Verba docent

[youtube]yEslzNUJUZM&fmt=18[/youtube]

Aquesta setmana Amazon ha presentat una versió millorada del seu “llibre electrònic“. Tot i que és una eina molt potent, i tot i que l’acceptació dels consumidors no para de crèixer (s’han venut 800.000 unitats de la versió anterior), encara som a mig camí de trobar el format que canviarà per sempre més la forma de distribuir continguts editorials. El Kindle DX d’Amazon fa un gran salt endavant. Als EUA fa servir la tecnologia 3G per oferir una connectivitat gratuïta per tal que es puguin descarregar llibres, diaris, documents pdf, i fins i tot els nostres propis documents. No cal Wi-Fi, no cal cap ordenador, i la bateria dura uns quants dies. Un lllibre de 300 planes es descarrega en menys de 60 segons. Tanmateix, encara som a mig camí.

El final de trajecte el podem veure en aquest vídeo promocional de Microsoft. Mireu amb atenció els pocs segons que van del minut 0:27 fins al 0:33. Aquest és el futur. Una làmina molt prima, flexible, tàctil i amb connectivitat total.

[youtube]rxVS5nYFnkA&fmt=18[/youtube]

Aquesta serà la real revolució del món dels diaris, de les revistes, dels llibres. No és pas Internet, o els blogs, o els portals de notícies. Internet és un nou mitjà que s’acumula als anteriors (premsa, ràdio, tele, etc.) sense reemplaçar-los, com sempre ha succeït. La revolució vindrà de la mà d’un nou suport que suplantarà definitivament el paper.

Els lectors només pagaran pel contingut que oferiran les empreses editores (de llibres, de revistes, de diaris), però ja no hauran de pagar per la impressió, ni pel paper, ni per la distribució. Aquests costos representen una part substancial dels que ara paguem per qualsevol producte editorial. Abans de cinc anys, aquestes despeses desapareixeran, i les editores donaran als seus subscriptors un estri com el que veiem al vídeo de Microsoft, d’aspecte molt semblant al paper, i cada matí el nou diari (o revista, o llibre) es carregarà automàticament. Els lectors (i els anunciants) pagaran menys i les editores augmentaran els seus marges. Les empreses que sobrevisquin els pròxim cinc anys protagonitzaran un renaixement inaudit i veuran els joves incorporar-se definitivament al consum de productes culturals editorials.

No cal explicar quin és el pes del sector de l’automòbil en qualsevol economia. No només dóna feina directa a milers de persones, sinó que té un efecte multiplicador molt potent que va des de les pimes subministradores de components fins a les concessionàries locals. És per això que els governs fan mans i mànigues per mantenir en funcionament les plantes de producció de vehicles, amb ajuts directes i indirectes.

El passat mes d’abril ha estat nefast per al sector de l’automòbil a Catalunya i a Espanya. A tot Espanya? No, un petit racó d’irreductibles resisteix encara la crisi. Quan a tot l’Estat les vendes de cotxes han caigut gairebé un 50 per cent, a Navarra han augmentat un 28 per cent. No podem evitar fer-nos algunes preguntes innocents:

Pregunta 1: Perquè a tot arreu les vendes cauen a la meitat i a Navarra pujen més d’un terç? Resposta: Perquè a Navarra han establert un sistema d’ajuts directes als compradors que poden arribar als 2.200 euros.

Pregunta 2: Com és que Navarra es pot permetre aquests ajuts enmig d’aquesta crisi? Resposta: Perquè tenen els diners per fer-ho.

Pregunta 3: Com és que tenen diners els navarros? Generen més riquesa que nosaltres? Resposta: No, no generen més riquesa que els catalans, simplement es queden amb tots els diners dels seus impostos (menys la quota que paguen a Madrid pels serveis que presta l’Estat, el famós Concert Econòmic). Si els catalans rebéssim el mateix tracte, cada any disposariem d’uns 21.000 milions d’euros addicionals, amb els quals Catalunya podria regalar un dels nous Audi Q3 que es fabricaran a Martorell a cada família catalana, i això si que seria reactivar el sector…

… Alguna pregunta més?

Fiat engega una nova aventura americana en fer-se amb part de l’accionariat de Chrysler i el control de la gestió. L’Amministratore Delegato del Grup Fiat, Sergio Marchionne, artífex del renaixement del gegant italià, fa temps que té clar que si no guanya volum i aconsegueix saltar de 2,2 a 5,5 milions de cotxes l’any, no aconseguirà l’economia d’escala necessària per sobreviure. El següent pas és absorbir les operacions europees de General Motors (Opel i Vauxhall), que es troba a la vora de l’abisme.

És curiós que fa només 4 anys, la mateixa GM va pagar 2.000 milions per no haver d’exercir l’opció de compra sobre una Fiat en dificultats. Ara la truita s’ha girat i són els italians qui tenen la paella pel mànec.

Tanmateix, més val que Fiat es prengui amb calma la seva reentré americana. Cada vegada que una companyia europea vol mossegar el pastís del mercat de l’automòbil als EUA, acaba escaldada. Qui pot certificar-lo és Renault, que en 1983 es va fer amb el control de l’American Motors Corporation (AMC) propietària de la cobejada marca Jeep. AMC habia arribat a disputar la tercera plaça entre els fabricants americans i semblava una bona opció per irrompre amb força al mercat més potent del món.

Com a curiositat, a finals del 70 AMC va posar a la venda un luxós model horrorós, abominable, hortera, anomenat AMC Matador Barcelona (a la primera foto), que blandia l’escut del Cap i Casal al davant i sobre les espantoses finestres traseres, conegudes com a “opera windows” (mireu aquí les fotos dels entapissats, sisplau!).

Després de deixar-se la pell i molts milions, Renault va acabar malvenent AMC a Chrysler (sí, la mateixa que ara passa a mans de la Fiat) i va fugir per cames. Les explicacions són moltes, però veure aquest anunci potser explica perquè els americans van donar l’esquena als productes de Renault.

La Chrysler va revifar amb els productes de la marca Jeep que va heretar de l’AMC, però més tard també va servir per una altra aventura americana d’una companyia europea, quan DaimlerBenz va absorbir-la. Aquesta història és més recent, i també va acabar amb l’alemanya fugint cames ajudeu-me després de perdre-hi milions.

En el cas de Fiat, aquest no és pas el primer intent de posar un peu en el mercat americà. De fet, el 1910 ja fabricava cotxes a Nova York, i tenir un Fiat era als EUA un símbol de distinció. Si un Ford T costava 800 dòlars, un luxós Fiat costava 8.600. Tanmateix, les operacions americanes no van sobreviure la Gran Guerra i el proteccionisme que va seguir-la. Dècades més tard tornaria a intentar-ho, però el 1984 es retirava del mercat un altre cop, sense haver aconseguit fer forat.

Esperem que aquesta vegada, l’aventura americana de Fiat tingui èxit en un mercat tradicionalment poc obert, que només els asiàtics han sabut conquerir, després d’insistir-hi durant anys i panys. Avanti, sempre avanti!

Com la gota d’Ovidi, que forada la pedra no per la seva força, sinó per la seva constància, cada dia se sumen nous arguments i nous fets que no fan res més que convèncer a més i més catalans que la solució als problemes d’aquest país és la independència.

Fa molts dies que ens tenen entretinguts amb la grip nova, els governs estan encantats de poder oferir material informatiu que distregui el personal de la crisi i la seva incapacitat per resoldre-la. Tanmateix, fins i tot en un tema tan “neutral” en termes polítics com aquesta influença, queda palesa fins a quin punt ens trobem en un atzucac que frena no ja el nostre creixement, sinó el nostre funcionament com a país normal.

Tenim un autogovern tan minso i tan patètic que no tenim atribucions ni per analitzar les mostres dels possibles afectats per la grip. Hem d’enviar les mostres al Centro Nacional de Microbiología de Majadahonda, a Madrid, i esperar pacientment els resultats. Hi ha una possible pandèmia que ens amenaça, però en això també depenem de Madrid i perdem dies que podrien ser vitals per frenar-la. Aixó si, la consellera Geli ha declarat que ha demanar permís a la Capital del Reino per a fer les anàlisis al laboratori de l’Hospital Clínic, un centre de referència a Europa que està preparat de sobres per a fer-ho. La resposta del Ministerio ha estat clara: si la cosa s’agreuja i no donem l’abast a Majadahonda, ja us autoritzarem a fer-ho a Barcelona.

Són petits detalls que cada dia van torçant de mica en mica l’eix esquerres-dretes de la política catalana vers l’eix unionistes-independentistes. Els partits polítics, per descomptat, es resisteixen a admetre-ho, perquè estan instal·lats còmodament en l’esquema esquerra-dreta que s’acobla perfectament al sistema polític espanyol. Cada dia, però, se succeeixen fets que ajuden a torçar l’eix, fins que els mateixos partits es veuran forçats a assumir-ho. La moguda de Carretero, amb grans possibilitats de fracàs per improvisació i inexperiència (sobretot si cau en el parany de crear un nou partit) té nogensmenys la virtut de torçar una mica més l’eix.

No cal patir pel suposat percentatge minoritari de gent disposada a donar suport a la independència de Catalunya. Molta gent no hi creu perquè encara ho veu molt lluny, perquè menja el pa que s’hi dóna. Però quan arribarà el moment de decidir (que arribarà) i la opció sigui ser català o ser espanyol, ens sorprendrem de quants independentistes ens envoltaven sense saber-ho. Ni nosaltres ni ells.

No es pot dir que en Carles Puyol sigui un independentista. Ni tan sols podem dir que sigui catalanista. Sempre ha anat a jugar sense recança amb la selecció espanyola i ha defugit de qualsevol definició que pogués posar-ho en una situació difícil davant els catalans o els espanyols. Tanmateix, quan dissabte va fer el gol després de soportar els crits de “Viva España” cada vegada que s’apropava a les bandes, la seva reacció va ser arrencar-se la senyera del braç i petonejar-la amb ràbia. Va ser un impuls primari, irracional, però fa palès un foc petit de dignitat que tots els catalans tenim al fons de l’ànima. Un foc d’esperança.

[youtube]jSSaBgJT8og[/youtube]

Fa pocs dies, vaig rebre la trist notícia del traspàs d’en Fivaller Seras, un català d’Argentina que treballà sense descans per la llibertat de Catalunya en el seu sentit més absolut: la independència.

Fivaller era fill d’un altre patriota immens, en Pere Seras, un figuerenc que fugí a l’Argentina per no haver de servir a l’exèrcit del rei d’Espanya al Marroc. Pere Seras mereix un article a banda, per la qual cosa només l’esmento aquí com l’iniciador d’una tasca gegantina que el seu fill Fivaller va continuar fins al mateix moment de la seva mort.

Fivaller no era català de naixement. Era un argentí d’arrels catalanes, d’aquells que s’hi troben a gust al país d’acollida de la seva família, però que no obliden ni per un moment que tenen un deure moral i indefugible amb la Pàtria amb majúscules, almenys fins que la seva llibertat sigui completa.

Podria explicar deu mil coses sobre en Fivaller per fer palesa la seva dimensió humana i moral, però em centraré només en algunes que vaig viure personalment. És el meu homenatge.

Tots els catalans de la Diàspora tenim un gen que tard o d’hora s’activa, gràcies a persones com en Fivaller. A començaments dels 90, vaig veure al tauler d’anuncis de la meva universitat, a La Plata, Argentina, un retol que anunciava una sèrie de conferències sobre el “Pensament i Cultura Catalanes”. Hi vaig anar encuriosit amb el meu germà, i vam sortir-ne amb el gen activat per en Fivaller i la seva gent de l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires. Vam refundar el Casal Català de La Plata, inactiu des dels difícils anys del govern fascista de Perón, l’amic d’en Franco. Vam saber que teníem una missió i ens hi vam posar. Avui el Casal dels Països Catalans de La Plata és un dels centres més actius d’Amèrica. Gràcies a en Fivaller.

Vaig iniciar una amistat amb en Fivaller que va omplir de contingut la meva catalanitat. Entrar a la seva botiga de llibres de vell, D’Artagnan Libros, al carrer Ayacucho, al bell mig de Buenos Aires, era com entrar en un oasi en un mostre urbà de 13 milions d’habitants. Entraves i trobaves gent remenant llibres vells mentre de fons sonava Raimon o la Maria del Mar. En Fivaller assegut, sempre disposat a fer-la petar. I només els més privilegiats teníem accès a la Cambra del Tresor:  el soterrani de la llibreria, ple a vessar de tresors de la literatura catalana de l’exili. Llibres portats pels exiliats des de Catalunya, llibres editats pels catalans de la Diàspora, revistes en català com Ressorgiment, publicada ininterrompudament a Buenos Aires des de 1916 a 1972, cada mes. Cada visita a la llibreria o a casa seva acabava sempre amb algún regal: un llibre, una postal, un cartell, un punt de llibre, sempre de temàtica catalana.

Fivaller va crèixer sabent que la missió dels catalans de la Diàspora és treballar per una Catalunya lliure. El seu pare va fer entrar d’amagat a Francesc Macià a Buenos Aires, per fer conegut el fet català. Amb 9 anys, al gener de 1939, va anar al port a rebre els catalans exiliats que arribaren en el Vapor Florida. De petit va sentir moltes vegades converses entre els pares, com aquesta que la seva dona Blanca m’explicava sovint:

-Pare, els nois necessiten abrics nous per anar a l’escola.

–A Catalunya ho necessiten molt més, hauran d’esperar un any o dos…

Amb els seus germans, Manelic, Nuri, Mireia, van fundar el Grup Joventut Catalana, que més tard va esdevenir l’Obra Cultural Catalana. Van participar activament en el sosteniment de la Generalitat a l’exili. Van col·laborar amb el FNC i amb el Consell Nacional Català. Més de 50 anys treballant per Catalunya. Cada 15 dies, una conferència, plogui o faci sol. No van rebre mai un cèntim de la Generalitat, tampoc no van demanar-ho mai. No calia. Butlletins, llibres, revistes “artesanals” fotocopiades, enviades cada mes por correu per difondre i fer conegut el fet català.

No havia viscut mai a Catalunya, però parlava un català pur, original, incontaminat pel castellà d’Espanya, una relíquia mantinguda a consciència. Quan les personalitats catalanes visitaven l’Argentina, en Fivaller era el perfecte amfitrió (a la foto, fumant i xerrant amb en Raimon en Buenos Aires, en 1971)

Una tarda, a la llibreria Dartagnan, li explico que havia llegit un parell de llibres sobre la tesi del Colom català. Li’n vaig fer cinc cèntims. “Això s’ha d’explicar!” em va dir. Pim pam, conferència de l’Obra Cultural Catalana: “Colom fou català”. Lloc triat per fer la xerrada: El Círculo Italiano! Amb dos collons, va convèncer els italians de fer una conferència per destrossar un dels seus mites nacionals. Fins i tot el diari La Nación se’n va fer ressó. Fivaller en estat pur.

Una de les primeres activitats del reactivat Casal Català de La Plata, va ser una conferència de la seva dona, la Blanca Lorenzo, una altra catalanòfila convençuda. Encara érem una associació desconeguda a la ciutat, i només van respondre a la convocatòria una quinzena de persones. Finalitzada la conferència, vaig demanar-los disculpes per fer-los venir des de Buenos Aires a La Plata per fer la xerrada davant d’una audiència tan minsa. Recordo la seva resposta: “No heu de defallir mai. Si féu una conferència per dues persones, i aquestes dues persones marxen cap a casa sabent que a Europa hi ha un país que es diu Catalunya, que lluita per la seva llibertat, doncs la feina està feta, la conferència haurà estat un èxit”.

Amb gairebé 80 anys, encara aprofitava els viatges dels meus pares a Catalunya per enviar-me llibres i butlletins, sempre amb les seves notes manuscrites d’estil modernista, atentes, de cavaller.

Fivaller rebé el seu nom en honor del Conseller de Barcelona que al segle XV no va permetre al rei Ferran d’Antequera entrar a la ciutat sense pagar abans el tribut vectigal, fent-li obeir la llei justa, que està per damunt d’estaments i privilegis. El seu germà petit havia de dir-se Claris, però va tenir la dissort de néixer durant una de les tantes dictadures argentines, que no deixava posar cap nom que no fos del santoral catòlic espanyol.

Fivaller sabia que la llibertat dels pobles és quelcom inexorable, que no hi ha res que pugui evitar-ho. Sabia que en la vida dels pobles 30 anys, o 300, no són més que una estona, un moment, un instant. Sabia que tard o d’hora les estrelles s’alineen i la gent es decideix a recuperar la seva llibertat. Gràcies a gent com en Fivaller, arreu del món hi ha centenars de milers de persones que no han nascut a Catalunya, però que tenen un gen activat que els obliga a treballar per la seva plenitud nacional. Com als anys 20 i 30 del segle passat, quan arribarà el moment d’explicar al món el fet català, la Diàspora estarà a punt un altre cop.

Quan obri la meva ampolla de cava per celebrar la consecució de la República Catalana, el meu primer brindis serà per tu, Fivaller.

Estic molt afectat per la notícia de la mort del gran patriota en Fivaller Seras. Demà prometo fer-vos cinc cèntims d’aquest autèntic paradigma del català de la Diàspora. Ara no puc fer res més que compartir el dolor de la Blanca, de la seva família i dels amics de l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires.

Els vencedors sempre intenten ocultar el passat amb eufemismes com ara reconciliació, amnistia, transició, perdó, i moltes altres. En tots els casos, es tracta d’esborrar de la memòria col·lectiva qualsevol traça del camí seguit per obtenir la victòria i consolidar el nou ordre que invariablement conté crims, espolis, genocidis.

Tanmateix, la Memòria, amb majúscules, sempre s’obre pas. Sigui la massacre armènia, el fascisme franquista o les dictadures llatinoamericanes, tard o d’hora la veritat surt a la llum, de la forma més insospitada.

De vegades han de passar 70 anys per poder accedir al llistat complet dels morts d’una guerra genocida, com és el cas del llibre imprescindible que acaba de publicar El Punt. Una obra que requereix una feina d’investigació impagable.

En altres casos, la Memòria fa servir els mitjans més inverosímils. Fa pocs dies, els paletes que treballaven en la reforma d’una escola situada a uns centenars de metres del camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau , a Polònia, van trobar una ampolla amb un missatge escrit fa 65 anys amb l’única intenció de deixar una empremta que impedís que el seu rastre es perdés per sempre. El paper conté els noms de set polonesos i francesos, amb els números de presoners i els llocs de procedència.

Durant el funcionament del camp, l’edifici que ara és una escola era un magatzem que els nazis van construir fent servir els interns com a ma d’obra esclava. Set d’ells sabien que els seu destí era la mort, però també sabien que hi ha quelcom de pitjor que la mort: l’oblit, l’anonimat, que és igual al no-res. Van escriure els seus noms en un paper, els números d’intern i van apuntar d’on provenien. Van aclarir que tots tenien entre 18 i 20 anys. Ara sabem que eren Bronislaw Jankowiak, Stanislaw Dubla, Jan Jasik, Waclaw Sobczak, Karol Czekalski, Waldemar Bialobrzeski i Albert Veissid. Puc imaginar la cerimònia clandestina de ficar el paper dins l’ampolla, sabent que d’aquella manera burlarien eternament els seus botxins. La seva memòria és viva. Per sempre més.

Els pobles no tenen dret a oblidar el seu passat. Els vençuts no seran mai vençuts mentre la Memòria sigui viva.

Alguna vegada us heu preguntat a on s’emmagatzemen els gigabytes dels nostres comptes de Gmail? O les 15 hores de vídeo que cada minut els usuaris pujen a YouTube?

Doncs en les anomenades “server farms” o granges de servidors. Són enormes naus amb centenars de milers de servidors i discs durs (a les fotos, dues granges de Google). Als EUA hi ha desenes de pobles post-industrials que han revifat gràcies als llocs de treball que creen aquestes instal·lacions.

Aquestes granges de servidors no tenen res de virtual, ans al contrari, costen molts diners i consumeixen una gran quantitat d’energia. Quan l’alegria del creixement econòmic desenfrenat també s’havia encomanat a Silicon Valley, les estrelles del sector (Google, YouTube, Yahoo, Facebook…) treballaven per fer realitat el somni d’una aldea global virtual, sense fronteres, en la que tots els usuaris erem iguals i podiem compartir i accedir a tots els continguts.

El somni s’ha acabat.

Entre el 45 i el 55 per cent del tràfic de les webs esmentades es genera en “països emergents” com ara Brasil, Turquia, Indonèsia o l’Ìndia. El problema és que la rentabilitat publicitària d’aquest tràfic és molt baixa, o gairebé nul·la, i Google, Facebook, MySpace i totes les altres, encara és hora que trobin l’equilibri entre l’enorme cost de funcionament i els minsos ingresos publicitaris.

La crisi fa aflorar les misèries, també en el món d’Internet. El primer pas l’ha fet Veoh, un portal per compartir vídeos a l’estil YouTube, que ha anunciat que bloquejarà l’accès als usuaris d’Àfrica, Asia, Amèrica Llatina i Europa de l’Est. I no n’amaga els motius: “Creo en les comunicacions lliures i gratuïtes”, va declarar al New York Times Dmitry Shapiro, president de la companyia, “però aquesta gent té tanta gana de continguts que seuen als cibercafès i miren vídeos durant hores i hores. El problema és que mengen amplada de banda, però és molt difícil derivar-ne beneficis”.

Obert el meló, la resta s’hi apunta a la retallada. MySpace està provant una versió reduida (MySpace Lite) per als seus usuaris de l’Índia, amb menys continguts i imatges i vídeos de menys resolució, la qual cosa redueix el consum d’amplada de banda i l’espai d’allotjament. YouTube està testant una tecnologia que redueix la resolució dels vídeos en cas de pics elevats d’accès des dels països en desenvolupament, i no descarta eliminar l’accés a l’alta definició fora dels EUA i Europa.

Facebook està considerant baixar la qualitat de les fotos i els vídeos en aquestes regions, en un esforç per reduir despeses. 70 per cent dels seus usuaris són de fora dels EUA i els seus sevidors han d’allotjar l’increïble quantitat de gigabytes que representen els 850 milions de fotografies i els 8 milions de vídeos que es carreguen cada mes.

Amb la crisi, als pobres no els quedarà ni Internet.

Aquesta imatge podria il·lustrar la Diada de Sant Jordi de qualsevol població de Catalunya. El carrer principal engalanat amb senyeres i la gent bolcada a gaudir d’una autèntica festa nacional.  És veritat: la foto és de la celebració de Sant Jordi d’aquest 2009. Hi ha, però, un petit detall. En aquest cas, la festa va tenir lloc a 10.000 km. de Catalunya en línia recta.

El Casal dels Països Catalans de La Plata, a l’Argentina, és un dels tants i tants centres catalans d’arreu del món que treballen desinteresadament i voluntària per difondre la cultura catalana, per fer conegut el fet català. Sant Jordi és una festa a Catalunya, però també a Àustria, Austràlia, Alemanya, Brasil o Dinamarca, per exemple.

És un exemple més de la feina anònima, ignorada i inconeguda dels catalans de la Diàspora. Gràcies a ells, desenes de països d’arreu del món senten parlar de Catalunya i de la seva cultura milenària, tot superant els silencis i la propaganda de la diplomàcia espanyola. Quan els tornarem a necessitar, ells hi seran, com sempre.

La religió ha perdut el protagonisme que havia tingut a les societats occidentals des de sempre. Les conviccions religioses són els millor mecanisme de selecció natural, en el sentit darwinià més estricte. Les persones que creuen en una Força superior i en una recompensa post-mortem estan millor preparades per lluitar per la supervivència que aquelles que sabem que els humans no som molt diferents del salmó: després d’una infantesa de felicitat en mar obert, ens passem la vida adulta nedant a contracorrent riu amunt, esquivant els óssos que ens volem devorar (estudiem, treballem, paguem una hipoteca, ens concentrem en acumular béns i diners), per arribar al naixement del riu i, senzillament, morir.

Això no vol dir, però, que les persones hagin deixat de creure. Fins i tot quan les religions tradicionals no donen la talla, n’apareixen de noves. Quan la revista britànica Jane’s Police Review va demanar a la Strathclyde Police (el cos policial més gran d’Escòcia) informació estadística sobre els seus integrants per a l’elaboració d’un article, els redactors van trobar amb gran sorpresa que 10 membres del cos havian declarat pertànyer a la religió… Jedi.

De moment, la Strathclyde Police és l’ùnica força policial de la Gran Bretanya que ha reconegut oficialment que compta amb oficials Jedi, però tot i que l’Oficina d’Estadístiques Nacionals britànica els agrupa dins l’epígraf “ateus” (que el Mestre Yoda els perdoni), segons el cens de 2001, 390.000 persones a Anglaterra i Gal·les van respondre que la seva religió era la Jedi. A Escòcia n’hi ha 14.000 més. L’any passat, els germans Barney i Daniel Jones van fundar l’Esglèsia Britànica del Jedi, que brinda sermons, entrenament amb sabres de llum i tècniques de meditació.

Reconec que sembla increïble, però tot és veritat. Els creients estan més motivats per sobreviure en aquest món, i és per això que sempre n’hi haurà més que no pas no-creients. És que la selecció natural de Darwin és implacable.