós es continuen entenent, tot i els alts i baixos entre els respectius aparells i ideologies. Primer, va ser el 2003 amb el Tripartit i després el 2006, amb el pacte de l’Entesa. El mateix president d’Esquerra creu que és un “acord històric” perquè calcula que s’arribarà als 3.855 milions d’euros el 2012 (ICV, era previsible, també dóna el seu suport). Per contra, i com era d’esperar, CiU opina que el model “dinamita l’Estatut” i el tripartit és “còmplice d’un engany”.

Després de més d’un any de reunions i d’invocar l’essència del Nou Estatut, Catalunya ha obtingut un acord històric en matèria de finançament dins el nou model autonòmic que ha volgut aplicar el govern de Zapatero. I és que el supor del PSC en l’ajustada victòria de Zapatero el març de l’any passat també s’havia de traduir en espècies. I de les evidents, amb xifres, tal com sempre recull Andalusia, que és l’altre gran feu socialista. Ara, en clau catalana, caldrà veure fins on arriba aquest nou pacte entre el PSC i ERC, com s’afronta la crisi econòmica i quan es tornen a marcar les diferències entre els dos artífexs de la coalició, en teoria, a poc més d’un any de les eleccions catalanes.

Música / Shadow on the Sun # Audioslave

La inversió catalana al Tour

El Tour va sortir ahir de Girona i va perfilar la costa catalana abans de l’arribada a Barcelona. Després de més de 40 anys, la prova ciclista més important del món va tornar a Catalunya amb una etapa 100% catalana i que avui continuarà amb la ruta Barcelona-Andorra. Va ser una satisfacció veure la sortida de la prova al centre de Girona, amb una bona organització (els francesos en saben), la resposta del públic i l’ordre cívic. Un gran atractiu per a la ciutat que ara, una vegada superada amb èxit la prova, caldrà valorar si ha sortit a compte la inversió econòmica, ja que el Tour és a mans d’una empresa privada que busca la màxima rendibilitat. O sigui, saber si Girona i Barcelona han obtingut un retorn real per a la ciutat més enllà de l’impacte de sortir al mapa i rebre centenars de visitants.

El mateix Jordi Hereu deia ahir que Barcelona ha aconseguit multiplicar per 30 la inversió. Tant Girona com Barcelona han apostat fort per aquesta prova i la pregunta és: sortirà a compte fer-ho en temps de crisi? Hi ha altres prioritats en aquests moments? En el cas de Girona no són freqüents els esdeveniments  esportius de primer nivell mundial, però probablement la inversió ha quedat amortitzada pels restauradors i hotelers. Però, hi els comerciants? I com a imatge, és important complir les espectatives amb nota alta, però sorprèn també que hi hagi tant control de seguretat i una organització impacable quan en d’altres esdeveniments no hi ha tanta eficiència.

I per cert, va ser curiós passejar-se ahir de bon matí pel centre de Girona amb una ciutat que semblava ocupada per ciclistes i vianants. Menys soroll i pol·lució li donaven més encant i una aura més nòrdica.

Música / You’re All I Have # Snow Patrol

Operació salvar la corona

La història ja cansa perquè és la mateixa de cada “X” temps envers la Casa Reial espanyola. Representa que les comarques gironines són un territori “comanche” per a la corona borbònica des de la consolidació de la democràcia però ja hi ha mètodes infalibles que s’escapen de la classe popular per conquerir les amistats de les autoritats. I després és quan els d’aquí, o sigui que en teoria els nostres, van a rendir “lealtad y pleitesia” per esperar després un “retorn” amb diners i espècies. Ep! Que si calgués anar a cacera per les Espanyes, encara potser seria millor. És quan no importa la ideologia, el sentiment patriòtic i la història de Catalunya quan el que està en joc (negocis) és massa important com per autoimposar-se una vocació antimonàrquica. I públicament tenim molts antiborbònics però en privat…

O sigui, que el conte de la Fundació Príncep de Girona, que ara ja és oficial, és per evidenciar que el príncep Felip aglutina territoris més que separa i que hi guanyarà la ciutat: per aquest motiu els últims dies hi han hagut bofetades per intentar sortir a la foto d’avui. Solució: la zona d’autoritats de l’Auditori més apretada per tenir a tothom content i una evidència més que la ciutat de Girona potser ja no és aquella tòpica de grisa i fosca però que la seva gent potser, després de tres dècades, no ha canviat tant. Si més no, l’essència del poder i el rol classista dels governants.

Ah! És impagable l’escena de l’ascensor avariat amb els prínceps a dins.

Música / Grité una noche  # Nacha Pop

Els comerços del turisme global

Vaig quedar sorprès aquest cap de setmana del poc ambient turístic que vaig veure a Lloret a Mar. Acostumat a altres anys que hi havia constants anades i vingudes de joves a partir del vespre, amb vista a una nit potser massa llarga, aquests dies vaig trobar a faltar la gent. Dedueixo que són els efectes de la crisi i Lloret ho acusa com tants altres municipis turístics. I això que la població selvatana té un perfil de turista de nivell baix i que ve a Lloret a divertir-se sense massa limitacions i amb la idea de gastar pocs diners. Però a banda de la caiguda del turisme, em va sorprendre que els comerços turístics regentats per immigrants continuessin oferint els mateixos productes de l’any passat, després d’anunciar-se una sèrie de mesures per canviar alguns tòpics sobre les icones amb què els turistes identifiquen Catalunya (crònica d’Albert Soler). Això sí, aquest estiu hi ha més objectes del Barça, però la sensació és que entrar en una d’aquestes botigues és com transportar-te a un mercat global en el qual pots comprar de tot: una tova

Caixa Catalunya més Caixa Girona i internet

Un amic que treballa fora de Catalunya m’acaba d’enviar un correu electrònic en el qual, de manera molt breu i gràcies a la informació facilitada per un seu familiar, em confirma que Caixa Catalunya i Caixa Girona es fusionaran. O sigui, que abans que es comuniqui oficialment i es prepari la manera de presentar-ho públicament, ell ja sap gràcies a una informació interna de la cúpula de Caixa Girona que l’acord ja s’està començant a materialitzar. Ara doncs, caldrà anar avançant en el procés fins a tancar-lo. De moment, aquest correu només transmet un objectiu que ja és evident i esperat si es té en compte l’escenari dels últims temps: la crisi financera, reunions a  Barcelona entre les parts implicades, l’origen de les dues entitats i els plans del govern espanyol respecte la reducció de caixes d’estalvis. Ara, l’interrogant és què passarà amb Caixa Tarragona, que també s’englobava dins aquest mateix paquet.

I també, independentment de quan es vaig completant l’operació de fusió, la demostració d’aquest correu electrònic confirma com estan canviant els temps i com de ràpida es pot convertir la informació en aquesta nova Revolució Digital. És l’evidència de la immediatesa i que la informació ja és gairebé incontrolable de dominar. Un altre gran exemple actual seria el fenomen de la xarxa de microblocs Twitter, ja que els estudiants iranians burlen la censura del govern amb l’ajuda d’aquest canal de comunicació instantani i global (informació a El País). Un sol emissor, només un canal i possibles milions de receptors globals. La màxima expressió de la comunicació i que ens permet internet.

Música / The Promise # Girls Aloud