Verba docent

Les grans companyies de serveis públics i de consum atenen els seus clients catalans des de call-centers ubicats a l’Espanya profunda (en el millor dels casos) o a Sudamèrica. El resultat és un servei penós que maltracta els usuaris.

De cada 10 trucades que rebo d’aquestes empreses, 9 em pregunten si sóc “la senyora Yerma (de vegades també demanen per la Gema)”. I el fer de viure al carrer Migdia m’obliga a lletrejar-lo pausadament (EME-I-HE-DE-I-A) si vull que m’entenguin.

La pràctica de deslocalitzar els call-centers és molt estesa arreu, especialment als Estats Units, que durant anys s’han beneficiat dels salaris insignificants de l’Índia, on a més a més troben treballadors qualificats i amb idioma anglès de nivell nadiu.

Tanmateix, no tot són flors i violes. Tot i no tenir els problemes que patim aquí (ser atesos en una llengua que no és la pròpia), les dificultats derivades de les distàncies i el desconeixement de noms i llocs també resulten en un servei deficient. Les reclamacions dels usuaris no fan més que augmentar i les companyies han començat a fer marxa enrere.

Fa pocs dies Delta Airlines anuncià el tancament dels seus call-centers a l’Índia i la reobertura dels centres dels EUA. No només del empreses fan ús i abús d’aquestes pràctiques. El govern de l’Estat de Florida també ha renunciat a derivar les trucades dels ciutadans a call-centers indis, excepte per resoldre congestions puntuals.

No tot és qüestió de estalvis, per a les empreses, com s’ha demostrat ara amb l’assignació de l’Audi Q3 a la planta de Martorell, amb personal molt qualificat i amb una indústria auxiliar molt potent, a pesar de l’existència d’altres opcions més avantatjoses des del punt de vista dels estalvis salarials, especialment a Europa de l’Est.

Reconec que no sóc dels militants que demanen i esperen 10 minuts en línia fins que els atenen en català, però sí que davant de qualsevol trucada en castellà d’una empresa de serveis, responc invariablement que “prefiero ser atendido en catalán. Por favor tome nota i comuníquelo a su supervisor”, i tot seguit m’acomiado amablement i tallo la comunicació. Sóc tan beneit que estic convençut que cada vegada serem més, els que ho fem, i acabarem forçant les empreses a obrir call-centers a Catalunya.

L’article que el lider republicà dissident Joan Carretero publicà dissabte a l’Avui va esguerrar la calma imposada per l’acord Puigcercós-Carod. Fa una anàlisi molt clara de la situació actual i proposa un camí per trobar una sortida.

L’he rellegit tres vegades, l’article, i no he pogut trobar el que gairebé tots els mitjans (El Punt inclòs) destaquen com a idea central: l’escissió d’ERC i la creació d’un nou partit polític independentista. Em sorprén que practicament tots els mitjans posin l’èmfasi en quelcom que en Carretero no hi diu.

Només puc trobar dues alternatives per explicar-ho: 1. Els periodistes ham parlat amb en Carretero o el seu entorn i han sabut que Reagrupament.cat vol crear un nou partit. 2. Hi ha interès en que s’instal·li una idea de trencament en ERC i de traïció per part de Carretero i la seva gent.

No sóc amic de les teories de la conspiració, però em decanto per la segona opció, perquè cap mitjà no esmenta cap declaració que avali la primera. És curiós què només hagi trobar la notícia correcta a Vilaweb i a la Vanguardia. Però és més curiós que l’article publicat a La Vanguardia en paper (veure foto) hagi estat eliminat de la seva web i reemplaçat per un altre amb el mateix contingut de la resta de mitjans.

En Joan Carretero és potser l’únic líder polític que pot posar en perill la casta política catalana, i això segurament fa por. Posa nerviosos els de dins i els de fora. Dins ERC, unes primàries entre els tàndems Puigcercós-Carod i Carretero-Bertran, després dels previsibles fracassos de la sentència de l’Estatut i el finançament, seria d’un resultat com a mínim incert, i posaria en perill l’hegemonia sorgida de l’esmentat acord entre Puigcercós i Carod. S’entén, doncs, que els dirigents d’ERC tinguin molt d’interès en promoure la marxa dels dissidents.

Alhora, des de CiU i el PSC, és clar que qualsevol possibilitat de afebliment i fragmentació de qui disputa els seus espais electorals, és sempre una bona notícia.

En Carretero ha esbossat un programa i ha fet una crida a “presentar una candidatura d’ampli espectre”, no pas a crear un nou partit. El recorregut és clar: 1. Guanyar les primàries dins ERC, 2. Liderar una candidatura transversal que pugui aconseguir una majoria parlamentària, 3. Declarar unilateralment la independència (El “corresponent referèndum de ratificació” que esmenta Carretero és sobrer i redundant, si la ciutadania vota una candidatura que presenta com a eix del seu programa la proclamació de la independència).

Tot plegat és tan clar, i és tan a prop, que fa por a molta gent.

Anit passada vaig anar a sentir la conferència del president d’ERC, Joan Puigcercós. Va ser presentat per Carod-Rovira, que va sorprendre el personal anunciant que baixava del burro per donar suport a Puigcercós com a cap de llista per a les properes eleccions al Parlament.
He de reconèixer que en Puigcercós va fer un bon discurs. Compacte, ben ordenat i amb un bon timing. L’argumentació a favor d’un estat propi és tan demolidora i plena de raons que no costa gaire elaborar un fil argumental contundent. El líder d’ERC va fer-ho i fins i tot va ser prou valent com per donar per tancat el darrer intent de fer una Espanya plural/federal/no-centralista. Sense renunciar al contingut social del programa del partit, va tornar a situar la sobirania en el centre dels seus objectius.
A mesura que desgranava els seus arguments es podia percebre un entusiasme creixent entre els assistents. Malauradament, vaig marxar amb la sensació d’haver llegit un llibre molt interessant, que t’atrapa, però que quan arribes a les últimes planes descobreixes que falta el capítol final, i et quedes amb un pam de nas.
Els mots perduts en el discurs d’en Puigcercós es podrien resumir en una senzilla frase final, amb les paraules que hom esperaria del líder d’un partit independentista que té clar que l’única sortida és un estat propi: Que si obté una majoria parlamentaria suficient, seguirà el camí obert (i internacionalment reconegut) per Kosovo i declararà formalment la independència, per anar seguidament a Madrid i a Brussel·les a negociar la transició cap a la República Catalana. Ho tenim a l’abast, però l’arbre no ens deixa ver el bosc.
Tot sortint de L’Auditori, en Jordi Carbonell, vell llop, m’ho va dir amb claredat meridiana: “Ens empenyen cap a la independència”.

PS: No us perdeu aquesta entrada del bloc d’en Carles Ribera.

A partir d’avui i fins al 13 de maig tindrà lloc un dels processos democràtics més complexos i fascinants del món: les eleccions a l’Índia. Des d’Occident tenim la tendència a creure que la democràcia de veritat només existeix a casa nostra, però avui s’inicia un procés electoral que involucra a més de 700 milions d’electors, la democràcia més gran del món.

La lliçó de democràcia que representa aquesta elecció no es limita només a l’apasionant procés que implica posar en marxa una maquinària electoral d’aquesta magnitud. A pesar de tots els drames i les misèries que integren la llista de tòpics que tots tenim al cap quan parlem de l’Índia, el sistema electoral que s’aplica, semblant al anglès, és un exemple a seguir per garantir un sistema democràtic real i proper. I és ben senzill: en comptes de votar llistes tancades de candidats que ningú no coneix ni recorda més enllà del cap de llista (sense trampes, intenteu recordar tres noms de diputats del vostre districte electoral…), els indis trien un candidat, i prou.

El parlament té 543 escons, i es divideix l’estat en 543 circunscripcions electorals (delimitats per una comissió independent segons criteris de població, territori i origen ètnic) i cadascuna tria un diputat al parlament. És cert que aquest sistema obliga a extenuants exercicis de pactisme per formar els govern, però el pes dels partits s’afebleix. Més de la meitat dels parlamentaris són independents. I, com passa a Anglaterra, responen davant dels seus electors, que només han triat un candidat, al que poden exigir comptes dels seus actes. Tothom recorda qui és el seu diputat.

Val la pena fer una ullada a tot aquest procés electoral de 700 milions de persones. Curiosament, és al portal de notícies de la cadena Al Jazeera on he trobat el millor informe sobre aquestes eleccions. Seguim desfent tòpics, doncs.

Les xarxes socials ens estan canviant a tots plegats. Són una eina molt potent que esborra les distàncies i permet eixamplar la nostra xarxa de contactes quotidians d’una manera única. Abans d’aquestes aplicacions, amb quin nombre de persones podíem mantenir un contacte gairebé diari de forma simultània?

Tothom s’hi apunta. Els usuaris es compten per milions i creixen dia a dia. No se sap quan duraran aquestes eines, perquè com tantes d’altres idees genials d’internet, el seu model de negoci no està clar. No generen els beneficis que els milions d’usuaris haurien de garantir.

De moment, però, les possibilitats de les xarxes socials semblen il·limitades. Ahir vaig conèixer un que em va sobtar. Els departaments de policia de diverses ciutats dels EUA s’estan sumant a l’exemple de la policia de Milwaukee i fan servir Twitter per mantenir informats al moment als ciutadans de delictes, manifestacions, problemes de trànsit i altres aspectes que poden afectar la vida diària. També encoratja els ciutadant a fer servir l’aplicació per aportar de forma directa i immediata qualsevol informació que pugui servir per resoldre els crims que la policia investiga.

El món del segle XXI és un espai sense barreres espacials o temporals. Tot passa ara i aquí, al nostre abast, amb una interconnexió total, 24/7.

L’Art de la Guerra és un llibre de tàctiques militars escrit per Sun Tzu, un general xinès del segle VI abans de Crist. Va ser redescobert per Occident al segle XIX i des d’aleshores es fa servir a les acadèmies militars i també a les escoles de negocis de tot el món. És un clàssic que val la pena llegir.

Una de les màximes de Sun Tzu és que en cap cas has d’arraconar el teu adversari de manera que no tingui cap escapatòria. Si ho fas, s’adonarà que no té res a perdre i serà més perillós que mai, treurà forces del no res i et vencerà.

Zapatero té clar que el seu idili amb Catalunya (“Apoyaré!”) li va permetre guanyar les eleccions, però alhora sap que l’efecte de la seva estratègia a l’Espanya profunda va ser nefast. És per això que de seguida va començar a recòrrer el camí invers. Necessita revertir l’imatge d’amic dels catalans i ja fa temps que s’ha posat en marxa. Amb la recent modificació ministerial no ha fet més que prémer l’accelerador.  És la reafirmació d’aquest canvi envers Catalunya.

Ens esperen temps difícils. Un mal acord de finançament, una sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, uns aeroports per sempre més estatals, unes Rodalies ruïnoses transferides sense inversions, un Chaves que esdevé vicepresident després de cobrar el taló del “deute històric” d’Andalusia, una ministra de Cultura que ha signat el Manifiesto por la Lengua Común, un ministre Blanco que ahir declarava a El País (diari que ahir va publicar un magnífic publireportatge sobre el govern, amb unes fotos de la vicepresidenta Salgado entranyables) que “La inversión pública en infraestructura es el elemento más poderoso de cohesión en España”.

Zapatero ha decidir acorralar Catalunya, sabent que a ulls de l’Espanya “no-nacionalista” les simpaties es multiplicaran exponencialment. Fins i tot fa l’efecte que en gaudeix, de tot plegat. Tanmateix, és probable que l’entusiasme (un pèl sàdic) sigui tal que no adverteixi el perill de fer realitat la màxima de Sun Tzu.

Cada vegada que arriba la Setmana Santa no puc evitar recordar el “Rising” irlandès. L’aixecament de 1916 aplastat pels anglesos sense pietat. Un intent d’assolir la independència que tot i no reeixir, va establir les bases que van permetre la llibertat d’Irlanda pocs anys després. Ja ho va dir John Mahaffy, un professor del Trinity College durant el segle XIX: “en Irlanda l’inevitable no passa mai, però l’inesperat passa sovint”.

Ahir el viceprimer ministre d’Irlanda del Nord, Martin McGuinness, va predir que la reunificació de les dues parts de l’illa es produirà el 2014 (Sr. Carod, prengui nota). Aquest McGuinness és l’equivalent irlandès de Arnaldo Otegui. Algú es pot imaginar un dirigent de Batasuna al govern basc, sota els auspicis de la corona espanyola?

Més enllà de les declaracions de McGuinness, la notícia de veritat ha estat que per primera vegada el setmanari An Phoblacht, la veu del republicanisme nord-irlandès, no publica la tradicional proclama de Pasqua de l’IRA. Una bona notícia que consolida una mica més el procés de pau a Irlanda del Nord, més enllà dels darrers episodis aïllats de violència.

Sempre he admirat profundament la revolta irlandesa de 1916. Una revolució planificada i duta a terme per poetes, quina maravella! Una colla de patriotes esbojarrats que van emprendre una quimera, sense saber que amb les seves accions despertarien en els anys següents les conciències de tot un país. La reacció anglesa va ser brutal, amb execució dels poetes que van liderar la revolta inclosa. Com va escriure el gran Ulick O’Connor: “Quan un gran poder és amenaçat, les seves reaccions vers un poble petit són dictades més pel pragmatisme que per la Justícia”. El mateix Lenin va declarar: “Els nobles senyors anglesos es van carregar les constitucions i les lleis britàniques i van donar una excel·lent lliçó de lluita de classes”.

Són molts els líders i precursors d’aquella revolta que mereixen ser esmentats. Només recordarem alguns mitjançant les seves paraules:

Charles Stuart Parnell: Ningú no té dret a fixar els límits d’una nació. Ningú no té dret a dir a un poble “fins aquí pots arribar”.

Tom Kettle: L’autogovern és l’art de portar correctament els teus propis negocis. L’unionisme és l’art de portar malament els negocis d’un altre.

James Connolly, adaptant els mots de Camille Desmoulins: Els grans semblen grans perquè nosaltres estem de genolls.

Padraic Pearse: Es pensen que han comprat la meitat de nosaltres i que han intimidat l’altra meitat. Es pensen que ho tenen tot controlat, que ho tenen tot previst, què tontos, què tontos, què tontos!

Roger Casement: Un home pot lluitar contra un país i les seves polítiques, i tanmateix no odiar pas cap individu d’aquell país.

Cada Setmana Santa em reneix l’admiració per l’Aixecament irlandès de 1916. Torno a llegir i rellegir els llibres que en parlen i no puc evitar la comparació amb Catalunya. Feu la prova i torneu a llegir les frases dels herois irlandesos aplicades a Catalunya.

Per acabar, un fragment del poema Easter 1916 que W.B. Yeats va escriure després de la revolta de 1916 (la versió completa és brutal, immensa, demolidora). El transcric en anglès perquè no tinc pas els pebrots (ni els coneixements) per a traduir-lo sense afectar la potència insuperable que emana de cada vers:

I write it down in verse
MacDonagh and MacBride
And Connolly and Pearse
Now and in time to be,
Wherever green is worn
Are changed, changed utterly:
A terrible beauty is born.

La fallida de General Motors és un fet que es produirà més d’hora que tard. Tant l’empresa com el govern americà ja fa dies que estan preparant l’opinió publica per pair el crac de la major icona del país.
Com ja va passar amb la gran indústria de l’acer de l’àrea de Pittsburgh a finals del segle passat, només la fallida pot alliberar General Motors del pes que representen les pensions i els beneficis sanitaris dels seus treballadors. El sistema americà carrega sobre les empreses el cost de les pensions i la salut de la seva força laboral, que no són part de les obligacions de l’Estat vers els seus ciutadans. Un gegant com GM, amb centenars de milers de treballadors retirats amb una esperança de vida cada cop més llarga, arroseguen un costos indirectes (no relacionats amb la producció d’automòbils) que fan impossible competir amb la resta del món. Així, primer les marques japoneses i ara les coreanes, no fan res més que augmentar la seva quota de mercat.
La fallida coneguda com a Chapter 11, pel capítol del Bankruptcy Code dels EUA permet continuar l’activitat, desempallegar-se del llast que fa nosa (fins i tot els convenis col·lectius queden sense efecte) i tornar a començar de zero, tot plegat d’una forma molt més dinàmica i senzilla que la que permet la llei de qualsevol estat europeu.  Tot i que no tothom ho veu així, és l’única opció per a General Motors, però l’impacte serà tan gran que abans es farà (de fet, s’està fent) una feina de preparació prèvia de l’opinió pública per tal que tothom tingui clar que és l’única sortida possible.

S’ha acabat la reunió del G20, aquesta trobada dels líders dels països que manen i els que pot ser que manin el el futur. Una reunió a la qual Espanya no hi pinta res, però que s’hi cola per la finestra per poder sortir a la foto.

El periodista Jon Swaine del Daily Telegraph ha publicat un article molt creatiu amb un munt de xifres que il·lustren fins a quin punt vivim en un món de bojos:

• 19 potències econòmiques mundials + la Unió Europea = G20
• 64 per cent de la població mundial viu als estats membres del G20
• 90 per cent del PIB mundial és produït pel G20
• 80 per cent del comerç mundial passa pel G20
• 10 anys han passat des de la seva creació
• 21 milions d’euros ha costat la cimera del G20, més 7 milions addicionals en seguretat
• 500 delegats oficials hi han participat
• 1.000 traductors i guàrdies de seguretat
• 750.000 milions de dòlars es destinaran als països en dificultats
• 250.000 milions addicionals per reactivar el comerç

• 2.500 periodistes acreditats (ens hem tornat bojos tots plegats?)
• 4 hores 35 minuts ha estat la durada total de les converses formals de la cimera (tot aquest circ per 4 hores i mitja de converses???)