Chacón o Tura, el dilema socialista

Una vegada Montilla ha fet el pas i Nadal és qui està disposat a fer de pont en l’espai-temps, el futur lideratge del PSC és qüestió de dos perfils antagònics, però amb un factor en comú: són dues dones. Les dues candidates encarnen dos sectors dins del mateix partit i si bé Chacón suposaria una línia més continuïsta a la de Montilla, Tura lideraria el retorn del catalanisme a la direcció del PSC, amb uns ideals que recuperarien l’esperit de Maragall. No és una elecció fàcil la que ha d’afrontar la militància del socialisme català i més després de la derrota d’aquestes eleccions, ja que també arriba el moment d’afrontar les municipals, a mig any vista. En els últims anys, Chacón ha projectat la seva carrera a Madrid i s’ha posicionat sempre al costat de Zapatero, tot esperant el seu moment per tenir més poder en el govern espanyol. Però al mateix temps, ha estat a la recambra per a una possible operació tornada a Catalunya. A l’estil del mateix Montilla o Corbacho. 

En el cas de la Tura, l’exalcaldessa de Mollet sempre ha estat a la travessa de futuribles, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha altres noms com el de Castells, però les bases estic convençut que senten una predilecció especial per la Tura. Ella, segur que està disposada a jugar-se-la i amb valentia. Però per a què això passi caldria un xoc de trens que el mateix partit ha generat: la marca PSC-PSOE. I és que tenir 25 diputats catalans al Congrés –un gran registre– significa poder, però també suposa un preu molt elevat de desgast si aquests estan sempre supeditats al PSOE en prejudici dels interessos de Catalunya.

I Nadal, mentrestant, jugarà les seves cartes posant un peu a cada bàndol i disposat a “sacrificar-se” per després recollir-ne els fruits. Com ha fet sempre.

Música / Snow Day # Matt Pond PA

Un gest que honora Ernest Benach

Ernest Benach acaba d’anunciar que es retira de la política activa, que no de la militància a ERC, tal com ha penjat en el seu bloc a Vilaweb. Els mals resultats de diumenge en són la causa, però rere la decisió hi ha un sentiment personal que és del tot comprensible: després de set anys com a president del Parlament no podia tornar a seure entre els diputats i ser un més. Fa poc més d’una hora que ho ha avançat a través del seu canal a Twitter i hi ha centenars de missatges d’altres usuaris que li agraeixen la seva dedicació durant aquests set anys. El que ha generat amb esperit 2.0, ara ho recull. Elogis, suport i ànims. Si té aquest retorn, és que s’ho ha merescut. No és fàcil el pas que ha decidit, els polítics ho saben per les ànsies que genera el poder, però és cert que els qui confiem en la regeneració política també necessitem realitats (veure-hi gent jove, il·lusionada i preparada). I aquesta n’és una amb majúscules i en forma de lliçó per tots els qui ara n’exerceixen.

És un adéu el seu i, si el valorem amb sentit d’estat, cal fer-li un agraïment per tot el llegat TIC parlamentari que ens deixa. Com a persona activa a la xarxa i com a polític 2.0. La cambra catalana ha estat pionera i és reconegut. Com era el Parlament el 2003? I com és ara? Amb errors i encerts, que tots ens cometem però que són necessaris per avançar, li agraeixo haver tingut la vocació de servei al país i confiar en la seva gent. 

Música / Roma # Manel

Mas president i a la tercera cau el Tripartit

Les deu valoracions que vaig enviar a Twitter durant la nit electoral com a seguiment de les eleccions catalanes del 28-N. Ara és el moment de l’anàlisi i les reflexions, però vistos els resultats, s’han complert força els pronòstics, tot i que s’han accentuat dos posicions: la davallada del lideratge de Puigcercós a Esquerra i, per contra, l’entrada de Laporta a la política catalana (en els mítings de SI proclamaven que ERC “anava lent”). Mas fa bons els pronòstics a la tercera, dilapida el Tripartit, i fa tornar Convergència set anys després. Ha fet una campanya sòlida, seriosa i solvent, i conscient del mal moment econòmic, ha preferit deixar-se de proclames al vent. I està molt clar que haver defensat tan malament l’obra de govern ha enterrat el llegat del Tripartit i, després, el Pacte de l’Entesa. I mentrestant, la dreta espanyola a Catalunya avança amb solvència i ja és una realitat el fracàs de Reagrupament amb Carretero i l’atreviment de la Nebrera.

Valoració 10: Mas ho aconsegueix a la tercera i CiU torna 7 anys després. Arriba en un mal cicle econòmic però el país l’ha reclamat.

Valoració 9: Laporta és l’altre gran guanyador de la nit. Sense programa i en 4 mesos, ha obtingut 4 escons. Gran avís de futur!

Valoració 8: Es confirma la mala defensa del Tripartit en la gestió de l’obra de govern per mantenir les esquerres al poder.

Valoració 7: Lamentablement, el que ha aconseguit Cidadanos té mèrit. Ningú volia, però continuen amb 3.

Valoració 6: Puigcercós admet la gran patacada però no tira la tovallola com Montilla.

Valoració 5: Tal com s’havia especulat en les enquestes, Montilla obre la porta de la successió a la favorita: Montserrat Tura.

Valoració 4: Com pot ser que després de la manifestació del 10-J l’independentisme perdi +- 10 escons!

Valoració 3: Valoració 3: Zapatero, com Houston, té un problema a Catalunya si es valora en clau espanyola.

Valoració 2: Esquerra pateix una davallada històrica per desmèrits propis. Arraconar el Carotisme ha tingut un preu molt alt.

Valoració 1: Suposo que el PP recull els efectes de “La Roja” per passar de 14 a +- 19.

Música / Human # The Killers

La reflexió en l’era digital. Dia 15

Arriba el punt i final a aquesta llarga campanya del 2010, que acabarà aquest 28-N (web de la Generalitat), el dia abans d’un clàssic al Camp Nou, amb tots els ingredients d’un Barça-Madrid amb l’afegit de Mourinho. S’ha acabat una campanya que, vist tant cansament i després de tant desgast, es fa difícil entendre com Montilla no la va convocar a finals de setembre. La crisi és el factor més influent d’aquests comicis i, en segon terme, la qüestió identitària després de la manifestació del 10-J provocada per la reacció del Constitucional envers el Nou Estatut. I no ens podem deixar el finançament.

Després de set anys de govern de pacte de les esquerres, és l’hora de comprovar si Mas pot governar a la tercera oportunitat o bé ha de donar pas a un relleu a Convergència si, finalment, es reedita un Tripartit III. La majoria de les enquestes van en una direcció clara i ara caldrà veure si hi ha sorpreses i si es resolen algunes incògnites. La primera: si amb la novetat de tres líders com Laporta, Carretero i Nebrera hi ha la mateixa abstenció. La segona: si es manté l’elevat nombre de vots en blanc. I la tercera: si Laporta es converteix en la gran sorpresa de la nit, després de la poca visibilitat mediàtica que ha tingut, quan gairebé ha omplert tots els recintes per allà on ha passat. Es traduirà en vots? Ho sabren en poc més de 24 hores. I tota aquesta rivalitat política ha traspassat per primera vegada en uns comicis catalans a les xarxes socials de manera intensa. Saturadora, fins i tot, Tant, que fins i tot ha arribat a provocar queixes i les crítiques d’alguns usuaris per tanta repetició de consignes. És el primer gran “boom” de campanya en clau catalana i cap partit ha volgut quedar enrere en aquesta cursa 2.0. Com alhora d’omplir recintes per als mítings.

I avui, dissabte, en plena jornada de reflexió, està per veure si té massa sentit aquesta aturada política després tants mesos de soroll mediàtic i saccejades a la xarxa. Aquest dia de eflexió potser tenia sentit fa 30 anys però ara, a l’era digital i en temps d’informació global, ha quedat tant desfasada, ja que dissabte serà un dia per acabar de demanar el vot com sigui: sms, correus electrònics, blocs, missatges a les xarxes socials…

Dia 15 de campanya: “Tots els homes se semblen per les seves paraules, només les obres evidencien que no són iguals” (Molière).

La traca final. Dia 14

Arriba l’hora de la veritat. El dia que tots els partits volen demostrar que han fet la feina. És el moment que toca omplir les seus escollides i fer la proclama final per envalentonar els militants, simpatitzants i possibles votants. Després de tanta enquesta, interessada o no, comprovarem si es compleixen els pronòstics. Hi ha previsions força dispars, tot i que es van afinant els números. La fi del Tripartit es dóna per acabada però, al final, tot dependrà de l’aritmètica resultant. Com sempre. Algunes de les claus serà veure si el partit favorit, com és CiU, arriba a la majoria absoluta desitjada. Amb Artur Mas com a candidat ho ha intentat en dues ocasions i no se n’ha sortit. El PSC, que manté la tendència victimista, veure’m si acaba mobilitzant les seves bosses de votants i es pot mantenir com a segona força sòlida. En tercer lloc, la pugna és entre el PP i ERC. Els republicans esperen que els populars no els avancin per la dreta, però els càlculs és que mentre Esquerra cau força, que està per veure si es tant com s’especula, el PP puja entre dos i tres diputats. Si ICV es manté seria la confirmació que Joan Herrera ha superat la prova en el seu debut i suposarà una garantia de futur, mentre que Ciudadanos, que “molesta” a tots els adversaris, es manté en la tònica de repetir els tres diputats. Fa quatre anys, els resultats van ser aquests: CiU 48, PSC 37, ERC 21, PP 14, ICV 12 i Ciudadanos 3. I per últim, és un mal símptoma i no agrada valorar-ho, però està veure el pes de l’abstenció i el vot en blanc, que en les darreres eleccions ha anat en augment.

La gran incògnita és Solidaritat Catalana, amb un líder com Joan Laporta, que no deixa indiferent a ningú. L’expresident del Barça està disposat a ser la revelació d’aquestes eleccions i ha fet una campanya de menys a més. Ha creat la sensació que ja no competeix amb Joan Carretero. Laporta arriba a la recta final després d’omplir dijous l’Auditori de Girona i, tot i la intenció de silenciar-lo, és un dirigent que ja ha demostrat que es creix davant les adversitats. No surt a les enquestes i té poca cobertura mediàtica però hi ha vibracions que podria arribar a cinc diputats. Seria una gran sorpresa: seria el segona guanyador després de la força més votada. Ja només queden poc més de 48 hores i ningú té una vareta màgica. La resposta la té el poble i hi ha 135 escons per classificar.

Dia 14 de campanya: “L’autèntica vida d’una persona és amb massa freqüència la que no viu” (Oscar Wilde).

La cruesa de la crisi. Dia 13

Dilluns el president del Parlament, Ernest Benach, ho admetia en l’esmorzar amb periodistes a Girona: “Aquesta és la campanya més dura que he vist mai.” El motiu està clar; els efectes de la crisi han passat factura en aquesta campanya i els actes públics són reivindicacions als polítics dels qui no tenen feina o tenen familiars o amistats a l’atur. O sigui, que els eslògans i discursos preparats per “vendre” partit serveixen de ben poc quan es visita un mercat i l’interlocutor està sense treballar. O fins i tot, admetre que la llei electoral i el finançament dels partits no són tan prioritaris dins aquesta escala de valors.

I aquesta mateixa reflexió l’ha fet aquest matí el conseller Josep Huguet, en el moment de passar balanç a la legistaura en tres grans eixos de país com són Empresa, Universitats i Innovació. Huguet, a més, reclamava canvis importants en l’administració pública per tenir una administració sostenible. Tocarà afrontar una àmplia retallada i són temps de mesures impopulars, de poc optimisme. Tocarà pagar aquest preu per al mandat 2010-2014. I el mateix ha ressaltat aquest migdia el líder de CiU, Artur Mas, en el dinar al Palau de Congressos de Barcelona amb emprenedors i persones vinculades a l’àmbit TIC. A banda del possible canvi polític a la Generalitat, vénen temps difícils en època d’economia global. Per tant, és la suma d’avisos de què ens espera un mandat molt complicat, amb més economia submergida i la lluita contra l’atur juvenil. I la mateixa proclama la podríem extrapolar als altres partits que, tot i ser en campanya electoral, ningú esquiva el factor crisi, tot al contrari del que com va fer Zapatero en el 2008. Més val que sigui així.

Dia 13 de campanya: “Confiem en el poder comunicador de la felicitat. Creiem que quan una persona és feliç pot fer feliços els altres” (Howard Schultz).

La frustració de sempre. Dia 12

Al final, ens hem quedat sense el debat a 2 entre Mas i Montilla a TV3. Ho ha impedit a última hora la Junta Electoral Central per un defecte en el procediment perquè s’havia de comunicar un debat electoral en un termini de 5 dies. Qüestió de les imperioses lleis que, en el fons, estan per aplicar-se. Per tant, ha denegat el debat, que hagués estat el primer televisat de la nostra història. Però el dictamen de la JEC també suposa un molt mal final a un mal inici. Una prova més de les fragilitats del nostre territori i també, dels nostres polítics. Una campanya que podríem dir que fa tants mesos que va començar es podia haver planificat molt millor en clau interna per acabar generat un debat a 2.  Aquesta estratègia ha estat massa poc cuinada i fa treure els colors als respectius estadistes  perquè no coneixen la llei electoral.

Així és que última hora, amb presses i de manera improvisada, encara s’ha gestionat pitjor.  Un desgast més com ambició de país. Ara bé, aquest nou foc mediàtc que s’ha originat no pot amagar altres “alarmes” que pateix la nostra societat, com ara la crisi econòmica i la desafecció política. Dues grans raons de pes i que marcaran la jornada de diumenge. Un exemple: una diputada plorava ahir a la tarda en veure que no hi havia pràcticament assistents al míting, quan aquell indret sempre era un feu que responia en escreix. Causa, efecte.

Dia 12 de campanya: “La vida es contreu o s’expandeix en proporció al teu propi valor” (Anaïs Nin)

Mas-Montilla cara a cara. Dia 11

Mas va jugar ahir amb blanques i va guanyar la partida d’escacs a TV3. Era el més previsible i, per tant, es van confirmar els pronòstics; tot i que recentment Rubalcaba va vèncer De la Vega jugant amb negres en l’ultima remodelació del govern espanyol. Però tornant a casa nostra, anit també va néixer un cara a cara entre Mas i Montilla que, de manera tan improvisada, posa en evidència la manca de qualitat del nostre sistema polític. Amb tant temps per planificar-ho que, al final, va haver de ser l’atreviment del líder de CiU que forcés la situació a contrarellotge. I aquest matí s’ha tornat a polemitzar sobre el format del debat a 2. Montilla, vist el desencís del primer debat, ja poc més té a perdre. Arrisca més Mas i Montilla “només” té l’oportunitat de reaccionar.

Quan en la cultura nord-americana els cara a cara televisius en horari de màxima audiència formen part ja de l’essència de les campanyes electorals, aquí tot just ens estrenem per primera vegada en 30 anys de democràcia (aquest 23 de novembre de 2010 passarà a la història). Massa por al fracàs, a la derrota, quan hauria de ser una posada en escena més de les campanyes, sobretot, en una televisió pública. Debats a 6 a 9 o a 3, tot i la lògica reacció adversa de les formacions que en queden excloses. L’audiència està gairebé assegurada i, en el fons, és el moment de més valentia dels aspirants a la presidència. No hi ha xarxa quan s’està en directe i per molts que els assessors i els spin doctor vulguin influir en el missatge del seu líder, és el candidat qui està sol davant les càmeres. Demà es juga una nova partida. Mas torna a jugar amb blanques: ho té tot a favor, però tot i la seva progressió política, dos pactes de les esquerres li han impedit governar tot i ser el més votat. Per fi -cal celebrar-ho!- un primer cara a cara televisat en la història de la política catalana, malgrat encara no s’aprofiti l’esperit 2.0 dels nous temps.

Dia 11 de campanya: “Quan es perd la popularitat, un es converteix en un autèntic líder” (Konrad Adenauer)

L’únic debat a 6. Dia 10

Avui és el dia. TV3 ofereix en directe ara l’únic debat a 6 dels candidats a la Generalitat, mentre que n’han quedat exclosos els líders de les noves formacions que no tenen representació al Parlament: Carretero, Laporta i Nebrera. L’esperat debat, encaixat en un guió perquè Cuní tingui un rol protagonista que tant li agrada, evidencia que la campanya fa massa mesos que dura. Denota, fins i tot, com un cansament dels protagonista en la seva pluja d’idees, propostes i tòpics de frases fetes. Com era d’esperar, els candidats trasnmeten una imatge d’estar molt estancats per por a perdre punts en intenció de vot a set dies de les eleccions. Demagògia, pracmatisme, electoralisme i rivalitats habituals en qüestions que centren la campanya: la identitat, la crisi  i el finançament. I un repte interessant: el de Puigcercós a Mas per convocar un referèndum d’independència si el govern espanyol rebutja el concert econòmic. Al final, com sempre, ens hem de sotmetre a la realitat: esclaus de les nostres paraules i un status quo forçat, enclat en el passat, per haver “mort” el Nou Estatut. I trobo a faltar l’esperit de la manifestació del 10-J, que va ser un gran i històric esperit després de la derrota.

Dia 10 de campanya: “La democràcia és el procés que garantitza que no siguem governats millor del que ens mereixem ” (George Bernard Shaw).

Senyeres als mítings. Dia 9

És curiós veure com en el cap de setmana considerat com el més important per a les eleccions del 28-N, les banderes van en augment en els mítings. Aprofitant que són dies festius i es poden omplir més fàcilment els escenaris, la posada en escena es basa en atapeir-la de gent, intentar ser més atrevit en els nous formats, tenir clar els missatges que es volen vendre als mitjans i omplir-la de senyeres. Això els partits catalanistes, és clar. El que ja és un clàssic és que, una vegada configurat el  nou govern, després ja no calen tants “extres” a les graderies i tampoc tantes estel·lades al vent. Doncs, personalment, m’agradaria que l’esperit de la senyera hi fos present sempre i no només fos un símbol més que s’utilitza cada quatre anys perquè, no ens enganyem, televisivament queda més bé. I cohesiona més el míting. I funciona per esperonar les bases i fer pujar l’adrenalina. El catalanisme de proclames hauria de ser molt més sostingut en el temps i si, veritablement, els nostres governants creuen en Catalunya vagin més enllà de repetir les senyeres cada quatre anys. Estel·lades al vent avui, demà i sempre. Com a col·lectiu i sense fractures polítiques, l’esperit de la manifestació del 10 de juny n’és la prova.

Dia 9 de campanya: “En la política és como en les matemàtiques: tot el que no és totalment correcte, està malament.” (Edward Kennedy).