«Amo a los catalanes»

No m’agrada Esperanza Aguirre. I no m’agrada que digui “amo a los catalanes”. Considero que és una política de baix nivell i que, fins ara, no ha tingut prou categoria per “carragar-se” Mariano Rajoy i convertir-se en la nova Tatcher de la política espanyola. Encara que vingui de família de milionaris ha demostrat que amb la política no en fa prou, i això sí!, s’ha sabut moure per la porta del darrere per interessos econòmics i que, per exemple, l’arribada del TGV a Guadalajara sigui a deu quilòmetres del centre de la ciutat. Per cert, de qui són els terrenys o hi ha la parada? I ja no parlem del famós i escandalós “cas Gürtel”. O sigui, no m’agrada.

Esperanza Aguirre és cínica. Massa. Perquè ni estima ara Catalunya ni l’estimarà mai. Ni falta que fa. A més, ja ens ho va demostrar quan va ser ministra de Cultura i el que ens va beneficiar als catalans. És una d’aquelles polítiques que si arriba lluny al PP serà, precisament, per anar sempre contra Catalunya. És una dona de l’Espanya profunda, casposa i adaptada a la nova era Torrente. Mentre vegi el seu perfil polític tindré ganes que no governi el PP a l’Estat espanyol i que espero que algun dia el PSOE li presenti d’una vegada algú amb cara i ulls per desbancar-la de la Comunitat de Madrid.

Música / Palabras de amor  # Rosario

“La crisi passara, la pobresa quedarà”

“La paraula de moda és crisi, però la crisi passarà. Per a nosaltres, la paraula permanent és pobresa”. Amb aquesta afirmació Salvador Maneu, secretari general de Càritas Diocesana a Girona, va resumir la presentació de la nova campanya en la qual l’entitat aposta per promoure els seus objectius a través de les xarxes socials. I per als que formem part d’STIC.CAT és un motiu de satisfacció que hagin pensat en nosaltres per planificar les actuacions de futur en l’àmbit 2.0. La crisi financera i al mateix temps social cada vegada té més afectes a les capes més baixes i per aquest motiu Càritas intenta fer front a aquesta situació amb ajuts bàsics, ja que el 20% de la població catalana està per sota del llindar de la pobresa. Les demandes, tal com va destacar el mateix Maneu, són bàsiques: primer va ser l’alimentació i ara es tracta d’ajuts econòmics i recerca de feina. I per valorar aquest mal moment no calen eufemismes per evitar plans de xoc importants i que impliquin polítiques transversals i de totes les ideologies.

És remarcable que una entitat com Càritas es plantegi una acció a la xarxa per rendibilitzar les seves actuacions: “La crisi afecta a persones que viuen a prop teu“. Sens dubte! Tant al món real com virtual. I aquesta campanya és pionera en aquest sentit, trobareu Càritas Girona a Facebook, a Twitter i al seu web, la qual cosa possibilita una actuació des de la localització territorial a l’actuació global. Aquesta és una decissió fonamental per ser presents en el món. La capacitat viral de les eines 2.0 ha de ser també generadora de cooperació i solidaritat, especialment en els moments que vivim. De fet és una estratègia que innova conceptes de cohesió social i de desenvolupament econòmic perquè acosta a les persones de forma directa.

Música / Keep on Walking # Scouting for Girls 

El tercer gran acord entre el PSC i ERC

Després de massa temps de negociacions a l’ombra i fer-se esperar, al final ha arribat l’hora de l’acord i de l’escenificació final sobre el finançament de Catalunya. Tot estava més precuinat del que pugui semblar i és una evidència més que, en les qüestions de gran fons, Montilla i Puigcercós es continuen entenent, tot i els alts i baixos entre els respectius aparells i ideologies. Primer, va ser el 2003 amb el Tripartit i després el 2006, amb el pacte de l’Entesa. El mateix president d’Esquerra creu que és un “acord històric” perquè calcula que s’arribarà als 3.855 milions d’euros el 2012 (ICV, era previsible, també dóna el seu suport). Per contra, i com era d’esperar, CiU opina que el model “dinamita l’Estatut” i el tripartit és “còmplice d’un engany”.

Després de més d’un any de reunions i d’invocar l’essència del Nou Estatut, Catalunya ha obtingut un acord històric en matèria de finançament dins el nou model autonòmic que ha volgut aplicar el govern de Zapatero. I és que el supor del PSC en l’ajustada victòria de Zapatero el març de l’any passat també s’havia de traduir en espècies. I de les evidents, amb xifres, tal com sempre recull Andalusia, que és l’altre gran feu socialista. Ara, en clau catalana, caldrà veure fins on arriba aquest nou pacte entre el PSC i ERC, com s’afronta la crisi econòmica i quan es tornen a marcar les diferències entre els dos artífexs de la coalició, en teoria, a poc més d’un any de les eleccions catalanes.

Música / Shadow on the Sun # Audioslave

La inversió catalana al Tour

El Tour va sortir ahir de Girona i va perfilar la costa catalana abans de l’arribada a Barcelona. Després de més de 40 anys, la prova ciclista més important del món va tornar a Catalunya amb una etapa 100% catalana i que avui continuarà amb la ruta Barcelona-Andorra. Va ser una satisfacció veure la sortida de la prova al centre de Girona, amb una bona organització (els francesos en saben), la resposta del públic i l’ordre cívic. Un gran atractiu per a la ciutat que ara, una vegada superada amb èxit la prova, caldrà valorar si ha sortit a compte la inversió econòmica, ja que el Tour és a mans d’una empresa privada que busca la màxima rendibilitat. O sigui, saber si Girona i Barcelona han obtingut un retorn real per a la ciutat més enllà de l’impacte de sortir al mapa i rebre centenars de visitants.

El mateix Jordi Hereu deia ahir que Barcelona ha aconseguit multiplicar per 30 la inversió. Tant Girona com Barcelona han apostat fort per aquesta prova i la pregunta és: sortirà a compte fer-ho en temps de crisi? Hi ha altres prioritats en aquests moments? En el cas de Girona no són freqüents els esdeveniments  esportius de primer nivell mundial, però probablement la inversió ha quedat amortitzada pels restauradors i hotelers. Però, hi els comerciants? I com a imatge, és important complir les espectatives amb nota alta, però sorprèn també que hi hagi tant control de seguretat i una organització impacable quan en d’altres esdeveniments no hi ha tanta eficiència.

I per cert, va ser curiós passejar-se ahir de bon matí pel centre de Girona amb una ciutat que semblava ocupada per ciclistes i vianants. Menys soroll i pol·lució li donaven més encant i una aura més nòrdica.

Música / You’re All I Have # Snow Patrol

Del “Cas Gürtel” a les anxoves de Revilla

Sovint acostuma a passar que dels escàndols més personals, els líders polítics encara n’acostumen a sortir més reforçats. És l’exemple de Francesc Camps amb el Cas Gürtel, però si s’hagués de magnificar l’exemple el més evident seria el cas de les festes amb jovenetes de Berlusconi, que aquests dies fa d’amfitrió del  a cimera del G-8 a Itàlia. Prou xocant tot plegat el que està passant a L’Aquila: ara que mentre es parla del personatge Id’Il Cavalieri el mateix president i magnat té la sort que es deixa de banda la seva política. I tornant a Camps i el flagrant Cas Gürtel, era de preveure que el president valencià rebés el suport del PP i quedés encara més ben parat del compte. Un exemple va ser l’afirmació de l’alcaldessa de València, Rita Barberá, en  considerar que els “indicis de delicte de suborn” contra Camps per haver rebut vestits de regal dels principals implicats al cas Gürtel conviden a una reflexió sobre el Codi Penal i la seva reforma, perquè també s’haurien d’obrir diligències d’ofici per si Rodríguez Zapatero ha incorregut en un delicte de suborn en rebre anxoves del president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. I clar, aquest va contestar dient que “per l’aspecte que té (Barberá) ha de menjar bé, i té valor que digui que són boníssimes. Gràcies, Rita”.

I què ens queda? Una altra picabaralla verbal de baix nivell entre el PP i el PSOE i més polèmica artificial sobre la polèmica real (la que realment importa) per acabar embolicant encara més una espiral que, lamentablement, acaba demostrant que la justícia mai podrà ser prou justa contra l’evidència de tants casos Gürtel com han existit, existeixen i existiran.

Música / Ask For Me # Billie and the Visions

Madrid sempre necessita presumir

A l’espera que s’aprovi el tan esperat finançament per a Catalunya, que serà premonitori per veure si s’avancen les eleccions catalanes, hi ha massa gestos que demostren que Madrid, amb tota la seva dimensió, encara no ha paït l’històric triplet del Barça. És l’evidència de què Madrid no està preparada per patir humiliacions i menys de Catalunya, en el terreny que sigui, com l’esportiu. Especialment, és clar, el 2-6 del Bernabeu. Aquesta acció ha comportat reaccions en el temps com les d’ahir amb la presentació de Cristiano Ronaldo. I és que la capital de la villa y corte necesita sempre gesticular que encarna el poder i el domini sobre la resta. Ho vol fer en tots els àmbits i s’activen tots els mecanismes quan Catalunya més pot contrarestar-ho o, fins i tot, exercir un lideratge que pugui denotar que la capital pot arribar a ser Barcelona. Els Jocs Olímpics del 1992 ja en van ser un clar exemple. Però ara tornem-hi. I això que Madrid vol els jocs de 2016, amb tot el que això ens costa, però mala peça al tel·ler només de comprovar que Londres ja organitzarà els del 2012 i Chicago, la ciutat d’Obama, vol aquesta edició.

I mentre tot això està passant, a Catalunya hem de “tragar” amb l’espectacle taurí de José Tomás a la Monumental, que per molt aficionat català que hi hagi a les corridas, és com posar dalt de l’escenari la festa estiuenca de la FAES a casa nostra. I si ens queixem, quedem com a persones primitives amb mentalitat retrògada, mentre la premsa espanyola compleix com a altaveu del diestro. Just, precisament, el que no vol fer quan és a la inversa.

Música / Killing Me Softly # Fugges

Impactes locals al costat d’impactes globals

En pocs dies ens han deixat dues personalitats catalanes de rellevància internacional com són Vicenç Ferrer i Baltasar Porcel. El primer en l’àmbit de la cooperació i el segon en la literatura, en ser el relleu de Josep Pla. Dos referents que Catalunya trobarà a faltar en el temps pel llegat que ens han deixat. Ferrer, a l’Índia, amb el tot el simbolisme d’ajuda que pot representar el seu afany de superació personal. Porcel ha deixat escrita tota la seva obra, que és molta i serà un dels referents de finals del segle XX i just a l’inici del XXI. Són dues grans pèrdues que el nostre país petit potser no estava ni preparat per tenir informativament parlant. Tot dos, òbviament, són més notícies locals que globals al costat de la magnitud que suposa els escàndols sexuals de Berlusconi, el trist adéu de Michael Jackson i l’estrena de la nova gira d’U2 a Barcelona (amb el ridícul com a ciutat per la polèmica del soroll).

És la demostració d’aquesta informació global que funciona en els temps de la nova era d’internet: gairebé a la majoria de joves (i no tan joves) els ha interessat més la mort polèmica de Jackson (els Estats Units se saben vendre molt bé) que no tot el que poden significar les absències de Ferrer i Porcel. I, mentrestant, el nostre país petit intentarà continuar avançant sense alguns referents i amb alguns de nous mentre el món global ens continuarà impactant perquè a Catalunya som 7 milions i no passen gaire coses informatives més enllà de la rivalitat política amb l’Estat espanyol, mentre el món es mou a l’instant si és seguit per internet, on pot informar sobre icones globals i més de sis mil milions de persones.

Música / Cry Me a River # Diana Krall

La nova etapa a Caixa Girona

Caixa Girona enceta una nova etapa amb l’arribada a la presidència de Manel Serra per agafar el relleu d’Arcadi Calzada. És un canvi polític-econòmic d’un dels actius que encara li quedaven a Convergència i que tant des del PSC i ERC ja tenien ganes que li arribés el seu final (ambdós partits governen la Diputació de Girona, entitat fundadora i que té el 25% de la caixa). Just amb el canvi del polític i assessor d’art garrotxí (ja té el destí que volia a la Fundació Príncep de Girona) s’encenta un cicle que ja no tindrà la bonança de l’anterior i ahir aquest sentiment ja es va respirar en l’ambient de l’assemblea general. No és temps per al dispendi de l’anterior president i aquesta sensació fa temps que s’anhela a la cúpula de l’entitat. I Serra,  economista de llarga trajectòria i home de conscens polític, ja n’és conscient.

És el moment de tocar altres peces musicals i no, precisament, com les del Festival Jardis de Cap Roig a l’estil Julio Iglesias sinó un altre tipus de sentiment més social, solidari i cooperatiu, en temps de crisi global i fusions de caixes inevitables perquè així ho volen els polítics que governen l’Estat espanyol. I Caixa Girona, és clar, té una essència política inevitable: per això, el president és Manel Serra. Però el futur s’hauria d’encarar amb la direcció d’una peça clau de l’entitat: el director general, Jordi Blanch, que fa temps que divisa una altra Caixa Girona.

Música / I’m Doing Fine Now  # The Pasadenas

Condema exemplar a Madoff: 150 anys

L’estafa financera més gran de la història ja té resultat des d’ahir: Bernard Madoff ha estat condemnat a 150 anys de presó per haver estafat més de 9.000 milions d’euros per a més de 1.300 clients d’arreu del món, que hi van intertir els seus diners. La suma total amb els interessos s’acosta als 46.000 milions d’euros. El jutge del cas va declarar que  la condemna al financer de Wall Street havia de ser exemplar per evidenciar al món el càstig a tal magnitud: frau, blanqueig de diners, perjuri i robatori.  Objectiu: una comdena molt simbòlica per evitar altres grans fraus. Per això, en acabar el judici, els afectats presents a la sala es van mostrar satisfets per una sentència “raonable que enviarà un missatge al món i que va més enllà de la pèrdua de diners”. En el fons, és també posar límits a l’essència d’un sistema financer que mai n’ha tingut prou en les últimes dècades, ja que entre els afectats hi ha grans bancs, fundacions, empreses i particulars, que han perdut les seves inversions. Per cert, on són tots aquests milions? N’hi ha prou amb el perdó de Madoff?

El financer Madoff, que va demanar perdó a la seva família i als afectats, té 71 anys i, per tant, passarà la resta de la seva vida entre barrots, però si apliquessin la mateixa justícia molts potser no es passejarien somrien ara en altres països com l’Estat espanyol. I és que la història d’aquest gurú de les finances és digne d’una pel·lícula de Hollywood, tot i que faltaria possar noms i cognoms a la resta d’actors i actrius que formaven l’estructura piramidal de l’estafa i que ara diuen no saber res. Un castell inflable com aquest és impossible que el pugui construir una persona sola.

Música / Down On The Corner # John Fogerty

Operació salvar la corona

La història ja cansa perquè és la mateixa de cada “X” temps envers la Casa Reial espanyola. Representa que les comarques gironines són un territori “comanche” per a la corona borbònica des de la consolidació de la democràcia però ja hi ha mètodes infalibles que s’escapen de la classe popular per conquerir les amistats de les autoritats. I després és quan els d’aquí, o sigui que en teoria els nostres, van a rendir “lealtad y pleitesia” per esperar després un “retorn” amb diners i espècies. Ep! Que si calgués anar a cacera per les Espanyes, encara potser seria millor. És quan no importa la ideologia, el sentiment patriòtic i la història de Catalunya quan el que està en joc (negocis) és massa important com per autoimposar-se una vocació antimonàrquica. I públicament tenim molts antiborbònics però en privat…

O sigui, que el conte de la Fundació Príncep de Girona, que ara ja és oficial, és per evidenciar que el príncep Felip aglutina territoris més que separa i que hi guanyarà la ciutat: per aquest motiu els últims dies hi han hagut bofetades per intentar sortir a la foto d’avui. Solució: la zona d’autoritats de l’Auditori més apretada per tenir a tothom content i una evidència més que la ciutat de Girona potser ja no és aquella tòpica de grisa i fosca però que la seva gent potser, després de tres dècades, no ha canviat tant. Si més no, l’essència del poder i el rol classista dels governants.

Ah! És impagable l’escena de l’ascensor avariat amb els prínceps a dins.

Música / Grité una noche  # Nacha Pop