Arxiu de la categoria: Economia

Catalunya, la regió europea més emprenedora

L’emprenedoria catalana acaba de rebre una bona dosi d’optimisme perquè la Unió Europea ha premiat Catalunya per les seves polítiques estratègiques per a petites i mitjanes empreses amb l‘European Entrepreneurial Region Award, el guardó que reconeix les regions més emprenedores de la Unió. La candidatura catalana era una de les 10 finalistes en la primera edició del premi, a què es van presentar 35 regions europees, i ha rebut el suport el Consell General de Cambres i les patronals Foment i Pimec a Catalunya. Una bona notícia per combatre els temps de crisi i que arriba per distingir un entorn que no té les coses gens fàcils mentre l’economia catalana i espanyola no es recuperin. Contra el pessimisme, la manca de crèdit i les traves que encara genera l’administració, la distinció és bon reconeixement per continuar avançant, progressar com a territori i voler demostrar que Catalunya pot ser una referència en el marc europeu.

La candidatura catalana ha passat per davant de les d’altres regions europees, segons Huguet “amb una important tradició industrial i econòmica”, com Baden Wurttemberg, Llombardia, Flandes, Madrid, València i Emilia Romagna. El guardó és el corresponent a l’any 2012, de manera que Catalunya “podrà lluir aquest logo durant tres anys, que ens obrirà portes a projectes competitius”, va afegir Huguet, per atreure inversió, crear noves empreses i fomentar l’esperit emprenedor.

Música / Is This It # The Strokes

Salgado a Londres: tenim un problema

Que la ministra Salgado hagi anat a la City de Londres és l’evidència que l’economia espanyola té problemes. I dels importants. És bona la intenció del govern espanyol d’intentar transmetre un missatge de confiança als mercats financers de Londres i París (avui), encara que, fins i tot, la idea arribi amb retard. És inevitable que cal donar la sensació que s’actua en clau externa perquè la bola de neu interna s’ha anat fent grossa en poc temps i ja no és només preocupant la progressió de les xifres de l’atur (enfilen cap els 4,5 milions) i la caiguda de la bombolla immobiliària i del sector serveis sinó que en l’àmbit financer dels països motors del món es compari l’economia espanyola a la de Portugal i Grècia.

Els indicadors espanyols, tot i l’aparent tranquil·litat i missatges de calma de Zapatero, no són bons. I en cap moment s’ha aconseguit liderar amb prou força des del govern espanyol que es podia fer front a la recessió econòmica. En els moments difícils, la credibilitat és quan s’ha de guanyar a pols. Ara fa deu mesos, Solbes va acabar amb un trist final de mandat com a ministre d’Economia i el seu recanvi no té la personalitat que voldria el propi sistema, tot i la seva experiència com a executora política. De moment, durant els dos anys de crisi s’han anat apagant els focs que han sorgit sense grans projectes a mitjà i llarg termini que permetin confiar en l’eficiència d’aquest executiu per aconseguir una reactivació com han fet altres països europeus.

Música / Bild  # The Housemartins

Zapatero ja pot resar a Washington

Zapatero buscarà avui una imatge al costat d’Obama que li permeti rellançar la popularitat a escala global després de la constant incertesa de la seva política econòmica a l’Estat espanyol i la recent marxa enrere -i en només quatre hores-, del projecte de reforma del sistema de pensions enviat a la Comissió Europea, just quan n’ocupa la presidència. Però ser entre els convidats il·lustres que participen en l’esmorzar nacional d’oració que celebra el president nord-americà no li permetrà modificar la tendència de crítiques que rep el seu lideratge i el seu govern per la manca d’eficiència i planificació en la lluita contra la crisi. De fet, la recessió econòmica ja ha marcat aquest segon mandat del president socialista, que durant la campanya electoral del 2008 va cometre el gran error de negar la crisi. I quedar en evidència com a mal estadista. Quan les economies europees més potents es comencen a recuperar després de dos mals anys, l’economia espanyola continua caient mentre  que economistes com Krugman i Roubini comparen les xifres espanyoles amb les tan alarmants de Grècia.

Després de gairebé dos anys del segon mandat, Zaptero pateix les conseqüències d’haver jugat massa fort a una carta: la de la improvització. I ja no és suficient per combatre amb unes xifres de l’atur que, tal com era d’esperar, cada vegada s’enflien més. Precisament, ara és moment per no fallar en l’essència de qualsevol governant i no perdre les formes ni en l’ètica ni l’estètica. Però Zapatero transmet una inseguretat innecessària i poca solidesa en matèria econòmica. Amb l’agravant que els “seus” el deixen cada vegada més sol i la càrrega personal que li suposarà haver de suprimir ministeris per combatre la despesa pública. Per això, darrerament, els toca fer dun paperàs a Rubalcaba, Salgado i, especialment, Corbacho, que intenta resistir com pot. La sort que continua tenint el president espanyol és que l’oposició continua sense tenir un líder del carisma d’Aznar, tal com voldrien els fidels del PP, i Rato està arraconat a Caja Madrid.

Música / World Behing My Wall # Tokio Hotel

 

Final d’any de fusions de televisions

Escoltava aquest migdia parlar Jaume Roures a Punto Radio sobre la fusió entre La Sexta i Antena 3 i ha quedat un interrrogant obert i discutible. Roures, sempre clar, ha argumentat que el motiu principal de l’aliança és per poder oferir una oferta gratuïta de més qualitat «per les sinergies que es poden crear a través d’aquest nou procés». És evident. Com també ha anunciat que, amb la fusió, s’aconseguirà que la TDT de pagament també pugui ser de més qualitat i sigui més assequible. Previsible. I ha posat l’exemple de la reducció del preu que s’ha fet amb la compra de partits de futbol a través de Gol TV. I ha sentenciat sobre la seva estratègia que “no hi haurà pèrdues d’identitat perquè es potenciaran les dues cadenes”.

Però la concentració de La Sexta i Antena 3 i Telecinco i Cuatro, està al caure, també poden generar altres tipus de sinergies, com el mateix perill sobre el qual ha alertat el mateix Roures, que ha reconegut que «em farà gràcia llegir l’editorial d’El País el dia que, finalment, Telecinco arribi a un acord amb Cuatro». Té raó. Noves fusions, nous perills: més concentració de poder i més influències. Per això, ha anunciat la seva proclama, que s’ha convertit en un avís directe a la competència, especialment el seu gran competidor, el Grupo Prisa: «la nostra ètica periodística no passa per utilitzar els nostres mitjans per defensar els nostres propis mitjans».

Música / Getting Away With It # James

Financial Times situa Salgado en el 16è lloc de la UE

Mal rànquing el que acaba de publicar el Financial Times per a Elena Salgado, ja que l’ha situada en la 16a posició dels ministres d’economia europeus d’un total de 19. El prestigiós diari europeu d’economia ha valorat els ministres en funció de la seves habilitats polítiques i desenvolupament de les seves economies. Doncs bé, la ministra espanyola és la cua de la classificació i només supera els ministres d’Hongria, Grècia i Irlanda. Una dada simptomàtica de la situació de l’economia espanyola i sobre el potencial d’aquesta ministra, just quan les grans econòmics es recuperen del mal cicle. FT ha volgut valorar aquesta estadística en un moment de crisi econòmica global i valorar els ministres de finances que s’han hagut de desfer dels seus guions habituals i improvisar sobre la política econmòmica, quan Europa ha hagut de lluitar en el darrer any contra la pitjor crisi des de la Segona Guerra Mundial.

Els analistes que han participat en aquest rànquing, han destacat de Salgado la seva formació i capacitat de treball, però estan a l’expectativa sobre si tindrà el valor per dir la veritat a Rodríguez Zapatero sobre els seus pressupostos per al 2010, ja que el FT els considera horribles. Per contra, els ministres més ben situats en la classificació són, per aquest ordre, Christine Lagarde (França), Peer Steinbrück (Alemanya), Didier Reynders (Bèlgica), Anders Borg (Suècia) i Giulio Tremonti (Itàlia).

Música / Don’t Stop The Music # Jamie Cullum

PD: Es compleixen 50 anys del crim de Kansas que va inspirar l’obra mestra de Truman Capote A sang freda.

Quan importa el poder i no Caja Madrid

Ara ha sortit el “fill polític” de Gallardón, Manuel Cobo, per afegir encara més polèmica amb l’entrevista intencionada a El País per exposar la seva visió sobre el futur directiu de Caja Madrid. És, fins i tot, alarmant que la política pugui tenir aquests tentacles tan evidents i pugui repercutir tan directament en la gestió i els guanys d’una entitat d’estalvis. Perquè Caja Madrid ja no té els guanys d’abans. Crec que, precisament, la credibilitat d’una caixa es demostra establint-se al marge de la política i no patint-ne les conseqüències  tan directament en el seu organigrama. És evident que resistir a les maniobres dels governants té un preu molt alt però la prova més evident dels bons resultats d’apostar per la independència n’és la mateixa “la Caixa”.

I respecte Caja Madrid i el PP, fa massa temps que la rivalitat constant entre Gallardón, Rajoy i Aguirre dura en tots els àmbits i la tensió acaba per passar factura al mateix PP. Que una vegada més, amb tanta rivalitat i tan poc esperit unitari, demostra que no està prou cohesionat per fer d’oposició seriosa al PSOE i al mateix temps evidenciar que és un partit preparat per governar l’Estat espanyol, quan precisament el cicle econòmic actual gairebé està conduint als populars altra vegada a La Moncloa. Resultant: més eslògans electorals i dosis de credibilitat per al PSOE.

Música / Flake # Jack Johnson

PD: McDonald’s abandona Islàndia per la crisi que pateix aquest país.

Salgado sola davant dels pressupostos

[Youtube]mMgjf9F9ixg[/Youtube]

L’exposició de Salgado al Congrés, durant una hora, va demostrar l’evidència del mal moment econòmic i, especialment, el de l’economia espanyola. És acceptable que Salgado intentés complir amb la difícil missió de fer creïbles un pressupostos per a un mal any com serà el 2010 però malgrat la seva experiència, l’oratòria no és el seu fort i, a més, va donar la sensació de no poder liderar aquest temporal. Això és el més preocupant, juntament amb l’augment progressiu de l’atur i l’aplicació de les mesures urgents. Salgado, a banda del desgast, deixada sola ahir per Zapatero davant del perill, no va aportar mesures que puguin ser les esperades per aprovar els pressupostos del 2010 amb un suport global. Rajoy se’n va beneficiar -lògic-, tot  i que l’actitud  del PP cau gairebé sempre pel seu propi pes per desconstructiva. Quan caldrien solucions i unitat, que és el que ara mateix volen els ciutadans.

Que l’executiu espanyol compti amb el suport dels bascos i canaris per aprovar els comptes no és una garantia en un moment tan delicat com aquest i quan el govern espanyol té tants focs oberts que dóna la sensació que en lloc d’intentar apagar-los fa el que pot per controlar-los i esperar que passi el temporal. L’allunyament amb els empresaris també n’és la màxima expressió i avui és el torn de la protesta dels autònoms, per mostrar el seu malestar, i ho serà el de la planta d’Opel a Figueruelas, on el comitè d’empresa ha amenaçat amb vaga i protestes.

Música / Maggie May # Rod Stewart & Ron Wood

Freixenet: l’anunci de la crisi

[youtube]AkFMaZn2VJc[/youtube]

Freixenet repetirà el mateix anunci de l’any passat pels efectes de la crisi. Aquesta vegada no hi haurà un artista convidat de fama internacional i la solució serà repetir el mateix del 2008, que va fer l’equip  espanyol de natació sincronitzada fent de bombolles. Freixenet ha pres aquesta sorprenent decisió per primera vegada a la història i és l’evidència també per on retallen les empreses quan venen mal dades. L’anunci d’aquesta companyia de Sant Sadurní fa Nadal cada any i és un dels més esperats: com el de la loteria, Codorniu, els torrons… És una sorpresa aquest fet, però també és la demostració que ja fa massa temps que els pessimistes alerten sobre el pitjor d’aquesta crisi, que mentre els governs català i espanyol intenten camuflar-la el sector empresarial en reclama mesures amb urgència. I així estem des de fa més d’un any. L’anunci és, precisament, la sensació que res ha canviat i que, fins i tot, Freixenet no podrà fer el nou anunci fins el 2012. A més, té espots tan brillants que fins i tot podria fer un combinat d’altres anys per al Nadal del 2010, mentre la crisi ens continuarà passant factura.

Música / There For Here # Lloyd Cole

Les caixes s’uneixen i s’aprimaran

Caixa Girona ha anunciat la fusió amb Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu i es consolida la unió de les caixes catalanes de l’àmbit més territorial. Quan va iniciar el procés de fusions ja es donava per fet l’acord entre les tres caixes de les diputacions amb Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Girona. Lògic. Però al final s’ha canviat d’estratègia perquè, també amb lògica, l’entitat gironina volia tenir més presència que no en la primera alternativa i al mateix temps mantenir la identitat. O sigui, veu i vot d’igual a igual en el consell d’administració resultant de la tercera caixa catalana i la vuitena espanyola, amb uns actius d’uns 35.000 milions d’euros.

Amb l’acord, les caixes catalanes s’uneixen i s’aprimaran en nombre d’oficines i personal. En el fons, es va redefinint un procés, tal com volia el govern de Rodríguez Zapatero, de menys caixes en el panorama espanyol i la visió de començar a comparar-se més al model dels grans països europeus, on el predomini és gairebé únicament dels bancs. I l’evidència també, que la crisi econòmica ha servit per redefinir un nou model financer en el qual, d’entrada, comença amb incertesa -especialment amb el desconcert dels treballadors- però que si es fan bé les coses tindrà un futur esperançador. De fet, com en qualsevol altre sector és temps de canvis, ja que aquests nou paradigma financer posa en evidència els errors de l’època de bonança i obliga a plantejar nous objectius. L’estratègia de la Unió de Caixes Catalanes tot just comença i es valorarà amb el temps, més enllà de les anunciades prejubilacions obligades i el tancament d’oficines.

Música / Big Girls Don’t Cry # Fergie

La nova etapa a Caixa Girona

Caixa Girona enceta una nova etapa amb l’arribada a la presidència de Manel Serra per agafar el relleu d’Arcadi Calzada. És un canvi polític-econòmic d’un dels actius que encara li quedaven a Convergència i que tant des del PSC i ERC ja tenien ganes que li arribés el seu final (ambdós partits governen la Diputació de Girona, entitat fundadora i que té el 25% de la caixa). Just amb el canvi del polític i assessor d’art garrotxí (ja té el destí que volia a la Fundació Príncep de Girona) s’encenta un cicle que ja no tindrà la bonança de l’anterior i ahir aquest sentiment ja es va respirar en l’ambient de l’assemblea general. No és temps per al dispendi de l’anterior president i aquesta sensació fa temps que s’anhela a la cúpula de l’entitat. I Serra,  economista de llarga trajectòria i home de conscens polític, ja n’és conscient.

És el moment de tocar altres peces musicals i no, precisament, com les del Festival Jardis de Cap Roig a l’estil Julio Iglesias sinó un altre tipus de sentiment més social, solidari i cooperatiu, en temps de crisi global i fusions de caixes inevitables perquè així ho volen els polítics que governen l’Estat espanyol. I Caixa Girona, és clar, té una essència política inevitable: per això, el president és Manel Serra. Però el futur s’hauria d’encarar amb la direcció d’una peça clau de l’entitat: el director general, Jordi Blanch, que fa temps que divisa una altra Caixa Girona.

Música / I’m Doing Fine Now  # The Pasadenas